Lluís Prenafeta: “A Espanya, Pujol li interessava”

Lluís Prenafeta i Garrusta (Ivars d’Urgell, 1939) fa trenta-dos anys que va deixar de ser la mà dreta oficial del president Jordi Pujol, l’ombra del poder, però encara l’admira, el respecta i el defensa. “Sóc un home lleial. Amb els amics, amb el menjar, amb les persones”, diu. Pujol és un dels seus tres ídols, perquè li va fer estimar Catalunya. Els altres són Josep Pla, que l’hi va fer conèixer, i Winston Churchill, “tenaç, valent, resistent”. Diu que el sorprèn que hàgim volgut entrevistar-lo i que encara algú el consideri important, però mentre fa el distret es concentra en la conversa i és hàbil navegant-hi.

Posa subtilment l’interlocutor a prova, amb una ironia discreta però irrefrenable, carregada d’una falsa ingenuïtat entremaliada. Parla amb els ulls. Sap dosificar la informació que dóna, sap fer riure per sota el nas, sap fugir amb la pilota per la banda i sap anar al gra quan el vol vendre. És un home pràctic i divertit. Simplista, diu ell: “Només tinc un vocabulari.”

L’any 2009 va estar prop d’un mes empresonat arran del cas Pretòria, però va pagar un milió d’euros de fiança i el van alliberar. L’afer no es va resoldre fins el 2017, quan va acceptar una condemna d’un any, onze mesos i vint-i-set dies de presó. Amb l’acord, Prenafeta reconegué haver cobrat comissions d’entre un 3% i un 4% en operacions urbanístiques i admeté els delictes de tràfic d’influències i emblanquiment de capital amb atenuant de dilació indeguda i confessió. Li van decomissar 5,2 milions d’euros. Ell diu que va pactar amb la fiscalia perquè no hi volia veure implicada la seva dona. Ens rep a dos quarts de deu del matí, a l’Hotel Alma de Barcelona.

—Com en vau aprendre, d’exercir el poder?
—Jo obeïa el que em deia el president. “Escolta, necessito que, quan prenguis una decisió te la pensis. Quan te l’hagis pensada, executa-la. I, si pot ser, mira més els resultats que es poden produir que no una altra cosa.” Aquestes eren les normes que jo tenia al davant i les vaig executar. Bé o malament, no ho sé.

—Exercir el poder també implica fer coses que no es poden dir en veu alta perquè la gent no les entendria?
—Sí. De vegades, sí.

—Creieu que aquesta idea de com s’exerceix el poder és el que us ha valgut la imatge de facilitador, de solucionador de problemes, de persona encarregada de les feines menys agradables?
—Tant me fot. Jo estic content amb el que vaig fer. Content no és la paraula, perquè en la política hi ha tanta brutícia… No ho dic pel president ni pel seu entorn, sinó en conjunt. No hi tornaria, a la política. Ja en tenia prou. Vaig plegar perquè em va donar la gana.

—Al principi quina idea teníeu de construir la Generalitat, de construir l’autonomia? 
—Jo, cap.

—No hi havia una aspiració de rehabilitar el país, de tornar-li les institucions? 
—El president Pujol ho tenia claríssim i, de fet, ho va fer. Jo, no. Anava a remolc.

—Us ho preníeu com una cosa logística, professional?
—Sí, com una feina a fer i que em feia gràcia. Podia contribuir a allò que els meus pares m’havien imbuït. El catalanisme, el país. Naturalment, em feia il·lusió. Ara: dels gairebé onze anys que vaig estar en el mateix càrrec, no hi va haver dia que no volgués plegar. Però en acabat em passava, i venia l’endemà.

—En aquell moment encara no admiràveu el referent de Francesc Cambó i de Prat de la Riba?
—Prat de la Riba, sí. N’havia llegit La nacionalitat catalana. Cambó, de lluny. El vaig conèixer pel meu pare, que me’n parlava molt bé. Però sobretot vaig valorar-lo per Josep Pla. Crec que, tot i que es va equivocar en moments crucials, va ser un home molt important.

—Per què el valoràveu?
—Perquè tocava de peus a terra. Perquè sabia que la realitat era la que era, no la que un volia que fos.

