Manola Brunet: “L’aigua del mar a l’agost serà una sopa, ja no ens vindrà de gust”

Manola Brunet (Carinyena, 1955) és la presidenta de la Comissió de Climatologia de l’Organització Meteorològica Mundial (OMM). Doctora i llicenciada en Geografia i Història i professora de Climatologia del Departament de Geografia de la Universitat Rovira i Virgili (URV), Brunet és una de les veus del país amb més criteri en l’àmbit del canvi climàtic. És experta internacional en reconstrucció i anàlisi instrumental del clima en diferents escales espaciotemporals i ha avaluat el canvi dels extrems climàtics a escala regional i global. S’ha especialitzat en l’anàlisi de la variabilitat climàtica i la detecció del canvi climàtic induït per l’home.

Hi conversem per analitzar quines són les conseqüències de la calor extrema i quin impacte té en la salut humana. Brunet és crítica amb els governs i les grans corporacions i diu que el discurs que prediquen no es correspon amb la realitat. “Estan preocupats pels quatre anys d’elecció i per assegurar de mantenir-se en el poder”, diu. Deixa clar que ens endinsem en un futur desconegut i que no se sap quins seran els costs socials, econòmics i polítics de les noves condicions humanes. Avisa que ens encaminem a un clima molt més àrid, amb fenòmens extrems que poden tenir greus conseqüències.

—Aquestes darreres setmanes hem arribat a temperatures de rècord. Això s’intensificarà?
—Jo desitjaria que l’agost no fos tan càlid i ens donés una treva, com aquests darrers dies, però les prediccions estacionals que fa el Centre Europeu no diuen pas això. La previsió és que a casa nostra sigui entre un 40% i un 50% més càlid de l’habitual. Per tant, tenim un altre estiu de canvi climàtic. Cada any seran molt més càlids. Entre més coses, perquè en el cas nostre cas, i a la península ibèrica en general, la primavera i l’estiu són les estacions de l’any que més s’escalfen, és a dir, que la tendència que presenten és més alta que la que s’estima per a l’hivern o per a la tardor. Això no vol dir que l’hivern i la tardor no s’escalfin, s’escalfen igual. I sobretot, enguany, no és un fet tan local com l’estiu passat, sinó que ha caracteritzat tots els continents de l’hemisferi nord. No tan sols aquí hem tingut temperatures extremes, sinó també al Canadà, a la resta d’Europa, a Amèrica del Nord, a la Xina, a Grècia, on ara hi ha aquests incendis… Estem tots afectats per unes noves condicions estivals.

—El que hem viscut aquests dies era inevitable?
—Si s’hagués fet cas als científics d’ençà de final dels anys vuitanta i en la dècada dels noranta… Internacionalment, les Nacions Unides ja van replegar els països del món i van signar el Protocol de Kyoto. Si s’hagués complert, i si haguessin començat a fer la transició ràpida cap a energies no fòssils, probablement no seríem on som. En l’àmbit polític internacional s’ha arribat a acords que no són vinculants, que no són d’obligat compliment. S’ha avançat en l’àmbit industrial cap a noves energies, s’han fet coses i s’ha modificat part de la legislació per encaminar-nos cap a unes situacions molt més sostenibles que les del passat, però no s’ha fet prou. El desenvolupament es continua fent a còpia de carburants fòssils, i en aquest sentit, no han fet els deures. Però tenim el que tenim. I més que tindrem en el futur, si continuem en aquesta direcció.

—I ara ja s’han arromangat?
—[Riu.] Mare meva, no ho crec, perquè a més a més diria que les solucions han de venir del compromís dels grans governs responsables del canvi climàtic, els més desenvolupats, els occidentals, i la Xina també, pel conjunt de la població. A més de les grans corporacions, siguin industrials o financeres, que les veig encara amb una decisió ferma per reduir el consum de carburants fòssils i reconvertir-nos cap a energies més renovables. Mentre no posin fil a l’agulla, entenc que la situació no millorarà gaire.

