Lluís Puig: “Des d’avui tornar a casa és més a prop”

En un tomb inesperat, ahir, el conseller Lluís Puig va passar a ser un home “doblement lliure”, com diu ell. Bèlgica va denegar definitivament la seva extradició i la fiscalia belga no presentarà recurs davant del Tribunal de Cassació. Puig ho celebra no tan sols perquè podrà fer campanya electoral com un “ciutadà europeu lliure” –és el número 9 a la llista de Junts–, sinó perquè aquesta decisió pot significar un precedent important per a la resta d’exiliats, presos i eurodiputats. “El Parlament Europeu no podrà ser indiferent a aquesta sentència quan tramiti el suplicatori.” Parlem amb Puig telefònicament després d’haver-se fet pública la decisió.

—Quin valor polític té el rebuig definitiu de l’ordre d’extradició?
—Té un altíssim valor polític per diverses coses. Perquè vol dir que serveix de precedent per a qualsevol persona exiliada i que sigui reclamada a Bèlgica o a un altre país d’Europa durant el procés d’independència; que hi ha un alt risc que es vulneri el seu dret a la presumpció d’innocència a Espanya. Això servirà ara i durant tot el procés d’independència de Catalunya, perquè estem atrapats en un cercle de persecució ideològica per part dels estaments judicials espanyols. A la vegada, tinc la sensació que Espanya va quedant fora d’Europa; el sistema judicial europeu va col·locant Espanya fora de l’estàndard de justícia quant a la lluita contra l’independentisme català. I això és greu.

—Com pot afectar això en les ordres d’extradició de Puigdemont, Comín i Ponsatí, que han estat suspeses a l’espera del suplicatori?
—Estem segurs que en la tramitació del suplicatori el Parlament Europeu no podrà ser indiferent a aquesta sentència. Perquè si el Parlament Europeu fa res que no sigui legal, acabarà al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que dirà que no fa la feina ben feta. Entenc que el president de la cambra, abans que arribi al ple, consultarà els serveis jurídics més enllà d’allò que votin, diguin o opinin els polítics. I crec que hi haurà polítics dels diferents grups polítics de la cambra que, sabent això, es pensaran molt bé què votaran. Perquè la vulneració de drets de la qual parla el Tribunal d’Apel·lació de Brussel·les és per a tots els membres que estan en presó, al Parlament Europeu i a l’exili. I per descomptat, quan el Tribunal Constitucional hagi resolt els recursos dels nostres companys de presó i puguin presentar-se a Estrasburg, que a dins el dossier hi hagi aquesta sentència també els ajudarà. Perquè aquí s’han vulnerat drets fonamentals, i això encara ho deixa més clar.

—Ja hi havia hagut una denegació d’extradició, la d’Alemanya sobre el president Puigdemont. Quin valor afegit té aquesta?
—Tinguem en compte que la sentència d’Alemanya és ferma perquè Espanya es va fer enrere en el procediment, un procediment en què la justícia alemanya deia que no hi havia rebel·lió ni sedició. Això va quedar tancat. I és una sentència europea que crea un precedent en el codi penal alemany i que s’estudia en diverses facultats de dret d’arreu del món. Ara ens trobem amb aquesta sentència belga, que no parla de corrupció, i que tampoc m’extradeix per corrupció, que és el que es va discutir en la incriminació per malversació. Diu que no hi ha res i, a més a més, reafirma que el Tribunal Suprem no és competent per a jutjar-nos. I això s’estén als qui som a l’exili i els qui som a la presó. A banda, com he dit, diu que es vulnera el nostre principi d’innocència per a ser jutjats per un tribunal imparcial. Tota la gradació de càrrecs que ens imputen, des de colpistes fins a fugits, queda desmuntat.

—Per primera vegada en tres anys us sentiu un home lliure?
—Em sento molt lliure, molt. Entre petició d’extradició i petició d’extradició, ja ens en sentíem, però és que ja no puc tenir la quarta petició d’extradició. Avui el sentiment de llibertat és total. Sempre havia dit que em sentia un ciutadà europeu lliure, però avui em sento doblement lliure, perquè està refermat pel sistema judicial europeu.

