Manu Guix: “M’encantaria fer tots els musicals en català”

Manu Guix (Barcelona, 1979) ha estat tota la vida enganxat al piano. Vam conèixer-lo a vint-i-un anys, arran d’Operación Triunfo, però la seva història amb la música va començar quan tot just era un infant. Durant la seva carrera, ha treballat de pianista, compositor i cantant, però també de director musical i productor i és especialment actiu en el món del teatre musical. Ara acaba de publicar Moments, el seu sisè disc, i començarà la ronda per Catalunya el 7 d’abril a la Sala Barts de Barcelona. Parlem amb ell sobre tot allò que ha volgut abocar en aquest nou àlbum, sobre el seu començament professional i sobre la manca de teatre musical en català.

—Heu fet un disc molt vitalista. Què ho fa?
—No ho sé, és el meu tarannà. Quan faig un concert o un musical, la meva il·lusió és que la gent surti més feliç que no ha entrat. M’agrada que somriguin mentre escolten la meva música, i més després de tot això que hem viscut. Vaig començar a compondre el disc just quan es va acabar el confinament més estricte. És fruit de les ganes de tornar a somriure i viure tal com vivíem, cosa que ara sembla impossible.

—La base musical és molt diferent dels altres discs. És molt electrònica.
—Ha estat una decisió presa conscientment. En el disc anterior vaig optar per instruments reals i en aquest no hi ha ni un. Tot és programat a l’estudi, amb pianos i bateries de mentida. Em venia molt de gust perquè et porta cap a estils diferents, volia evolucionar una mica.

—Teniu algun truc quan componeu?
—No. Penso molt en què vull explicar en cada cançó. Per això hi ha cançons que parlen de coses molt concretes. Vaig voler fer una cançó que parlés del confinament i de com ens han malgovernat: “Ningú al volant”, la cançó protesta del disc. Parla de com ens han canviat les normes cada dos per tres, coses cada vegada més difícils d’entendre. També vaig voler fer una cançó a la meva filla petita i al meu pare. Si no tens clar què vols explicar, fas una col·lecció de frases buides, lletres que no expliquen res.

—També teniu una cançó titulada “Ho deixo tot enrere“. Hi ha alguna cosa en concret que vulgueu deixar enrere?
—No parla de cap experiència vital, senzillament de les ganes d’evasió. Tinc quaranta-dos anys i dos fills petits, però a vegades també tinc ganes de sortir i oblidar-me de tot. Trencar amb lligams i que durant una nit t’oblidis de tot i busquis aquella connexió amb tu mateix i els teus instints més bàsics, passar-t’ho bé i oblidar-te dels problemes.

—”Al racó de pensar” és dedicada al vostre pare, vint anys després de la seva mort. Per què us ha sortit ara, aquesta cançó?
—Suposo que perquè no he superat la mort del meu pare, ni crec que la superi mai. M’he acostumat a conviure amb el dolor i l’enyorança, però hi penso molt sovint, cada dia. I encara ploro molt sovint pel meu pare. Com que vaig veure que ja feia vint anys, la meitat de la meva vida, i com que encara hi penso tant, he volgut tornar-li a fer una cançó. El racó de pensar és un lloc on et castiguen de nen; en canvi, en aquesta cançó, ja no és un lloc on et castiguen, sinó un refugi personal, un espai per a recordar-lo.

—Veniu d’una família molt musical. Vau triar aquest camí per això?
—Sóc de família de metges. El meu pare era patòleg, i la meva mare és cardiòloga. Els meus avis matern i patern també eren metges. Però al meu avi patern, el doctor Manuel Guix, li agradava molt la música. Tocava l’orgue, sense haver-ne estudiat. A can Guix, la música hi era molt present. El meu pare treballava en un laboratori mirant per un microscopi, però li agradava molt la música. Tocava la flauta, i un dia es va comprar una bateria. Jo tocava el piano i ell, la bateria, i ens ho passàvem molt bé. Ningú s’hi havia dedicat professionalment, i vaig sortir jo, l’ovella negra de la família, a dir que ho volia. Vaig tenir la immensa fortuna que els meus pares em van donar molt de suport.

—Com vau començar?
—Quan tenia quatre anys, en una d’aquestes trobades familiars a casa del meu avi. Després de dinar, ell va començar a tocar l’orgue. Es va aixecar i jo hi vaig seure i vaig tocar allò que ell acabava de tocar. Van veure que apuntava maneres i vaig començar a estudiar.

