Laura Borràs: ‘Els qui diuen que separats som més han quedat desacreditats’

El nom de Laura Borràs, consellera de Cultura, després dels fets de l’octubre del 2017, com més va més present es va fent en la primera línia política del sobiranisme. De ser una sobrevinguda sorpresa és, cada vegada més, al rovell de l’ou. Va ser la persona més votada de la direcció actual de la Crida i ara el seu nom sona amb força per rellevar Elsa Artadi, si és que finalment es presenta a les eleccions municipals de Barcelona. Dona singular, durant l’entrevista Borràs es defineix com a rigorosa i pragmàtica. Dos adjectius que fa servir d’escut perquè els de riallera i alegre, amb què també s’identifica, no la frivolitzin. La seva facilitat per a la paraula, sigui dolça, irònica, còmplice o desbocada, l’han caracteritzada de sempre. En el seu salt a la política, aquest atribut no li és intranscendent. Ciutadans l’ha pogut tastar al parlament com una autèntica arma dissuasiva. Ella sap que és la seva millor arma i la fa servir. La ingenuïtat no és pas la seva debilitat.

—El vostre nom ha sonat per substituir la consellera Elsa Artadi si finalment es presenta a l’Ajuntament de Barcelona. Hi estaríeu disposada?
—El meu nom sona per a tantes coses que qualsevol dia seré la fallera major del regne! No ho sé… Han fet molts comentaris. A mi sempre que m’han fet propostes les he valorades. Em van fer la proposta de fer de consellera de cultura i mira’m, on em van demanar que fos i on vull estar.

—Però ara us l’han proposat, aquest canvi?
—No tinc autorització per a parlar de les propostes que m’han fet. Entre més coses perquè és una qüestió que no s’ha tancat.

—Per la cara que feu hem d’entendre que sí?
—Fixeu-vos que dic que és una qüestió que no s’ha tancat. Sobre això pot haver-hi més afectats. Sempre em fan propostes i les valoro.

—Sou partidària que la Crida es presenti a les eleccions espanyoles?
—A la manifestació de dissabte passat, si hi va haver cap clam pràcticament unànime del començament al final, va ser el de la unitat. La Crida la cerca, aquesta unitat. Hem d’entendre que allò que hàgim d’aconseguir només ho tindrem si anem junts. Ara la Crida farà aquesta consulta per saber què vol qui en forma part i després posarà en comú tothom qui pugui tenir el mateix objectiu comú, que ara és prioritari per al país.

—Això de la unitat no és una batalla perduda?
—La batalla per la unitat no la donaré per perduda sempre que pugui col·laborar a unir forces. La qüestió és veure quina és l’eficàcia de les altres solucions, si és que són eficaces. Les batalles es juguen amb una estratègia determinada. Si l’estratègia que s’ha jugat fins ara ha donat resultats positius, potser que hi tornem a jugar, però si aquesta estratègia no ha donat els resultats positius que s’esperaven, potser que en sospesem una altra.

—Però és clar que ni ERC ni la CUP no la comparteixen, aquesta estratègia. Té sentit d’insistir-hi?
—Hi insisteixo, no renunciaré mai a pensar que el camí de la unitat pot ser factible. Sobretot perquè és evident que els qui diuen que separats som més han quedat desacreditats pels resultats.

—Joan Manuel Tresserras, antecessor vostre en el càrrec, ho tenia molt clar en aquesta entrevista que fa poc que hem publicat.
—Jo m’hi entenc molt bé, amb ell, i hi tinc molt bona relació. Però tinc clar que, si haguéssim pogut anat junts, no sentiríem algú dir que ha guanyat unes eleccions i que és el primer partit polític de Catalunya. La representativitat que hauríem tingut i el missatge que hauríem donat a totes les escales, a l’estat espanyol, però també a Europa, hauria estat diferent. A més a més, estic en un govern de coalició.

—Sense aquesta possibilitat d’unitat, la Crida queda atrapada en la seva relació amb el PDECat i JxCat?
—Això és més la voluntat de neutralitzar allò que la Crida pugui acabar representant que no pas la realitat. Hi ha molt d’interès a etiquetar-la. A la direcció hi ha persones com ara Marina Geli, Pep Andreu i Toni Morral. Tenim una representativitat d’espais polítics, ja no de partits polítics. Voler col·locar-hi l’etiqueta de postconvergent, o de PDECat o de JxCat, és faltar a la composició estricta, si es mira la procedència de qui en forma la direcció i, sobretot, perquè allò que la Crida vol representar és tot de gent que vol sortir de les cotilles que representen els partits amb els seus interessos i treballar per uns interessos de país.

