Laia Serra: ‘Tots els estaments de l’estat convergeixen a l’hora de reprimir, perquè tenen un interès comú’

L’advocada penalista Laia Serra forma part de l’equip professional encarregat de l’acusació popular de l’Ajuntament de Barcelona contra els agents de la policia espanyola que van agredir violentament centenars de votants del Primer d’Octubre a la ciutat. A més d’aquesta causa, que reivindica per la seva importància en termes històrics i de justícia social, exerceix la defensa de casos d’activistes i manifestants represaliats per haver exercit el dret de protesta i d’alguns altres de relacionats amb la llibertat d’expressió.

En aquesta entrevista, Serra analitza i explica l’entramat repressiu que hi ha entre les institucions i els cossos policíacs per a mantenir el control social de la població i desmobilitzar i castigar activistes i manifestants amb processos judicials amb voluntat d’exemplaritat. També explica com l’estat espanyol redefineix el concepte de violència per aplacar la dissidència. L’assignatura pendent, diu, és un debat democràtic sobre el control polític dels cossos policíacs.

—Heu defensat Laia Roca i Lluís Mollón, condemnats per desordres per haver-se manifestat i després d’una denúncia que asseguren que és falsa. És un cas paradigmàtic de la situació d’aquests últims mesos?
—Sí, és un cas particular perquè qui denunciava era la Guàrdia Urbana. Tot el procés judicial i el relat dels fets depèn de la seva versió. En altres casos hi han intervingut els Mossos, però sí que és paradigmàtic perquè el cas del Lluís i la Laia revela dues coses importants que cal tenir en compte. Revela que en un estat d’excepció com el que tenim damunt de la taula, la resposta repressiva no depèn tant dels fets que es denuncien com del context i de la finalitat que se’ls dóna. Un cas que en un altre moment podria haver-se tramitat com un judici de faltes, ara se li atribueix una dimensió i una gravetat del que només es pot entendre en funció del context excepcional en el que estem. Per tant, aquesta sèrie d’esdeveniments es llegeixen amb una gravetat, una intencionalitat i una premeditació, com si fos una mena de conxorxa ciutadana organitzada que té a veure amb un sabotatge de la pau pública, independentment dels fets que tinguem damunt la taula. Siguin certs o no, com en el cas del Lluís i la Laia, la resposta que es dóna és acordada per tots els agents que intervenen en la repressió i en clau d’ordre públic en comptes d’entendre que cal respectar i deixar espai a l’expressió del dissens polític. Per tant, periòdicament cal llençar un missatge dissuadeixi la protesta al carrer. La repressió s’imposa perquè diversos agents socials es beneficien de la seva funcionalitat.

—Un consens repressor?
—La repressió és una partida a tres bandes. Cal un cos policíac que denunciï uns fets i que fa un atestat amb un biaix determinat. Una fiscalia que assumeix aquesta interpretació dels fets i que impulsa una investigació. I finalment hi ha un tribunal que culmini amb una sentència condemnatòria que avali el sentit, la gravetat i la intencionalitat d’aquella denuncia inicial i que consolidi una resposta punitiva que exemplaritzant. Les sentències de casos repressius són sentències de missatge que adverteixen que al carrer o s’hi va amb la bandera i el xiulet, o no hi ha espai per cap altres tipus de protesta. Totes les institucions, sigui a nivell municipal, autonòmic o estatal, comparteixen la necessitat de controlar la protesta i la capacitat ciutadana d’autorganització. Per això la repressió avança.

—Com valoreu el paper dels Mossos aquests últims mesos?
—Considero que els Mossos com qualsevol cos policial s’adapta al context polític. S’ha fet molta crítica als Mossos, però considero que és cosa de tots els cossos policíacs i que hi ha una preocupació especial de preservar i neutralitzar qualsevol focus de protesta al carrer. Els Mossos en són estendard. Per què? Perquè resten sota el punt de mira del procés judicial que pesa sobre alguns comandaments. Hi ha també pugnes internes i és evident que hi ha la mà fèrria per a controlar i evitar que a l’espai públic es produeixin massa protestes. Siguin sobiranistes o de qualsevol tarannà, com ara en defensa de l’habitatge, de les persones migrades o feminista, entre més.

