Manel Tomàs: ‘Em controlen el telèfon, als familiars també ens criminalitzen’

Manel Tomàs (Santa Coloma de Gramenet, 1950) és el pare d’un dels set presos independentistes dels CDR, Germinal Tomàs Aubeso. L’empresonament ha colpit el moviment veïnal i associatiu de Santa Coloma de Gramenet perquè en Germinal, que viu a Mollet del Vallès, és fill d’una família molt implicada en el teixit associatiu de la ciutat. Prova d’això és que la sala de lectura de la biblioteca de can Peixauet (al seu barri, el Raval) porta el nom de la seva mare, Mar Aubeso, que es va morir el 2016. Fa poques setmanes, Manel Tomàs hi va organitzar una exposició per a difondre la història de molts altres veïns que, com la seva dona, havien col·laborat a millorar el barri. També es dedica a arxivar-ne la història, amb 80.000 documents escannats. Tomàs s’emociona quan parla de l’escalf que ha rebut de la gent, i quan explica qui és el seu fill, empresonat sota el règim FIES 3, cosa que implica que li restringeixin els drets com a pres i que li intervenen totes les comunicacions orals i escrites. L’endemà de fer l’entrevista, la família sabrà que en Germinal no està en aïllament. L’entrevistem a la Fàbrica, un restaurant i bar cooperatiu colomenc, acompanyats d’un advocat d’Alerta Solidària.

—Com vau saber que havien detingut en Germinal?
—Dilluns mateix, cap a les onze del matí, em van trucar per telèfon: havien entrat els guàrdies civils a casa i se l’havien emportat. Jo era a Mèrida, a Extremadura. Vaig empaquetar les coses cap a Barcelona. Quan era a cinquanta o setanta quilòmetres de Madrid, em van comunicar que el portaven cap a Madrid, i llavors em vaig quedar allà.

—Què vau pensar en aquell moment?
—No ho sé… Que havia d’acostar-me fins on fos ell. Tenia tres dies per a fer excursions allà, a l’hostal. Vaig agafar els trastos. Els vaig dir adeu i cap a casa.

—Els fills d’en Germinal eren a casa quan el van anar a detenir?
—La nena sí que hi era, i la Mar, la seva dona, també.

—Com va ser la detenció?
—M’han explicat que ell va obrir la porta. El van agafar quan sortia per anar a treballar. No van trencar la porta, com en algun altre cas. En aquest cas, no. Van regirar tota la casa però sembla que no hi va haver trencadissa. Ell viu a Mollet. És tècnic de manteniment. Va estudiar electricitat i electrònica i ara feia de tot, com a manteniment.

—L’heu pogut veure des d’aleshores?
—El vaig veure el dissabte de fa dues setmanes, aquella setmana tràgica. Moralment, estava tocat. Físicament, s’havia aprimat molt. El vaig veure relativament bé, però a través del vidre no pots avaluar-ho exactament.

—Hi podeu parlar per telèfon?
—No.

—Per què?
—Perquè en teoria ha de trucar ell, i no truca i no sé què passa, si és que no el deixen. Perquè pugui trucar, et demanen que presentis una documentació amb els telèfons al teu nom, i ho vaig enviar per correu certificat. No sé si ha arribat o no. També li he donat a l’advocat perquè li doni, i aquest dissabte intentaré passar-la també amb la bossa de roba que li portaré.

—No sabeu si és en aïllament?
—Desconec totalment la situació en què es troba en aquests moments.

—Per què creieu que no en sabeu res?
—Apliquen no sé quines metodologies que desconec totalment. No sé si està en aïllament o no, però coarten totes les necessitats que pugui tenir. No puc dir res perquè no ho sé.

