Mar Coll: “És bastant incompatible la maternitat amb la creació artística”

El tercer llargmetratge de Mar Coll (Barcelona, 1981), Salve Maria, arriba avui als cinemes. Feia onze anys que la cineasta no estrenava a la pantalla gran, perquè ha estat treballant en projectes televisius, com Matar al padre (2018) i Això no és Suècia (2023). Així i tot, el seu retorn al cinema ha estat sonat i premiat, com tots els projectes que fa: al Festival de Cinema Internacional de Locarno, va obtenir una menció especial del jurat oficial i el premi del jurat jove, i la setmana passada va rebre dues nominacions a la Setmana Internacional de Cine de Valladolid (SEMINCI): una com a millor film, i una altra com a millor actriu per a Laura Weissmahr. L’actriu, que hi interpreta Maria, una mare novella que s’obsessiona amb el cas d’una infanticida, fa un treball impecable que dóna com a resultat una cinta asfixiant i incòmoda per a qualsevol espectador.

Tot plegat va començar quan Coll va llegir la novel·la de Katixa Agirre Les mares no (2018), que va rebre dedicada amb la següent frase: “Per a les mares malvades”. Tot i la ironia, Coll assegura que en tots aquests relats de mares que defugen l’estereotip no hi veu mares malvades, sinó reals. Per això, el llibre li va servir d’inspiració per al film.

En aquesta entrevista, Coll parla de cinema de terror, de maternitat no desitjada, de salut mental, de religió i de la dualitat entre la creació biològica i artística.

—Després d’onze anys i un parell de sèries, toneu a fer cinema. En teníeu ganes?
—Sí, en tenia ganes. Encara hi ha més mitjans i llibertat creativa al cinema que no a la televisió. No és que no n’hagi tinguda, de llibertat, sí que n’he tinguda, però quan fas un producte per a la televisió ets conscient que fas un producte i que, implícitament, té uns condicionants que fan que siguin productes més estàndards. El cinema encara permet una mica d’experimentació. En aquest sentit, és més estimulant. Que hi hagi més pressupost per minut fa que tinguis més temps per a fer les coses. També és veritat que és més abastable: que sigui més petit et permet de tenir més control.

—La maternitat és un dels grans temes del cinema, darrerament.
—Sí, i no tan sols al cinema, també han sortit molts llibres que hem utilitzat per documentar-nos per a aquesta pel·lícula.

—Per què creieu que passa, això?
—Jo crec que té a veure amb l’arribada de les dones en llocs de creació, de producció… És natural que es revisin i qüestionin temes que han estat tractats per homes. El cinema, –sobretot el d’autor, té molt de treballar amb les experiències i temes personals. Per tant, és normal que la maternitat, que és una experiència transcendental i existencial per a qualsevol dona que l’ha viscuda, es converteixi en material per a fer pel·lícules. Sobretot, és això: l’arribada de les dones en tots els àmbits, no tan sols en el de creació cinematogràfica, sinó també periodistes, escriptores, productores, psicòlogues… Tothom qui té veu ofereix nous relats que són sobre la taula i que, a més, interessen. Som una generació que qüestionem, des de molts llocs, relats que han estat hegemònics fins ara.

—La maternitat s’ha retratat, sobretot, d’un punt de vista costumista. En canvi, en el vostre cas, ho heu fet des del terror. Per què?
—Teníem ganes de fer una pel·lícula que no fos discursiva, analítica. Ens va arribar aquesta novel·la de la Katixa Agirre, que tenia aquesta premissa de thriller. Ens va semblar molt estimulant enfocar-la des d’aquest gènere per fer un film més catàrtic, més emocional. Intentar d’arribar no pas des de la part intel·lectual sinó de la part més emocional. A més, hem escollit la figura més problemàtica, conflictiva i incòmoda de tot aquest qüestionament sobre la maternitat, que és la figura de la mare penedida. Quan veus la pel·lícula, no ets en l’anàlisi, ets en l’emoció. L’anàlisi i el debat apareixen després del visionament. També hem decidit de fer-ho així per un tema personal, pel plaer de treballar d’una altra manera, amb un altre llenguatge. Fer pel·lícules té molt a veure amb el desig i amb la motivació, i són processos molt llargs. Has de trobar desig no només en allò de què parles sinó en com ho fas, i per a nosaltres era un repte canviar de llenguatge.