—Al parlament heu tingut uns quants xocs amb els diputats de Ciutadans…
—La incursió de Ciutadans a la cambra ha implicat, també, la incursió d’un estil parlamentari que Catalunya no havia conegut d’ençà de la recuperació dels òrgans d’autogovern. Es tracta de la pura teatralització, de l’estirabot permanent, de la recerca de la foto (com la del dia que em van ensenyar uns volums del Quixot als quals alguns no havien ni tan sols tret el plàstic…), però sense cap mena de contingut polític o de proposta constructiva. En lloc d’encapçalar l’oposició prefereixen d’encapçalar la crispació.

—Ja que teniu certa pràctica a respondre’ls, què els diríeu, sobre les darreres provocacions?
—La setmana passada va ser Amer i avui sembla que serà Waterloo. És força lamentable de veure el principal partit de l’oposició muntant uns xous mediàtics totalment impropis d’allò que hauria de ser la seva responsabilitat política. De veritat que calia passejar-se per la població on resideixen els pares del MHP Puigdemont, que són persones grans i que tenen una situació tan dolorosa? Calia anar-hi a arrencar llaços grocs? Aquesta és la missió de la cap de l’oposició? Jo em demanaria molt seriosament si els resta cap mena de vergonya, ja no política, sinó simplement moral. La manca total d’empatia, la frivolitat del gest i la seva gratuïtat absoluta em porten a llegir-ho només com una provocació. Els respondria amb una citació de Joan Sales: ‘La sagacitat per al bé? Ni la sospiten.’

—Sou més política que no sembla?
—Contràriament a allò que ara posa a la Viquipèdia, que sóc filòloga i política, sóc molt poc política [Riu.] Sóc professora de literatura i ara faig de consellera. I abans vaig fer de directora de l’ILC. Sense renunciar a la política, amb tot allò que implica, perquè considero que és la manera de treballar per al bé comú, de la gestió del bé públic. Això ho he fet amb una vocació de servei, cosa que a algú que ve la docència, gairebé se li suposa. Però no sóc política en el sentit que mai no he militat enlloc perquè mai no m’ha interessat.

—Sou considerada de l’entorn de Puigdemont. Com vàreu fer aquest tomb en la vostra vida?
—Va ser quan van fer la conferència a Brussel·les i vam poder veure qui hi era. A la nit vaig rebre una trucada de Lluís Puig. Em va trucar amb un número que jo no reconeixia i després em va enviar un missatge a Twitter dient-me: ‘Agafa’l, que sóc jo’. Em va dir que agafés un avió. I l’endemà hi vaig anar. Em va dir que el president volia veure’m. I quan ens vam veure em va fer la proposta, que per a mi va ser sorprenent. Li vaig dir que, si volia, simbòlicament li tancava la llista. Passar del ‘si vols, simbòlicament, et tanco la llista’ a l’anar de número cinc va ser decisió del president. En cap moment no li vaig condicionar la meva presència a cap posició, ni tan sols no li ho vaig preguntar. Ell em va dir que comptava amb mi i apostava per la feina que jo pogués fer. I aquí mirem de fer-la.

—Passem a parlar de  política cultural.Fa pocs dies, Isona Passola diagnosticava la situació difícil del català en l’audiovisual amb unes frases rotundes. Concretament deia: ‘Si no hi ha audiovisual, aquest país és incomplet’ i  ‘s’ha fet la immersió lingüística i després s’ha deixat la gent en pilotes’. Ho compartiu?
—En aquest cas, jo no ho fiaria tot sempre a la inversió econòmica que puguin fer els governs… Tots els parlants tenim responsabilitat a l’hora de decidir què fem amb la nostra llengua i si la fem valer o no. Dir que hem fet la immersió lingüística i que després hem deixat la gent en pilotes… En aquest sentit crec que hi ha un element de responsabilitat personal. Que amb més recursos podríem fer més coses? També. Que la ‘guerra’ de l’audiovisual és crucial guanyar-la en termes lingüístics? També. Perquè el jovent està en aquesta dimensió audiovisual.

