Mar García Puig: “‘Culpa’ és la gran paraula de la maternitat”

“Mentre jo comptava contraccions, el país comptava escons.” El començament de l’experiència política i de l’experiència materna van anar de bracet en el cas de Mar García Puig (Barcelona, 1977). Malgrat la il·lusió i empenta que es podrien associar a ambdues coses, va tenir problemes de salut mental després del part, un seguit de símptomes que prefereix no etiquetar amb cap diagnòstic per a reivindicar el concepte de bogeria, més polític i literari. Una bogeria més comuna que no sembla, però que els relats edulcorats sobre la maternitat han silenciat.

A La història dels vertebrats (la Magrana) l’escriptora, editora i ex-diputada d’En Comú Podem narra aquestes vivències. A mig camí entre l’autoficció i l’assaig, repassa tots els mites que pesen sobre la maternitat i parla també de totes aquelles mares maltractades per la psiquiatria del segle XIX. Parlem amb ella sobre el llibre i sobre la seva experiència com a dona feminista en un món polític encara molt masculí.

—El punt de partida del llibre és el 20 de desembre de 2015, dia de les eleccions espanyoles a què us presentàveu i dia en què us vau posar de part prematur de bessons. 
—Per la part política, implicava entrar per primera vegada i de sobte en el món de les institucions i la política de partits, que apareix com una esfera molt pública. I, per una altra banda, aquesta maternitat, que se suposa que és una esfera molt privada. Aquestes dues esferes, en teoria separades, s’uneixen el mateix dia i m’esclaten a la cara.

—Dieu “Em vaig convertir en mare i vaig embogir”. Expliqueu amb detall que vau tenir una hipocondria molt forta, també cap als fills, molt de control i ansietat, una por de la mort molt intensa… De quina manera la maternitat us va despertar això? 
—L’amor extrem et fa ser més conscient de la mort, allò que perds és molt més valuós. El fet que em va sorprendre quan em vaig convertir en mare és com, en un moment de tanta vida, la mort es fa tan present. El part té un toc d’irracionalitat. Una persona que no existia de sobte es fa present i el món ja és un altre. Dónes a llum un ésser, però també un nou món. La teva vida canvia radicalment per aquesta dependència que té una persona de tu. Hi ha aquestes fronteres entre la vida i la mort que es dissolen una mica i tot el pes històric que diu que les mares hem de ser-hi sempre presents amb un somriure, que qualsevol desviació afectarà els nostres fills. Aquesta cerca impossible de perfecció també et fa embogir.

—La por de la mort pròpia i de la mort dels fills, i la voluntat de protegir-los, és força natural, però aquesta pressió suposo que la multiplica. 
—Jo no parlo de què em va passar com a depressió postpart, psicosi postpart, ansietat postpart o trastorn obsessivo-compulsiu postpart. Utilitzo, també perquè és una obra literària, el terme “bogeria”, que recull tots els aspectes. Hi ha una part humana que és la por de la pèrdua, aquest amor exaltat que et fa conscient de la mort. Però després hi ha la part històrica d’aquest pes que carreguem les dones i el silenci. La meva va ser una maternitat molt buscada, amb reproducció assistida. Has esperat molt el moment, però estàs trista i ningú no ho entén, ni tu ni el teu entorn. Tothom posa èmfasi en la part biològica. Em deien “això són les hormones, ja es posaran a lloc”. Però hi ha més coses, com la part social sobre què s’espera de tu, en el meu cas a més essent diputada.

—I precisament un procés de reproducció assistida previ pot implicar una colla d’angoixes.
—Sí, tenia tots els factors de risc. Un és el fet d’haver tingut problemes de fertilitat i tractaments de reproducció assistida. Vius la maternitat amb molta més pressió i les expectatives et posen en una situació més extrema. I també tenia episodis passats d’ansietat, historial familiar… Com que no se’n parla, no n’era conscient.