—De totes les maternitats, per què heu escollit de retratar la de mare penedida?
—És veritat que això no hi és, a la novel·la, però, en canvi, sí que hi ha aquesta qüestió de la dialèctica que sorgeix entre la narradora i el mirall que fa de l’infanticida. Necessitàvem dramatitzar la novel·la per convertir-la en un film. Vam proposar aquest conflicte perquè pensàvem que era potent, i perquè era justament anar a l’esquerda, anar allà on pica més. Ens picava fins i tot a nosaltres. Sabem que és un tema delicat que genera un rebuig, fins i tot a mi, que sóc mare. Això que una mare rebutgi el seu nadó, o tingui aquestes pulsions, no és una cosa fàcil de pair. Era estimulant provar d’aproximar-nos amb empatia i comprensió a aquesta persona per parlar de la part més fosca de la maternitat, que crec que, amb més mesura o menys, és en totes les experiències de la maternitat. Sempre hi ha sentiments ambivalents.

—Més d’una vegada heu parlat de “maternitats dissidents”. Què voleu dir, exactament, amb aquest concepte?
—Jo entenc que una maternitat dissident dissenteix del relat que s’ha construït sobre la maternitat tradicional, en què la maternitat és una mena de culminació de la vida de les dones. Pot semblar passat de moda, però crec que és un discurs que encara tenim molt integrat, encara que sigui d’una manera no conscient. Jo mateixa, que vinc d’una família que podríem considerar progressista, quan era petita decidia com es dirien els meus fills. No sé si els nens ho feien, però les nenes, moltes, sí. “Si jo tinc un fill, es dirà Tal”… No es qüestionava la idea de tenir fills i sempre s’enfocava des de la felicitat. I crec que és perquè, abans de ser mares o pares, som fills. Nosaltres hem estat el regal més important, hem caigut del cel per a ells i ens deuen amor incondicional com a fills que som. De cop, quan ets mare, t’adones que… A mi em passava al revés: quan veia el meu fill, veia que l’amor incondicional era el seu cap a mi, també per una qüestió de supervivència, però de cop la dependència d’ell era tan immensa, que a la inversa no podia mai estar a l’altura de la necessitat que ell tenia de mi. Les maternitats dissidents són totes les que no encaixen en aquest relat que s’ha construït fins ara, i que són desvariades i incòmodes precisament perquè xoquen amb una concepció que està molt arrelada.

—Quan sortim de la norma, ens pensem que som boges. També abordeu la salut mental: la manca de comunicació amb la parella per a no passar vergonya, paranoia, obsessió, angoixa…
—Necessitàvem que ella estigués sola durant molt de temps, perquè aquesta soledat és la que fa que estigui cada vegada més atrapada per aquestes paranoies, per aquests fantasmes, per aquestes pors que no pot compartir amb ningú. Hi ha una qüestió de salut mental, com deies, i que no té a veure únicament amb el postpart, sinó amb qualsevol procés que visquis d’especial fragilitat. La soledat et pot portar a distorsionar la percepció de la realitat. I, de fet, normalment, quan passes un procés així –i això la pel·lícula ho mostra– t’aïlles dels teus amics, t’aïlles del món i et tanques en tu mateixa.

—La parella tampoc hi ajuda gaire. Tot i que podria semblar un home desconstruït, no és gaire diferent de la figura paterna tradicional…
—La figura masculina de la pel·lícula està construïda sobre la base de les necessitats dramàtiques del film. És a dir, volíem explicar que això que li passa a ella no té una causa específica. Això li passa, per exemple, perquè viu amb molta precarietat, cosa que li afegeix angoixa, però no perquè tingui una parella que la pressiona i la maltracta. Teníem clar que volíem una figura masculina que no pogués ser assenyalat com el causant d’aquesta desafecció que ella sent. A més, construir-lo de forma optimista i lluminosa també ens ajudava a posar un contrapunt a una pel·lícula que ja de per si és bastant fosca. Ara bé, per a la necessitat del drama, aquesta parella no podia ser-hi gaire present, i això fa que ell no sigui capaç de veure què li passa a ella. Jo el defenso bastant, perquè crec que té una posició molt difícil: ell té la voluntat d’escoltar, però ella no és capaç de dir. Quan ella és capaç de demanar ajuda de debò, ja han passat tota una sèrie de coses que fa que la parella se’n ressenti. Però sí, la salut mental és un dels temes de la pel·lícula.

