Laura Grau: “TV3 s’entesta a fer-nos sèries d’institut plenes de moralitat”

Laura Grau és una de les cares més populars de la creació de contingut en català a internet. Als seus perfils hi ha vídeos de tota mena, que reflecteixen bona part de la seva personalitat i aficions: d’escenes divertides amb la seva mare a comentaris crítics sobre feminisme, passant per actuacions musicals o explicacions sobre àmbits que coneix bé, com ara el món del lleure o dels castells, que troba a faltar d’ençà que va començar la pandèmia.

Fa temps que aquesta blanenca de vint-i-sis anys és present a les xarxes, però aquest estiu ha fet el salt als mitjans: col·labora a l’Estiu de Gràcia de Catalunya Ràdio i tot just es prepara per començar la temporada del Matina Codina!, a RAC 105, on compartirà espai amb Ernest Codina i Marc Lesan, entre més col·laboradors. Parlem amb ella sobre el paper que hi tindrà i sobre els canvis que implica l’aparició dels influenciadors al món de la comunicació. Conversem també sobre el català a internet i sobre alguns dels temes que ha tocat a les xarxes, com ara el youngwashing, el masclisme a l’esquerra independentista o el poliamor. Parla de tot amb espontaneïtat, franquesa i sentit crític, i reconeix tenir certa síndrome de la impostora: “És que no sé què hi faig, aquí, realment!”

—Sou a punt de començar la temporada del Matina Codina! a RAC 105. Quin paper hi tindreu?
—En aquest equip, faig de noia! [Riu.] Em sap greu, perquè hauria de ser molt més normal que hi hagués noies fent programes d’humor. Hi ha un gran problema en aquest nínxol, sobretot en l’humor negre, irreverent i iconoclasta. No sé per què m’han triat a mi, la veritat… No em fa gràcia l’humor negre, però precisament és el paper que volen que faci: el de hater, el de criticar-ho tot i el de posar una mica de perspectiva de gènere. Ja m’he començat a prendre til·les per mirar de tenir paciència amb possibles límits de l’humor i no destrossar-los el programa el primer dia.

—Traureu targetes vermelles.
—Sí, serà una negociació. Els diré: “Entenc que heu fet aquesta broma perquè li fa gràcia als pagesos de seixanta anys de Lleida, però ja us dic ara que no passarà d’aquí.” Quan ens enfilem a l’escala de l’humor i arribem en aquell punt en què cada vegada la diem més grossa, podem passar-nos de rosca…

—Dieu que costa que les dones arribin als programes d’humor. Per què creieu que passa encara?
—És allò que va passar amb La Chocita del Loro, la idea que les dones no fan gràcia o que fan un humor molt blanc que no sorprendrà. Però jo no sóc còmica… És que no sé què hi faig, aquí, realment! [Riu.]

—Teniu la síndrome de la impostora?
—Sí. El dia que em vaig graduar com a mestra i era a punt d’enviar currículums a escoles, l’Ernest Codina em va fer la proposta. El vaig deixar en vist, demanant-me què hi pintava, jo, allà. Després em va transmetre absoluta confiança i vaig dir que sí. S’ha tirat a la piscina amb mi i en Marc Lesan, i esperem que surti bé. Però segur que moltes persones han estudiat per arribar on sóc jo… Això es barreja amb el debat d’Ibai Llanos i dels youtubers que arriben als mitjans. Crec que la gent que ha estudiat Periodisme o Comunicació té dret a estar enfadada, els entenc, però no haurien d’estar enfadats amb qui “els treu la feina”, perquè, fins a cert punt, ens la mereixem. Haurien d’estar enfadats amb el sistema, que ha deixat completament obsolets els estudis universitaris.

—Heu estat molt crítica amb el model universitari.
—No vull boicotar les universitats, però, cal que ens passem quatre anys fent assignatures obsoletes quan en realitat potser només volem fer ràdio? És el que em va passar: vaig començar Periodisme només perquè volia fer això que faré ara. Però allà havia de redactar articles i escoltar gent que em deia que no tindria feina. Em vaig horroritzar i vaig deixar-ho… Vaig veure que fer quatre anys d’aquella tortura no era ben bé el camí per a fer un programa d’entreteniment, que era allò que volia. En aquests darrers anys, internet ha explotat, el món ha avançat de manera frenètica i aquests estudis han quedat qüestionats. Hi ha un desajust entre els estudis, els mitjans convencionals i això que ve en un futur en l’àmbit comunicatiu. Però aquest missatge no arriba, encara hi ha molts joves que trien Periodisme o Comunicació Audiovisual només per a fer entreteniment…

—Com vau començar a fer vídeos?
—És una inquietud que havia tingut des de petita, aquesta cosa de xerrar. Això dels vídeos va ser una mica per casualitat. Havia deixat el camí de la comunicació, però veia la tendència dels youtubers i no em desagradava. Vaig llançar-m’hi quan vaig veure que Adolescents.cat va fitxar en Joan Grivé i la Juliana Canet. Són els meus referents en aquest canvi. Vaig fer vídeos com a afició –en català, evidentment, perquè és la meva llengua–, fins que va sortir el Canal Malaia, el 2020, que ha estat l’altaveu definitiu.