—Al llibre trenqueu molts tabús. Per exemple, expliqueu que en aquests episodis d’ansietat extrema vau tenir tricofàgia, l’hàbit de mastegar o menjar-se els cabells.  
—Al principi no volia explicar la meva història, però per al llibre vaig entrevistar la meva psiquiatra de la Vall d’Hebron i em va donar el meu historial. Vaig trobar-hi paral·lelismes amb els historials que havia trobat de dones de segles enrere i vaig visualitzar una espècie de teixit entre nosaltres. I vaig decidir parlar de mi, tot i que era diputada i hi ha un estigma en aquests temes. Els metges de seguida hi van treure importància i van dir que la tricofàgia es dóna en casos d’ansietat extrema, però a mi em va espantar. Una de les meves millors amigues és editora i em va recomanar d’eliminar-ho perquè m’exposa molt, però em semblava una imatge molt literària i volia explicar-ho per aquesta distinció que fem entre els problemes de salut mental greus –esquizofrènia, bipolaritat…– i els comuns –depressió, ansietat… L’ansietat i la depressió tenen molt de bogeria i poden portar a episodis extrems que no s’han de banalitzar.

—Pot servir també perquè hi hagi gent que s’hi vegi reflectida. Alguns malestars profunds postpart encara són un tabú, com ara els pensaments intrusius que tenen a veure amb fer mal a la criatura. Et pot fer sentir malament, sobretot si no saps que també passa a més dones. 
—Sí, et penses que ets un monstre, per això em va semblar important explicar-ho tot. A mi llegir episodis de dones en historials mèdics em va ajudar a sentir-me menys mala mare. Arran de la publicació del llibre, una dona em va dir que havia tingut el pensament intrusiu de llançar el fill per la finestra, i que era la primera vegada que ho explicava. Una lectora es va obsessionar pensant que tot era ple de microbis i netejava repetidament. S’amagava per la consciència d’estar embogint i per no ser jutjada.

—Heu investigat casos de mares tractades per la psiquiatria del segle XIX, aquests historials que comenteu. 
—La forma de l’esfera pública i la privada es produeix llavors, també el tema de l’àngel de la llar. L’esfera pública es presenta com un espai violent i la privada com un espai on tot és placidesa i felicitat. També és el naixement de la psiquiatria moderna i es forja el capitalisme, amb una revolució tecnològica. Ara vivim molts canvis digitals i hi ha una espècie d’epidèmia en salut mental que també va aparèixer llavors. Vaig trobar molts paral·lelismes amb aquestes dones. Elles parlaven de religió, que havien pecat i anirien a l’infern… Ara és una època científica. On elles veien el càstig diví, jo hi veia malaltia.

—En el vostre cas, vèieu totes les possibles malalties que podien tenir els vostres fills. Sobre aquestes dones, es patologitzaven coses que no eren cap malaltia? 
—És clar, i actualment també tot entra dins l’àmbit de la medicina i de seguida es considera malaltia. Vivim una època molt biologista pel que fa a la salut mental. Amb la revolució farmacològica, tot és un desequilibri químic.

—I continuem tenint una mirada diferent sobre homes i dones en relació amb la salut mental. 
—Ho expliquen expertes com Carme Valls: en les dones, la medicina tot ho llegeix com una patologia mental. Estan més mal diagnosticats els atacs de cor de les dones perquè s’atribueixen a qüestions psicològiques. A mi la maternitat m’ha posat en una situació extrema, però hi ha qui té cura de persones grans. Quan cuidem, tenim més a prop la mort, la malaltia. Tot això ens posa en situacions més extremes, que en comptes de llegir-se d’una manera social i humana es llegeixen amb medicació. Se’t posa una etiqueta i no es valora que t’han socialitzat per estar més propera al patiment. Patim més violències, més precarietat… I hi ha una tendència a vincular la nostra biologia amb la bogeria. Ells també tenen canvis hormonals al llarg de la vida; en canvi, nosaltres sempre som tot hormones. Aquesta diferència biològica es té molt en compte per patologitzar-nos, però no per estudiar malalties com l’endometriosi, que l’he patit; és molt comuna, però no s’ha estudiat gens.

