Lluís Puig: “Aguantaré fins al final i una mica més si puc”

Lluís Puig està decidit a mantenir la seva delegació de vot i l’acta de diputat al Parlament de Catalunya. En aquesta entrevista, feta ahir per videoconferència, el conseller a l’exili es mostra satisfet i agraït de la defensa del seu vot que han fet els membres independentistes de la mesa, i interpreta aquest moviment dins un possible canvi de tendència dins l’independentisme. Creu que el parlament hauria de defensar tots els diputats de les ingerències judicials, també els drets i deures de Laura Borràs. Considera que el cas de la presidenta del parlament forma part d’una gran causa d’estat contra l’independentisme.

—Creieu que els membres de la mesa fan tant com poden per garantir l’efectivitat del vostre vot?
—Sí, n’estic absolutament convençut, perquè m’imagino que després del cas Juvillà, la CUP, ERC i Junts devien veure quina part de responsabilitat hi tenien, perquè no ho havien fet prou bé o perquè no havien avantposat uns drets a uns d’altres. No és que això sigui més important que el cas de Pau Juvillà, sinó que el cas Juvillà va ser un aprenentatge. I si van estar tantes hores parlant a la mesa entenc que va ser perquè van travar l’estratègia que ara duen endavant. En la votació, el plafó electrònic es va il·luminar amb 133 vots i la presidenta en va comptar 134. Caldria que la gent entengués que ha de prevaler la veu de la presidenta davant un element electrònic o mecànic que controla qui sigui. Estic més que content. Estic enormement agraït que aquestes tres forces polítiques facin aquesta feina. No per a mi, sinó per a qualsevol diputat del parlament –fos qui fos– a qui es vulnerés el dret de vot.

—En una entrevista del gener a VilaWeb, dèieu que si la defensa del vostre vot havia de dur més pèrdues que beneficis, no calia que hi anessin a perdre. Quina reflexió heu fet per a mantenir la delegació de vot?
—Vaig dir això, efectivament. Pensava que no calia que algú prengués gaire mal per mi. Però també és veritat que aquestes últimes setmanes les coses van canviant. La Cambra de Comerç s’ha plantat davant una ingerència judicial increïble, hi ha hagut la manifestació de l’ICAB per a malrebre el jutge Marchena, i hi ha aquest clima d’entesa en coses concretes, que per primera vegada tenen tots tres partits. Per mi, hi ha un canvi de paradigma o un principi de canvi d’actuació. M’agradaria que això fos progressiu; un moviment uniformement accelerat, des d’aquests fets que passen fins al cinquè aniversari de l’1-O, que hauria de ser la continuïtat de tot. Evidentment, sap greu quan una persona és represaliada, però quan represalien una persona represalien tot el moviment. Les víctimes de represàlies no seran més importants que els qui cada setmana es presenten davant jutjats per haver fet un tall a l’autopista o haver-se manifestat a l’aeroport. Tot el moviment independentista ha de ser molt solidari: el que té representació parlamentària i el que no.

—Els membres independentistes de la mesa assumeixen ara la responsabilitat de tasques administratives dels funcionaris del parlament que es neguen a fer-les, i el lletrat major els va advertir que això podia ser un delicte d’usurpació de funcions, amb penes d’un any a tres anys de presó. Voleu dir que els representants polítics han d’estar disposats a assumir penes altes?
—Abans d’aquest article de la usurpació de funcions del codi penal hi ha un altre article, i després, un altre. L’opinió del lletrat pot ser interessant de ser escoltada però no és vinculant ni és ell cap jutge. No entenc que sigui això el que fa la mesa. Si tothom criminalitza l’acció i diu que els acusaran d’això, posem oli a l’engranatge de la repressió. No ho dic ara per la pregunta, ho dic en general. En aquests anys d’exili, tots hem après molt el codi penal. Les lleis s’han d’interpretar i no és automàtic que allò que la mesa va fer sigui usurpació de funcions. S’ha de demostrar si n’hi ha, i jo crec que no. En poden sortir perjudicats o demandats? Em sembla que sí. Cs ja feia córrer per les xarxes socials el text de la denúncia. Quines ganes de lluïment que tenen! Ja la devien tenir a punt abans de començar el ple. També demanen al jutge que investigui quants euros cobro per dietes. Mira que és fàcil. Em poden telefonar i preguntar-m’ho, i sabran que les meves dietes són zero euros des del dia u que vaig prendre l’acta de diputat. Els agrada abocar carnassa als voltors i les hienes, perquè l’engranatge repressiu no s’aturi. Són maneres de fer més indignes que el comportament dels micos.

