Landry Riba: ‘Els missatges que avança el copríncep Macron tenen avantatges en la negociació amb la UE’

Landry Riba (Canillo, 1975) és veterinari de formació. Després d’haver exercit durant anys el càrrec de director del Departament d’Agricultura del govern d’Andorra, ha estat nomenat secretari d’estat d’Afers Europeus del nou executiu, constituït la primavera passada. S’encarrega de negociar l’acord d’associació amb la Unió Europea (UE). No depèn de la ministra d’Afers Estrangers, sinó directament del cap de govern. És una mostra de la importància que la negociació té per al govern. Parlem amb ell dels motius que empenyen el principat a cercar l’acord amb Brussel·les i l’estat de la negociació. També de la visita que avui hi fa Emmanuel Macron, el president de França que és alhora copríncep d’Andorra.

—L’acord d’associació amb la UE és la principal prioritat de la legislatura. Per què el necessita Andorra?
—Es pretén integrar gairebé tots els acords anteriors amb la UE, començats amb l’acord duaner del 1990, dins un sol instrument. Que els ciutadans i els operadors andorrans (i els operadors estrangers que vulguin venir a Andorra) es trobin en una situació de seguretat jurídica, de regles de joc comunes i conegudes, en el context del mercat interior de la UE. L’objectiu de l’acord és que Andorra pugui participar de manera progressiva i com més àmplia millor en el mercat interior de la UE. És un esforç considerable que s’ha de fer d’una manera assumible.

—Què vol dir d’una manera assumible?
—Vol dir simplement que siguem capaços de repartir tota la feina a fer. Una feina constant d’integració del cabal comunitari –la normativa europea– en l’ordenament jurídic andorrà. Dissenyar adequadament els recursos per a fer-hi front i tenir els sistemes de seguiment per a anar al dia. I també vol dir que els qui han d’utilitzar aquest acord, que és un instrument econòmic a disposició dels operadors econòmics, el sàpiguen fer funcionar i treure’n totes les oportunitats que pugui donar.

—Alguns sectors polítics i econòmics també diuen que hi té molt a perdre.
—Hi ha veus més pessimistes, totes legítimes. Però cal que siguin opinions molt fonamentades, perquè aquest acord es negocia, no en sabem el contingut final. A la fase actual sí que s’intueix que les oportunitats de moment passen per davant dels possibles inconvenients.

—Andorra fa quatre anys que negocia l’acord amb la Comissió Europea, i podríem dir que el més calent és a l’aigüera. Ja imagino que voleu cloure l’acord aquesta legislatura, però quant de temps més durarà la negociació?
—Hem de comptar un mínim de dos anys més, per una qüestió molt clara: aquests quatre anys s’ha negociat gran part de l’acord marc: les disposicions comunes, les regles de joc generals. I s’ha avançat en la negociació d’alguns capítols. En alguns punts s’han trobat blocatges, bé perquè cal trobar la fórmula jurídica adequada, bé perquè cal trobar el punt d’equilibri… Quan aquests punts es van acumulant has d’esperar, veure una imatge general i tornar a empènyer.

—Ara per ara s’ha acordat amb Brussel·les un termini de trenta anys per a deixar de dependre en un grau tan elevat dels ingressos que li proporciona la venda de tabac. L’economia del país i els sectors que viuen d’aquesta activitat sobreviuran a aquesta clàusula?
—És el desafiament i l’objectiu que es perseguia. Una de les raons de negociar aquest acord és mirar de sortir de la situació de fragilitat que l’economia andorrana travessa avui dia, pel fet de dependre de molt pocs sectors. Sabem quina serà la situació final i quan arribarà. I per tant, aquí és quan s’ha de crear les estratègies perquè en un temps prudencial s’hagin diversificat aquests sectors.