—Tornant al segle XIX; expliqueu el cas d’una mare a qui van fer una lobotomia perquè estava sempre molt cansada. El cansament forma part de la maternitat, però en canvi això s’interpretava com si fos fora del patró esperat? 
—Sí, i també hi ha els ritmes de vida que portem. Vaig trobar una cita d’un metge d’aquella època que deia que potser no s’havia de parlar tant de malalties, sinó del fet que no estem fets per als ritmes contemporanis. Ara això té un nom: doble o triple jornada, càrrega mental…

—Dieu que ni tot són les hormones ni tot és culpa del capitalisme, tot i que el sistema hi té incidència. En el vostre cas, com vau viure la impossibilitat de la conciliació? 
—Amb culpa. “Culpa” és la gran paraula de la maternitat. La majoria de mares senten culpa en l’àmbit professional –no se senten bones mares– i quan són a casa –no se senten bones professionals. Aquesta perfecció que ens han exigit i ens exigim és impossible. Hauríem d’acceptar i que ens acceptessin la imperfecció. Parlem de dues esferes completament separades i és com si haguéssim d’estar una estona en cadascuna, però cal entendre que el treball reproductiu i el treball de cures incideix en tota la societat.

—Mentre la vostra filla era a l’UCI vau haver d’anar a votar presencialment al congrés perquè el reglament no oferia cap alternativa. Vau viure més situacions similars? 
—Potser el que em va fer més mal és com les dones hem interioritzat que hem de fer un seguit de renúncies i competim. A vegades deia: “Fa quatre dies que no veig els meus fills”, i em responien: “Doncs jo, en fa deu”, com volent dir que no em queixés.

—Una companya de partit?
—Sí. Sense culpabilitzar qui m’ho va dir, em recorda una mica quan, a les feines, acusem qui se’n va a la seva hora. Els nostres avis van batallar molt per la jornada de vuit hores i nosaltres, tot i ser molt d’esquerres, mirem amb certa sospita qui aplica els seus drets. Acabes acusant i culpabilitzant qui vol conciliar.

—Doneu una dada potent: als països desenvolupats només el 9% dels ministres de govern no tenen fills, mentre que en el cas de les dones és el 45%. Per a elles, les cures dificulten la carrera política.   
—La política continua essent un lloc on la majoria de decisions es prenen en espais informals, i això perjudica molt les dones. A les reunions dels grups parlamentaris es decideix poc i la majoria de dones que volen tenir un paper en les cures no tenen tanta presència en els espais informals. Acostumen a ser fora de la jornada laboral i t’has de guanyar el teu lloc durant hores i socialitzant.

—Com heu viscut el fet que en un partit feminista com En Comú Podem aquestes coses també passin? 
—Com una derrota, i s’ha de fer autocrítica. Aquests nous partits volien un canvi en la representació de la ciutadania, que fos plural, amb més diàleg amb la societat civil. Però, segurament perquè al final les institucions tenen un pes, costa molt canviar-ho. Potser hi va haver certa innocència de pensar que només entrant es podrien canviar les dinàmiques. S’ha de reconèixer que no s’han canviat. Pots ser un partit que vol aplicar unes polítiques feministes, però, de portes endins, el sistema ha pogut més, i s’ha de reconèixer. Aquests partits, que eren plataformes, van acabar acomodant-se a la forma i les dinàmiques d’un partit tradicional.