—Tracteu aquests sentiments de culpabilitat del punt de vista de la moral catòlica. Quin paper ha tingut la religió en la maternitat?
—La por de ser una persona horrible té molt a veure amb la nostra cultura, que és la catòlica. I la tenim tots, encara que no siguem creients. Hem crescut i vivim amb aquesta cultura. De fet, és una cosa que va ser completament inconscient: de cop, un dia, recordo parlar amb la guionista i dir-li: “Crec que estem fent una pel·li molt catòlica”, perquè hi ha la dona que és culpable, que és pecadora, que ha de fer aquest viacrucis ple de temptacions i que, a més, al final acaba confessant. Hi ha totes les passes del pecat, la redempció i la salvació. I, a més, hi ha les figures del monstre que hi ha a les esglésies i que parlen del pecat, dels vicis i de la virtut en termes catòlics. I això hi és, a la pel·lícula, perquè és la nostra cultura. Li vam posar aquest nom perquè Maria és la mare de totes les mares, la representació de la mare que només és mare; tant, que és verge i no té ni pulsions sexuals. A més, la culpa i la maternitat van molt lligades. A les classes de postpart, o del prepart –ja no me’n recordo, perquè hi ha classes sempre que vulguis, sempre pots anar a algun lloc a fer-ne–, ens deien que quan neix una mare, neix amb la culpa, perquè hi ha unes expectatives, una pressió, un judici, etc. Aquest relat de la mare, aquest estereotip és tan difícil de complir! D’aquí neix aquesta culpa de no estar mai a l’altura. Tens sentiments ambivalents. Aquesta culpa associada a la maternitat, en general, té a veure amb el fet de no encaixar i amb la idea de ser una mala persona. Fins i tot, de ser un monstre. És un tema tan tabú i hi ha tant d’estigma sobre la mala mare, que la culpa es dispara.

—Els qui no tenim fe, qui ens salva de la culpa?
—El fet que hi hagi nous relats ajuda a sentir-se representada i menys diferent. A sentir que hi ha emocions o sentiments que són naturals, que potser no són desitjables, però que com a mínim no estàs sola: hi ha espais per a parlar-ne. Nomenar les coses és important. De fet, tot el viatge que fa la protagonista és per a posar nom a allò que li passa. I, amb això, també la creació, l’escriptura… A la pel·lícula hi ha totes aquestes citacions d’escriptores que han parlat abans del tema. La pel·lícula s’inscriu en aquest llinatge d’escriptores que han pogut posar nom, i nosaltres, en el nostre cas, posem imatges a totes aquestes coses. Quan vaig llegir la novel·la de Katixa Agirre em vaig sentir molt representada. M’hi va posar una dedicatòria que deia: “Per a les mares malvades”. Evidentment, era una broma, però aquestes mares que llegia, a mi no em semblaven malvades, em semblaven reals. Revisar aquestes idees i relats ens ajuda a treure pes i a poder viure la maternitat amb menys culpa. L’obsessió de la Maria, la protagonista, amb el cas de la infanticida que llegeix a les notícies li fa plantejar-se aquesta opció.

—La part més bèstia és que el públic pot acabar empatitzant-hi.
—Nosaltres teníem por que això no passés, perquè sabíem que era un personatge que podia generar molt de rebuig. És una pel·lícula molt subjectiva, el punt de vista sempre va enganxat a la protagonista, fins al punt que la percepció de la realitat està distorsionada moltes vegades. A més, crec que la música ajuda a sentir i entendre les seves emocions.

—També hi tracteu la relació entre maternitat i creació. La deveu conèixer de prop, la dualitat entre la creació artística i la biològica. Són compatibles?
—Sempre que explicàvem la pel·lícula dèiem que tenia a veure amb criar i crear, i com una cosa alimentava l’altra. És veritat que són terrenys que es retroalimenten, però alhora també s’expulsen, perquè són espais que necessiten molta dedicació. Quan tens un nadó és molt difícil fer una altra cosa. Entenc que depèn del nadó i de la persona, però exigeix una presència constant set dies la setmana. La creació també és un monstre que necessita molta alimentació, molta presència i molta energia. Per tant, és bastant incompatible fer les dues coses alhora. Jo crec que és impossible fer-les alhora correctament.

—‘Salve Maria’ exposa un debat que incomoda. Falta més cinema d’aquest tipus?
—No ho sé, si falta. A vegades em passa que, quan veig un cinema molt discursiu, amb molta tesi, hi veig la necessitat de tractar un tema per anar a fer pedagogia a l’espectador. Això em grinyola, perquè justament com a espectadora no gaudeixo d’aquest tipus de cinema de “ara exposarem quins són els arguments que sí, quins són els arguments que no”. M’interessa més el cinema per la part dramàtica –perquè m’agrada la part del guió, d’escriptura, de personatges– o bé per la part visual, de llenguatge i estètica. Crec que els valors del cinema són aquí, perquè, si no, prefereixo un assaig o un article del diari que no mirar una pel·lícula. Quan treballo en una pel·lícula, sempre miro de desvincular-me de la part intel·lectual, perquè és igual. Hem parlat tant amb la guionista sobre el nostre punt de vista, el nostre discurs… que això ja queda reflectit d’alguna manera a la pel·lícula. Igual que amb el director de fotografia parlem de llum, de suspens, de tensió… Aquests són els nostres llenguatges.