—Sou molt crítica amb els governs i les seves accions.
—Sí, perquè xerrar és molt fàcil. És cert que els polítics, especialment al nostre país, són molt curt-terministes, diguem-ne. Estan preocupats pels quatre anys de la legislatura i per assegurar que puguin mantenir-se en el poder. I en aquest sentit, comprometre’s amb mesures i implementar-les a mitjà termini i llarg, probablement, no els donaria bons resultats, o això pensen. En aquest sentit, és molt més fàcil fer veure que estic preocupat i que estic molt a favor de prendre mesures, però, bé, qui dia passa, any empeny. Els governs estan molt mediatitzats per la seva situació social, econòmica i política. Per exemple, Alemanya ha estat capdavantera de les polítiques verdes al món i a Europa, però ve el conflicte d’Ucraïna i si ha d’utilitzar el carbó, l’utilitza, que és el carburant més brut de tots, no tan sols per l’efecte hivernacle, sinó perquè també té efectes molt negatius per a la salut. Sóc més optimista amb l’actuació de les grans corporacions industrials i de les empreses del sistema financer, perquè ningú no es vol suïcidar. I ens encaminem cap a un món que no hem vist abans, perquè ni nosaltres ni els altres sistemes naturals estan acostumats a aquest canvi tan ràpid. Hi ha qui diu que ens aboquem cap a un abisme. Jo parlaria de futur desconegut, i en aquest sentit no sabem quins costs socials, econòmics i polítics ens portaran aquestes noves condicions climàtiques.

—Parleu de futur desconegut, però què ens diu la predicció? Amb quin planeta ens trobarem d’ací a deu anys, per exemple?
—Amb un planeta pitjor que no tenim ara, això segur, en termes climàtics, i no sé si també ho serà en termes socials, econòmics i polítics. D’aquí a deu anys, hem d’esperar l’avançada de condicions climàtiques que ja tenim. En realitat, aquests estius són un presagi de com seran els del futur. Hem d’esperar que d’aquí a començament de la dècada dels anys trenta la temperatura s’hagi incrementat globalment 1,3 graus. Algun any d’aquí al 2030, probablement, s’arribarà a 1,5 graus. A casa nostra ens escalfem des del començament dels anys setanta a raó de gairebé mig grau cada deu anys. A casa nostra tindrem mig grau més de temperatura mitjana d’aquí a deu anys. Això què significa? Que ens encaminem a un clima molt més àrid, en què les temperatures pugen considerablement i les precipitacions cauen més erràticament. Ja vivim en un clima en què la precipitació no sap ploure. Això, combinat amb el fort increment de temperatures que tenim, ens porta cap a processos disparats d’evapotranspiració, de pèrdua d’humitat del sol, en definitiva, d’increment de l’aridesa, que és una molt mala notícia. Però és que encara no hem sortit d’una sequera, i perquè hagi plogut dos dies la gent ja es pensa que els pantans ja es recuperen i no haurem de fer res. Tindrem un món més sec, més càlid, amb un potencial intensificat d’incendis forestals, de sisena generació. Els trets meteorològics, climàtics i hidrològics seran més extrems, amb sequeres més llargues. Tindrem inundacions sobtades amb efectes més greus, tempestes marines, invasions costaneres també amb danys econòmics. Ens dirigim cap a un clima molt més estrany.

—Serà un clima més agressiu?
—Serà menys suportable, fins i tot, per al metabolisme humà, perquè és evident que l’escalfament global té efectes no tan sols sobre els sistemes naturals, sinó també sobre nosaltres mateixos. Les morts per cop de calor s’acceleren a tots els països afectats.

