Lluís Llach: “Independentista no és qui se’n diu, sinó qui ho practica”

Fa temps que sembla que l’independentisme ha perdut el rumb. I més, arran de la nova presidència de Salvador Illa a la Generalitat de Catalunya. Com ha d’actuar a partir d’ara l’independentisme? Què s’ha de fer des del carrer i les entitats? Podem esperar res dels partits? Ho analitzem amb el president de l’Assemblea Nacional Catalana, Lluís Llach.

—De bon començament heu dit que l’Assemblea havia de fer tot allò que estigués a les vostres mans perquè Salvador Illa no fos president. Ja fa una setmana que ho és. Ara què?
—La feina de l’Assemblea és sempre la mateixa, treballar per la independència. És evident que amb el senyor Illa tindrem problemes de tota mena, però també tindrem alguns avantatges. Hi haurà coses que ja no caldrà denunciar perquè seran evidents. Ara tenint en compte que la seva ombra sobre Catalunya ha de durar quatre anys, crec que l’Assemblea té molta i molta feina a fer.

—Quina feina?
—Ha de ser bel·ligerant perquè de les institucions, vist el govern que s’ha format, no en podem esperar massa. Al final, les idees continuen essent molt semblants. La primera necessitat, per a mi i molta gent de l’Assemblea, és renacionalitzar el país. Refer tots els paràmetres de convivència nacional: llengua, cultura, estructures… Realment estem en una situació crítica, l’espoli fiscal ha fet que l’empobriment de les estructures autonòmiques sigui una emergència, de la sanitat a l’educació. Tot està fet miques. L’Assemblea té molta feina fer en aquest aspecte. I és que l’objectiu de la independència necessita també una nació forta.

—Però això vol dir que l’Assemblea opta per reconstruir la nació i no la independència?
—No, el que nosaltres volem és facilitar l’arribada a la independència al més ràpidament possible. Però després treballem en un país on les circumstàncies reals condicionen les nostres accions. Ens trobem que volem la independència en un país on els paràmetres nacionals s’han afeblit molt per culpa d’una política errònia dels últims sis anys. Això fa que mentre cerquem el camí més ràpid per a arribar a la independència, hàgim d’ajudar a refer els aspectes fonamentals que defineixen un país. El problema és que ara som una col·lectivitat disminuïda. Per tant, nosaltres hem de treballar per la independència, tot treballant per la llengua i les estructures de país, perquè la gent pugui anar a treballar amb uns trens que funcionin, que les empreses i els autònoms tinguin empreses que els afavoreixin… Estem així perquè els partits ho han fet malament els últims anys. El drama de tot plegat és que el carrer no ha fallat, el que passa és que s’ha cansat de veure la mediocritat. Uns voten amb la pinça al nas, uns altres s’hi abstenen, uns altres voten unes altres opcions… Això s’ha de refer i picar pedra, i hem d’exigir als polítics que es posin les piles en unes circumstàncies molt difícils. No sé si ho faran, sincerament.

—Aquests dies alguns polítics afirmaven que s’havia acabat el procés. Compartiu aquesta visió?
—El camí cap a la independència no és com el vam preveure el 2012. El procés no s’ha acabat, només s’acabarà amb la independència. Tota la resta són especulacions i utilització del llenguatge. El 2017 vam aprendre que el procés seria més llarg i difícil que no ens pensàvem, perquè els recursos democràtics no són suficients. Ho hem d’intentar dins la democràcia, però amb uns aspectes menys lliristes i més partidaris del cactus. Hem de provar la desobediència i la confrontació amb l’estat. Hem de posar en evidència les mancances democràtiques i socials. Tot plegat s’ha convertit en un problema de supervivència i, per tant, el procés és més necessari que mai. El problema és que al mateix temps tenim el cantó institucional totalment desarborat, per culpa de renúncies i contradiccions dels partits, el senyor Illa és president gràcies a la senyora Marta Rovira. Fa un mes era impensable, això, tenint en compte què deia ella mateixa. Clar, en una setmana es canvia d’objectiu, de semàntica i de principis… I de cop hi volta, tot va el revés. És molt difícil d’entendre.

—Què no enteneu?
—És contradictori amb el que en principi pensen. Fins ara, no he dubtat que els seus dirigents, sobretot la Marta Rovira, i més gent que conec, siguin independentistes, però això que fan és un desgavell per a l’independentisme. En el moment que estem, l’independentista no és qui se’n defineix, sinó qui ho practica. En aquest moment de confusions absolutes, podem dir que ERC es defineix com independentista, però no ho practica. Han permès l’arribada del president més espanyolista que s’ha tingut mai a Catalunya, i de creença absolutament dretana. És un desgavell absolut i, perdona que em repeteixi, aquí els únics que no fallen és la gent al carrer. Els independentistes continuen essent independentistes, encara que hi hagi una abstenció enorme. Hi ha un desengany de la gent que abans votaven esquerres i ara ja no se sap què voten.