—La gala dels Gaudí és un bon exemple per a veure que la situació del català és crítica.
—Efectivament. La realitat és aquesta, però quan parlem de les coses, hem de poder parlar-ne de manera global. Quines eines tenim?

—Teniu cap projecte per a invertir aquesta situació?
—La Generalitat fa coses. No és que en pensi fer. És que en fa.

—Però la realitat demostra que les que ha fetes fins ara no han estat prou per a revertir la situació.
—Les que fa, les fa amb els mecanismes que té. A la llei del cinema hi ha un article, com és l’article 18, que diu que el 50% dels films que s’exhibeixin a Catalunya seran en català. Però, en canvi, els distribuïdors no solament no compleixen aquest article sinó que esperen que sigui la Generalitat qui els pagui aquest doblatge i qui dobli les pel·lícules que ells decideixen i que les exhibeixi…A més a més, hi ha parlamentaris que impugnen aquesta llei a Europa per aquest article i que diuen que això va contra la llei de lliure mercat. O sigui que resulta que tenim una eina que, quan volem aplicar-la, no podem. No solament perquè és impugnada, no solament perquè no tenim gens de capacitat perquè els distribuïdors la compleixin, sinó que, a més, perquè no la compleixin qui ho paga és la Generalitat mateixa. Vol dir que en aquest terreny potser no ho hem fet bé legislativament parlant. I els recursos que tenim els hem de destinar a què? A doblar aquests films que decideixen les grans empreses estrangeres per no acabar ni tan sols complint la quota que nosaltres posem a la llei que tenim impugnada? A més, el parlament ens diu que no anem per la via de les sancions, sinó per la dels acords. L’escenari és molt complex.

—La conclusió seria que no s’ha fet bé?
—No diria que és que no s’ha fet bé. En cada moment s’ha intentat fer com s’ha pogut però les circumstàncies han fet que, per impugnacions, o per reduccions pressupostàries, o per una feblesa determinada de banda de les distribuïdores acabem tenint una situació que ha de millorar. I en això hi procurem treballar. Això coincideix ara amb el fet que del 2012 ençà tinguem una crisi econòmica severa. Amb la qual cosa la indústria de l’audiovisual requereix molts recursos que brillen per la seva absència.

—Quan es recuperarà la taxa audiovisual tombada pel TC?
—Tenim un avantprojecte de llei. L’hem compensant d’unes altres maneres i aquests diners s’han disposat també per al món audiovisual. El sector és conscient dels esforços fets en els moments de màxima dificultat econòmica per a suplir els diners que la taxa no recapta pel Constitucional. Tenim un ambient d’hostilitat manifesta envers el català i tenim un altre ambient en què, si el català no hi és present, allà on els joves faran que el català esdevingui una llengua d’ús i consum, perdem oportunitats. I pensant en la manera com podem combinar aquestes coses és on som. I això és de tot menys fàcil. Sense recursos encara és més difícil perquè hi ha països que poden dir ‘si véns a filmar aquí tens tals avantatges fiscals’ perquè decideixen la legislació fiscal, cosa que nosaltres no podem fer. ‘Si véns aquí a filmar puc donar-te tants diners perquè ho facis en la meva llengua’, cosa que nosaltres no podem fer perquè no tenim diners… Si hi afegim a la falta de competències la falta de recursos econòmics, doncs naturalment que fem coses, però són insuficients. Per tant, tenim camí per a millorar i la voluntat de millorar.

—Quan hem arribat ens dèieu que no era cert allò que havíem publicat sobre el fet que l’Any Brossa no tingués pressupost.
—Sí que en té, de pressupost! Com es faria sense pressupost? Els ‘anys commemoratius’ no tenen un pressupost específic, però això no vol dir que no hi destinem recursos. Que vivim en un món ideal on les coses vénen amb un pa sota del braç? Jo d’ençà que sóc a l’administració pública no l’he conegut mai aquest món perquè he viscut enmig de retallades continuades. Tanmateix, la meva manera de fer és que la manca de recursos no paralitzi. Hem de fer de la necessitat virtut i no dir que, si l’any Brossa no porta una partida pressupostària, no tenim any Brossa. Nosaltres assumim la retribució del comissari, que en aquest cas és Manel Guerrero. No es pot dir que sigui un pressupost 0, si la commemoració de govern que fa la Generalitat no porta assignada una partida pressupostària. En lloc de renunciar a fer les commemoracions si no hi ha diners, hem hagut de posar-les a les partides ordinàries. La situació actual no és només de pauperació, també de pròrroga pressupostària perquè treballem amb la pròrroga de la pròrroga de l’any 17. Però, finalment, allò que importa és que, per a la població en general, aquests anys puguin fer-se.