—Ben aviat es negociarà la lliure circulació de persones. Andorra té com a línia vermella mantenir l’actual sistema de quotes migratòries. Per què?
—Dóna una resposta satisfactòria a la regulació del mercat de treball i al flux de treballadors que vénen a residir a Andorra. Per dimensions del territori, per capacitat d’absorció administrativa –en recursos sanitaris, en acompanyament social, etc.–, Andorra no pot assumir un volum important de residents fixos. I el concepte de lliure circulació de persones, com a principi general de la UE, no va exactament en aquesta direcció. Malgrat compartir-ne els valors, hem de poder aplicar-lo d’una manera mesurada. La UE ha acordat en alguns altres territoris, com ara Liechtenstein, la possibilitat de quotes. I per tant Andorra ha marcat la línia de negociació en aquest sentit.

—És realista pensar que la CE ho acceptarà? Sobretot tenint en compte la situació del Brexit i que alguns estats membres voldrien limitar aquest principi fonamental de la Unió.
—La UE defensa els seus principis generals i els pilars del mercat interior. Sempre ens esforcem a explicar el nostre context, molt particular en un espai molt gran i divers. El missatge és que per a construir coses comunes no cal fusionar i homogeneïtzar, sinó que hem de ser capaços de fer-ho partint de la diversitat i de realitats diferents.

—Sigui com sigui, com van les converses a Brussel·les sobre aquesta qüestió?
—No serà fàcil. Però amb gran part de la norma sobre la lliure circulació de persones no hi tenim inconvenient. De fet ja la practiquem en el dia a dia: Andorra no és un país tancat hermèticament, hi viuen 122 nacionalitats i hi ha permeabilitat del mercat de treball i possibilitat de residir-hi. Hem de mantenir aquesta capacitat d’acolliment, però fent passar sempre davant la necessitat de garantir la sostenibilitat de tots els nostres sistemes.

—Si es constatés que no hi ha possibilitat d’entesa, pesarà més el control del flux migratori –de les fronteres– que no pas l’acord d’associació?
—No ho hem considerat, perquè és una possibilitat massa negativa per a tenir-la damunt la taula. Confiem en la negociació i faré tots els esforços possibles per arribar a un compromís. Que Andorra pugui tenir una bona solució, i que també sigui acceptable per a la UE. Si trobem la solució, crearà un precedent. I amb una Europa que té un Brexit a la cantonada, amb uns moviments nacionals que s’intueixen molt reivindicadors de la identitat cultural, hauríem d’intentar que aquesta solució fos inspiradora, i no trencadora.

—El copríncep francès, Emmanuel Macron, visita avui Andorra. Què n’espereu? Preveieu cap gest en relació amb la negociació amb la UE?
—Penso que en algun moment se’n parlarà. Aquestes visites al final duren poc i hi ha pocs espais de conversa. Però pensem que podrem tenir-hi un petit intercanvi sobre la situació actual de les negociacions. Ja hi va haver una visita del cap de govern a l’Elisi a principi d’estiu i se’n va parlar, i el copríncep va reiterar el suport a la negociació.

—Que a banda de copríncep sigui el president de França, hi ajuda o ho complica tot encara més?
—Diria que hi ajuda. És el president de la república francesa, i ara és qui potser té el missatge més fort d’integració europea, de repensar Europa, d’intentar construir una cosa comuna partint de la diversitat. Tots aquests missatges que va avançant el president Macron –i el fet que sigui el copríncep Macron– evidentment tenen avantatges en una negociació com aquesta.

—Sembla probable que qui capitanejarà la negociació per part de la UE serà el suposat nou cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell. És una bona notícia o una mala notícia per a Andorra?
—És una bona notícia, malgrat que en episodis anteriors les intervencions del senyor Borrell no van anar sempre en un sentit que Andorra interpretés del tot positivament. Encapçalar la diplomàcia europea exigeix tenir una mirada sobre els temes diferent de la que es té quan s’és al govern d’un estat membre. El senyor Borrell ens coneix i no hem d’oblidar que és pirinenc: hi compartim com a mínim la muntanya, la singularitat d’aquests espais. Aquí, amb el senyor Borrell, podem trobar uns espais de col·laboració i entesa que fins ara potser no hem tingut l’ocasió de compartir.