—Per tant, què ha de fer la gent del carrer?
—Unir-nos, mirar-nos als ulls i continuar. L’Assemblea té més feina que mai. I com que és l’única entitat que treballa exclusivament per la independència, sense matisos –com potser tenen uns altres companys de viatge que, malgrat que són independentistes, han de matissar perquè tenen unes altres funcions socials–, a nosaltres ens tocarà picar pedra.

—Segons això, entenc que heu deixat de comptar com a independentistes els vots d’Esquerra Republicana?
—Home, mentre no practiquin l’independentisme, no sé com els podem considerar. Primer, és un partit amb els vots molt dividits. I segon, amb els seus vots, a la pràctica, mantenen un govern amb noms com ara Jaume Duch i Ramon Espadaler. Com s’entén això? Això no és un govern independentista de cap manera, més aviat el contrari.

—Heu estat molt dur amb Esquerra Republicana aquests dies. Heu parlat amb algun dels dirigents? Sempre heu tingut molta relació amb Marta Rovira.
—No, no hi parlo, no. Vaig parlar amb la Marta Rovira i la vaig abraçar molt fort quan va arribar de l’exili, però com que després no l’entenc i l’aprecio molt, humanament, no m’atreveixo a parlar-hi perquè li hauria de dir que no l’entenc i que el que ha fet és un desastre absolut. Jo la veia a ella com una esperança per a corregir estratègies equivocades de qui era president, i resulta que al final quasi que és pitjor. Ho han d’arreglar ells, jo només opino. Jo no entenc res… Com no entenc el que va passar a l’Ajuntament de Barcelona. La gent va anar a votar, i llavors ho anul·len, i no tornen a votar més. Però, en tot cas, aquest és el seu problema. Nosaltres el que hem de fer és picar pedra.

—Però pot haver-hi gent que és d’Esquerra Republicana i de l’Assemblea i quan us sent parlar en un discurs tan crític cap al seu partit, se sent exclòs.
—Espero que no, perquè per a nosaltres, dins l’Assemblea, els altres col·lectius no són transcendents. Pensa que nosaltres tenim secretaris nacionals que són d’ERC. A l’ANC no es pregunta mai a qui votes… El que és important és que siguin fidels als estatuts i els objectius de l’Assemblea. Jo parteixo de la base que el ciutadà considera els partits com eines de transformació. No comparteixo la visió que de vegades tenen els militants, que es creen unes cúpules, unes bombolles en què hi ha moltes complicitats i ambicions. Tot això relliga i al final l’eina acaba essent una finalitat en si mateixa. Això és un gran error, entre altres coses promocionades per una llei electoral espantosa. Que aquesta gent del partit, eina, és més important que la finalitat, potser se senten ofesos, però un independentista d’ERC que vol que el seu partit actuï com independentista entendrà les meves paraules. Necessito que algú m’expliqui per què ho han fet, perquè llavors entendrem què passa dins ERC, però de moment no entenc res. Esquerra Republicana ha deixat de ser independentista per convertir-se en federalista? I això, d’aquí a vint anys o quaranta, portarà a la independència? Potser és la seva opció, però que ho diguin. El que no pot ser és declarar-se independentista, dir que véns a acabar la feina, i trobar-te amb això.

—Afirmeu que ara el més important és que el carrer es torni a activar. És important que ho faci unit? Aquesta Diada les entitats heu fet un pas endavant i organitzeu la manifestació conjuntament.
—És molt important la Diada. Cal recordar que el carrer és qui no falla. Els polítics gosen dir que l’abstenció no és el seu fracàs, sinó que és culpa dels votants. És surrealista. Ara resultarà que els abstencionistes i els que votem equivocats, fotem enlaire el país. No, la cosa és el revés. Els votants voten les eines que creuen que els porten als seus objectius socials. I, per tant, estem no sé quants, centenars de milers, buscant algú que ens vehiculi cap als nostres anhels col·lectius com a independentistes. I mentre no hi hagi aquesta gent, cal que les entitats siguem fortes. Nosaltres som capaços de mobilitzar molta gent, en canvi, això no té cap correspondència en les institucions.

—Per tant, podem dir que després d’uns anys complicats, s’han pogut refer ponts entre les entitats?
—Sí, s’ha aconseguit, hi ha hagut un canvi. I crec que és important perquè crec que part del desànim que hi ha entre la gent és que veien que el Consell de la República, Òmnium Cultural, l’AMI i l’ANC anaven cadascú pel seu cantó. Semblava que el projecte d’un no era admissible per als altres. Per tant, el primer que havíem de fer era recosir. Això sí, el que hem de saber és que de vegades el militant de l’ANC trobarà que quan fem un comunicat conjunt amb una entitat municipalista, per exemple, que és gent de partit, haurem de cuidar el llenguatge. Crec que això no ha de ser cap problema mentre sigui una cosa de llenguatge. El que és important és que tothom entengui en el rerefons la feina de cadascú, perquè només així som forts, perquè abastem un aspecte molt ampli de l’independentisme. Tots hem d’entendre que cadascú té la seva funció, i que això no vol dir estar barallat permanent amb l’altre. Hi haurà moments en què la col·laboració serà fàcil, i de vegades no serà possible, però sí que hi ha d’haver el respecte d’entendre quina és la funció de cadascú. Per exemple, Òmnium sempre ha intentat de teixir enteses. Recordo amb molt d’amor com Cuixart intentava convèncer Colau. Entenc que aquesta segurament era la seva obligació, encara que també entenc els més radicals que li deien que quan convencés la Colau ja l’hauria guanyat. Estic convençut que l’eixamplament no vindrà per la convicció ideològica, sinó per la pràctica. Quant costa als catalans ser espanyols? Això és el que hem d’explicar. Quants milers de milions ens costa cada any. Catalunya és tractada com una colònia, totes les dades ho diuen. I no només Catalunya, també el País Valencià i les Illes.