—Què ha implicat?
—No és una qüestió de seguidors perquè la quantitat de catalanoparlants que et poden seguir és tan petita que no val la pena d’obsessionar-s’hi. Però a Malaia han actuat com una mena de gestors. A mesura que arribaven propostes de la ràdio, de xerrades o d’on fos, Malaia feia les gestions i anàvem guanyant visibilitat. M’agrada explicar que és una mica com Operación Triunfo, perquè podem distingir entre una primera generació, que som nosaltres, i una segona, que ara es forma. Els primers vam tenir la sort que érem la novetat i tothom ens va seguir i ens han anat cridant. Ara no fem tants vídeos, però, en canvi, hi ha una fornada de gent més jove a qui ha agradat això que fem i que ara graven ells. Però independentment de si els acaben cridant dels mitjans o no, l’objectiu és el de donar visibilitat al contingut en català.

—Dieu que pel bé del català hauríem de tenir realities amb els nostres famosos. Per què?
—Hauríem de tenir allò que tenen totes les llengües del món: contingut culte i contingut més ximple, mediocre i del cor. Sempre surt algú a dir que nosaltres no ens hem de rebaixar a aquest nivell. Ja us ho fareu! Perquè potser d’aquí a deu anys ja ningú no parla en català… Hi ha molta gent que només escoltaria un programa en català que fos d’això, penya que només mira Sálvame o La isla de las tentaciones. Si no ofereixes un equivalent en català, què pretens que mirin? Anem tard i perdem una oportunitat d’or per a tenir més referents en català i una mena de contingut que molta gent consumeix, per més que provem de negar-ho…

—Heu fet vídeos amb anàlisis de La isla de las tentaciones.
—Té moltíssima audiència a Catalunya! I TV3 fa això de dir que no farà cap reality com Gran Hermano, però després ensenya la poteta… Joc de cartes és un programa pseudo-cultural perquè va de restaurants, però si no hi hagués el duel final entre restauradors en què els uns critiquen els altres, la gent no s’ho miraria. Quan es farà un reality a TV3, el 2050? Al pas que anem, com a televisió convencional ni tan sols existirà…

—Creieu que TV3 té dificultats per a captar els joves i que van tard en aquest sentit?
—Molt tard. Els joves mirem TV3, però no els continguts anomenats juvenils. Això em sembla tronat i un fracàs. Els joves mirem Crims, però no és un programa juvenil, és un programa dirigit al públic general. En canvi, TV3 s’entesta a fer-nos sèries d’institut en què fan bullying a algú i que són plenes de frases amb moralitat sobre per què no s’ha de ser mala persona. Que no ens llepem el dit! S’haurien de trencar menys el cap sobre com fer continguts juvenils que semblin moderns, perquè acaben essent tronadíssims i es veu d’una hora lluny que ho han fet persones de cinquanta anys. Cal fer contingut de qualitat. Aquest estiu, han fet Canvi de xip, que potser és un dels pocs continguts que van pensar que seria juvenil que se salva, però perquè també el pot mirar la meva mare.

—Teniu una croada contra l’anomenat youngwashing.
—Hi ha el purplewashing de posar a dones perquè no es digui que no n’hi ha i el youngwashing de posar joves pel mateix motiu. Ser jove no és una etiqueta que hàgim de suprimir, perquè té un valor, tal com em va comentar un dia la Clàudia Rius. Vivim les coses amb una perspectiva diferent i això té un valor, però alhora sembla que les reivindicacions generacionals que fem són menys vàlides, que no tenim raó perquè tenim vint anys menys.

—Alguns dels vostres vídeos parlen de feminisme, d’ecologisme… Creieu que tot aquest activisme en línia dels joves també es menysté?
—A vegades es ridiculitza. Els pocs haters que tinc m’acusen de ser dramàtica, amb el lema a què s’han aferrat alguns boomers que diu que som una generació de vidre, que ens molesta tot, que a tot hi veiem un problema social i que no n’hi ha per tant. Però hem de tenir clar que tampoc no canviarem el món des de les xarxes, l’única cosa que podem fer és fer pensar.