—Hi ha un excés de zel?
—Evidentment. Hi ha un interès comú de totes les institucions que la ciutadania no accedeixi a l’espai públic i el converteixi en un espai de protesta. L’energia, el sentit i la contundència de les actuacions policíaques,ve directament dictat per un criteri polític i per l’estat d’opinió que hi hagi envers el tipus d’acció política que s’hagi dut a terme i el col·lectiu que l’hagi protagonitzada. Aquest interès compartit és el que fa que per damunt de contexts excepcionals, de diferències ideològiques i de projectes polítics, tots els estaments de l’estat convergeixin a l’hora de reprimir, perquè tots tenen un interès comú.

—Pel que dieu, es limita de fet el dret de manifestació.
—És evident. En aquests darrers mesos hi ha hagut debats molt significatius com el fet de pretendre que l’espai públic hauria de ser “neutre” o fins i sobre el concepte de què és violència. Aquestes debats, sovint han emmascarat que darrere hi ha postures ideològiques i lògiques de poder, que pretenen imposar-se. Totes elles acaben condicionant l’accés a l’espai públic i l’exercici de drets fonamentals. Es justifica l’estat d’excepcionalitat per consolidar restriccions que perviuran un cop passat aquest moment polític. Catalunya fa temps que esta servint de laboratori per testar quin nivell de repressió i imposició aguanta la ciutadania. Hi ha un debat públic sobre el concepte de violència, que també té relació amb l’ocupació de l’espai públic. Hi insisteixo, fa molt temps que la violència s’ha deixat d’analitzar o mesurar en termes d’actuacions concretes i mètodes emprats. Cada dia més, és el poder que interpreta la violència. Els entramats de l’estat, com el poder judicial, tenen la prerrogativa de definir què és violència, i s’analitza en dos paràmetres. Un és la finalitat i un altre els interessos que perjudica. Això és aplicable i es pot dir del judici contra el procés i de qualsevol protesta ciutadana al carrer. Per tant, amb independència que l’actuació concreta al carrer pugui qualificar-se de pacífica, l’estat la llegeix en termes de violència moral, simbòlica, ambiental. Podem dir-ho de moltes maneres, perquè al final allò que compta és qui molestes. La resposta repressiva es llegeix, es dóna i té l’aritmètica del poder, no l’aritmètica dels fets.

—Hi ha hagut molts casos polèmics amb condemnes amb el sol fonament d’acusacions de policies, arran de la llei mordassa. Per què no es qüestiona la presumpció de veracitat que es dóna als agents?
—En el camp penal, la presumpció de veracitat dels agents no és legal, tot i que a la pràctica s’imposa la seva versió. Ens trobem amb situacions molt dures en el sentit que pels jutges el fet d’absoldre o condemnar en termes menors del que proposa l’acusació, de facto implica qüestionar la veracitat del relat que proposen els agents. En el cas del Lluís i la Laia, va ser taxatiu. La fiscalia, quan es va trobar arraconada pels nostres plantejaments, va arribar a dir que si el jutge ens absolia volia dir que els guàrdies urbans es posaven en una situació compromesa perquè avalava que no havien dit la veritat o que havien mentit. És a dir, és un joc de blanc o negre en què s’apel·la sistemàticament al corporativisme d’estat i en què els jutges, evidentment, per a ells trencar aquest sostre i posar en qüestió un relat policíac és problemàtic i significa tirar-se pedres a la pròpia teulada. I més en un moment en què hi ha una preocupació per la pèrdua de control social i més que mai hi ha un tancament de files. Posar en qüestió relats policíacs suposa qüestionar i obrir esquerdes, un risc que ningú no corre. Això es tradueix en un increment dels resultats repressius.

—No qüestionar segons quins relats de la policia pot portar alguns agents a sentir-se impunes per a continuar posant denúncies falses.
—Considero que hi ha una corretja de transmissió. Els agents policíacs de tots els cossos són plenament conscients de l’estat d’opinió i del context polític en què es mouen. Com més preocupació perceben en els poders de l’estat per una situació de descontrol, més saben que tenen màniga ampla per a incriminar, perseguir i fins i tot fer actuacions d’ordre públic. Són dinàmiques que es retroalimenten entre elles. No seré jo qui defensarà cap conseller d’Interior, però més enllà de la persona concreta que ocupi el lloc de responsabilitat política, ressorgeix amb força l’assignatura pendent del control polític dels cossos de policia. Per tant, hi ha missatges contradictoris de dirigents polítics que parlen de respecte pels drets humans, de dret de protesta i de dissidència en un moment de debat polític intens i, per una altra banda, l’actuació de la policia a peu de carrer és diametralment oposada. S’ha permès que els cossos de policia siguin entramats de poder que no són sota control i que decideixen de motu proprio quines actuacions duen a terme. Si continuem deixant aquesta signatura pendent, el debat emergeix quan hi ha ulls esberlats, quan hi ha processos polítics damunt la taula o quan hi ha situacions en què la ciutadania està disconforme amb els cossos policials. Són dinàmiques que no s’han modificat.

