Lluís Puig: “Si encara s’enfurismen, és que serveix que hi siguem”

La causa de les obres de Sixena s’ha polititzat tant que Lluís Puig, conseller de Cultura a l’exili i diputat de Junts, no confiava en una absolució amb una sentència tan clara i contundent. El que més l’amoïnava era que l’inhabilitessin i la Junta Electoral li retirés immediatament l’escó. En aquesta entrevista, feta per videoconferència, Puig explica que espera poder asseure’s a l’hemicicle del parlament durant aquesta legislatura, més d’hora o més tard. Però no confia que ni ell ni la resta d’exiliats puguin tornar al Principat abans de l’estiu, com s’especula. En tot cas, té clar quina serà la primera cosa que faci el dia que li aixequin l’ordre de detenció.

—El TSJC us va absoldre del delicte de desobediència pel cas de Sixena. Us ho esperàveu?
—No m’esperava una sentència tan clara i contundent. No perquè no fos justa, sinó perquè és una causa que s’ha polititzat molt, i quan es polititzen les coses, els criteris de la justícia poden variar molt. Mesos enrere, al conseller Santi Vila li van denegar que es pogués acollir a la llei d’amnistia. Per tant, hi havia una sentència que ho separava totalment de la causa de l’octubre del 2017. En tot cas, l’acusació particular de l’Ajuntament de Sixena era, és i continuarà essent molt bel·ligerant. A les declaracions que feia l’advocat Espanyol em remeto.

—Aquest advocat va dir que com havíeu de ser innocent si éreu independentista. Creieu que això prova que aquesta és una causa política des del començament?
—La qüestió és que no va influir. Però és evident que la deducció que perquè algú sigui independentista ha de ser un delinqüent és una barreja de conceptes que normalment no passen pel cap. Aquesta gent són els que també diuen que un immigrant és un delinqüent, que un musulmà és un terrorista, i que si és gitano, roba gallines. Són uns esquemes mentals molt retrògrads i primaris. El que em preocupava més era que, si m’aplicaven qualsevol condemna d’inhabilitació, ràpidament, en 30 minuts, la Junta Electoral Central m’hauria retirat l’acta de diputat. Això hauria estroncat el desig, les ganes, la il·lusió de cada dia de pensar que un dia entraré al saló de plens del parlament de Catalunya i seuré a l’escó que em pertoca perquè els electors així ho van decidir. Pel tema de la multa, sortosament, la caixa de resistència em va ajudar des del primer dia. Estic content ara també perquè podrà recuperar molts diners, prop de 90.000 euros de fiança, que era una bogeria. A veure si, de mica en mica, la cultura deixa d’estar en mans dels tribunals. Perquè no es pot gestionar la cultura, ni el patrimoni, ni les arts escèniques, des dels tribunals.

—En el judici no us van deixar declarar. El vau poder seguir d’alguna manera quan es feia?
—Per WhatsApp, gràcies a l’advocat. Quan hi havia alguna cosa, m’anava informant. Cal entendre que una cosa és fer una declaració per videoconferència en el procés d’instrucció, on les garanties dels meus drets a Brussel·les s’havien de cobrir per part de la justícia belga, amb un nombre de personal, amb un jutge, amb un traductor, amb un informàtic, etc. I una altra cosa és el judici, que implica que els jutges que m’haurien d’acompanyar a Brussel·les han d’estar implicats també amb els jutges que m’estarien jutjant a Catalunya. Si alguna cosa sempre han posat per davant els tribunals de Bèlgica és garantir els drets de la persona acusada. En cap moment no he sentit que em poguessin vulnerar cap dret. Fins i tot, quan declarava en la fase d’instrucció, el jutge em deia: “Escolti, si se sent agredit o si no ho té clar, no té cap obligació de contestar, eh? Sobretot, senti vostè que nosaltres som aquí per acompanyar-lo, per ajudar-lo.” Han demostrat una mentalitat molt diferent. La presumpció d’innocència es porta fins a l’últim extrem, fins a l’últim moment. I ells entenen, la justícia belga, que no està preparada per a fer el judici coordinadament, des d’una seu i l’altra. Això, més enllà de les anècdotes. Perquè si no em trobaven al domicili era perquè en la fase d’instrucció, la segona pregunta que m’havia de fer la jutgessa (la primera va ser “Com te dius?”) va ser: “En quin domicili vius?”