—Quins impactes té la calor extrema en la salut humana?
—Si la calor és extrema, elevada, té un impacte clar sobre la salut humana. Per una banda, com que la calor dificulta la regulació de la temperatura corporal, pot provocar una cascada d’efectes i de malalties, com ara les rampes de calor, l’esgotament per la calor, o el cop de calor i la hipertèrmia en els casos més extrems. També s’han incrementat les morts per calor. Hi ha un ampli ventall de la població, entre els quals, els discapacitats, les embarassades, els malalts en general, els nadons, els vells, els atletes, els treballadors manuals i els treballadors a l’aire lliure, que estan exposats a la calor, i un increment de la temperatura és un risc per a la seva salut.

—L’Organització Meteorològica Mundial (OMM) ha advertit d’una forta onada de calor a la Mediterrània amb episodis extrems. En aquest cas, a què ens referim?
—L’OMM ja va alertar que s’aproximava una massa d’aire càlid subsaharià, del nord d’Àfrica, i que la Mediterrània sofriria una forta onada de calor que, com hem vist aquesta setmana i la passada, es traslladaria al centreeuropeu i ara cap a les illes britàniques. I no tan sols destacava les fortes condicions de calor, que eren esperables, sinó també el gran risc d’incendis forestals, amb inundacions sobtades i fortes tempestes, com les que s’han vist a Itàlia, els incendis de Grècia…

—La temperatura de les mars i els oceans ha pujat moltíssim. L’altre dia era a la platja i la gent estava entusiasmada dient que l’aigua era molt bona i que venia de gust banyar-s’hi. A mi em va alarmar moltíssim.
—[Riu]. Sí, jo també hi vaig anar i vaig fer el mateix comentari. Aquesta dada és una un indicador pròxim de la temperatura del mar. Ja som al final del juliol, i la temperatura de l’aigua s’acosta als trenta graus. Cada vegada hi haurà més nits tòrrides. Com que la temperatura de l’aigua no baixa dels 25 graus, la temperatura de l’aire tampoc no baixarà dels 25. Aquestes nits tòrrides, en alguns casos, ja es converteixen en nits infernals, amb temperatures nocturnes que no baixen dels 30 graus. L’aigua del mar a l’agost serà una sopa, ja no ens vindrà de gust, estarà per sobre dels 30 graus, i serà una mica desagradable. El contingut de calor de mar i oceans és un problema greu, perquè mantindrà aquest estat extra de calor més enllà del temps per la inèrcia tèrmica forta que té l’aigua i els oceans.

—Sou una de les veus amb més criteri per a parlar sobre el canvi climàtic. Ens ho prenem seriosament?
—Estic convençuda que més del 80% de la població sap que el clima canvia, sap que això no és normal. Una altra cosa és que ho hàgim interioritzat prou per a canviar d’actitud i estils de vida. És cert que hi ha una preocupació i consciència que el clima canvia, que això pot tenir efectes negatius sobre nosaltres, l’economia, el medi natural, la natura. Com a consumidors tenim la capacitat de modificar el mercat, però fonamentalment és el mercat qui et modifica a tu, qui et fa dir, doncs mira, aire condicionat i cotxe híbrid. En una enquesta recent, es va veure que la gent era conscient del canvi climàtic, però ningú ho tenia en compte a l’hora de votar els partits. És en aquest sentit que crec que no som del tot coherents amb el coneixement. De cop, tindrem aquell conegut que tenia un tros al costat de la llera del riu que no porta mai aigua, i que ara se li ha emportat una riuada. O se li ha cremat la casa en un incendi, o el restaurant que tenia a la vora se li ha anat a prendre pel sac, perquè hi ha hagut una llevantada. De consciència, n’hi comença a haver, deixant de banda els negacionistes, que això és un altre tema, però no sé fins a quin punt aquesta consciència ens porta a prendre decisions, a complir una decisió a favor de la reducció d’emissions de veritat.

