Luis Gonzalo Segura: ‘El Suprem legitima que un comandament de l’exèrcit digui “puta” a una dona’

Luis Gonzalo Segura és ex-tinent de l’exèrcit espanyol. Quan va decidir de denunciar-ne la corrupció i els abusos va ser arrestat i maltractat pels seus comandaments, i el 2015, arran de la publicació d’un llibre sobre la seva experiència, el van expulsar del cos. D’aleshores ençà, lluita als tribunals perquè el readmetin, no vol cedir aquell espai als militars d’ultradreta. A més, amb els seus llibres continua denunciant els abusos de l’exèrcit i l’estructura i el funcionament postfranquista. Parlem amb ell sobre En la guarida de la bestia, en què denuncia la terrible situació de les dones a les forces armades, especialment pel que fa a les agressions sexuals. Explica que els agressors tenen total impunitat –jutjats per un tribunal militar que no s’hauria d’encarregar d’aquestes qüestions–, mentre que les víctimes es troben desemparades i acaben sempre expulsades del sistema.

—Expliqueu que les agressions sexuals a l‘exèrcit tenen un patró comú. Quin és?
—Primer de tot, s’activa una maquinària repressiva, una autèntica arquitectura del silenci, per a intentar que no es denunciï, d’acord amb la fal·làcia que qualsevol denúncia embruta la institució. Si s’interposa la denúncia, entren en joc dos elements més. Un és el de la justícia militar o l’expedient disciplinari. Com demostren les estatístiques, en qualsevol dels dos casos, les possibilitats de condemna són pràcticament nul·les. I fins i tot, quan hi ha una condemna, gairebé mai no se’ls expulsa de l’exèrcit. És més, en alguns casos hi ha ascensos i condecoracions durant el procés. Per exemple, un capità condemnat per vint-i-vuit agressions sexuals va ser condecorat el mateix dia que entrava a la presó. Només hi ha un cas documentat d’una expulsió, i és perquè l’agressió la va cometre un subordinat a un comandant. Li van aplicar un agreujant per haver trencat la disciplina i l’eficàcia del servei.

—Vaja, que va ser expulsat per haver agredit sexualment una dona que tenia un càrrec superior al de l’agressor, no pas per l‘agressió sexual en si.
—Sí, perquè és l’únic cas. Hi ha casos molt greus en què, fins i tot havent-hi hagut condemna, no ha passat res. Aquests últims tres anys s’han presentat noranta denúncies, se n’han resolt quaranta-tres i no hi ha hagut cap condemna. Cap ni una! És una dada estremidora… Tornant al patró comú, l’altre element que entra en joc és l’assetjament laboral dels comandaments i de tot l’entorn, gairebé. Per culpa d’aquest assetjament, persones que podrien testificar es veuen pressionades i no ho fan. És una manera d’aïllar la víctima.

—Què més els passa, a les víctimes?
—Són expulsades del sistema, sigui per baixes psicològiques o per altres qüestions. Una de cada tres dones ha abandonat les forces armades de manera no natural. Les forces armades presumeixen que n’hi ha 15.000, però la dada que amaguen és que hi han ingressat 22.000. Quin és el problema? Una de les dones que va entrar en la primera promoció ara és coronel i encara li queden anys de carrera militar. És a dir, no hi ha hagut temps perquè les dones hagin marxat de les forces armades per causes naturals, com pot ser una jubilació. Que una de cada tres hagi abandonat per causes no naturals és una dada demolidora, però mai no s’ha obert cap investigació.

—Se sap que moltes abandonen per qüestions psicològiques. Com ho justifica el ministeri?
—Diu que aquestes dones ja tenien problemes físics o psicològics abans d’entrar a les forces armades. És curiós que ningú no se n’adonés durant els reconeixements mèdics. A més, que un terç de les dones que han abandonat tinguin problemes físics o psicològics és, com a mínim, sospitós. No vull dir que totes les dones que han abandonat hagin patit assetjament o agressions sexuals. Hi ha altres tipus de violència contra les dones, a l’exèrcit. Hi ha casos en què els tribunals han resolt que està justificat insultar les dones i dir-los ‘puta’, ‘porca’, ‘grassa’… A més, hi ha un entorn clarament hostil en molts casos.

—Però es presumeix del contrari: que a l‘exèrcit hi ha un 400% menys de denúncies en relació amb la societat espanyola.
—És una dada completament alarmant perquè no pot ser, per l’estructura d’impunitat que hi ha i perquè el treball militar dóna peu a la violència cap a les dones. És una estructura molt vertical en què la jerarquia té molta importància i, a més, no és pas una oficina on es treballa de nou a tres. Hi ha períodes de convivència que poden durar sis mesos, i això facilita que hi hagi més assetjaments. La taxa de denúncies, per tant, hauria de ser superior, no pas quatre-centes vegades inferior. El ministre Morenés va deixar en evidència el problema.