—I no us ho van preguntar.
—No. Nosaltres n’érem conscients. I al final els ho vam dir nosaltres, per no allargar tampoc el tema amb aquests detalls menors. La policia municipal em va citar el dia i hora que m’anava bé per a recollir la citació. Tranquil·lament. És tan simple, tan senzill, que sembla mentida que les coses no acostumin a anar així.

—Si la causa acaba al Tribunal Suprem espanyol, què creieu que pot passar?
—Diuen que Sixena vol presentar-hi un recurs en contra. La fiscalia ha dit que no veia cap causa de recurs. Per tant, això ja és una primera victòria. Vol dir que el procés, el que han dit els nostres testimonis, el que ha presentat l’advocat Jaume Alonso-Cuevillas, com ha gestionat del judici, és correcte. Si hi hagués hagut alguna anomalia, la fiscalia ho hauria hagut de dir d’ofici. En canvi, aquest advocat que es diu Español ha arribat a amenaçar que els testimonis poden ser acusats de fals testimoni. Quines proves té aquest senyor? És una acusació molt greu si està infundada i en base a res. Si, fins i tot, alguns testimonis citats a declarar per part d’ell van certificar el que deien els nostres! Espero que no tingui recorregut. Tant de bo el Suprem no ho admeti ni a tràmit, o ho admeti i tanqui l’expedient. Mentrestant, continuo essent una persona que no està condemnada per res.

—Santi Vila va demanar que li apliquessin la llei d’amnistia. Per què no ho vau fer vós?
—Constatant l’enrenou que es produïa amb l’estranya aplicació de la llei d’amnistia que es va fer a partir del juliol de l’any passat, el meu advocat em va aconsellar, i hi vam estar d’acord, de deixar passar uns mesos, a veure si el suflé es desinflava i es començaven a fer les coses bé. Perquè, teníem arguments per a poder justificar que tot era fruit d’un procés d’independència i que, per tant, la causa s’havia d’acollir a la llei d’amnistia? Sí, sense cap mena de dubte. Però encara ara hi ha tantes causes en què no s’ha aplicat la llei d’amnistia… Fer-ho nosaltres en aquell moment de tanta excitació política i jurídica era com tirar més llenya al foc. Entremig de tot això, vam saber que Santi Vila ho havia demanat i amb més motiu vam dir, esperem. Perquè si li acabaven aplicant, el TSJC gairebé ho hauria hagut de fer d’ofici també. Era una petició de condemna menor, el que em demanaven, i la reflexió que vam fer va ser una bona companya de viatge. I no era perquè no consideréssim que no s’hauria d’aplicar la llei d’amnistia en aquest cas. És evidentíssim: van entrar amb armament en un museu, amb no sé quants agents, per carregar unes caixes de fusta. Si això no és política… I amb un abús de poder, amb el 155, s’executava un espoli sense una sentència ferma. Sembla que l’aigua ha tornat cap a la llera del riu i, tant de bo, totes les altres causes que s’han obert es vagin tancant també amb seny i sentit comú.

—Què penseu del fet que el monestir de Santa Maria de Sixena hagi reobert ara amb algunes de les obres exposades, després d’estar tant de temps tancat?
—Quina mala política de gestió cultural que van fer! Perquè si s’haguessin posat a fer les millores per a acollir les obres quan hi va haver la sentència, no ferma, que s’havien de donar, se les haurien emportat amb unes altres condicions. I tal com sortien d’un lloc, es podien haver col·locat en un altre. Es podien haver pres les mides de les prestatgeries, de les vitrines, mirar el sistema de climatització, la humitat que hi havia d’haver a sales… No he pogut anar mai al monestir encara, hi aniré. I després, quan tens tot això a punt, agafes les obres i les col·loques en un altre lloc. I el públic de tot l’Aragó, de tot Catalunya, de tot Espanya, de tot el món, un dia les veu a Lleida i, si convé, l’endemà, a l’Aragó. Però s’han exposat amb una precarietat absoluta, les han tingudes tancades dos anys o tres… I després les han exposades. Perquè, si no, ja hauria estat esperpèntic.