—Segons el vostre punt de vista, això explica la insistència dels Mossos perquè s’investiguin activistes per organització criminal?
—És difícil de saber. Les decisions policials tenen molts criteris en compte, però el polític és un de molt rellevant. És difícil saber qui pren aquestes decisions i amb quina finalitat, per la opacitat dels cossos policíacs. I més ara, que hi han moltes corrents de fons, com conflictes ideològics, de legalitats i de lleialtats i una pressió molt forta de l’estat que empeny criminalitzar el sobiranisme, sobretot els sectors més joves o reivindicatius.

—Per tant, considereu que els Mossos participen en aquest entramat repressiu que expliqueu, tot i que hi hagi un govern independentista.
—Crec que s’evoca molta energia i contundència en el sobiranisme perquè és el que ara mateix planteja més intensament i extensa les seves reivindicacions. Hi ha un interès especial a neutralitzar aquest focus i tallar l’arrel.

—Us encarregueu de casos semblants de repressió de la protesta al carrer?
—Ara no tants, tinc més casos de llibertat d’expressió que són molt delicats, que tenen a veure amb la censura de l’acció política. Defenso gent que, per la seva trajectòria personal o professional política i en defensa dels drets, es troben abocats a processos judicials acusats de discurs d’odi, difamacions, injúries, calúmnies… És una altra via molt important de repressió que es posa damunt la taula i que hem de tenir en compte. Sigui contra documentals, piulades, articles, tertúlies, etc. Realment és un problema.

—Considereu que la repressió va aconseguint un efecte desmobilitzador?
—Malauradament la repressió sol assolir part dels seus objectius, és a dir, té un cost molt elevat per als qui la reben, per a les famílies i l’entorn més proper i per al moviment en general. Hi ha persones i els seus entorns fora de circuit, pendents de la gestió del cas, el seguiment judicial, cercant recursos econòmics, fent difusió… Els efectes i els costs judicials i personals que tenen aquestes persones són tangibles. O hi ha un entramat molt fort que els dóna suport i que dóna un sentit de repressió, o l’efecte devastador encara és més greu. Quan reps una sentència, encara que no impliqui presó, té un cost molt gran. Has estat dos anys o tres pendent d’això, pots perdre la possibilitat de treballar en determinades feines, et pot comportar multes, et queden antecedents penals que són una situació de risc que fa que no puguis anar a una altra manifestació al carrer perquè si t’obrissin un segon procediment podries arriscar-te realment a ingressar a la presó… Al final aquesta repressió busca dues coses. Qui pilota el vaixell al carrer i llançar el missatge de quin sostre permet l’estat a l’hora d’expressar idees. És una dinàmica en què tothom sap molt bé on és el sostre. Per tant, o entre totes empenyem amunt aquest sostre o va baixant a base de casos reals, amb noms i cognoms, que tenen afectacions personals, econòmiques i familiars i que són dures. Per tant, o es prioritza la solidaritat antirepressiva, es dóna suport als afectats i es reconeix la vàlua política de la mobilització al carrer, o els moviments socials pateixen i decreixen. La solidaritat ha de ser estratègica, i anar més enllà del cas concret i aprofitar per fer reivindicacions més vastes sobre models policíacs, dret de protesta, material antidisturbi, manca de mecanismes de depuració de responsabilitats dels cossos policíacs, maltractaments i drets de les persones detingudes, etc. Els cossos de policia haurien de fer més investigacions internes per a identificar els excessos que es cometen i a l’àmbit parlamentari i municipal s’haurien de retre comptes sobre què es fa. Cal fer emergir el component polític de la repressió, per sortir del seu enfoc securitari, el cas dels manters n’és exemple.