—Que és que no es denuncia perquè no serveix de res?
—És clar. Quin missatge dóna la justícia militar a les dones? És aterridor pensar que hi ha hagut noranta dones que han fet el pas de denunciar per mirar de posar fi a l’infern que vivien i s’han trobat que no hi ha hagut ni una sola condemna. Els agressors tenen impunitat absoluta i les dones estan completament desemparades.

—Heu parlat també de la importància de la jerarquia. Fins a quin punt la disciplina i la duresa en el tracte típica de l‘exèrcit no justifica el masclisme?
—Totalment d’acord. Posa els pèls de punta pensar que el Tribunal Suprem legitima que un comandament digui ‘grassa, ‘porca’, ‘inútil’, ‘puta’ a una dona només perquè allò és l’exèrcit i és un món dur i d’homes. És absolutament juràssic, una mentalitat tan retrògrada que fa por. I el problema és que les dones a l’exèrcit queden en terra de ningú. A la dreta, aquests comportaments li semblen acceptables, mentre que a l’esquerra, i a Catalunya i el País Basc, hi ha una desconnexió amb l’exèrcit. Fins i tot, hi ha una certa lògica d’amic-enemic. Aquestes dones es queden en terra de ningú i això és el caldo de cultiu ideal perquè es cometin aquests abusos. Moltes d’elles han arribat a l’exèrcit per lògiques laborals, no pas per un component ideològic. Per això no té sentit que pateixin l’abandonament, fins i tot, de col·lectius feministes. D’alguna manera, no deixen de ser l’enemic, perquè els moviments feministes estan lligats a l’antimilitarisme. I això és molt cruel!

—Expliqueu que els mateixos militars són còmplices de l‘assetjament laboral i que, fins i tot, converteixen l‘agressor en víctima. De quina manera?
—Hi ha un cas d’un mitjà de comunicació en què es pot veure com victimitzen un denunciat. Com que mai no hi ha condemnes, és molt freqüent que qui ha estat denunciat denunciï després la víctima. A més de no aconseguir cap condemna, estan exposades a aquesta mena de circumstàncies. Hi ha el cas d’una dona a qui van arrestar trenta-un dies per no haver aconseguit la condemna del comandament.

—De quina manera van justificar-ho?
—Ells argumenten que, com que no has aconseguit cap condemna, la teva denúncia és falsa. Aquest cas havia arribat al Suprem i el fiscal havia demanat que es condemnés. Hi va haver un vot particular favorable a la condemna, i això que aconseguir-ne un al Suprem és molt difícil… I la dona, després de tot plegat, es troba que l’arresten trenta-un dies perquè diuen que la seva denúncia és falsa. De no aconseguir una condemna a fer una denúncia falsa hi ha tot un món…

—I en què consisteixen aquests arrests a l‘exèrcit?
—En aquest cas, trenta-un dies en un centre disciplinari. Jo hi he estat cent trenta-nou i, en molts casos, és pitjor que una presó. És completament discrecional. T’ho imposa el teu comandament i no tens cap possibilitat de defensa. És com si demà el teu cap volgués posar-te en una cambra i et digués: ‘T’estaràs aquí trenta-un dies.’ Hi pots recórrer en contra, però l’arrest l’has de complir immediatament. Si després et donen la raó, et donen trenta euros per cada dia d’arrest. Costa més recórrer i guanyar que no pas la indemnització…

—A més de denunciar aquestes decisions internes, sou crític amb la justícia militar. Per què?
—Un dels grans problemes que hi ha a Espanya és l’existència de la justícia militar. Ha de desaparèixer o quedar restringida a moments excepcionals, com ara les declaracions de guerra, els estats de setge i els conflictes armats, tal com han fet pràcticament tots els països d’Europa. La justícia militar és un privilegi de l’exèrcit franquista que encara es conserva.

—Pel que fa a les agressions sexuals, hi ha dues coses que fan encara més greu aquesta justícia militar: que siguin aquests tribunals que les jutgin i que es permeti que els condemnats a tres anys de presó puguin continuar a l‘exèrcit.
—Sí, és terrible. A més, al jutjat central, dos magistrats dels tres que resolen són jurídico-militars, és a dir, que ni imparcialitat ni independència, i el tercer és només militar. Només militar! És un subjecte sense cap coneixement de dret, nomenat directament pel ministre de Defensa. És una barbaritat jurídica que viola el Conveni Europeu de Drets Humans.

—Quin és el paper dels polítics en tot això? Al llibre sou molt crítics amb el PSOE…
—La posició del PSOE em sembla absolutament lamentable. Fa un any que són al poder i han comptat amb Zaida Cantera, que ha patit assetjament sexual i laboral a l’exèrcit, i no han fet res per a modificar la situació. Tant Cantera com Margarita Robles haurien d’haver emprès una campanya per a millorar la situació pel que fa a la justícia miliar. No tan sols no ho han fet, sinó que han continuat expulsant militars que havien patit autèntiques aberracions. Des d’una militar que va haver de suportar l’assetjament del seu cap, que fins i tot es masturbava davant seu, fins a una altra militar embarassada de quatre mesos a qui li van donar l’ordre d’excavar una rasa amb el risc que allò li provoqués un avortament. Això demostra o bé que no hi ha voluntat política o bé que el poder polític no té cap mena de control sobre el poder militar. I no sé què és més preocupant… Quan es van publicar aquestes informacions, el ministeri les va readmetre, però les dones no poden esperar justícia dels mitjans de comunicació.