—És a dir, perquè sabia que Espanya era més forta.
—Això passa ara, també. Ell ho havia dit. A la biografia de Borja de Riquer ho diu ben clar. Parleu de Catalunya i de la independència, però no parleu mai del contrincant. El contrincant és vint vegades més fort que nosaltres.

—Però Cambó es pensava que podia catalanitzar Espanya, Pujol això ja no s’ho pensava. 
—Pujol pensava que només podíem consolidar el país si estàvem més o menys en bona situació i anàvem arreplegant coses, que se’n van arreplegar moltes. Pensava que no era el moment de la independència perquè ens la fotrien, com ens l’han fotut.

—Amb el president hi vau parlar mai d’independència? Encara que fos com a idea, com a horitzó, com a debat. 
—No. Ell sabia que a Espanya no li podies ficar els dits a la boca. Perquè si li ficaves els dits a la boca mossegava. Queixalaven. I ell deia: “No tenim encara una situació política prou consolidada per anar ficant els dits a la boca a Espanya.”

—Però la volia consolidar.
—Indiscutiblement. Per això va fer tantes coses. Havia de pactar amb el PP? Hi pactava. Amb Felipe? Hi pactava. Amb Suárez? Amb Suárez. Permeti’m una expressió molt de Lleida, jo que en sóc: volia teca. Teca per a Catalunya. Es van suprimir els governadors civils i el servei militar, es van ampliar els Mossos d’Esquadra, es va crear la televisió. Es va fer la immersió lingüística. Importantíssim. Això era consolidar el país, en aquells moments.

—Què en penseu, de l’autonomisme d’avui? Què en penseu d’aquesta mena de possibilisme que ven Esquerra Republicana?
—Esquerra Republicana ven el que li convé vendre. Com sempre. Si li convingués vendre safrà, vendria safrà. No sé què seria avui l’autonomisme: això ha anat evolucionant, ha anat canviant. La situació és una altra. Ara, sí que vull dir que jo sóc independentista.

—Des de quan?
—Des de sempre. Al president li ho deia, que jo era independentista. Sense saber ben bé quina mena d’independència podíem tenir. Parlo dels vuitanta i dels noranta. I com que l’he vist molt sovint, cada quinze dies o tres setmanes, encara que no hagi estat al govern, li anava dient quina era la meva visió. Però ell sabia que jo no era un estrateg polític. Jo sóc un simplista. No un ximplet, un simplista. No tinc tres vocabularis. En tinc un. [Agafa un vas i el pica.] Això és un vidre i hem de treballar segons si el volem esbotzar o no el volem esbotzar. No tinc un segon discurs que digui: “Bé, això és vidre, però potser no és vidre, perquè vés a saber amb què és fet.” I encara hi ha una tercera i una quarta interpretació. Jo, això, no ho sóc, no sé fer-ho. I en política no sempre és bo.

—I no és això, l’autonomisme?
—Ara no sé què és l’autonomisme. I llavors tampoc no ho sabia. Jo sabia què volíem. Consolidar i anar agafant parcel·les de poder, perquè era necessari. Ara una part important de catalans som independentistes, jo entre ells, però no crec que sigui possible. I sóc de sang independentista tant com el senyor Partal. Però no crec que s’aconsegueixi.

—Per què?
—Perquè Espanya és molt forta. Lluitem contra un contrincant que té tots els ressorts. Té la judicatura, té l’aparell de l’estat, el poder econòmic, el poder militar, la corona. No podem. Però què caram hem de lluitar? Amb quines armes convencionals o no convencionals? Amb manifestacions? Sí. La societat catalana fa manifestacions, però no vol la violència, i la independència sense violència no la farem mai, perquè Espanya no ens la donarà.

—I aleshores no l’hem de fer?
—Sí. S’ha d’anar estossinant.

—Però acabeu de dir que hi haurà un moment que hi haurà d’haver violència. 
—No, dic que la societat catalana no vol violència. Manifestacions, tantes com vulguis. Perquè no costen cap esforç. I perquè la societat catalana és molt sensible, molt sensiblera. Si els dius: “Per Catalunya, o això o la presó o et mataran en una cantonada”, s’escagarrinaran. Perquè aquesta societat no és per a fer aquestes coses. Del punt de vista espiritual i del cor, sí: “El país, la independència i tot això.” Jo sóc independentista perquè ho he demostrat. Ho he patit i m’han arruïnat. M’han arruïnat. Però no vull ser tan imbècil de creure que demà passat al matí em llevaré i tindré la independència.

