Lluís Freixes: “Si les parets de l’escorxador fossin de vidre tots seríem vegetarians”

Mengem cinc vegades el dia, però la majoria de nosaltres no fa l’exercici de plantejar-se quin és l’origen d’allò que mengem i, sobretot, quin és l’abast del patiment animal que hi ha darrere. Aquest és un dels punts més importants de Sedició a la granja (Ara Llibres), en què el periodista Lluís Freixes (Barcelona, 1994) assenyala, amb una perspectiva catalana, el tracte que donem als animals en alguns àmbits –l’alimentació, la roba, les tradicions…– i dóna alternatives per a capgirar la situació. No és un llibre per a convençuts, explica, sinó per a conscienciar, precisament, les persones que no són veganes ni vegetarianes de la importància de portar de la teoria a la pràctica els drets dels animals que tothom defensa.

—Sovint, els arguments contra l’animalisme o l’ecologisme recorren a mites, acudits o simplificacions. Al llibre esmenteu, per exemple, la “mitjana imbatible” de Pedro Sánchez. Quins tòpics volíeu desterrar?
—Els vegans, els vegetarians, els animalistes, reben molts comentaris de cunyats, però també es pot respondre amb ironia. L’objectiu del llibre és elevar la qualitat del debat. Amb el feminisme, el debat ha madurat molt i ja no es diuen les barbaritats d’abans. Pel que fa als drets dels animals, esperem haver elevat el nivell del debat d’aquí a uns anys per no tenir un president amb la xapa de l’Agenda 2030 dient que “una mitjana al punt és imbatible”. Però no és ell i prou, també polítics catalans, polítics d’esquerres, i sobretot polítics de dretes.

—Esmenteu una dada curiosa: un 92,7% dels barcelonins es declara animalista, però, en canvi, els vegetarians i els vegans solament són el 5,8% i 3,8% de la població, respectivament.
—Tots sabem que lluitar pels drets dels animals està bé, és la lluita social amb més suport. Potser és difícil ser racista, homòfob o masclista cinc vegades el dia, en canvi, sí que triem què mengem cinc vegades el dia. Al final, al supermercat veiem l’animal esquarterat i embolicat en porexpan, no veiem com el maten. Si fos així, probablement menjaríem menys carn. Però no és compatible pensar que els drets dels animals estan bé i que menjar carn també està bé.

—Aquí sovint s’introdueixen els arguments de “hem de menjar carn perquè som animals”, “forma part de la naturalesa”, etc. Què hi respondríeu?
—Només triem allò que ens agrada, de la natura. Els animals no duen roba, totes les relacions sexuals a la natura són violacions… I nosaltres només triem justament que mengen carn, quan a més mengem molta més carn que mai. Segons l’OMS, gairebé dupliquem el màxim de la que s’hauria de menjar, sense que n’hi hagi un mínim. Com a humans, tenim conductes socialment adquirides i menjar quaranta-set quilos de carn per persona és una cosa que no havia passat mai i que tampoc no és compatible amb la salut del planeta.

—La carn representa prop del 60% de les emissions que provenen de la producció d’aliments.
—Alimentar una vaca durant tres o quatre anys –una vaca lletera, que en viu trenta en llibertat, però que maten quan deixa de produir llet– és molt ineficient. Mengen moltíssim. Hi ha vuit milions de porcs a Catalunya i en aquests deu minuts d’entrevista ja n’han mort més de dos-cents a Riudellots de la Selva, on se’n maten entre 20.000 i 30.000 el dia. També consumeixen una quantitat ingent de recursos i produeixen purins, que malmeten l’aigua de l’aixeta. I els bovins produeixen metà, amb un efecte hivernacle més gran que el C02. Això no és viable i acabarà petant.

—Al llibre parleu del peak meat, d’una bombolla que rebentarà.
—Catalunya és un dels llocs on la relació amb els animals és més tòxica. Tenim molts porcs, som dels ciutadans de l’estat espanyol que més carn consumim i tenim un problema també amb l’exportació. A les notícies parlen de rècord d’exportació ramadera i surt tothom a celebrar-ho, com si fos una bona notícia. D’aquí a uns quants anys celebrarem que comenci a caure el consum i l’exportació. La Xina ja produeix la seva pròpia carn. A la Plana de Vic i a Lleida petarà la indústria porcina, i en són plenament conscients.

—Denuncieu el paper de la majoria dels polítics en aquesta qüestió. Es fan equilibris per no molestar el sector? Què passa amb els petits ramaders?
—Les persones que treballen a la ramaderia a Catalunya són molt poques. El que passa és que hi ha empreses enormes en què no treballa gaire gent. La ramaderia extensiva d’un senyor que té unes cabres no és l’enemic a abatre. La prioritat és la macroindústria, que és molt llesta i enfronta els vegans amb el ramader que té quatre cabres. Els bojos radicals i els bucòlics… Igual que en els anuncis de carn i d’embotits t’ensenyen porcs en llibertat, i no és cert.

