Laura Escanes: “Què vol dir, que no sé parlar català?”

La model i influenciadora Laura Escanes (Barcelona, 1996) té gairebé dos milions de seguidors a Instagram, cosa que significa un focus d’atenció permanent i enorme, tant per a les coses bones com per a les dolentes. Quan va anunciar que seria la presentadora del nou programa de telerealitat d’aventures de TV3, La travessa, la xarxa es va omplir de reaccions de tota mena i debats sobre si era la persona més adequada per a presentar-lo o no. Uns comentaris que, explica, li han afegit pressió, però no l’han paralitzada pas. De fet, la crítica i la mirada dels altres és allò que travessa, de fons, tots els temes de què parlem en aquesta entrevista: la feina, l’ús de la llengua, l’exposició com a dona a les xarxes…

Hi tenim una conversa breu i queden moltes preguntes per fer, perquè la llista de mitjans que volen parlar amb ella és llarga, però deixa missatges clars. Hi parlem unes hores abans de l’estrena del darrer capítol de La travessa al Teatre Victòria. Al concurs, que ja és gairebé tot penjat a la plataforma 3cat, vuit parelles lluiten per travessar els Pirineus amb etapes plenes de desafiaments i sorpreses, que duen als deu mil euros de premi.

—Quan es va anunciar que presentaríeu La travessa hi va haver reaccions positives, però també molts comentaris crítics. A l’hora de filmar, aquestes crítiques us han fet més forta o us han creat inseguretats?
—Presentar La travessa és un somni, i ho he viscut amb moltíssima felicitat, però també amb molts nervis, era una cosa totalment nova. Però és la manera de fer-ho bé. Si no tens nervis quan fas les coses, potser és que no t’importen. Les crítiques em van posar nerviosa i els primers dies ho vaig passar força malament. Encara que sembli que aquestes coses no m’importen, al final sempre intentes de fer-ho bé i agradar, sabent que no pots agradar tothom. Però no n’he rebut tantes, des que es va publicar. Entenc que quan arriba una persona nova que potser no situes com a presentadora o a TV3, dius, què fa, aquesta? Les crítiques eren això i el català.

—Què en penseu, de l’argument que diu que el programa l’hauria de presentar un periodista o algú del món de la comunicació?
—Ho entenc. Si som objectius, hi ha persones molt més preparades que tenen molta experiència i eines que jo, de moment, no tinc. Però si m’han escollit a mi també és perquè puc aportar coses que potser una altra persona no pot aportar, i potser és el que volien per a aquest projecte, una cara nova o algú que hi portés gent jove. Quan vam anunciar-ho, hi va haver molta expectació i jo pensava que estaria feta un sac de nervis quan ho gravéssim. Entenent que hi ha gent més preparada, no considero que sigui en un lloc on no he de ser. Si algú ha pensat en mi és perquè he de ser-hi. Evidentment, jo em prepararé tant com pugui, però amb autoestima també! Si no, ens destruïm…

—La campanya de promoció ha anat molt relacionada amb això: “Per criticar el meu programa, primer mireu-lo.”
—Que d’entrada hi hagués crítiques sense res sobre la taula, ni tan sols un vídeo… La societat és així i ja ens ho esperàvem. Però això també crea una expectació que fa que la gent ho miri més, per saber si ho faig bé o no, per veure quan la cago, per veure totes les coses que puguin passar…

—Com és la relació amb els concursants i amb quin d’ells competiríeu a La travessa?
—La relació és boníssima i la confiança es nota molt, sobretot als últims capítols, quan ja feia més setmanes que filmàvem. Ara sempre em pregunten quan anirem a fer una ruta, quan m’animaré a escalar amb ells… En algun moment ho farem, segur. I si hagués de fer la travessa, crec que escolliria en Xevi.

—Per què?
—És boníssim en orientació, i jo en això sóc nefasta. A més és fort, no diu que no a res i a sobre és bo. El gendre de Catalunya, diuen…

—El pròxim envit són les campanades. Com les entomeu?
—Estic molt il·lusionada. És molt complicat tornar a presentar-les, i vull gaudir-ne al màxim, deixar estar totes les coses que hi ha al voltant, aquell dia. Hi ha nervis, però no em paralitzen, m’ajuden a treure el millor. Com que en directe tens aquesta pressió que només tens una oportunitat, allò surt. Tot serà que ara la cagui i m’ofegui…