—És una carrera molt llarga i molt dura. Com ho vau portar?
—Ho vaig portar molt bé al començament, dels cinc anys als deu. Però quan comences a veure que els teus companys a l’hora del pati se’n van a jugar i tu t’has de quedar practicant a l’aula de música, quan comences a veure que els teus amics surten, quan comences a descobrir grups com ara Nirvana i el rock català… Vaig veure que no volia dedicar-me a la música clàssica. I la carrera de piano és tan dura que quan arribes als cursos finals, o comences a dedicar-li almenys quatre hores diàries o és impossible de sortir-te’n.

—Us en vau sortir?
—Vaig quedar-me a vuitè de piano perquè el vaig acabar odiant. Em sap greu, perquè m’agradaria molt recuperar les peces clàssiques que tocava, els estudis de Chopin… Ho gaudiria molt, però quan comences de tan petit corres el risc que es converteixi en una tortura. Em va passar una mica, però vaig tenir la immensa sort que la meva mare va estar al meu costat obligant-me a estudiar. Li ho dec tot, perquè gràcies a això he arribat a tenir, si més no, una base sòlida i tècnica.

—Com vau anar a parar a Operación Triunfo?
—Va començar tres setmanes després de la mort del meu pare. Vaig arribar-hi per casualitat. Aleshores tenia un estudi de gravació i un dia hi era la Nina. Em va dir que preparaven un concurs musical amb gal·les per a Televisió Espanyola. Em van venir al cap José Luís Moreno, Noche de fiesta i aquelles ballarines amb plomes. Li vaig comentar al meu pare i em va donar un dels seus darrers consells: “Agafa-ho, t’anirà bé.” I efectivament.

—Com és acompanyar aprenents en un programa així? Heu desenvolupat algun mètode?
—No en tinc cap. La gent diu que sóc professor, però faig direcció musical. Assajo amb ells i els tracto com a professionals. No hi vaig a ensenyar, hi vaig perquè m’ensenyin. En cada fornada m’envolto de nois i noies entre divuit anys i vint-i-cinc que em passen la mà per la cara en tantes coses… Coneixen molta més música que jo, em parlen d’artistes que desconec… Per exemple, en el seu moment, la Natalia em va parlar de Billie Eilish i vaig al·lucinar.

—Heu vist Eufòria? És un format semblant.
—No… I em fa molta ràbia, perquè té molt bona rebuda, i me n’alegro moltíssim. La gent diu que és un OT en català. Em sembla meravellós que TV3 opti així per la música. Crec que ha de fer un esforç perquè la gent jove s’identifiqui amb la cadena, amb una cadena que fa producte en català. És importantíssim perquè la gent jove s’acosti a un mitjà públic català que fa les coses en clau catalana, i perquè és música. Tot allò que sigui defensar la música en directe en prime time a la televisió dóna un valor al país incalculable.

—Us agradaria formar-ne part en anys vinents?
—I tant! Sóc molt receptiu sempre que em proposen coses vinculades amb la música amb cara i ulls.

—D’aquesta mena de formats, se’n critica que donen fama fàcil i venen la falsa idea de triomf ràpid. Què en penseu, heu vist gaires joves que pensin així?
—Crec que ara ja no… Tenen molt clar que la vida de fora és molt dura. Són molt conscients que allò que es viu allà dins és un somni meravellós, però que és flor d’un dia i que després comença la feina real. La gent ja ho té molt clar perquè han passat moltes edicions d’OT i veuen que no tothom triomfa.

—Rosa López va explicar, en una entrevista a RAC1, que cerca feina activament, i criticava el fet que sempre hàgim de fer veure que tot ens va molt bé. Què vau pensar?
—És veritat. Avui dia, i més amb les xarxes socials, has d’estar constantment venent la imatge que tot et va molt bé, i la feina d’artista és una feina molt dura i sacrificada. Ningú no et regala res i, si et funciona un dia, et pot deixar de funcionar l’endemà. No has de parar mai de crear. Tinc molt clar que la meva feina depèn d’allò que sigui capaç de generar. He de compondre, fer cançons, discs, musicals, bandes sonores… Si esperes que et truquin per contractar-te, ho tens pelut. Ja no passa, passava fa vint anys, que tenies un boom i totes et ponien. Ara vivim en una immediatesa tan crua que has de picar pedra constantment. Pots omplir un Sant Jordi un dia, però l’endemà t’has de tancar a l’estudi a pensar què més faràs.