—Què més cal perquè la gent reaccioni? Les dades i els fenòmens són molt clars.
—Governs compromesos i corporacions industrials que vulguin posar-se a fer la feina. L’aportació que pot fer la gent al canvi climàtic és, a part de la consciència, modificar els patrons de comportament i de consum. Per això, un grapat de la població consumeix productes de localitat, intenta de ser eficient en l’ús de l’energia i l’aigua. Són petites mesures amb què et pots quedar tan content i dir que contribueixis al fet que el problema millori. Ja et dic jo que el que millores són les teves condicions de vida. Això sí, ho tinc claríssim. Continua fent-ho. Compra’t el cotxe híbrid si pots i utilitza l’energia d’una manera més eficient, passa’t a plaques solars o a l’energia eòlica, o el que sigui, perquè acabaràs estalviant, però d’aquí no vindrà el canvi. La gran transformació del sistema d’energia que requereix estabilitzar les concentracions de gasos amb efecte hivernacle no pot venir de les petites accions individuals. Vindrà quan les grans corporacions, principalment acompanyades o forçades pels governs, acabin adoptant mesures clares cap a la reducció, cap a la descarbonització de la nostra economia i de la nostra societat. La gent farà el que li manin. Això ho tinc claríssim. Sempre ho ha fet. I en aquest sentit, la seva aportació els afavorirà a ells, no tant el clima en general. És que, a veure, si els nostres governs encara subvencionen l’exploració, la perforació, el transport de carburants fòssil… I, conjuntament, amb el nostre sistema financer, mentre apostin per això, avançarem a poc a poc. Estarem en una situació intermèdia, que l’única cosa que farà és que no s’agreujarà tant com en el cas que no es fes res. El canvi del clima s’agreujarà menys, però no ho resoldrem si no hi ha mesures en l’àmbit internacional i, sobretot, de les grans economies que ho han produït.

—En les eleccions espanyoles Vox ha perdut pes, però ja governa al País Valencià i ha donat suport al PP a les Illes. Us preocupa l’auge dels governs d’extrema dreta?
—Més que preocupar-me, em causa tristor veure com gent normal, treballadora, dóna suport a grups i interessos que li són aliens, vota uns partits que no resoldran els seus problemes, a l’inrevés, que empitjoraran les seves condicions actuals. Això em fa llàstima, que hi hagi gent que cregui que amb una autoritat forta o fent fora els immigrants milloraran les condicions de vida. Però si miro el govern de Trump, l’administració nord-americana és la que va tenir més possibilitat d’oposar-se a les polítiques de l’agència ambiental nord-americana. El discurs va anar molt en contra del canvi climàtic. Però en el cas dels Estats Units, la nació és dividida en estats i són aquests els que prenen les mesures per a reduir emissions. El país va continuar reduint-les perquè els grans estats de Califòrnia i de la costa est van continuar les seves pràctiques. I sí, la xerrameca va ser molt contra el canvi climàtic i molt negacionista, però les polítiques que ja s’havien implantat es van mantenir. Si els meus col·legues i companys científics nord-americans m’escoltessin, m’estirarien les orelles, perquè és cert que d’un punt de vista científic sí que van patir molt amb retallades pressupostàries i activitats que no podien fer. Van necessitar molta imaginació per a continuar fent el mateix, però anomenat d’una altra manera. I això és llastimós, que un govern d’ultradreta aturi la teva activitat o et faci anar cap enrere.

—Voleu afegir res més?
—El canvi climàtic és un gran problema. És una situació que la humanitat no ha viscut abans i, per tant, no sabem ben bé com respondrà el sistema climàtic i la Terra. Però queda clar que es produeix a una velocitat que no té precedents en el registre instrumental ni en el registre paleoclimàtic aproximat. Vam necessitar més de mil anys per a incrementar un grau la temperatura global del nostre planeta, ara ho hem fet en seixanta anys. Això no dóna temps ni als ecosistemes ni a la mateixa població d’adaptar-se. I nosaltres serem els qui més sofrirem els costs socials, econòmics i polítics de la inacció. Cal animar la gent a demanar als governs i a les empreses que prenguin decisions valentes per a disminuir l’emissió de gasos.