—Heu esmentat les crítiques que heu rebut sobre el català. Compartiu que, tractant-se de TV3, la gent tingui al cap l’exigència d’un català perfecte?
—Què és, un català perfecte? Jo he viscut tota la meva vida a Catalunya, parlo català amb la meva filla, he anat a l’escola en català, sempre he parlat català… De fet, quan vaig començar a les xarxes se’m notava moltíssim l’accent, però no m’ha fet tenir problemes. Hi ha una certa crispació que no entenc, però ho visc amb tanta naturalitat i normalitat… Què vol dir, que no sé parlar català? Què he parlat tota la meva vida? Potser tinc un accent més pijo, de Barcelona, més obert… Què faig? No hi ha manera que la paraula “decisió” em surti, tot i que hi he treballat molt. Hi ha paraules que cadascú pronuncia d’una manera, i quin accent és més correcte? Tots els accents de Catalunya són català, i em fa una mica de ràbia, això. També ho entenc: no sóc un diccionari, no parlo un català perfecte, se m’escapen paraules incorrectes… Però els lingüistes em van felicitar perquè hi havia hagut molta millora.

—Sobre això, la polèmica ha continuat. L’altre dia, vau rebre oposició a les xarxes per haver fet un piulet sobre la feina a TV3 en castellà, concretament, sobre les campanades.  
—Vaig rebre per totes bandes! A Instagram, on tinc moltíssima més gent, ho vaig anunciar en català, i vaig rebre crítiques per això. A Twitter, que ho tinc com una cosa una mica més personal i moltes vegades penso que no em llegeix ningú, simplement vaig fer un tweet, que no era un anunci, ni era promoció. Era una reflexió sobre com de nerviosa i feliç estava. I res, em van dir que ho havia de posar en català… Mai plou a gust de tothom.

—Però una crítica neix de la defensa de la llengua, i l’altra, de la catalanofòbia.
—No ho sé… També em deien, “és que no t’entenem si ho poses en català”. La gent critica per criticar i jo no ho faig per agradar ningú, ho faig com em surt. No vaig posar ni el vídeo, a Twitter, simplement era una reflexió. A més, a Twitter sé que em segueix moltíssima gent en castellà perquè vaig començar a Twitch, i Twitter hi va anar una mica lligat i em segueix molta gent de Llatinoamèrica. La meva inèrcia va ser de posar-ho en castellà perquè allà la majoria de coses sempre les he posat en castellà, però, en canvi, a Instagram, que em segueix moltíssima més gent, ho vaig posar en català, i feliç de la vida.

—Us vull demanar pel fet de ser dona a les xarxes. Com heu viscut la maternitat, tenint en compte que el vostre cas ha estat especialment assenyalat?
—En el seu moment ho vaig viure amb molta tristesa, perquè és de les coses en què la gent es fica més i que critica més. És molt complicat, ser mare, i cadascú ho fa de la millor manera possible, per, a sobre, anar donant consells de com has de criar els teus fills.

—Per exemple? 
—Et posen l’etiqueta de “mala mare”, quan treballes et diuen que no hauries de treballar, o si no li has donat pit, o si li has donat pit massa temps, o si l’has portat massa aviat a l’escola, o per què te’n vas de viatge un cap de setmana sense la teva filla… Ara sóc en un punt en què potser no l’ensenyo tant perquè es va fent gran i aquesta protecció és important. Instagram és la meva vida, però no ha de ser la seva. En el moment que tu ensenyes la part més important de la teva vida, que en el meu cas és la meva filla, saben on anar a fer mal. He après a protegir-me perquè no vull que em facin mal amb això. Dic menys i la meva salut mental està millor.

—Les dones, i especialment les dones amb molts seguidors, esteu exposades a noves menes de violència a les xarxes, com el deepfake. Vau denunciar que n’havíeu estat víctima, vau rebre un muntatge en què us despullaven amb intel·ligència artificial. Com ho vau viure? 
—Em vaig despertar i tenia un missatge a Instagram d’una seguidora que em deia: “M’han enviat això, t’envio aquest enllaç.” Jo no ho podia obrir perquè no sé si era Telegram o algun grup d’aquests de difícil accés. Difícil de controlar, difícil de denunciar, molt complicat… Vaig sentir molta impotència perquè feien el que volien amb la meva imatge. M’havien despullat, literalment, i posaven fotografies meves sense cap permís. La gent em deia: “Si tu has publicat alguna fotografia sense sostenidors…” Però jo ho he fet quan he volgut i perquè he volgut! Algú m’ha demanat permís per a fer això?

—Suposo que normalment sou objecte d’aquest estigma, aquest focus sobre si ensenyeu més cos o menys. 
—Sí, és com veure’t gairebé com un objecte, una cosa únicament sexual, i portar-ho fins a aquell extrem. El món evoluciona i segurament la intel·ligència artificial ens ajudarà en moltes coses, però cal saber marcar límits, gestionar-ho d’alguna manera. Sobre això hi ha hagut casos amb menors, i és horrible. Almenys jo tinc l’oportunitat de denunciar-ho i de posar-ho a les xarxes. Jo tinc veu, però i les nenes que no?