—De fet, sou molt actiu. En el món dels musicals, aquests darrers anys heu produït i heu dut la direcció musical d’El petit príncep, i també heu estat el director musical de La jaula de las locas, La tienda de los horrores i Cantando bajo la lluvia. Tot amb Àngel Llàcer. Com és treballar plegats, després de tant de temps?
—És meravellós. Tinc la immensa fortuna de treballar amb els meus dos millors amics. L’Àngel és una persona brillant, la més intel·ligent que conec, i amb ell faig la branca de teatre. I l’altre és el Roger Rodés, soci a Medusa Estudio i productor musical. Amb ell faig el vessant musical. Amb l’Àngel ens vam fer amics el 1997 a El somni de Mozart i ja no ens hem separat. M’encanta com dirigeix i a ell li agrada com faig música. Ens entenem molt bé treballant i ens uneix la passió pel teatre musical. Ja pensem en el següent, que estrenarem a tot estirar el 2024. Ara tenim el Cantando bajo la lluvia, que se’n va a Madrid el setembre, La jaula de las locas, que comença la ronda per Espanya, i El petit príncep, que fa tres mesos a Lisboa, tornarà per Nadal i també és a punt d’estrenar-se en uns quants països.

—És el projecte de què us sentiu més orgullós?
—Sí! Un dels que més felicitat m’ha donat. Vaig gaudir molt creant-lo i component tota la música, també perquè va ser l’aventura en què vam debutar com a productors, associats amb la Perla 29. I perquè hem vist l’èxit que té, cada temporada va més bé que l’anterior i hem venut més de 25.000 discs. És fantàstic veure que una cosa teva ha arribat tant a la gent, em fa immensament feliç.

—Fins i tot hi heu actuat!
—Fent d’aviador, que és una cosa que no m’hauria imaginat mai. Fer tres funcions en un dia em fa tan feliç! Veus que la gent s’emociona i t’ho agraeix, i és la màxima satisfacció que ens pot donar aquesta feina.

—Us ha deixat el cuquet de fer més papers?
—No… Puc fer aquest paper perquè he vist l’Àngel dirigir-lo tantes vegades i tinc tan clar com és que m’hi atreveixo, però no se’m passaria pel cap de protagonitzar cap més musical. Cadascú amb les seves coses…

—Aquestes darreres temporades s’ha criticat que hi hagi una gran majoria de musicals en castellà a Barcelona. Per què passa, això?
—M’encantaria fer tots els musicals en català. De fet, l’únic musical del qual sóc productor, El petit príncep, és en català. Però cal posar les coses en context. La jaula de las locas, La tienda de los horrores i Cantando bajo la lluvia els hem fets amb Nostromo. Els productors es juguen prop de dos milions d’euros en cada producció. Són muntatges que seran rendibles si tenen una vida comercial llarga, que no es pot reduir solament a Catalunya, sinó que s’ha de pensar en Espanya i, si hi ha sort, Llatinoamèrica. Personalment, em dol, m’agradaria fer-los en català, però entenc perfectament que hi ha motius empresarials que els fan inviables. Fa vint anys es feien grans produccions en català perquè s’hi destinaven molts diners públics. Ara hi ha moltíssimes menys ajudes i el capital és privat. Espero que en un futur puguem veure grans produccions en català, voldrà dir que no solament hi ha productors, sinó suport en forma d’ajudes.

—Fer dues versions és molt complicat tècnicament?
—Sí, ho hem intentat. Ho vaig fer amb Grease. Fèiem cinc funcions en castellà i dues en català. I hi havia més gent en la funció en castellà. És com les sales de cinema que projecten en català: quina cabuda tenen i quin públic hi ha? Però és un altre tema.

—El disc l’heu fet íntegrament en català, i de fet n’heu fet uns quants. En casos com el vostre, amb projecció a Madrid, sovint es pensa que fer-lo en castellà garanteix més l’èxit?
—Hi ha molta gent que fa aquesta reflexió des d’un vessant purament empresarial, i és molt legítim. En castellà tens un mercat molt més gran, perquè també tens Llatinoamèrica, tot i que després no sigui garantia de res… Molta gent em diu que faci alguna cosa en castellà per anar per tot Espanya, però tinc la immensa fortuna que tinc molta feina i que em guanyo la vida fent teatre i televisió, amb el meu propi estudi. Per tant, les coses que faig com a artista, no les penso com res que m’hagi de posar un plat a taula, sinó des de la més absoluta llibertat. Els discs els faig perquè em ve de gust i com em surten de dins, i ara em surt de dins en català. No descarto de treure un disc en castellà, però ara la meva necessitat és fer-lo en català.