Laia Mauri: “El desig no es pot moralitzar”

Laia Mauri (Badalona, 1996) narra a Cos, camp de batalla (la Magrana) la història de la Judit, una jove de vint-i-nou anys que mira en retrospectiva el camí de descoberta i defensa de la seva sexualitat. És la història d’una noia de Badalona, però podria ser la de moltes de la seva generació. Són els assenyalaments masclistes quan comença a mostrar el seu desig; és la pressió estètica abans de sortir de festa o durant el sexe; és el mandat contradictori de ser sexual i alhora no ser-ho; és el càstig social en forma d’amenaces, de relats equívocs i d’agressions. Però és també una exploració del desig al marge de la culpa i dels camins preestablerts. L’autora, que és articulista, comunicadora política i cultural i redactora de discursos, explica que volia dur allò que sovint no surt de les converses entre amigues al terreny literari i públic. Parlem de desig, violències i escletxes de llibertat amb ella, que defensa d’abordar la sexualitat des de l’ètica més que no pas des de la moral.

—El títol del vostre llibre és Cos, camp de batalla. Què hi heu volgut abocar i per què el cos com a eix central?
—El títol és descriptiu –s’hi descriu una batalla constant que es du a terme en el cos–, però també declaratiu. En el feminisme hem reivindicat, contra la cosificació, que les dones som més que un cos. Però alhora cal reivindicar-lo: som més que un cos, però també som un cos. Vivim una tendència molt dissociativa, de fugir del nostre cos i no viure l’experiència perquè sovint és massa dura, i ens alienem. Per tant, també hi ha la voluntat declarativa de dir que el cos és el camp de batalla que volem lliurar. El volem sentir propi i habitar-lo sense punts de fugida.

—És un relat d’autoficció?
—Hi ha coses que són pròpies i coses que no. En tota ficció hi ha realitat i viceversa. La primera frase del llibre diu que, més important que la realitat, és la narrativa. La realitat que ens expliquem sempre té un punt de ficció, i les ficcions que escrivim també la configuren. Què som capaços d’imaginar ens configura: si som capaços d’imaginar la fi del capitalisme o tan sols podem imaginar que caigui un meteorit i ens mati a tots, això configura com ens organitzem i relacionem. Més enllà, volia posar sobre el paper experiències que per a mi són normals i que, per tant, sí que tenen un punt de personal: meves, de les meves amigues, del meu entorn, de la militància… Coses de què es parla, però que normalment queden en un àmbit íntim.

—De fet, són coses que ens han passat a totes, és un relat força universal.
—També volia subvertir la idea d’universalitat. Tenim el fet masculí blanc de classe mitjana alta com a concepte d’allò que és universal i pensem que només aquests relats ho són, però també pot ser-ho un relat en primera persona d’una dona catalana, jove i de certa perifèria. Temes com el desig no deixen de ser universals.

—En què consisteix el personatge que la protagonista es construeix i quin paper hi té el sexe?
—Quan ens fem grans ens construïm un personatge, i en la ficció sempre es reflecteix. Hi intervenen molts elements: gustos, grup d’iguals, relació amb la família, situació socioeconòmica, llengua… I també la sexualitat. La teva relació amb el desig, amb el teu cos o amb el cos dels altres construeix com et relaciones amb el món i la teva evolució personal. Sovint naturalitzem la nostra relació amb la sexualitat i és perillós, perquè és construïda. Si la naturalitzem, assumim que allò és immutable, quan és una cosa apresa, una performance permanent que podem desaprendre. El desig és un constructe social que aprens segons la ficció que consumeixes, els cossos que et diuen que t’han d’agradar…

—Però és molt difícil de desaprendre.
—És interessant, com a mínim, donar-hi algunes voltes. Hi ha coses que potser no deixaràs de desitjar mai, i està bé, i unes altres que, després de donar-hi voltes, potser et replanteges. No naturalitzar-ho ens fa més lliures. Com més puguem identificar les construccions socials que determinen comportaments, més capacitat de decidir tindrem. I no és únicament una idea abstracta, té a veure amb les condicions materials: “Aquest desig és realment meu, o està condicionat perquè treballo tot el dia i no vull tenir sexe perquè estic exhausta?”

—El personatge que es construeix la protagonista té a veure amb el fet de mostrar-se molt sexual després d’haver estat estigmatitzada per ser-ho, amb el fet de sentir poder sobre els homes per mitjà de la sexualitat… Això pot ser una trampa?
—És una trampa en certs moments perquè no és una qüestió individual. Tu pots tenir unes estratègies de supervivència determinades, però, per la meva experiència, sense l’acció col·lectiva, sovint es queden en mentrestants que no sempre funcionen. El sistema és molt intel·ligent i se’ns escola per forats inimaginables. Pots tenir la teoria feminista molt apresa, però de sobte et mires al mirall, et veus grassa, i no entens com el patriarcat s’ha escolat per allà.