—Considereu que el fet que el TC hagi anul·lat la vostra delegació de vot aprovada el març del 2021 però no la de l’octubre, que és la que és vigent, la salva de l’anul·lació? O és afectada per la jurisprudència?
—No sóc jurista, però no crec que salvi de res, perquè no hi ha res a salvar. És la ingerència d’uns tribunals en un parlament democràtic. La delegació de vot de l’octubre no és explícitament anul·lada perquè ningú no ho ha reclamat. El PSC va interposar el recurs d’empara a la primera delegació de vot i devia considerar que ja n’hi havia prou. Si no n’hi ha prou, faran ràpidament el següent. I com que ja hi ha jurisprudència, no trigaran tants mesos a resoldre-ho. La sentència dels vots de Comín i Puigdemont ha trigat més temps i la meva ha anat més ràpida perquè ja tenien l’anterior. Però fixeu-vos que no han anul·lat cap votació. Et prohibeixen de votar però no anul·len el que has votat fins ara, i en el meu cas passa igual. Com s’entén? Per mi és una irregularitat gran. Si des del març no puc votar, s’hauria d’anul·lar aquest vot de totes les votacions i modificar totes les actes. No sé si no ho fan per mandra, perquè els funcionaris no les hagin de modificar.

—Fins quan creieu que serà sostenible mantenir la delegació de vot?
—No en tinc ni idea. Són capaços de fer de tot. I si t’imagines una possibilitat dolenta, encara pot empitjorar. No sé fins quan podrà resistir la mesa del parlament. Naturalment, pressionaran per totes bandes. I és quan més pressionin que hem de ser més forts, quan més capaços hem de ser d’enfrontar-nos-hi conjuntament. En circumstàncies normals, si hi hagués una malifeta hi hauria un jutge natural, una fase d’instrucció, un calendari… Però en el cas de l’independentisme, tot això no existeix. Fins i tot el TSJC demanava al TC que invalidés la llei del català. No sé per on sortiran, si seran més forts en contra meu o de la mesa.

—En qualsevol cas, no us plantegeu de renunciar a la delegació de vot ni deixar l’escó?
—No, no em plantejo de renunciar ni a la delegació de vot ni a l’acta de diputat. Aguantaré fins al final i una mica més si puc. Fins al final vol dir que si hi ha una sentència d’un tribunal, que no sé com m’haurà jutjat, que decideix que m’ha de retirar l’acta, segurament el parlament haurà d’executar-la encara que no sigui ferma. Però fins en aquell moment no penso deixar-la. Com més malestar causi la meva presencialitat –encara que no sigui present físicament– més aconseguiré el que volia. I no jo, sinó Junts i tots els partits que defensen la independència i lluiten contra la repressió.

—A partir d’ara, el parlament ha de fer una confrontació contínua en tots els casos de diputats afectats per ingerències judicials?
—Si t’agenolles una vegada, t’has agenollat per sempre més, ja no aixeques el cap. I hi ha diputats i diputades al parlament pendents de judicis. Hi ha la causa de Laura Borràs, la de Josep Maria Jové o Lluís Salvadó. Si anem tractant causa per causa, i sempre hem d’anar decidint si són bons o dolents aquests encausats, malament. És evident que això és una gran causa, una causa d’estat contra l’independentisme, i qualsevol tema els va bé per a sumar, i per a gestionar-lo de la manera que els interessi. El cas de Jové i Salvadó és del 20 de setembre de 2017 i són capaços d’anar-ho mantenint i gestionant… És una sola causa, amb vestits o disfresses diferents. Per això dic que quan ataquen algú, hem d’entendre que ens ataquen a tots.

—No creieu que Laura Borràs hagi de ser suspesa com a diputada en aplicació de l’article 25.4 del reglament quan li obrin judici oral, com defensen alguns partits?
—Contractes de 15.000 euros se’n fan milers i centenars de milers cada any a totes les administracions públiques de Catalunya i de l’estat espanyol, a la mateixa empresa i durant el mateix any. Que aquests de Laura Borràs siguin tan dolents m’estranya molt. Per mi, hi ha unes ganes claríssimes de carregar-li una responsabilitat. Com més ha avançat el seu lideratge polític, la instrucció del seu cas ha anat augmentant. Només falta que li surtin banyetes, cua i faci ferum de sofre perquè sigui el dimoni personificat. Poso el cas de Laura Borràs en el de tots els represaliats i no vull que se li apliqui el 25.4.

—Hi ha partits independentistes que vinculen el seu cas amb una presumpta corrupció i el diferencien dels casos estrictament lligats al procés.
—Primer s’ha de demostrar que hi ha corrupció. Hi ha d’haver una sentència i un judici just i això no ha tingut lloc. Sembla que ja hagi estat jutjada i condemnada. M’amoïna la presumpció d’innocència. Estem lluitant contra uns tribunals –i en això sí que puc dir que nosaltres ho demostrem– que tenen una manera d’interpretar les lleis que no té res a veure amb la manera com s’interpreten les lleis europees. Tampoc no té res a veure com es trien els alts càrrecs judicials. Europa ha avisat moltes vegades que l’estat espanyol ha de fer-ho bé, de manera despolititzada i amb patrons europeus. La cúpula falla en el sistema judicial espanyol i qui porta la toga amb més penjolls continua essent el rei d’Espanya. No ens podem quedar enganxats interpretant les coses com si fóssim un país normal amb una judicatura i un sistema judicial normal.