—La sentència del Tribunal d’Apel·lació de Brussel·les us habilita per desplaçar-vos amb llibertar per altres països europeus?
—Tot això ho sabrem a partir de la setmana vinent. Encara no tenim la notificació del jutge d’instrucció del meu cas. Primer ha d’aixecar-me les mesures cautelars, perquè jo estic en llibertat condicional des del novembre del 2019 i no podia sortir de Bèlgica. I quan tinguem la sentència, hem de llegir-la amb calma i veure l’abast de la dimensió de tot plegat. Ara tampoc no tinc cap urgència per a anar fora de Bèlgica. En tot cas, em presentaré a la campanya electoral del 14 de febrer amb una clara llibertat de ciutadania europea.

—Potser fent un acte a Catalunya Nord?
—Ja ho anirem veient [riures].

—La sentència és un punt d’inflexió en aquest exili de tres anys. Heu patit gaire?
—Tres anys, dos mesos i una setmana. Ahir ho comptava… Es pateix perquè, per molta tranquil·litat que tinguis en certs moments, a vegades et despertes a mitjanit i penses en coses que no tocaria pensar en aquell moment. I et lleves al matí i et demanes què faràs avui per a continuar en aquesta lluita. És acostumar-se a una provisionalitat constant. Perquè l’exili no et permet de fer plans més enllà de vuit mesos o dotze. I no vull dir que hi estigui acostumat, eh, però es viu així.

—En una entrevista de l’abril del 2018, dèieu que seríeu a l’exili fins que els tribunals europeus i de justícia us donessin la raó. Avui us l’han donada. Tornar a casa és més a prop?
—Sí, des d’avui tornar a casa és més a prop. Perquè aquest conflicte tard o d’hora s’ha de resoldre. De cara a Europa, Pedro Sánchez ja ha demostrat que no té un projecte, que no té un lideratge per a resoldre el cas català. Cada dia falta un dia menys perquè tornem i cada dia falta un dia menys perquè els companys surtin de la presó, molt abans del que diu la sentència que compleixen. I aquest esperit és el que ens fa avançar. Aquí es van cremant etapes i avui s’ha tancat una carpeta molt important, per a mi i per a totes les persones que suporten repressió, persecució i querelles.

—Mentre heu estat a l’exili heu perdut els vostres pares. Valtònyc passa per una situació similar. És el pitjor de l’exili?
—Sí, sense dubte. Almenys parlo per mi, però estic segur que parlo també pel president Puigdemont i per Toni Comín, que han perdut familiars. Aquest és un dels tràngols més difícils de passar. Sabent amb impotència que si haguéssim estat allà físicament, tampoc no hauria canviat res, però desenganyem-nos, és un tràngol que portem a dins. És una motxilla que sempre portarem a sobre i això ja no es pot arreglar.

—Heu sentit que es banalitzava l’exili?
—Sí, però també he patit molt sovint perquè no es parlava prou de les dones que hi ha empresonades. I em sabia molt de greu, volia que es fes el possible perquè es pensés més en Dolors Bassa i Carme Forcadell. A vegades el nivell de desinformació que corre fa que es potenciïn certes dinàmiques. Més enllà que allò que volem és internacionalitzar el cas català, és evident que internament a Catalunya aquests darrers tres anys hi ha hagut conflicte. Hi ha hagut malentesos o falta d’entesa per a tirar endavant plegats. Però precisament també us diria que aquesta sentència confirma aquesta complementació total i absoluta entre la presó i l’exili.

—En quin sentit?
—Si una part del govern no fos a la presó, a mi em costaria molt més demostrar que no tinc presumpció d’innocència. Perquè si els qui han fet els mateixos fets que jo estan condemnats a cent anys de presó, com se’m pot jutjar a mi imparcialment a Espanya? És impossible presentar-me en un tribunal espanyol i esperar que sigui absolt per un delicte que no he comès i que la justícia belga tampoc no veu. Sense presó no hi hauria la sentència ferma que avui celebrem.