—Creieu que els dirigents catalans, durant el procés, van enganyar la gent?
—No sabien on anaven. Sobretot no sabien una cosa molt important. I ho he dit al president Mas: “Jo, que no era ningú, o gairebé ningú, sabia que us fotrien garrotades fins al cervell. I vosaltres no ho sabíeu?” Diu: “No pensàvem que fos tan dur.” A mi això em deixa destrempat.

—I aquest desconeixement a què l’atribuïu? Molts eren fills del pujolisme. 
—Havien avançat tant, dialècticament… I una part del país s’ho va creure. No gaires, eh? No gaires. Però una part del país s’ho va creure. S’hi van trobar atrapats i quan devien pensar, més o menys: “Ai, ai, ai, que hem anat massa enllà”, havien d’ensenyar les cartes i no en tenien cap, de carta.

—Què ho fa, que l’entorn més íntim del president Pujol, com vós mateix, alguns dels seus fills i gosaria dir que la senyora Marta Ferrusola fossin més independentistes, almenys declarats, que no pas el president?
—Perquè el president era més intel·ligent que nosaltres. I més preparat. I més culte. I es coneix la història a pams. No a pams, a centímetres. La d’aquí i la de fora.

—Aquesta idea que Pujol va assentar les estructures de país amb la intenció que Catalunya acabés essent un estat hi era?
—Suposo que hi era implícit. Això de “president, aquestes estructures que fem són per a fer l’estat català?” no ho havíem enfocat així, però era obvi que la immersió lingüística la necessitàvem: si volíem que això es constituís en país o en estat no podíem perdre la llengua. Si perdem la llengua no som res, o gairebé res. La llengua ha estat fonamental i ara es va perdent. És una situació greu i va baixant.

—Precisament sembla que no es va falcar prou, jurídicament i políticament.
—Bé, perquè, és clar, Madrid també sabia que si arribàvem a punts de no-retorn, ells a què es podrien agafar, si volien discutir o negociar? Es va avançar molt.

—És a dir, que si la blindaven no podien fer xantatge. 
—Exacte, però vam avançar molt.

—Però si Madrid es guardava l’opció de blindar-la per a poder fer xantatge, vol dir que hi havia un cert acord tàcit o explícit que el president Pujol mantingués calmat el galliner. Es podien fer unes concessions dins uns límits mentre la cosa nacionalment no es desbordés. 
—Parlem de la llengua?

—De la llengua com la part central d’una identitat nacional.
—La llengua va ser intocable, jo crec que es va avançar enormement. Com amb la televisió. Jo en vaig coordinar la creació. M’honora extraordinàriament. No en vaig fer els continguts, però en vaig fer el continent. Vam fer dos canals. Quan tenim TV3, surten les televisions privades. I ens tallen per la meitat. Només teníem permís per a fer TV3 i vam fer el canal 33 per collons. “Que ens enviïn la Guàrdia Civil!”

—I no creieu que una part de l’estabilitat i del reconeixement que l’estat espanyol va donar a la figura del president Pujol…
—A Espanya li interessava.

—Per què?
—Perquè era un home moderat. No era un saltimbanqui. I del punt de vista espanyol, prefereixen un moderat, encara que sigui enemic polític teu, que no un saltimbanqui o un ximple que no saps mai per on et sortirà.

—I perquè sabien que no faria la independència.
—Perquè ell sabia que no la trauria. Jo sé qui són els meus enemics polítics. Però no sé qui són els meus amics.

—I abans sí que ho sabia?
—Sí. Sí, sí. Ara no. No sé qui són.

—No sabeu quin és el vostre espai?
—El meu espai sí que sé quin és.

—Quin?
—No, però no l’ideològic. Jo valoro molt més les actituds que no les idees. D’idees n’hi ha de moltes menes. D’actituds, no. L’actitud, o hi ets, n’estàs convençut i ets coherent o… quina actitud és aquesta? Avui per aquí, demà per allà… És el que ha fet Esquerra. I alguns altres.