—Expliqueu-vos.
—El debat d’un problema de desigualtat social i de racisme institucional s’empeny interessdament cap a la òptica de problema s’ordre públic. Hi ha debat social al carrer, però la política municipal de Barcelona no té a veure amb la realitat quant a xifres de delinqüència i criminalitat. Tothom sap que més repressió al carrer no resoldrà necessàriament el problema. És la lògica de sempre, del populisme punitiu, que en moments de crisi sempre té una bona sortida. Es dirigeix el focus cap una problemàtica social, es responsabilitza a un col·lectiu determinat de la suposada manca de seguretat i després justifica una política restrictiva de drets que acaba perjudicant a la ciutadania. Tothom està pendent de si els manters venen samarretes al carrer i no hi ha ningú pendent de la factura de la llum que paguem. Hi ha un dany i un greuge social molt més important, que afecta les famílies. Hi ha hagut casos de mort per pobresa energètica. Quin és el debat? Això no genera titulars ni controvèrsia? És molt més important que manters venguin samarretes. Hi ha també un entramat comunicatiu interessat a alimentar determinats debats i un clima. La inseguretat sempre aporta beneficis a la dreta i al poder econòmic.

—Fa un parell de mesos, la fiscalia i l’advocacia de l’estat volien que s’investiguessin les víctimes que van denunciar la violència policíaca de l’1-O. Creieu que això pot tirar endavant, com en el cas de Roger Español?
—Crec que això no prosperarà. És evident que els qui ho van denunciar tenien el dret de fer-ho i que moltes situacions estan documentades. Aquesta maniobra incriminatòria s’ha pretès tirar endavant malgrat tenir centenars de vídeos que demostren que la violència va provenir de la banda policíaca. Hi ha hagut diversos pronunciaments tant del jutge instructor com de l’Audiència de Barcelona que avalen el tarannà general dels qui van actuar l’1-O. Fora d’algun cas concret, la tesi general és aquesta i s’acabarà imposant.

—Creieu que hi haurà condemnes contra els agents investigats?
—Crec que sí. N’hi hauran, manca veure quantes i de quin rang. Penso que no es dóna prou importància al procés de l’1-O. Va ser l’actuació policíaca més important duta a terme territorialment, de desplegament d’agents i ferits.A Barcelona som diverses acusacions i estem destinant moltes energies a fer emergir el dissneny de l’operatiu, la cadena de comandament i les ordres que es van donar. La tesi que sostenim és que era un entramat dirigit a llançar el missatge que la legalitat de l’estat romania present, encara que fos en termes simbòlics, i que la utilització de la violència era injustificada i absurda. No era un entramat destinat a impedir el referèndum, sinó una actuació destinada a llançar aquest missatge i a escarnir la ciutadania que desafiava l’estat. Haurem de treballar molts mesos encara. Anem revisant centenars d’informes policíacs, buscant comunicacions, entenent les delimitacions de funcions, la cadena de comandament, la ideació de l’operatiu, la posada en pràctica… Hi intervenen centenars d’agents i és una tasca monumental. Crec que és un procés de justícia col·lectiva històrica que mereix el màxim interès de la ciutadania, dels mitjans i de la feina professional que fem.

—Les grans incògnites continuen essent qui va idear el pla de les actuacions violentes i qui va donar les ordres. S’arribarà a revelar?
—Crec que aquests mesos vinents avançarem. Com més progresses en una investigació, més peces tens i més caps pots anar lligant. El judici del Suprem també ens ha donat molta informació molt valuosa per a continuar avançant. El trencaclosques concret no el tindrem mai, però tindrem prou informació per a definir un escenari i presentar acusacions. El cert és que les acusacions i la ciutadania estem carregant el pes d’empènyer un procés, que hauria de comportar un paper proactiu de la fiscalia, l’activació de responsabilitats polítiques i internes dins dels propis cossos policíacs. Més enllà de les persones ferides, es van vulnerar molts drets fonamentals. És un procés clau en termes democràtics.

—L’entrada del PSC al govern municipal de Barcelona pot originar un canvi en l’acusació popular de l’ajuntament?
—Això ho hauria de respondre l’ajuntament. La informació que tinc és que no. El missatge que ens han donat com a professionals és que no, que l’1-O passa per damunt de discussions polítiques i que és un procés de drets humans, justícia social i interès col·lectiu. Això no hauria d’entrar en cap mena de debat ni negociació.

—Preveieu una sentència dura del Suprem espanyol contra els presos polítics?
—Hi haurà una sentència dura. Tots els casos repressius, com aquest, són sentències de missatge. Per tant, sentències predeterminades a assegurar un ordre determinat, recordar qui controla i escenificar la vigència de la legalitat estatal. Serà una sentència repressiva i dura amb voluntat d’exemplaritat.