—En què podria fer patir el senyor Borrell?
—En algun moment, no sols el senyor Borrell sinó més gent, s’han manifestat en el sentit que els principis generals de la UE són els que són i que no hi ha marge. Però els acords que negocia la Unió i el dia a dia ens mostren que sí que hi ha marge, perquè si no fusionaríem en lloc d’integrar.

—Andorra negocia amb la CE, però al darrere sempre hi ha els interessos dels estats membres. Constantment s’ha demanat als estats espanyol i francès que acompanyin el principat en tot aquest procés. I s’ha dit que Madrid i París entenien les posicions negociadores andorranes. Ara bé, són socis o són tutors?
—M’atreviria a dir que són companys de viatge. I amb els companys de viatge sempre hi ha moments més agraïts i moments més durs. La UE defensa els seus interessos generals i els estats membres els seus interessos particulars. Espanya i França es miren la feina que fem d’una manera molt propera i alhora precisa. És veritat que han reiterat sempre, i cal agrair-ho, que ajudaran en la mesura que fos possible.

—Tanmateix, a voltes han estat contundents. Van collar molt Andorra amb la qüestió del tabac i la lluita anticontraban, per exemple.
—Han estat contundents quan ha calgut i quan han pensat que aquesta negociació podia ajudar a resoldre qüestions que potser no eren satisfactòries per a tothom. És natural que passi. Hauria estat innocent pensar que no ens trobaríem en situacions com aquestes, fan part de la negociació. Hi ha qüestions que es juguen al cent per cent a Brussel·les, n’hi ha que es juguen més aviat a Madrid o París i n’hi ha que es juguen a casa.

—Precisament en clau interna, la legislatura passada es va intentar infructuosament un pacte d’estat sobre l’acord d’associació. De fet, l’oposició criticava sovint la manca de transparència sobre el dossier. Això canviarà aquesta legislatura?
—La voluntat és arribar a un pacte d’estat entre cinc forces polítiques. Les primeres converses penso que han estat força positives: hem recollit aquesta demanda de passar d’una situació d’informant-informat a una situació de projecte compartit. Amb el cap de govern voldríem que fos el pacte d’estat que dibuixés el mandat negociador. Per tenir a la taula de negociació la força que dóna el consens fet a Andorra.

—S’ha retret molt sovint que el govern no ha explicat a la població ni la negociació ni les virtuts d’un acord amb la UE. Avui creieu que el referèndum es guanyaria?
—Avui dia, en tinc molts dubtes. El 30 de setembre comencem una tongada de reunions públiques, que s’allargaran gairebé tres setmanes. Convidarem tota la ciutadania i començarem explicant els antecedents d’Andorra amb la UE, per què anem cap a un acord d’associació, què hi tenim a dins, com es negocia. Començar a passar certa informació per mirar que no sigui el projecte del govern sinó que sigui col·lectiu. Té poc sentit que demanem al ciutadà que s’expressi en un referèndum si no li hem donat les eines per a formar-se’n una opinió. La meva idea no és vendre l’acord, sinó explicar-lo.

—Andorra té futur sense un acord d’associació amb la UE?
—Andorra tindrà uns futurs, segons què fem amb acord o sense. Sense acord, m’atreviria a dir que el futur és incert, o més complex en els aspectes econòmics, socials, ambientals, etc. Amb l’acord d’associació, tot dependrà de l’ús que en fem. Per si mateix, tampoc no resoldrà gran cosa si no l’utilitzem. Tocarà fer visibles les oportunitats i mirar que acabi essent una eina per a la diversificació econòmica que Andorra necessita.