—Quins altres?
—Persones o grups. Tot el concepte d’antipujolisme ve d’aquí. De l’odi. Hi ha uns quants gremis d’antipujolistes, que tenen idees, no sé si bones, però no tenen cap decència amb l’actitud i el comportament. Hi ha l’antipujolisme corporativo-polític, l’ideològic, els intel·lectuals i el gremi de la visceralitat i l’odi. Aquests són els gremis. Això sí: tots progres. “Progres”, naturalment, entre cometes.

—En el procés hi ha una contestació frontal a la idea del pujolisme per part de gent que ve del nacionalisme català no ben bé progressista. Hi ha una bossa de votants de Convergència que s’acaba desentenent de la idea del pujolisme.
—Jo no n’estic tan segur, d’això. Però a mi em van expulsar de Convergència per aquell cas que jo vaig tenir amb la justícia. Me’n van treure.

—Bé, és que vau acceptar la condemna. 
—Com deia Josep Pla, “a Espanya, la justícia no existeix. Només existeixen els jutges”. Hi ha jutges de tota mena. Amb un ADN indissoluble. Els seus pares, els seus avis, els seus besavis… A Espanya no hi ha seguretat jurídica. La jerarquia judicial és una cosa brutal. Era una condemna pactada. Em van arruïnar, això sí, però bé. Per què la vaig acceptar? Primera, perquè els jutges van involucrar-hi la meva dona. En un procés llarg, que hauria pogut durar un any i mig, això és un drama. Segona: jo no volia pactar, perquè a mi només m’acusaven de frau fiscal. No de corrupció ni de tràfic d’influències. D’operacions legals, no de blanqueig. Però un dia, quan ja havia començat el judici, un dels tres magistrats de Madrid que presidien el jurat, i no en diré el nom perquè jo tampoc no el sé, va dir-li al meu advocat, Joan Córdoba: “Amb la pedregada que caurà… Aconsella-li que pacti amb la fiscal.” Era l’any 2017.

—La sospita de corrupció s’ha estès sobre una part de l’entorn del president Pujol. D’acord, podria ser que hi hagués mala fe per part d’uns jutges. Però també podria ser que la mala fe hi fos i els fets, també. 
—No. Ho responc d’una altra manera. Que és que Convergència era l’únic partit que cobrava comissions? Tots! Tinc noms i cognoms dels socialistes, del PP i d’Esquerra Republicana. La corrupció és inherent en la política des de fa tres mil o quatre mil anys. Ja en va sorgir en el primer mil·lenni grec. És consubstancial a l’ésser humà.

—Però en les democràcies d’avui dia hauríem de tenir sistemes judicials que expulsessin la corrupció del seu sistema polític. 
—Ah, sí. Però a tot arreu n’hi ha, de corrupció. A tot arreu.

—Hi havia una xarxa de comissions i de finançament il·legal generalitzada, en aquella època?
—Home, no. Comissions il·legals, no. I jo el partit no l’he dut mai. No és que tiri pilotes fora, però no he estat mai dirigent del partit, jo. No ho sé, com ho portaven. Hi havia uns tresorers. No m’ha interessat mai. Ara, segons aquest gremi d’antipujolistes jo formava part d’això que en deien “el sector negocis”. Jo vaig entrar ric a la política i avui haig de viure de la pensió. D’acord? Això és el que val. La història serà d’una manera o d’una altra segons qui l’escrigui. Com sempre. Si un d’aquests galifardeus, d’aquests gremis, escriu la història del pujolisme, naturalment serà diferent que si l’escriu gent menys adversa, o gens adversa.

—Heu vist La sagrada família, el documentari de David Trueba?
—L’altre dia. Això de La sagrada família estableix un precedent. De tots els que hi sortim, llevat de quatre o cinc, tots són punyents, i sempre parlen de corrupció sense demostrar absolutament res. Tu creus que el senyor Trueba hi ha de posar el senyor Villarejo i el senyor Mena, que van ser els causants de la querella de Banca Catalana?

—Són una part de la història.
—De la història d’ells. Tergiversada. En va sortir absolt, el senyor president de la Generalitat. Absolutament, rotundament. Els senyors Villarejo i Mena, amb el ministre de Justícia i el fiscal general, van dir: “Aquesta és la meva per a lluir-me; ja s’ho trobaran, aquests catalanistes.” Al president, en tots els processos judicials, no li han trobat mai res. No s’ha ficat ni un duro a la butxaca. No ha tingut mai diners a Andorra. Hi tenia la deixa, que no era per a ell, era per a la dona i per als fills. El jutge de la Mata no n’ha pogut demostrar res, l’han d’absoldre. No dic que absoldran tots els fills. No dic tots. Però gairebé tots, sí.