—Us consta l’estat de conservació en què es troben les obres?
—No ho sé. No sé si han patit o no. Són unes inspeccions que haurien de fer experts en restauració i conservació i és un ofici molt especialitzat. No pots arribar allà i dir: aquí hi ha una mica de florit… Si és molt visible, tots ho veuríem, però hi ha bacteris i microorganismes que, sense ser visibles, les poden fer malbé. I ja no diguem si hi ha tèrmits o corcs a la fusta. Són anàlisis que s’han de fer lluny de la política i dels tribunals, que l’únic objectiu sigui la preservació i el manteniment en bon estat de peces delicades. Es van endur peces de marbre. El marbre, amb els anys i les dècades, es descompon i comença a fer calç. No és etern. És un mineral que es descompon a causa de la humitat, el vent, el fred, la pluja… S’ha de vigilar, tot això.

—El Tribunal Suprem espanyol encara ha de prendre una decisió sobre les obres murals la sala capitular, que són al MNAC. Què podria passar amb aquestes pintures si es traslladen?
—Que no arribaran a lloc. I no ho dic jo, ho han dit els més grans i bons experts en pintures murals del món. Crec recordar que, fins i tot, n’hi havia un que era el cap de restauració del Vaticà. O sigui, no un independentista que fa un informe contra el trasllat. És molt delicat, perquè si el tribunal que porta la causa no s’adona del perill, es trinxaran aquestes obres. La gent que visita Taüll està encantadíssima de veure el mapping que hi ha. L’última versió no l’he vista, però sí que he vist com evolucionava i és espectacular la immersió que fas en directe en aquella obra d’art. És igual d’apassionant que ser al MNAC i veure les pintures exposades. Avui dia hi ha solucions. Si vols veure una obra de la Galeria dels Uffizi, hi ha unes visites per internet, en 3-D, immersives, amb una definició espectacular, i quan puguis ja aniràs a Florència. Pots veure coses que en directe no pots, per l’òptica des de la qual estan enregistrades. Malmetre unes pintures sabent que hi ha tantes possibilitats de divulgar i donar a conèixer aquestes meravelles de l’art, seria una salvatjada. Són judicialitzacions que, amb seny, ja no haurien d’haver començat fa molts anys, i tant de bo es redrecin amb calma i tranquil·litat.

—Junts va criticar el silenci del president Salvador Illa. Us va trucar o hi vau parlar abans del judici?
—No, no vaig parlar amb el president Illa. Però també és veritat que vaig rebre suports en públic, per les xarxes, i en privat, d’un ampli espectre polític dins del parlament de Catalunya. Vaig sentir molt de suport tant el dia del judici com quan va sortir la sentència. No és que vulgui amagar res, és que tantes persones em van mostrar el seu suport, alguns d’anònims i uns altres de més coneguts, que per a mi és el més important. No m’he sentit abandonat per ningú i estic content que la meva alegria fos compartida.

—Heu parlat del parlament, però també vau sentir suport per part del govern?
—El govern s’asseu al parlament, no? Per a mi, el parlament és la seu de la sobirania nacional, escollit democràticament, i d’allà emana el govern executiu. Al parlament vaig començar a anar a 21 anys, quan era Bomber de Barcelona i feia guàrdies. Abans no es podia fer el ple si no hi havia un camió dels Bombers de Barcelona. Havia sentit discursos brillants amagat darrere les columnes. Hi vaig anar com a tècnic de Cultura, acompanyant el que era el meu director general. Després hi vaig anar com a ciutadà, amb una plataforma de defensa de la música de la terra, i vaig comparèixer amb orgull a la comissió de Cultura, on ara em connecto telemàticament. Hi vaig tornar com a director general quan m’ho requeririen, acompanyant dos consellers i, més tard, com a conseller. El parlament, durant 40 anys, l’he viscut de moltes maneres. I quan veus els atacs i vulneracions que s’han comès contra diputats, presidents del govern, presidents del parlament… Només em falta poder-hi anar i votar presencialment des de l’escó.