—Quina és la realitat?
—A tot Catalunya, segons el registre d’explotació ramadera que vaig consultar per al llibre, només hi ha quatre porcs en llibertat. No quatre explotacions de porcs, no, quatre porcs. I quants n’hi ha dels altres? Vuit milions. Però t’ensenyen els que estan lliures perquè pensis: “Aquest pernilet és d’un porc que ha viscut millor que jo.” A Catalunya, nou gallines de cada deu moren sense haver vist mai el sol. D’aquest 90%, tres quartes parts són en gàbies de la mida d’un foli. Tot plegat és un problema de repartiment de recursos i d’eficiència en la producció d’aliments. Per això exploro la revolució dels llegums, el menjar plant based, la producció d’origen animal en laboratori…

—Què en penseu, dels arguments que diuen que una dieta vegetariana o vegana és incompleta nutricionalment? També hi ha qui assenyala que alguns productes vegans del supermercat són nocius.
—Tant una hamburguesa de carn industrial com una hamburguesa vegana industrial surten malparades respecte de la salut, però el veganisme no és una qüestió de salut ni de sostenibilitat, no és una dieta. És un compromís polític, i, per tant, ètic, vers els animals, no vols finançar aquest horror. Els vegans tenen el mateix dret que els no vegans de menjar merda industrial.

—Però també es pot ser vegà i dur una dieta saludable.
—L’home més fort del món durant uns anys va ser Patrik Baboumian, i deia: “Els animals més forts del món només mengen plantes. Els goril·les, els búfals i jo.” Hi ha proteïna d’origen vegetal molt completa, com la que ve de la soja. A la gent li agradaria molt que els vegans no tinguessin bona salut per poder dir que la seva postura és la correcta. A mi em pregunten: “Què, la vitamina B-12?”, i jo penso: “I tu, i el teu colesterol?” Una dieta d’origen vegetal ben portada és perfectament saludable.

—Tornem a la dada que heu esmentat sobre les gallines, el fet que nou de cada deu no vegin mai el sol. Quan comprem al supermercat, com podem saber com evitar aquest 90%?
—Els ous marcats amb el 3 són gallines tancades en gàbies de l’espai d’un full A4. Tancades en naus industrials, amuntegades. Els del 2 indiquen que s’han criat sense gàbies. El 10% de les gallines que hi ha a Catalunya poden sortir del corral quan vulguin i aquests són els ous etiquetats amb un 1 o un 0. Les de l’1 mengen pinso i les del 0, productes ecològics. Aquestes pateixen molt menys, però una gallina en llibertat viu entre set anys i deu, i quan es converteixen en màquines expenedores d’ous, en el moment en què deixen de produir-ne en una quantitat rendible, van a l’escorxador a tenir una mort terrible.

—El final és el mateix en tots els casos?
—Sí. Una gallina que viuria deu anys, per més ben cuidada que estigui, morirà s dos anys… Si tothom mengés ous de l’1 i el 0, com que la producció és tan petita, passaríem de menjar 123 ous per persona l’any a menjar-ne un el mes. Hi ha un munt de maneres de no menjar ous, per exemple la farina de cigró. Si una cosa fan bé els vegans és inundar internet de maneres per a ser-ho.

—Però adaptar la dieta de manera saludable, no requereix molt de temps i diners?
—Desanimalitzar la dieta, igual que descarbonitzar-la, és un repte, però és molt fàcil estar acompanyat. Abans sí que tot això era molt més car perquè el consum era molt més baix. Però els llegums, el tofu o el seitan tenen un preu molt assequible. Segons l’Institut Nacional d’Estadística, el més car del nostre cistell d’anar a comprar és la carn.

—Al llibre també dieu que els vídeos dels pollets triturats que corren per internet no són falsos.
—La llei permet de matar pollastres de menys de setanta-dues hores de vida triturats vius, no és una càmera oculta que gravi una cosa irregular. Els mascles de la indústria de l’ou no interessen perquè no produeixen carn amb la quantitat i rapidesa que els pollastres d’engreix, i els trituren vius, no per a consumir, sinó per a descartar-los. Hi ha països on això s’ha prohibit.

—Per exemple?
—A Itàlia fan una prova per saber si és mascle o femella quan l’animal és a l’ou, però aplicar aquesta tecnologia requereix inversió. Catalunya no farà res per avançar-se fins que la Unió Europea no canviï aquestes coses. A Àustria són prohibides les gàbies per a gallines, al Regne Unit pràcticament no en queden i aquí és el sistema majoritari. L’aristocàrnia catalana té molt de poder i han bloquejat un munt de lleis. El foie-gras només és legal a cinc països de la Unió Europea, i un és Espanya.