—Si ERC avalés la suspensió de Laura Borràs, Junts hauria de sortir del govern?
—No sé quines repercussions hauria de tenir, però tristament alguna cosa passaria. No seria bo que no passés res ni que passés això que dieu. Són president de la mesa del congrés de Junts, i fem la feina d’organitzar les propostes d’esmenes i transaccions per a arribar al congrés de la setmana vinent amb les ponències molt democràtiques i treballades. Hi ha una nova executiva a Junts. Tothom l’esbudellava perquè deien que eren dos mons diferents i no podien funcionar bé, i treballen molt bé i sabent cap on es va. Si s’arriba a aquest supòsit, serà aquesta executiva ferma que hi ha ara la que decidirà cap a on s’ha d’anar.

—Aquest canvi que veieu en l’independentisme podria ser el començament per a la culminació futura del procés? Perquè ERC, per exemple, manté l’estratègia del diàleg.
—En aquest ple, escoltava el president Pere Aragonès amb molta fortalesa quan rebia els atacs de Cs i Vox. Ara hi ha una segona reunió entre la consellera de la Presidència i el ministre Bolaños. Però si s’acceleren aquestes reunions, potser és perquè van arribant al final del temps d’escenificar i de començar el diàleg amb el govern de Pedro Sánchez. És evident que ha estat una trampa fins ara i no ha tingut cap mena de repercussió en res. Ja ningú no es creu que les agendes siguin tan complicades de coincidir. És evident que el problema és què negociar i què posar sobre la taula. El PSOE ha estat collat per l’avenç de la dreta, com s’ha vist a Castella i Lleó i a Andalusia i va veient que arribarà un final en què no triomfarà en res. Per tant, l’any i mig que queda de legislatura a Madrid, dubto molt que pugui servir per a gran cosa més que el que s’ha fet fins ara. Sempre ens han mentit i han fet falses promeses. No han complert mai. Espero que aquest canvi de tendència que es comença a generar ens torni a acostar a una mobilització forta. La crisi sanitària ja no ho impedeix, la crisi econòmica empitjorarà. Arribar a final de mes cada vegada és més difícil per a més gent. Tot això només pot dur a un augment de la conflictivitat laboral, sindical, ciutadana… I aquí som també el moviment independentista. Si volem la independència és perquè volem fer-ho millor i decidir com redistribuïm els recursos.

—Tornant a la vostra feina com a diputat, creieu que el reglament del parlament s’hauria de reformar perquè poguéssiu participar sempre en els debats, no tan sols durant la pandèmia?
—I tant. Al principi no es volia reformar perquè no fos cas que Puigdemont pogués ser investit, cosa que era una amenaça. Jo sóc menys amenaça, però és que no és per a mi, és per a qualsevol diputat i diputada del parlament. Hi ha diputats de la Vall d’Aran o de les Terres de l’Ebre que haurien de poder utilitzar les eines telemàtiques amb total normalitat, amb la seguretat que qui exerceix el vot és el diputat o diputada. He pogut participar en comissions en època de covid, però no el dia abans i l’endemà. És absurd. És evident que aquest reglament es troba desfasat. És un mètode de funcionament antic.

—Fins ara us heu sentit lluny del parlament?
—Les videoconferències van molt bé, trenquen la distància quilomètrica i geogràfica, però marquen una fredor. Per a poder exercir la meva feina com a diputat, viatjo molt i vaig molts dies a Catalunya Nord. He d’agrair a totes les persones, entitats, empreses i gremis, sobretot del món de la cultura, amb què m’he reunit, que hagin tingut la condescendència de venir fins a Perpinyà. A alguns els és millor anar a Perpinyà que fins a Barcelona, a fer reunions. Cal que la gent es tregui la frontera del cap. He pogut fer molta feina com a diputat des de Catalunya Nord físicament i tota l’altra feina l’he feta amb pantalles. És una feina molt enriquidora. Continues coneixent i connectant amb moltes persones que treballen arreu dels Països Catalans.

—L’advocat general del TJUE presentarà el seu informe setmana vinent. Què n’espereu, de la resolució de les pre-judicials?
—Fa molt de temps que esperem el 14 de juliol! No és un informe vinculant al cent per cent però sí que indicarà com pot ser la resolució final. Sobre el meu cas, espero un semàfor verd perquè es digui que ja he estat jutjat i que Europa no m’extradirà. A la pràctica, en el meu dia a dia, la meva victòria seria aquesta: que diguin que Espanya continua sense tenir un jutge natural que li pertoqui al senyor Puig, que hi ha alts indicis que no li serà respectada la presumpció d’innocència, i que recomanen que no sigui mai extradit des de cap país democràtic europeu.

—Pel fet de no ser eurodiputat, i no tenir immunitat, pot ser més difícil el vostre possible retorn al Principat? Us l’imagineu?
—Només puc dir que quan sóc a Catalunya Nord sóc a Catalunya, sóc a casa. Tenir la casa uns quilòmetres més amunt o avall tampoc no és diferent. Estic disposat a resistir tant com calgui, mentre no variïn les circumstàncies que deia. No sé si els tres eurodiputats entraran o sortiran de la frontera espanyola, però no serà el meu cas, és evident. Ara la percepció de sentir-me en llibertat és molt gran, quan sóc a Bèlgica i a Catalunya Nord. I això m’alimenta molt.