—A Bèlgica també us vau saludar amb el president Illa a la delegació de la Generalitat. El president Puigdemont i Toni Comín van rebre la invitació, però no van assistir a l’acte, però vós sí. Per què?
—A la delegació del govern de Catalunya a Brussel·les, hi he treballat dos anys o tres, hi tenia despatx. Hi entro i en surto com a casa perquè hi ha molts treballadors que hi continuen essent. Cada vegada que vaig a Brussel·les, hi passo. És veritat que havia rebut la invitació, però no tenia cap interès especial a anar-hi. Sóc més a Catalunya Nord que a Bèlgica. Hi vaig estar tres dies o quatre, va coincidir que vaig anar a saludar gent i ens vam trobar. Sóc diputat al parlament, no ho vaig ni dubtar: era una salutació institucional i de respecte. Ho faria amb el president Illa i amb molta més gent. Amb els més contraris a tu, hi has d’acabar dialogant. No entenc per què hi va haver tant d’enrenou. Hi va haver periodistes que van dir que el president Illa es veia molt emocionat. Em sembla molt bé. Jo també m’he emocionat moltes vegades a la meva vida i a l’exili encara més. Ni me n’alegro ni m’enfado. Es va treure de mare, crec. Si ara me’l trobés per un carrer de Perpinyà, no canviaria de vorera.

—Per tant, va ser casualitat.
—Sí. I si hi ha trenta casualitats, trenta vegades el saludaré encara que políticament se’n vulgui fer una lectura concreta. Sóc poc polític amb aquestes coses.

—Es diu que si el Constitucional es pronuncia sobre l’amnistia, els exiliats podríeu tornar al Principat fins i tot abans de l’estiu. Hi confieu?
—No. Si es dóna, obriré un xampany, però no hi confio gens. Sense entendre el funcionament d’aquests òrgans, més enllà del Constitucional, caldrà que el jutge que va decretar l’ordre de detenció a l’estat espanyol la retiri. I a Espanya pot passar un dia, un mes, un any, no sé quant… És una altra diferència entre el sistema judicial espanyol i l’europeu: en l’europeu, quan surts de la vista d’un judici, sempre saps la següent data, quins terminis tenen la defensa, el tribunal, l’acusació, i mai no hi ha una filtració. Tothom té unes obligacions a complir. Amb els recursos d’apel·lació al Suprem, van trigar sis mesos a fer la vista oral. Ara ja fa gairebé un mes, des del 10 de març, i encara ho estan estudiant, suposo. Si volguessin, tenen l’ocasió de redreçar tot això. Fins que la sala d’apel·lacions no ho resolgui, no podem ni començar a pensar en el recurs d’empara al Constitucional. No ho dic per refredar la il·lusió de molta gent. Pot ser a l’estiu, a la tardor, a l’hivern, més endavant.

—Però ja us imagineu que us asseureu un dia al parlament. Hi penseu més, ara?
—Queden tres anys i escaig de legislatura, si dura el que ha de durar. Seria per molt que no tornés. També diré que a cada etapa de l’exili somies una tornada diferent. Hi ha un moment que somies el retorn de tots els exiliats belgues i suïssos, conjunt. Això també passa pel cap en uns moments, en un context. Et passen pel cap molts tipus de retorn. Quin acabarà essent? Potser el que menys hagi somniat, perquè dependrà del moment i del dia. Segurament, serà mitja hora després de l’aixecament de l’ordre de detenció, el meu retorn, més enllà que després hi hagi l’acte públic on toqui. Ja aniré on calgui. Però en 30 minuts o 45, la maleta del cap de setmana la tinc feta i travesso la ratlla, a l’altre costat. El meu retorn és aquest.

—I cap a Terrassa?
—Sí, cap a casa, està claríssim. Això és casa, però a Terrassa hi tinc casa. I cada vegada que m’amaneixo el pa amb tomàquet ho faig amb oli de casa. N’he pres cada any, a Brussel·les i a Catalunya Nord. Són coses que et mantenen l’arrelament molt viu, més enllà de la part humana i familiar.