—Enteneu que tingués diners a Andorra, encara que vinguessin d’una deixa?
—No. No, però encara crec que és pitjor que fes la confessió que va fer. Es va equivocar.

—Per què?
—Jo li he dit: “Tu no sabies quina reacció hi hauria? Que et queixalarien durant no mesos, sinó anys?” Sobretot pels mitjans. Ell encara avui diu que si tornés a passar ho tornaria a confessar. Hi ha molta part d’acte de contrició.

—Enteneu que es qüestioni que el president Pujol parlés tant d’ètica i de moral, havent-hi la deixa?
—La deixa no és il·legal. L’havia d’haver declarada. No devia fer-ho perquè va pensar que el perjudicaria, però una deixa no és il·legal.

—Parlem de vós. De què vau fer després del govern. La creació del diari El Observador va ser una resposta al recel contra La Vanguardia?
—La Vanguardia anava derivant. Ja hi havia entrat el Tàpia. L’Avui penjava d’un fil. Econòmicament, no s’aguantava. I uns quants, entre ells el senyor Godó, a qui ho vaig proposar, volíem crear un diari que es digués El Observador. Per què, en castellà? Perquè si ho fèiem en català hauríem destruït l’Avui, i necessitàvem temps perquè es consolidés, encara que fos amb uns 20.000 o 25.000 exemplars. Però hi havia la voluntat claríssima de convertir-lo tan aviat com es pogués en un diari en català. No bilingüe: en català. Per una banda, combatre La Vanguardia, que tenia un tarannà poc positiu per al país; i per una altra, mirar de no ensorrar l’Avui. Ara, vull deixar molt clar que jo en vaig ser impulsor. No en tenia accions.

—I no hi vau perdre diners?
—No. No. Però en vaig fer perdre a molta gent. Jo, a la vida, he comès molts errors. Un és aquest.

—Impulsar El Observador. Per què creieu que va anar malament?
—No teníem recursos, que jo creia que al final en sortirien. I ens faltava experiència. De professionals, Déu n’hi do. Tret del boig de Quintà, però el vam fer plegar de seguida, perquè era inaguantable. Em sembla que només s’hi va estar quinze dies.

—Em semblava que us hi havíeu entès prou, quan vau fundar TV3.
—No. Gens bé. Però l’havia d’aguantar perquè, si no, allò era una olla. Nosaltres volíem que la televisió sortís i el concepte que ell tenia de televisió era bo. Ara, era un ximple. Es barallava amb tothom. Jo cada dia havia de sortir de la Generalitat i anar fins a les oficines de Diagonal-Tuset perquè s’hi barallaven com gats i gossos. Fins i tot s’hi barallava perquè un dels gerents gastava massa llapis. Però escolta, no heu de fer una televisió, aquí? Ara ve de quatre llapis? Coses així.

—Després d’El Observador, a què us vau dedicar?
—Vaig estar vinculat al sector hoteler. En la compra i venda d’alguns hotels. Com aquest. Després vaig formar part d’una multinacional important, Siemens, i d’Alstom. La vaig representar per a la construcció de les centrals de cicle combinat, que amb gas feien electricitat. De venedor a alt nivell. Després, a Endesa, Gas Natural, Iberdrola, tot això. M’hi vaig estar uns quants anys i vaig guanyar uns quants diners. Diners declarats i blancs, que me’ls van cruspir tots pel pacte aquest famós.

—També vau fer negocis a Rússia.
—L’any 1991 estava al consell d’administració d’Ibèria Assegurances, del senyor Enric Bernat, que també era l’amo de Chupa Chups i de la Casa Batlló. Van fer una fàbrica de Chupa Chups a Sant Petersburg, que encara es deia Leningrad. En Bernat em va dir que l’acompanyés. Vaig fer molt bona relació amb l’alcalde, un gran alcalde, Anatoli Sobtxak, que es va morir. Un home fort de Ieltsin. Intel·ligent, però no boig com Ieltsin. A Sant Petersburg es morien de gana, aleshores. I Sobtxak va dir: “Escolteu, vosaltres que sou una empresa tan important, per què no fem un intercanvi? Us donem petroli i vosaltres ens doneu aliments.” I vam muntar un negoci important. De molts milions. I els aliments no els els vam enviar perquè de petroli no en van enviar ni un litre. Tot allò va acabar molt malament.