—“No en vaig treure gairebé res més que menjades de cony mediocres i homes molt més grans que jo aprofitant-se de la meva desesperació”, es diu al llibre. A les dones joves se’ns ha entabanat amb el mite de la femme fatale, tenint en compte que el sexe encara es juga en un terreny desigual? Es pot assenyalar això sense estigmatitzar la promiscuïtat femenina o restringir la nostra llibertat?
—L’experimentació és positiva i cada estratègia és respectable. Jo vaig poder tirar cap a una idea de llibertat sexual perquè vaig tenir una educació sexual meravellosa, la meva mare és infermera. Em vaig endur hòsties, però quina és l’alternativa? Tancar-nos i no experimentar? Com descobreixes quin és el teu desig i la teva llibertat si estàs tancada? Però si algú no vol tenir sexe amb ningú no m’hi ficaré, no emeto judicis morals, la moral és per als religiosos, i jo no ho sóc. Sí que penso que hi ha un element generacional que era molt positivista i que ha acabat en una dissociació.

—Per exemple?
—Aquella cosa girl boss i el “qui dirigeix el món? Les dones!”, que era terrible i tramposa. L’empoderament femení com una cosa individual, que és el benefici d’una dona concreta sovint trepitjant-ne unes altres en una situació pitjor. Això ha portat a una reacció molt descarnada en contra, perquè hi havia un malestar: què passa si no sóc rica, si no tinc un cos canònic, si el sexe potser no m’interessa? I han sorgit les trad wives…

—D’un extrem a un altre.
—Però hi ha d’haver alternatives, un punt mitjà entre l’empoderament femení com una cosa individualista i neoliberal i el retorn d’uns valors tradicionals familiars retrògrads i reaccionaris. Aquí, hi juga la ficció. Per a ser capaços de construir un altre món hem de ser capaços d’imaginar-nos-el. I en termes de classe i gènere ens costa molt. Alicia Valdés es pregunta per què ens és més fàcil imaginar-nos la fi del món que la fi del capitalisme. Mentre no plantegem alternatives, sempre anirem d’un extrem a un altre, cal explorar les vies de fuga.

—Us pregunteu qui decideix quina pràctica sexual és feminista i quina no. Com ha d’abordar el feminisme les fantasies de submissió femenines, per exemple?
—El desig és un oasi enmig del desert, i és meravellós. No el pots categoritzar de manera estricta, perquè és desendreçat i caòtic, sobretot el femení. Sembla que el desig femení hagi de civilitzar-nos perquè les dones no fem segons quines coses. Potser algunes sí i unes altres no! I això no ens fa menys feministes. Tothom aborda el seu desig com vol, sempre que hi hagi llibertat i respecte. El desig no es pot moralitzar, hi ha un potencial revolucionari en desmoralitzar la sexualitat i el desig i abordar-los des d’una altra perspectiva, amb elements enfocats en l’ètica, no en la moral. L’ètica implica un respecte cap a l’altre, assumir la seva llibertat… No que hi hagi pràctiques negatives per se.

—El risc d’això pot ser prendre una perspectiva poc crítica amb una jerarquia social que també es trasllada al llit? 
—El feminisme ha de plantejar unes regles del joc en pro del respecte i de la llibertat sexual, del consentiment. Però l’objectiu és centrar-nos en les dinàmiques socials, econòmiques i polítiques. Entenem algunes pràctiques com a desiguals perquè la resta del dia també les tenim. Si jo durant el dia no tinc aquesta desigualtat constant, que és política i econòmica, i després en el sexe em ve de gust que m’agafin dels cabells, això no ha d’influir necessàriament en el meu desenvolupament, és el meu desig. Em sembla interessant identificar d’on surten els desigs, però sense moralitzar. Intentar revertir el pòsit de la moral judeocristiana i no posar el focus en si està bé o malament, sinó en si entra dins els meus paràmetres de llibertat o no. La sexualitat ha de passar pels filtres del debat polític perquè és una relació social més, però les pràctiques concretes les hem de deslliurar de la crítica moral. Un penis entrant per un anus no està bé o malament per se, sinó que és important de què va acompanyat: si hi ha unes dinàmiques socials, polítiques o econòmiques que ho condicionen o no.

—Focalitzar-se en les pràctiques potser pot causar sentiment de culpa en moltes dones?
—Sí, és perillosíssim i reaccionari. És caure en la idea de la bona dona o la mala dona, la divisió clàssica del patriarcat de puta o esposa. Mentre no puguem abolir tot el sistema, hem de procurar de fer les cotilles tan grans com sigui possible.

—Reflectiu aquesta dicotomia esposa-puta des d’una perspectiva molt generacional: videoclips dels anys 2000 que ens convidaven a sexualitzar-nos, però alhora un discurs que ens deia putes si ho fèiem.
—Tant l’època en què nosaltres vam ser adolescents com ara són dos períodes amb una ofensiva reaccionària molt bèstia. En un moment de crisi econòmica com la que vam viure, l’ofensiva reaccionària promovia els valors de la família tradicional com a nucli econòmic. El discurs que es respirava era el de la cançó de Porta: “Las niñas de hoy en día son todas unas guarras.” Ara som en un moment similar, i amb un auge molt bèstia de l’extrema dreta i moviments antiavortistes pressionant. Quan hi ha algun desajust en el sistema econòmic, hi ha una ofensiva contra l’autonomia corporal de les dones que va des del control de la natalitat a la moralització de la sexualitat.