—D’ençà de la reforma del reglament del parlament, podeu participar amb més normalitat a la cambra. Però la nova presidenta de la comissió de Peticions, de Vox, l’altre dia va tallar la vostra connexió per videoconferència.
—Ella potser es pensa que va tallar la connexió, però va tancar la tapa de l’ordinador. Qui talla la connexió és el centre de control de comunicacions internes del parlament. Junts i alguns altres grups polítics vam fer tot el possible per aturar que Vox presidís aquesta comissió, però, precisament per l’aplicació del reglament i de les lleis, va acabar-la presidint. A aquesta diputada de Vox l’han feta presidenta de la mesa, però no s’ha llegit el reglament. Ja se’l llegirà, espero, d’aquí a la pròxima reunió. Va dir que havia de parlar quina decisió prendre amb la resta de membres de la mesa de la comissió. Suposo que els lletrats l’informaran de què pot fer i què no. Si aquesta presidenta de la mesa no vol aplicar el reglament, ja s’ho trobarà. En tot cas, que aquesta polèmica sigui amb mi em sembla fantàstic, encara dóna més sentit a la meva participació com a diputat des de l’exili. Si encara s’enfurismen, és que serveix que hi siguem. No paren de dir-nos fugats, delinqüents, colpistes. Aquesta senyora, si s’ho estudiés una mica, sabria que la nostra situació de definició judicial és en rebel·lia, no som rebels. No em pot acusar de res perquè no té proves, ni arguments. Si em va acusant potser seré jo qui, depèn del que digui, haurà d’actuar, i el meu grup també prendrà les mesures necessàries tant si li agrada com si no.

—Mónica Lora ha fet un vídeo on diu que a partir d’ara us podeu oblidar de participar-hi.
—I jo ara puc fer un altre vídeo de 30 segons que digui: la presidenta de la mesa té els dies comptats. De vegades, tristament, molts polítics fan el numeret ben bé per fer piulades i penjar els seus fragments de vídeos i guanyar “m’agrades” i seguidors. La seva obligació és aplicar els resultats de les urnes, que han reformat el reglament del parlament, i que han fet possible també que sigui presidenta de la comissió. Si no, pot ser que no l’apliqui amb molts altres temes. Per tant, el problema el té ella o el parlament.

—Com continua el projecte de rehabilitació de la Casa Macià?
—La veritat és que és un projecte que m’entusiasma, a mi i a més gent cada dia. Més enllà d’aconseguir recursos, encetem ara, divendres sant, dissabte i diumenge, tres jornades de participació de voluntaris. Uns sabran fer anar el paper de vidre, passar la rascleta, pintar o tallar herbes, és igual. Hem quedat desbordats. Fa dies que diem que no a la gent. Ens fa il·lusió que la gent s’ho senti seu i sigui seu, que sigui un projecte de tothom. Es pot col·laborar amb una quota econòmica, la que es pugui, o venint i treballant. Quan vam començar a demanar quotes, el projecte era un somni. Ara la gent va veient que va endavant, que cada cop es toca més. Aquests tres dies de voluntariat, hem anunciat unes portes obertes per a la gent que igualment vol venir a veure-ho. El nostre pla és avançar aquest any amb les obres que cal fer i veure si el 2026 podem començar ja a tancar i instal·lar la museïtzació. Però encara ens falta l’electricitat, la calefacció… Crec que aquestes jornades les acabarem repetint una segona vegada o una tercera enguany. Hem vist que hi ha cobertura legal perquè es pugui fer i obrir el projecte a tothom que vulgui.

—Acabem. Durant tot aquest temps, ha canviat el sentit polític de l’exili amb tot el que ha passat en l’esfera política al Principat, amb el Consell de la República i l’evolució que ha fet Junts?
—El que ha fet Junts és història molt recent, ens falta perspectiva. És un partit que ha nascut des de l’exili i continua havent-n’hi. Però estic segur que el dia que s’acabi l’exili, Junts continuarà existint i funcionant. El Consell de la República continua essent necessari. Ara s’està reorganitzant i implicant noves persones i objectius. Si un dia no hi ha exili, continuarà fent falta. Qui és el marmessor que té cura i vetlla pel que ha estat per a la història de Catalunya l’1-O? El Consell de la República. No pot ser un partit. I no és per a ser uns romàntics vivint del passat, sinó per anar recordant què ens cal continuar fent en el present i en el futur. Aquesta visió em dóna més convenciment que si, entre mig, algú ha fet coses no ben fetes del tot, del Consell, del partit polític de Junts o del que sigui; no és greu, l’objectiu continua essent cap allà on anem. El Consell i el partit són eines per a tirar endavant el que s’ha de fer. Al Consell de la República, més enllà de les polèmiques que hi ha hagut, l’important és això: si hi ha ganes de tirar endavant, es reconduirà la mar de bé. Té molta feina a fer.