—Com és que aquesta indústria té tant de poder? Per què més ací que no pas en uns altres llocs?
—Mouen molts diners i hi ha grans empreses molt focalitzades en comarques molt concretes. Catalunya és capdavantera en exportació a escala europea. Compren vedells barats del Regne Unit, els engreixen i els envien a països islàmics, perquè no els poden vendre porc. A aquest sector també li interessa la desconnexió rural-urbà. Si a Barcelona haguessin de matar el porc, no tothom menjaria entrepà de pernil cada dia. Si les parets de l’escorxador fossin de vidre tots seríem vegetarians. Des de l’estació de Riudellots sents els porcs cridar, però no els veus perquè a la televisió no s’atreveixen a posar-ne les imatges, que són d’una violència extrema. Violència extrema que posem al plat.

—Un altre dels problemes de què parleu és que és difícil de regular-ho per fer-ho menys cruel, perquè s’acaba discutint de detalls escabrosos sobre com matar-los.
—Parlar de benestar animal a l’escorxador és important des del punt de vista de la misericòrdia, però és l’últim detall de la vida dels animals, si li trenques les cervicals per allargar-li el dolor o no. La normativa de benestar animal és terrible, t’explica la concentració que has de posar de gas per matar-los. Perquè els maten amb cambres de gas, que es diuen així i tenen el mateix sistema que les cambres de gas per a humans. La normativa de protecció de les gallines ponedores és la que et diu que han d’estar en gàbies de la mida d’un full A4. Si això és protecció…

—També critiqueu poca fiscalització en els segells de benestar animal.
—Se’ls dóna la indústria mateixa. La persona que es dedica a fer que les granges catalanes siguin més rendibles és la que lliura aquests segells. Es confia que, com millor estigui l’animal, millor per al ramader. És pervers perquè el benestar animal el que diu és que és una manera de tenir una carn de més qualitat, no una vida millor per a l’animal. “Com millor estigui la vaca, millor serà la llet.” Igual que els estudis que repliquen molts mitjans. “Ara pots menjar tots els ous que vulguis”, i darrere hi ha la patronal de l’ou. Ara mengem molts més ous que mai.

—Com és que som capaços de passar per alt aquestes barbaritats amb la majoria dels animals i en canvi amb gossos i gats no ho permetríem mai?
—La nostra relació amb els gossos i els gats és mil·lenària i simbiòtica. El gos ens dóna afecte, companyia, simpatia i nosaltres no ens el mengem i l’alimentem. Hi ha una piràmide especista en què a dalt hi som els humans, a sota gossos, gats i animals amb què tenim bona relació i que són carismàtics –pandes, dofins… En canvi, és difícil d’empatitzar amb animals com ara l’anguila, que són més avall. És un animal críticament amenaçat, però a la televisió ens expliquen com cuinar-lo. I ja no et dic els insectes o els que anomenem plagues…

—Els coloms.
—Els coloms i les gavines són ciutadans de Barcelona. “Mira que bruts que estan!” Doncs que no ho estiguin. Hi ha ciutats europees que han obert colomers, Barcelona hauria de fer-ho a Collserola. Els alimentes, controles i esterilitzes allà, ja ho fan a València. Afortunadament ja no s’exterminen, i en això hi ha consens. El no-extermini de coloms va venir amb Trias, ho va desplegar Colau i continua amb Collboni.

—Matar-los no evita el problema.
—Passa com amb els senglars: les femelles entren en zel abans i es reprodueixen més. La Generalitat necessita dir que ha matat 60.000 senglars perquè té els pagesos molt enfadats. Enguany no hi ha hagut tants problemes, però d’aquí a quatre anys estarem igual, i en seran 80.000.

—També hi ha un problema amb el fet de donar menjar als coloms. Expliqueu que, si no s’han de preocupar de buscar menjar, dediquen el temps a reproduir-se.
—Sí! O busquen menjar, o es reprodueixen o dormen. A la plaça de Catalunya hi ha tres mil coloms, que prenen uns seixanta quilos de menjar el dia. Generalment, els alimenten dones amb problemes de salut mental, i no serveix de gaire perseguir-les ni multar-les. L’ajuntament té localitzades les persones alimentadores i envien gent a parlar-hi. I si matessin tots els coloms vindrien d’uns altres llocs perquè Barcelona és una font de menjar infinita. Les gavines saben que a primera hora han d’anar a Mercabarna i a les cinc de la tarda a les escoles, a buscar entrepans. Els caps de setmana no hi van!

—Són més llestes que no ens pensem?
—No diria que els éssers humans som l’animal més llest. N’hi ha que viuen més, que tenen vides més despreocupades… No hi ha una definició consensuada d’intel·ligència. Una gavina pot beure aigua salada i excretar la sal per les llàgrimes. Si l’agafes, et vomita perquè et mengis allò i no te la mengis a ella. Els humans tenim aquesta arrogància d’espècie de considerar els animals més llestos o menys segons com es relacionen amb nosaltres. Si la intel·ligència la fa com perpetuem l’espècie, no ho fem gaire bé. Hi ha animals que ens sobreviuran i que hi han estat abans que nosaltres.