—De fet, aquesta és la idea d’aquesta Diada…
—Nosaltres tenim tres motivacions per a fer la manifestació de la Diada que hem pensat enguany, que és descentralitzada. La primera és que no cal que ens comptem, els independentistes som molts, i l’Onze de Setembre ha d’anar molt més enllà d’això. Ja ens hem comptat. I fins i tot quan preveien que seria un desastre, no ho ha estat. Som molts i molts i molts. No ens hem de posar a prova cada any. Que a Catalunya hi ha un percentatge altíssim d’independentisme, ho sap el New York Times, el Político i totes les cancelleries europees, no fotem! Per tant, per què ha de servir l’Onze de Setembre? Ha de servir perquè la gent que està desmobilitzada, que és molta, se senti útil.

—I com es fa això?
—Primer, treballant el país, la terra, la comarca… Preguntant-se per les necessitats de l’entorn més proper i treballar per aconseguir-les. Per això, hem fet que aquesta Diada hi hagi cinc punts, i en cadascú hem intentat de trobar motivacions que els afecten directament. Per exemple, a Tortosa sortirem al carrer per l’aigua i les estructures de país. Crec que aquesta mena d’objectius poden motivar les assemblees locals. I finalment, volem denunciar el robatori. Volem denunciar que som una colònia d’una Espanya en matriu castellana que va conquerir tota la perifèria i que l’ha colonitzada. Hem de posar en relleu aquesta frase que dic molt sovint: Quant ens costa ser espanyols, als catalans?

—Aquests anys ho hem explicat poc, això. L’independentisme, amb la repressió, ha tirat molt de sentiments?
—Posar l’independentisme a escala sentimental és un error. Ens passa això perquè ens destrossen el país amb el 155. I converteixen la Generalitat en una eina de domini colonial. Abans potser també ho era, però d’una manera més dissimulada, ara no. I, per tant, malgrat que els partits independentistes pacten, tenen al davant una Generalitat que no pot fer res. El problema no és de sentiments. La cosa és que ens hem dedicat a sobreviure. És que ens les foten per tots cantons: mira les escoles, vinga sentències! I què fem? La Generalitat no té la capacitat per a mirar i controlar com funciona la immersió lingüística a les escoles. És així de trist. I això passa amb tot. Ara mateix hi ha una situació desastrosa, no serveixen ni per a detenir el president Puigdemont, és fantàstic! [Riu]

—En tot això de Puigdemont, s’ha dit que l’Assemblea hi va tenir un paper important. És cert?
—Tant com vam poder! Que passa res? Vam defensar un president a l’exili, que a més és diputat i vol tornar. M’inculpo d’haver-ho fet amb molts companys de l’Assemblea. Com es pot detenir un diputat electe sense anar contra la llei del mateix parlament? Perquè hi ha uns jutges prevaricadors. A qui hem d’obeir? Als jutges prevaricadors? O al parlament? Sembla que els Mossos ho tenen clar. Com dèiem, s’han convertit en una eina colonial i, per tant, cal un reforma de la Generalitat absoluta.

—Sabíeu què havia de passar aquell dijous?
—No, no ho sabíem ningú. Es va donar per entès que qui decidiria a l’últim moment què es faria seria el president Puigdemont. La previsió no era el que va acabar passant. El president Puigdemont venia per entrar al parlament, fer el seu debat parlamentari i a partir d’allà veurien què hauria passat. Ara, és un diputat electe que arriba aquí i es troba quatre-cents policies… I resulta que se’n pot escapolir. Sembla allò de les Gàl·lies de l’Astèrix i l’Obèlix.

—Dijous, els Mossos d’Esquadra van llançar gas pebre contra els manifestants. L’Assemblea heu demanat que la gent us faci arribar les seves experiències…
—Tantes denúncies, tants vídeos, tants materials fotogràfics o testimonis personals com es pugui, si us plau. Perquè ja està bé. No entenc el comportament d’una policia que sap que majoritàriament la gent és gran i que els ataca amb un gas que pot causar problemes respiratoris gravíssims. Pensa que hi havia gent de setanta anys i vuitanta. Van gasejar els seus avis i pares. Potser no hi eren personalment, els seus familiars, però simbòlicament sí. Per tant, demanem tot el material que es pugui per posar una denúncia als tribunals. Que es posin en contacte amb l’Assemblea.