—Per exemple, us van donar un toc d’alerta perquè havíeu lamentat públicament que tots els portaveus dels grups parlamentaris fossin homes –en aquell moment En Comú Podem tenia un portaveu home. Hi ha una manca d’autocrítica en aquest sentit?
—I també era un moment en què el feminisme cobrava molta força; a les feministes tothom ens volia als espais polítics. Jo no venia de la política de partits i em van proposar d’anar a les llistes pel meu perfil feminista. Però, és clar, quan entro al congrés, no rebaixaré aquest perfil feminista… No he volgut donar noms perquè és important no individualitzar, el fracàs és col·lectiu. El sistema ha pogut més i el partit no ha estat capaç de canviar-ho. S’han convertit en partits amb forma clàssica i és igual l’home que vingui al darrere, fins i tot si és una dona. Semblava que el fet que hi entressin dones faria canviar aquestes dinàmiques, com si fos automàtic. Ho hem vist amb les negociacions d’aquestes eleccions: si no hi ha un canvi sistèmic, continuarem amb unes dinàmiques molt masculinitzades.

—En les negociacions sobre Sumar també s’han seguit aquestes dinàmiques, tot i haver-hi un lideratge femení? 
—És molt innocent pensar que simplement canviant el gènere de la persona es canviarà la manera de fer les coses, si és el sistema el que t’empeny. A mi m’interessa molt el paper tan important que tenen les emocions en la política, i en aquestes negociacions hi han tingut un pes.

—En quin sentit? 
—Crec que la factura que ha passat aquests anys a les institucions –la factura emocional, el linxament a determinades persones…– té uns efectes, i les relacions no responen a paràmetres racionals i prou. A més, en el cas de persones de Podem i Sumar hi ha hagut pressions externes molt fortes en la vida personal. Tot això incideix en la manera com es negocia, en els deutes que creus que tenen amb tu… Una de les coses que em van sorprendre de la política és aquesta espècie de deutes que adquireixes. Et reclamen un deute per haver-te posat en la llista, però tu creus que tenen un deute amb tu perquè t’hi has posat… Si fóssim conscients que les emocions han tingut un paper en aquesta negociació, entendríem més coses.

—Ara que vénen eleccions i no us torneu a presentar, quina altra autocrítica creieu que hauria de fer el vostre espai polític? 
—S’ha de reconèixer que, per múltiples factors –alguns depenien del propi espai, altres, no– no s’ha aconseguit fer un canvi sistèmic. S’ha donat prioritat al feminisme de cara enfora. És veritat que primer és la ciutadania i després nosaltres, però és molt inconsistent voler fer un canvi feminista extern sense fer un canvi propi a l’espai, perquè s’expulsen quadres… Dius a caps de recursos humans i empresaris que apliquin coses que no apliques des de la institució. S’ha de continuar treballant perquè els espais polítics siguin feministes, i hi ha gent decidida a fer-ho, hi ha autocrítica però també esperança. Rita Segato diu que la institució té gènere, és masculí i no és fàcil de transformar.

—Per què heu decidit de deixar-ho ara?
—Sempre he estat molt partidària de la limitació de mandats. Mantenir la independència de pensament en política moltes vegades no és fàcil. Portava els afers d’igualtat i sempre som com una pedra a la sabata, molestes. Això t’ho pots permetre quan tens un horitzó de sortida. La meva llibertat en moltes coses ha estat per sobre de pensar en una carrera política a llarg termini. I també hi ha una decepció, no tant amb el partit com amb la institució, amb la dificultat de canviar-la i el masclisme que hi impera. Tot això no és una qüestió dels comuns o Podem, és molt transversal. Darrerament hem vist moltes dones deixant la política o fent una aturada: Jacinda Ardern, Elsa Artadi, Montse Venturós, Adriana Lastra…

—Denuncieu que es penalitzi la vulnerabilitat en política: sembla que s’hagin de prendre les formes considerades masculines, però tampoc no ens han socialitzat per a això i moltes potser ni ho volen.
—Efectivament. Un home del PSOE em va dir que s’havia sentit identificat en coses del llibre, com a pare separat. Tant de bo que els homes també se sentin així, vulguin exercir les cures. No penso que les dones tinguem res diferent, la clau és la socialització. Sento molt més les dones utilitzar la paraula “renúncia”. Els homes no han estat socialitzats per a exercir una paternitat completament present. Quan passi, segurament utilitzaran molt més aquesta paraula.