—Però a vegades es fan visibles alguns temes importants. Ho vau aconseguir amb l’etiqueta viral #MatxisEI, que denunciava les agressions masclistes i els abusos de poder a l’esquerra independentista. Vau explicar la vostra experiència amb un monitor del cau. Com vau viure aquesta campanya de denúncia?
—No em va acabar de fer sentir del tot còmoda, em va fer por. Quan fas una denúncia pública tens por que et jutgi la gent que et coneix, que els implicats et retreguin alguna cosa, que et diguin que no n’hi ha per tant… Passa en qualsevol agressió sexista, però amb internet tothom té dret d’opinar des d’un perfil anònim, sense que sàpigues a qui li ha arribat. Em va compensar que almenys va ser l’espurna perquè molta gent expliqués la seva experiència i acceptar que allò era un problema greu. Les xarxes ajuden a donar visibilitat, però els canvis no els farem explicant experiències, sinó anant als caus, esplais i assemblees a assenyalar el problema i posar-li paraules difícils de dir en directe. T’has d’enfrontar a aquella persona o a l’amiga d’aquella persona, que saps que no et creurà. Em fa ràbia quan a les xarxes hi ha gent que va sempre de víctima perquè se li faci cas o per a tornar a fer visible una causa. És que potser hi ha causes que ja són prou visibles! No està de més, però avancem per a fer-hi alguna cosa…

—Aquests abusos de poder i agressions en el món del lleure són més normalitzats que no sembla?
—Normalitzadíssims… L’abús de poder és a tot arreu i els homes tenen una posició de privilegi que fa que se’n puguin aprofitar més, i més en entorns que percebem com a segurs: al cau, a l’esplai, a les colles castelleres o de diables o fins i tot a la CUP. Són àmbits en què, en principi, la gent té una certa consciència de gènere, de privilegis, de deconstruir-se… Totes aquestes parauletes tan maques! Després, no se n’adonen, reprodueixen certes coses i fan molt de mal. O sí que se n’adonen i se n’aprofiten. Es posen la samarreta del 8-M mentre fan comentaris de merda… És més difícil de detectar perquè en principi és gent amb qui tens confiança i que vols pensar que és conscient, però no ho és.

—Heu parlat molt del cau als vostres vídeos. Què ha significat per a la vostra vida?
—No diria que el cau és el millor que m’ha passat a la vida perquè crec que és on m’han passat les millors coses i les pitjors. Et dóna unes eines i unes experiències molt intenses en què et pots posar a prova i veure unes altres persones actuar, models a seguir i a no seguir… Marxes de campaments deu dies i passes gana i fred, has de confiar en unes altres persones i no pots fugir… Fas amistats molt fortes i et sorprens a tu mateix de com has superat alguns obstacles, però també tens experiències negatives. Podem parlar dels masclistes als caus, però també de gent que se sent incòmoda perquè es fan jocs de despullar-se o de parelletes i a vegades ens passem una mica de rosca… Potser són coses que et passarien igualment, però com que és una situació més extrema o feta expressament, des de ben d’hora aprens que si et diuen que t’has de despullar has de dir que no, si no et sents còmode.

—Als vídeos també heu arribat a parlar força de poliamor. Com us definiu en l’àmbit de les relacions?
—Ara mateix no em defineixo. Tinc només una parella, però no es podria considerar una relació monògama perquè no és exclusiva: si algun dels dos decidís de començar una història amb algú altre es miraria si és viable o no. Vaig abanderar molt el tema del poliamor i ara me’n penedeixo una mica.

—Per què?
—Aprendre sobre el tema és important perquè està bé contemplar unes altres maneres de fer les coses, però és aquella mena d’utopia que vius quan comences la universitat o a militar en alguna assemblea. Quan et vas fent gran, veus que és molt més difícil que no imaginaves. M’ha passat això, he vist que la teoria està molt bé, que t’ajuda a deconstruir-te, a revisar-te i a saber quina mena de relacions vols i no vols, però que a la pràctica el món és fet d’una manera que només et deixa temps per a estar amb una parella. També és complicat per la pressió social, la logística… Ens han educat molt fort en la monogàmia. En un moment em va sortir, però ara no m’atrau ningú més. És anar mirant a cada moment què et ve de gust. A vegades s’ha caigut en l’error de pensar que si fas coses normatives amb una sola persona, tot allò ja és tòxic i horrible, però potser és la cosa que et ve de gust.

—Us heu trobat molts haters contra el poliamor?
—Més aviat molts traumatitzats. Hi ha gent que ha practicat el poliamor sense responsabilitat afectiva. Però que hi hagi gent que en fa un mal ús no és culpa dels qui ho miren de fer bé.

—Com porteu aquesta mena de comentaris, l’exposició pública i la popularitat?
—No sóc famosa! No em paren pel carrer ni res… Porto malament la crítica, el fet de fer qualsevol contingut i tenir persones dient-me que no en tinc ni idea o que s’han ofès. Ara tinc por que em diguin que tinc feines que no em mereixo, que diguin: “Per què teniu aquí aquesta tia que només ha fet quatre vídeos ximples?” La resta, ho porto bé perquè tampoc no em coneix gaire gent. La cosa més sorprenent que em passa és que la gent segueix la meva mare a Instagram!