—Quina relació té en Germinal amb el moviment independentista?
—M’havia explicat que havia estat en alguna manifestació. Però, a banda d’això, ho desconec. Si em pregunteu si conec algun dels detinguts, us diré que no en conec cap. Cap ni un. Quina relació té el meu fill amb aquesta gent? No ho sé. I la nostra relació és bona. Quan va anar-se’n a viure a Mollet, ens vèiem un cop cada quinze dies o deu.

—S’han publicat moltes coses. Com és en Germinal?
—És molt fidel, és un lliurepensador, com ho és la família, i molt bona persona.

—Quan el vinculen amb el terrorisme, què penseu?
—No el veig. Vaig llegir un article on s’explicava que, en el sepeli de la Mar, la meva companya, que va ser anarquista, vam cantar ‘A les barricades’. I és clar, si d’aquí dedueixes que tots els qui som llibertaris, anarquistes, portem una bomba a la mà… Perquè una altra explicació no la puc entendre.

—Us criminalitzen perquè sou una família anarquista?
—Penso que sí. No puc entendre com es poden ficar amb una persona que és morta en aquests termes, parlant de terrorisme, dient que la mare era llibertària. Doncs el pare, també! I per què li van posar el seu nom, Mar Aubeso, a la sala de lectura de la biblioteca del Raval de Santa Coloma?

—Perquè durant molts anys heu treballat pel barri. Expliqueu quina vinculació hi teniu.
—Sóc nascut al Raval. Vaig enganyar la Mar per venir a viure aquí. Vam aterrar amb els nens petits i, quan van començar a tenir una edat, ens vam vincular a l’associació de veïns. A l’associació, vam ser molt actius. Ja no era l’època en què no hi havia clavegueres ni enllumenat, però hi havia reivindicacions a fer, com l’arribada del metro; salvar la masia de can Peixauet, que ara és la biblioteca; que es fes el CAP; millorar el parc dels Pins, que estava inhabilitat com a parc, etc. Vam lluitar contra les nuclears, contra el camp de golf… També vam muntar una entitat que es deia Somriure Viatger. Es tractava de recollir joguines, arreglar-les, i enviar-les fora o a llocs d’aquí on hi hagués necessitats. Vam muntar també Arrels de Barri, els capgrossos del Raval, i es feien gralles, etc. Dins l’associació vam promoure activitats culturals catalanes, com el Carnestoltes (fèiem una truita gegant!), el dia del llibre… Implicàvem el barri i Santa Coloma en les festes tradicionals catalanes.

—En Germinal també hi estava implicat?
—També s’hi va implicar. Primer amb l’esplai Pájaro Loco i, després, amb el grup de joves de l’associació de veïns. Feien teatre i moltes activitats. Ajudaven molt a les festes del barri.

—S’han publicat fotografies d’en Germinal vestit de militar.
—Sí, en Germi era en un grup de gent que de tant en tant feien partides d’airsoft. Anaven vestits de militars i feien les seves històries. També era un grup que, a part d’això, celebrava aniversaris. Han tret les fotografies de context. De tant en tant feia una partida d’aquestes, igual com també jugava a rol. És un entreteniment, com jugar al parxís. No li he donat mai cap mena d’importància.

—Heu sentit el suport de la ciutadania?
—Estic aclaparat. Després d’haver passat dos dies a Madrid completament sol, l’aixopluc que hi ha hagut per tot arreu ha estat bestial. Els dos primers dies a Madrid, no podia fer res, no tenia contacte amb ningú. Dimecres em van trucar per telèfon i em van venir a buscar gent de Sabadell i vam fer una reunió amb els advocats. Continuo tenint impotència. Els advocats també, però ells tenen unes eines per a posar-hi recursos. Jo no. En aquella reunió, era l’únic familiar que hi havia, i vaig aprofitar-ho per fer preguntes. Però pràcticament no hi havia respostes. Secret de sumari, secret de sumari.