—No es pot dir que sigueu pessimista
—El fet que sigui riallera o alegre no vol dir que sigui eixelebrada o ingènua. No vol pas dir que no sàpiga veure la dificultat de les coses. Miro de ser extraordinàriament rigorosa o pragmàtica en allò que faig. Mirar de transmetre aquesta sensació de no-pessimisme també ajuda a fer molt les coses. Potser perquè vinc d’una família de metges que pensen que l’actitud és fonamental a l’hora d’afrontar una malaltia, per exemple. Jo penso que amb l’actitud s’hi té molt guanyat.

—Què se n’ha fet del Pla de Foment de la Lectura?
—De plans de foment de la lectura jo n’he conegut –d’ençà que sóc al Departament de Cultura– tres, pel cap baix, i cap no va arribar a néixer, pròpiament. En major o menor mesura van ser anuncis, projectes, presentacions, però el pressupost addicional no va acabar d’arribar mai. Tampoc ara. Això no obstant, les accions de foment de la lectura que hem fet i que fem, les fem encara sense la cobertura d’un pla però sí des de diversos organismes o seccions del departament. Però el darrer que vam presentar, el Pla 2020, sí que va desenvolupar i preveure algunes accions que es van engegar amb dotació pressupostària nova com ara ‘Fas 6 anys, tria un llibre’. Nosaltres l’hem heretat però també havíem participat parcialment en el seu disseny, així que algunes de les accions previstes s’han reformulat i algunes altres s’han suprimit: és el cas de la creació de la Direcció General del Llibre, que era totalment inviable econòmicament, o el Comissionat per la lectura, que requeia en la meva persona.

—Teniu accions concretes planificades?
—Ara treballem en el Portal de la Lectura, que haurà de reunir en una sola pàgina tots els recursos destinats al Foment de la lectura amb enllaços a tots els agents que hi participen. A més, aquest mes de juny engegarem la primera edició de la campanya ‘Tens Insta, explica un llibre’, destinada als joves de 14 a 18 anys que vulguin compartir a la xarxa la seva experiència lectora. I el juny mateix també es farà la Nit de la Lectura. Aquestes són algunes accions concretes, a les quals podem afegir, també, el programa Municipi Lector, que ara redimensionem i escalem per a tot el país.

—Considereu que va ser eficient obsequiar amb un llibre?
—Quantitativament, és indiscutible que enguany la campanya ha estat un èxit, perquè es van superar les previsions del nombre de llibres que es van anar a cercar a la llibreria i vam haver-hi d’afegir un suplement econòmic per donar cobertura a tots els infants que van bescanviar el val. Jo mateixa vaig expressar les meves reserves respecte de la campanya quan la vam començar i, efectivament, tots sabem que tenir un llibre a les mans no significa acabar llegint-lo, però això ens passa fins i tot als lectors compulsius, i jo, com Umberto Eco, penso que una biblioteca on hi hagi llibres sense llegir és un escenari de felicitat per a descobrir. Això no obstant, hem mirat d’afegir-hi mecanismes de prescripció que ho milloressin, com el fet que els nens d’aquest país rebin una carta del president del país (i també que els mestres la facin arribar dels centres escolars) que els diu que llegir els farà més crítics i més lliures i que els convida a anar a una llibreria amb els pares. Si atenem, doncs, que la novetat d’enguany era l’esforç per a fomentar la prescripció feta per mestres, autors, traductors, editors, llibreters, bibliotecaris i alguns altres nens lectors de les dues campanyes anteriors, aquest sembla l’element clau d’aquests bons resultats. Per tant, no es tracta de regalar per regalar, sinó d’aconseguir que escriptors, editors, llibreters, professors i els mateixos alumnes donin un valor afegit al llibre regalat amb les seves recomanacions. I això ens consta que ha passat.