—Descriviu una agressió sexual en grup comesa per nois “adaptats socialment”. Què hi heu volgut reflectir?
—El terror sexual és un element molt bèstia en les vides de les dones, i cada vegada que hi ha algun cas amb què es pot fer sensacionalisme, els mitjans hi insisteixen. Recordo, de petita, aquesta por del violador encaputxat que podia aparèixer pel barri. I després va venir l’estiu de les suposades submissions químiques, que va resultar que era únicament per generar terror. La violència és una eina correctiva del sistema. Sigui explícita o en amenaça, és la manera que no surtis del camí. El terror sexual et manté a ratlla sense que hagis d’experimentar la violència en el propi cos.

—Però t’ensenyen a témer únicament una part minoritària de la violència sexual…
—Aquesta amenaça constant del violador desconegut, quan en realitat la gran majoria d’agressions sexuals les cometen coneguts. I és molt fàcil que l’extrema dreta ho instrumentalitzi amb un discurs feminacionalista: sota la idea de protegir les dones, criminalitzar un col·lectiu. Agafar un cas, extrapolar-lo i fer de l’anècdota categoria. La meva experiència no és aquesta, normalment han estat senyors ben ubicats en el món i els nois populars de l’institut els qui han desenvolupat violència. En l’àmbit humà tots els casos són rellevants, però percentualment ho són els d’amics i coneguts, gent que ja et té confiança i que es creu més fàcilment amb dret sobre el teu cos.

—Per què encara perviu la idea patriarcal de l’atac contra l’honor, en la violència sexual? Aquesta idea antiga que destaca més la “pèrdua de l’honor” que la violència viscuda.
—La violència té aquest objectiu d’atacar la teva essència com a persona, despersonalitzar-te, convertir-te en un tros de carn, prendre’t la llibertat. Per això, aquest atac i aquesta dissociació. Una de les estratègies que tenim, gairebé generacionalment, és la dissociació, “això no és cosa meva”. Tant en relació amb les coses que passen al món com les que tenen a veure amb el cos. Quan et depiles els agonals, dissocies; si fossis conscient del dolor, no ho faries. Dissociem per sobreviure al sistema. Hi ha qui ho focalitza més en parts concretes, en una sacralització del cos… L’objectiu de la violència és impactar en la llibertat, i és important tenir-ho en compte per refer la ferida.

—També dissociem quan pensem com es veu el nostre cos mentre tenim relacions sexuals?
—Sí, és com sortir-ne. És la frase de Margaret Atwood: “Ets una dona amb un home dins observant una dona”. Alguna vegada he amagat panxa mentre rentava els plats! La mirada masculina i allò que s’espera de tu restringeix la teva llibertat, impedeix que et moguis lliurement. Té un impacte molt fort, però és poc conscient. Parlar-ne qüestiona el sistema. En canvi, parlar molt de coses com ara només la violència sexual explícita acostuma a conduir a discursos de càstig, que no fan mal del tot al sistema perquè remeten al cas extrem del monstre que ha decidit de violar i esquarterar. Li fan un true crime i tots a mirar-lo! És més fàcil parlar d’això que de la veu inculcada que ens condiciona, però fer-ho allibera. Quan et vesteixes sense plantejar-te la mirada masculina, guanyes llibertat.

—Ho heu aconseguit?
—En absolut, tot i que intento reprogramar-me amb influències positives. Però negocio constantment amb el senyor que hi ha al meu cap i a vegades el faig petit. Quan estic angoixada per coses que em semblen incontrolables, es fa més gran i se’m disparen els complexos. Les coses molt metafísiques les canalitzo respecte del meu cos, que és molt més concret. I de sobte em veig una carn que no em veia…

—I una evolució del desig en un sentit més alliberador, l’heu aconseguida?
—Sí. Vaig passar per un procés depressiu força bèstia que em va fer desconnectar de mi. Era incapaç de sentir, per la depressió i la medicació, i això em va obligar a relacionar-me amb el meu cos i amb la societat d’una altra manera. Estava acostumada que la sexualitat i el fet d’agradar fos un filtre important en la meva relació amb el món. En el pou de foscor, això va desaparèixer i em vaig acabar qüestionant coses que havia incorporat de manera inconscient i que potser ja no m’interessaven. Va ser una catarsi, reconnectar amb el cos des d’una altra perspectiva. A vegades, coses com canvis corporals o com passar d’una relació a ser soltera són microescletxes que permeten d’avaluar si hi havia coses que feies per inèrcia, perquè la teva parella ho volia…

—Això conclou amb un desig femení que, dieu, pot ser tant flonjo com salvatge.
—Pot ser el que vulguis! I això és alliberador i revolucionari, sense el pes que el desig femení ha de salvar el món. No vull tenir-lo, em sembla tan terrible ser criminalitzada com ser santificada, és dipositar unes expectatives que no em corresponen. El nostre desig és divers i fluctua. Potser cada dia penses una cosa diferent, per tant, hem d’establir unes regles del joc que ens permetin de jugar-hi.