—Per què vau tancar la Fundació Catalunya Oberta?
—Va ser quan em van agafar i vaig estar els trenta dies a la presó. Va venir un altre president, Joan Oliver, i jo en vaig quedar al marge. Hi faltaven recursos, hi faltava gent jove… L’Oliver és un noi molt intel·ligent però té mal caràcter i espatlla les coses. Però va durar tretze anys i vam fer-hi moltes coses.

—Quina intenció teníeu, quan la vau fundar?
—Fer un lobby liberal i catalanista.

—Hi havia també una voluntat de formar les joves promeses de l’espai que havia d’ocupar Convergència després del pujolisme?
—No. No. No eren les JNC, allò.

—Vull dir una joventut intel·lectual.
—Alguns, el meu fill. Però no ho crec. Jo la fundació la vaig crear per a tenir influència en el món liberal.

—I en aquesta època, després del govern, la incidència política va continuar? La relació de confiança amb el president Pujol va continuar amb el president Mas?
—Diferent. Tot i que jo en sóc amic, del president Mas. L’hi vaig portar jo, a la política. Encara me’n recordo: el dia que jo vaig plegar oficialment, l’any 90, ell era regidor a l’ajuntament. I em va dir: “Escolta, Lluís, abans no te’n vagis, et vull demanar un consell. No acabo de decidir si em dedico a la política o no. Ara estic a l’ajuntament, però no sé què fer. Tu què faries?” Li vaig dir: “No t’hi posis. Ets massa intel·lectual, i en la política aquesta mena de persones sempre acaben dissortadament no encaixant-hi.” Naturalment, no em va fer cas.

—Però vau tenir-hi relació, mentre era president?
—Sí. Bona relació, sí.

—Avui a què us dediqueu?
—Avui o demà?

—Avui dia.
—Treballo amb el germà de Jan Laporta, que està molt introduït als països àrabs, sobretot Aràbia i els Emirats. Treballem per aconseguir projectes. Ell, no jo. Ell n’ha agafat un per construir el metro de Doha, a Catar. I el metro de Riad. Ens incorporem a projectes que grans companyies fan en aquests països, que els últims anys encara es multipliquen molt més. No són ximples. Saben que això del petroli s’acaba i que el pes del petroli al PIB, que ara és del 90%, els quinze o vint anys vinents l’han d’abaixar al 20% o al 30%. Han de fer infrastructures. I jo em dedico a parlar amb ACS, Ferrovial, companyies de seguretat digital, bacteriològica, nuclear.

—Abans heu dit que vau entrar ric a la política i en vau sortir pobre. Heu pogut rescabalar els diners?
—No. Jo visc de la pensió i del que m’ajuden els meus fills. I no n’estic avergonyit.

—Aquests negocis que dieu no us donen diners?
—Ara comencen. D’això fa un any. En poden donar, per això hi treballo. Jo tinc vuitanta-tres anys, eh? No en tinc catorze. Treballo cada dia, primer perquè m’agrada, i segon perquè m’hi veig obligat. Sense cap cremor.

—El pas per la presó us ha canviat?
—No. Hi vaig estar prop d’un mes, eh?

—De vegades és un punt d’inflexió anímic.
—Els primers dies, sí, perquè no sabia què havia passat. Després, no. Home, sempre impacta.

—Abans dèieu que teníeu molta relació amb el president Pujol, encara avui. I amb els seus fills?
—No. Amb el Josep, sí. Amb els altres, no, perquè no hi ha hagut ocasió. Amb el gran, no.

—Per què no?
—Jo vaig ser padrí, per l’església, de la seva filla gran. Però com que va agafar aquelles ínfules… Amb Jordi Pujol Ferrusola fa vint anys que no hi parlo. Com a mínim.

—Fa vint anys encara manava el president Pujol.
—Jo ja no m’hi parlava. Va tenir un comportament molt lleig amb la meva dona. Per exemple, no li va voler acceptar els regals de Reis… Coses de sonat. I vaig dir: “Escolta, vés a fer punyetes. Aquest menyspreu no es fa.”