—També parleu del paper d‘altres ministres de Defensa del PSOE i d‘un cas en què l‘advocacia de l‘estat es va posar de part de l‘agressor.
—El PSOE és una de les grans estafes del postfranquisme. Carme Chacón arriba a ministra embarassada i ho van voler vendre com a símptoma de progrés. Quan va rebre una carta de vint filles de militars que eren assetjades per un coronel que era un depravat, el que va fer va ser jubilar-lo, sense emprendre cap procediment legal. Ella arriba just després del cas del capità condemnat per vint-i-vuit agressions sexuals, que continua dins les forces armades, i no emprèn cap reforma per a eliminar l’article del codi penal que permet que els militars condemnats continuïn a l’exèrcit. Del PP no n’espero res, però sí que he d’esperar-ne alguna cosa, del PSOE de Margarita Robles i de Zaida Cantera.

—De fet, dieu que Zaida Cantera és una figura polièdrica.
—Efectivament. Perquè, tal com ella mateixa ha reconegut, mentre va ser militar no li va importar que agredissin sexualment les dones dins l’exèrcit, perquè ella era capità i pensava que allò no li passari. El més trist és que ara que és diputada i cobra 6.000 euros al mes tampoc li importa que la resta de dones siguin assetjades i agredides.

—El PP va crear les anomenades UPAS per lluitar contra l‘assetjament laboral. Dieu que no funcionen. Per què?
—No tan sols no funcionen, sinó que han fet més greu el problema. La solució a una justícia de militars per a militars no és una unitat de protecció a l’assetjament de militars contra militars. Aquests militars han de tornar a la institució, i si comprometen un altre militar o un general, tindran problemes en la seva carrera. L’única solució possible a aquest exèrcit ultraconservador i antidemocràtic és eliminar la justícia militar o restringir-la. Segons que es veu a les estatístiques, les UPAS han canalitzat moltes més denúncies per vies internes d’expedients disciplinaris, en què la inseguretat jurídica encara és més gran.

—Un altre problema de les dones a l‘exèrcit és el sostre de vidre. Fins ara es treia pit del cas de Patricia Ortega, primera dona que va arribar a coronel. Què en penseu?
—És molt probable que aviat visquem un espectacle fictici en què el PSOE ascendirà Patricia Ortega i més dones militars, però això no soluciona el problema de fons, que és que hi ha una estructura masclista que impedeix l’ascens de les dones. Si només hi ha una coronel entre 3.500 coronels i generals… Companys d’aquesta coronel que també van entrar el 1988 van arribar a coronel sis anys abans que ella. I militars que van entrar sis anys després van trigar sis anys menys a arribar-hi.

—I, relacionat amb això, el handicap de ser mare a l‘exèrcit és pitjor que en qualsevol altra feina?
—Amb total seguretat. Moltes dones són molt ben considerades fins que són mares. Comencen a no considerar-les bones militars, les persegueixen i tenen problemes. Hi ha casos d’arrests de dones per haver-se presentat a les guàrdies amb el nadó quan les cridaven de manera irregular. A una militar la van sancionar per haver anat a una desfilada amb la criatura. No tenia amb qui deixar-la perquè la seva parella també era militar i també desfilava. Li van dir que havia de deixar el nadó amb algú que fos a la grada, com havien fet altres militars. No pots deixar un nadó a un desconegut, és un delicte. Tot plegat és molt kafkià.

—Al llibre també parleu de l‘homosexualitat i expliqueu que els qui han fet pública la seva orientació sexual han estat expulsats.
—Sí, tots. A l’exèrcit impera aquella màxima americana de ‘no preguntis i no caldrà que et responguin’. Mentre no se sàpiga, cadascú pot ser el que vulgui. Però fer-ho públic és diferent. En la qüestió de l’homosexualitat s’han d’introduir dues variables: el masclisme i el classisme. Totes dues se situen per sobre de l’homofòbia. Que a la tropa hi hagi dones lesbianes està ben vist perquè no deixa de ser masculinitzar una dona. Com que aquests subjectes no volen dones, tenir-hi un ‘homenot’ ho veuen bé. En canvi, que un soldat sigui homosexual està mal vist. Pel que fa a la variant classista, dones que són en comandaments superiors no poden revelar la seva condició. Una cosa és que a la tropa, que té llicència per a tenir vicis, hi hagi una lesbiana, i una altra cosa és que aquesta dona sigui oficial o sotsoficial.