—Veieu en Germinal com un pres polític?
—Jo diria que sí. La seva detenció, i la de la resta, és aprofitar tot el procés que es porta a terme per fer por. Jo també em sento criminalitzat. Truques i se senten sorolls estranys i veus de fons. Em controlen el telèfon. Ara mateix ens poden controlar des d’aquí fora, si volen. No tan sols criminalitzen el grup que ha estat detingut sinó la resta de familiars i amics. Amb el secret de sumari què fan? Investiguen més gent? Això és posar la por a tot l’entorn d’aquestes persones, entre les quals sóc jo.

—Ho aconsegueixen?
—En el meu cas, no. Suposo que hi haurà alguna persona que sí que en tingui. Però sentir-te controlat no et dóna una satisfacció especial, ni de bon tros.

—Els empresonaments també proven de fer por als qui vulguin mobilitzar-se contra la sentència de l’1-O?
—És clar. Si hi havia una intenció de mobilitzar-se, esperen que quan vegin què passa, no es moguin. I això, quan acaben de dir ‘ho tornarem a fer’! Descaradament, et diuen que qui es mogui…

—Què poden fer els ciutadans que vulguin ajudar les famílies dels presos?
—Es fan manifestacions i es recullen diners perquè puguem anar a Madrid. Els advocats també tenen despeses i se’ls ha de pagar. Hi ha famílies que han passat de tenir persones que aportaven un sou a casa a no tenir-les, i necessiten ajut econòmic, també. Per ara, m’ha sobrepassat la solidaritat que he vist.

—Amb les detencions d’en Germinal i la resta de membres dels CDR, es vincula l’independentisme amb el terrorisme. També al govern, amb Quim Torra i Carles Puigdemont.
—Quina necessitat tenen de vincular aquest grup perquè Torra i Puigdemont es puguin passar documentació? Si es poden veure cada dia, si ho volen. No tenen necessitat de tenir un grup específic que els ajudi a passar documents. Torra i Puigdemont poden tenir tota la comunicació que vulguin, no necessiten ningú que vagi d’amagat a passar-los documentació.

—Heu sentit suport dels partits polítics i les institucions?
—No. Sí que n’hi ha hagut de la CUP. De la resta, la veritat és que no. A Santa Coloma, vaig parlar amb una persona, en el terreny personal, però oficialment l’ajuntament no ha dit ni piu. No m’han trucat per saber si necessito ajuda. Jo sempre he fet una distinció entre les persones i les discrepàncies polítiques que hi pugui haver amb la gent de l’ajuntament. M’he barallat amb l’alcalde o l’alcaldessa, però personalment és una altra història. Aquí s’ha acabat la guerra. Recordo una vegada que vaig agrair a Manuela de Madre que hagués portat la meva mare, que vivia a can Franquesa, amb el cotxe fins a casa, i després anàvem a una reunió on li havíem de fotre canya. El primer que vaig fer va ser donar-li les gràcies per haver portat la meva mare a casa, i després va començar la reunió. Allò que diuen: no s’hi perd res de ser ben educat. Doncs això.

—Sou una família força coneguda a Santa Coloma.
—Ens hem mogut força. I, a més, teníem una papereria i al barri ens coneixia gairebé tothom. Era a l’avinguda Santa Rosa, a una planta baixa, on vaig néixer jo. Vam muntar la papereria fins que van aparèixer les grans superfícies i ens van arruïnar.

—Sou independentista?
—Ai! Bona pregunta. Ideològicament sóc internacionalista, però d’uns anys ençà, des que van passar el ribot a l’estatut, van començar a fer-me independentista, molt a desgrat meu. I ara em puc considerar independentista, per tots els motius que donen perquè tirem endavant la independència. És un menyspreu rere un altre. Me’n vaig fer de mica en mica, per molts motius. Tot el que ha demanat la Generalitat ha estat respost amb un no. I hi ha coses que fan molt de mal. Aquí es retallava la sanitat i a Extremadura promocionaven que compressis un sofà. Que algú m’ho expliqui.