 —Heu rebut crítiques, com ara en aquest article que publicàvem a VilaWeb, per la situació de molts equipaments del país. Us preocupa?
—No diria que les crítiques vagin dirigides a la conselleria perquè segurament es refereixen a les fundacions culturals privades que ara tenen dificultats diverses: La Fundació Miró, Fundació Tàpies, Fundació Brossa… En aquests casos, la Generalitat es fa present en graus diversos en tots els patronats o bé hi entrarà aviat (per exemple, a la Fundació Joan Brossa) i, en casos com la Fundació Miró, ja ha hi fet una despesa extraordinària per mirar de pal·liar la crisi econòmica que arrossega. Així i tot, no podem perdre de vista que no parlem d’equipaments de titularitat pública, sinó d’institucions privades a les quals nosaltres donem el suport extern que necessiten, però no en podem assumir ni una titularitat que no ens pertoca ni la responsabilitat completa de la seva viabilitat.

—La vostra política és més d’animació que no pas de gestió?
—No ho crec pas! Podríem debatre què és animació o gestió. He fet del retre comptes una manera de fer personal en la política. És a dir, la invisibilitat que tenia la Institució de les Lletres Catalanes quan hi accedeixo miro de revertir-la sense tenir pressupost. Com? Mirant de donar visibilitat a tots els actes que s’hi feien, que molta gent, fins i tot del mateix sector, desconeixia. Aconseguir aquesta visibilitat significa fer de canal però sense tenir visibilitat. Ser al servei d’una feina. En el cas de la cultura, la gent no és capaç de veure que arriben entre cinquanta i seixanta peticions d’assistència a actes diàriament. I per què hi arriben? Perquè la gent pensa que tenir visibilitat és important. Les peticions d’assistència als actes moltes vegades fan que cada col·lectiu pensi que allò que fa és la cosa més important i que per això ha requerit la presència del conseller. Voler veure-ho com una frivolitat quan es fa després d’una jornada laboral de vuit o deu hores…

—…
—No és el meu objectiu que se’m vegin les ulleres cada vegada que surto a les fotos perquè no dormo perquè treballo molt. La feina s’ha de fer i la fem els cansats… És molt fàcil de frivolitzar amb això. En canvi, la gent valora molt que els acompanyis en allò que fas, que et moguis pel territori. Que quan siguis en una taula parlant d’un festival de Móra d’Ebre puguis dir qui és i de quina manera. Els qui fan gestió cultural sense sortir d’un despatx potser no saben què passa. L’equilibri crec que és correcte. Quan faig visible allò que faig a Twitter, ho entenc com una manera de retre comptes com a servidora pública. A banda que la meva agenda pugui ser pública, que es vegi què faig. Si no fes res, algú podria pensar que no treballo, i això no es criticaria.

—És clar que la feina de fer visible ja la feu, però no es veu una política cultural clara. La situació actual és de supervivència?
—D’un punt de vista estrictament econòmic, de supervivència potser no, però d’estancament continuat, sí. D’un punt de vista polític, fem molts esforços per a avançar cap a l’obtenció d’unes estructures culturals inequívocament nacionals: som a punt de presentar el carnet i catàleg únic de biblioteques i el projecte de la Mancomunitat Cultural, acabem de pressupostar la construcció de l’Arxiu Comarcal de les Garrigues (només ens en falten tres a tot Catalunya per completar el Sistema Nacional d’Arxius), i treballem per desplegar els plans nacionals de fotografia, d’arxius, de lectura, de música, de teatre, d’arts visuals i de dansa. Treballem, també, per actualitzar la Llei del Cinema de manera que sigui efectiva i m’agradaria que en el lapse de temps més breu possible, Catalunya recuperés la titularitat de l’Arxiu Reial de Barcelona, que va perdre el 1714, i que el fons pogués anar a l’Arxiu Nacional de Catalunya. D’una altra banda, vam fer una reunió de govern dedicada monogràficament a la cultura, amb un acte posterior al Saló Sant Jordi de la Generalitat, que subratlla el caràcter transversal de la nostra política cultural, concretat en més de dos-cents projectes conjunts amb els altres departaments i sis nous acords de govern interdepartamentals.

—Per acabar, heu demanat l’1% del pressupost. Que us sembla que no l’aconseguireu? Hi haurà millores per a les partides de Cultura?
—Jo reclamo el 2% del pressupost per a la Cultura, i al pressupost que hem dissenyat sí que assolim l’1% al qual feia referència. Ara caldrà veure si en tindrem, de pressupost, perquè passar del 0,7 a l’1 és una millora molt relativa, però millora al cap i a la fi, superior, en qualsevol cas, a la tendència dels darrers cinc anys al departament.