Laia Marsal: “Les infermeres tenim com més va més responsabilitats, però no ens les reconeixen”

Les infermeres del sistema públic de salut de Catalunya fan vaga d’ençà del 12 de desembre. És una vaga indefinida que fa uns dies van decidir de mantenir arran de la resposta del conseller de Salut, Manel Balcells, que va posar, com a condició per a reunir-s’hi, que aturessin la vaga. El sindicat Infermeres de Catalunya, impulsor de la vaga, considera que això és una mostra de menysteniment i demana justament la cosa contrària: que hi hagi un acord previ perquè es desconvoqui la vaga.

Parlem amb la vice-presidenta del sindicat, Laia Marsal, sobre aquestes negociacions i sobre què reivindiquen. El sindicat assenyala mancances en el tercer conveni col·lectiu dels hospitals, centres d’atenció primària, centres sociosanitaris i centres de salut mental concertats amb el Servei Català de la Salut i en el pre-acord del tercer Acord de Condicions de Treball del personal estatutari de l’Institut Català de la Salut (ICS). Malgrat que s’ha posat molt el focus en aquest tercer acord, recalquen que les seves reivindicacions no es limiten a això.

—Per què heu decidit de mantenir la vaga?
—No és una decisió fàcil, perquè són dates complicades. No estem d’acord amb la proposta del conseller, que vol que es desconvoqui la vaga per parlar amb nosaltres. Volíem arribar a un acord signat i amb garanties, però veient la negativa a negociar, hem mantingut la vaga. La conselleria ha canviat el discurs sobre nosaltres unes quantes vegades. Han dit que som un sindicat jove i minoritari, i que, per tant, no calia negociar-hi.

—Com ha estat aquest procés d’interlocució amb la Generalitat?
—Ens vam reunir amb integrants del CatSalut, responsables de l’ICS i responsables del SISCAT dilluns de la setmana passada. Ens van tornar a convidar dijous de la setmana passada per arribar a un acord amb garanties. Però, finalment, ens van dir que en cap cas s’arribaria a un acord ni es faria el procés de diàleg. Ens va agafar per sorpresa, perquè ja havíem desplaçat set persones a Barcelona. No se’ns va valorar gens, ens vam sentir molt menystingudes.

—Heu rebut suport de la resta del sector sanitari?
—Ara es comencen a promocionar reivindicacions d’altres col·lectius. Hi ha hagut col·lectius i publicacions que no han estat d’acord amb algunes de les nostres reivindicacions, però surt a la llum la necessitat de treballar en equip, un equip multidisciplinar i de qualitat. A les infermeres ens ha costat molt reivindicar, històricament, i estem molt contentes que aquesta vegada moltes alcin la veu. A les professions sanitàries ens empara la vocació, i sembla que amb això n’hi hagi prou i que en el calaix de la vocació hi càpiga tot. I no demanem millores només econòmiques, que és el tema en què ho ha centrat el conseller.

—El departament, entre més, ha dit que negociar amb vosaltres aniria en detriment dels altres sindicats. Què en penseu?
—És la postura que, en part, ha de mantenir, perquè ha signat acords amb els sindicats majoritaris. L’últim acord de l’ICS va ser el 2006. Des de llavors hi ha hagut molt de trasbals, sobretot, pel que fa a les categories professionals d’infermeria, que hem adquirit molta més responsabilitat. En els acords no s’han reflectit aquests canvis, i el conseller es justifica dient que si els sindicats majoritaris no han vist la necessitat de treballar-ho no és important, però potser els interlocutors amb què han signat aquests acords no han reflectit les necessitats professionals. Tenim un sistema sanitari hospitalocèntric i focalitzat en la patologia, no tant en la promoció de la salut. Funcionava molt bé, però no ens hem sabut adaptar als nous temps.

—En què ho veieu?
—Tenim una població molt envellida, amb uns canvis de necessitats molt clars, però no estem reforçant la primera línia de xoc, l’atenció primària, amb recursos professionals i potenciant rols d’atenció domiciliària per provar de minimitzar la gent que arriba a l’hospital. Aquesta feina no es fa, i les noves tasques les assumeixen les infermeres a totes les línies, sense que això es reflecteixi o hi hagi un acompanyament legal.

—De totes les reivindicacions que recolliu, disminuir la càrrega de treball és la més destacada?
—Sí, i amb la pandèmia s’ha accentuat. Hem assumit noves competències i responsabilitats, i moltes tasques es fan de manera voluntària i a costa de les hores de les professionals, aquest voler fer sempre una mica més perquè el pacient se senti acompanyat. La població s’adona que la infermera és com més va més visible: a l’hospital, qui és amb el pacient és l’equip d’infermeria; a l’atenció primària, el principal vehicle del pacient amb l’equip sanitari també és la infermera… I hem desenvolupat especialitats en diferents àmbits: salut mental, pediatria… Però no es dóna valor a aquesta formació extra.

—Destaqueu el cas de les llevadores…
—Són l’única especialitat d’infermeria que s’exigeix per a treballar i les garants de la salut sexual i reproductiva, però estan molt menystingudes. No els podem oferir eines, i cada dia són menys perquè hi ha menys places especials. Les infermeres tenim com més va més responsabilitats i competències, però administrativament no se’ns reconeixen.

—Quins exemples posaríeu?
—A l’atenció primària se’ns orienta a proposar incapacitats temporals, però això són tasques de responsabilitat 100% mèdica. Nosaltres ens focalitzem en la gestió de la demanda d’infermeria, en què hi ha tasques protocol·litzades. Necessitem tenir una seguretat i una formació adequades per a poder fer aquestes tasques. No és que no les puguem fer, sinó que reclamem una formació reglada i acreditada per a fer-les, i la retribució econòmica corresponent.

—També heu explicat que es dóna més valor a fer més tasques en menys temps que no pas a la qualitat d’aquestes tasques.
—Tenim un complement que s’anomena “direcció per objectius” i que avalua les nostres tasques diàries. No es basa en la nostra qualitat assistencial, sinó que és una valoració molt numèrica. Es valora que fem més feina en menys temps i que complim certs ítems numèrics, més que no pas qualitatius. I també s’és paternalista. Posem per cas que un pacient obès decideix no fer-se un control de pes un cop té tota la informació que li hem donat. Si, com a persona autònoma i adulta, decideix no fer-ho, això ens perjudica a nosaltres.

—Demaneu que es reconegui l’equiparació a grau universitari. Què implica, això?
—Som graduades universitàries des del 2010. En canvi, a escala retributiva i de taules salarials, això no se’ns reconeix. Encara se’ns considera diplomades, se’ns valora per sota del que som. Hi ha càrrecs que no podem assumir amb categorització A2 que podríem assumir amb A1. Sabem que això depèn de Madrid, però el govern té eines per a equiparar-ho. S’hauria d’haver assumit fa deu anys i no s’ha fet.

—També heu denunciat irregularitats en el procés d’estabilització. A què us referiu?
—Primer ens deien que tot seria molt fàcil: administrar la valoració de mèrits i ja està. Es va fer una proposta inicial el desembre de l’any passat, que es va ampliar al juliol, i després el departament es va fer enrere. Moltes de les places que inicialment havien d’estabilitzar-se fàcilment no hauran d’anar a concurs de mèrits, sinó que faran examen d’oposicions. També hi va haver desigualtats amb el tema de la prova de català: gent que va tenir menys temps per a fer-la, gent que va haver de faltar uns dies a la feina i desplaçar-se uns quants quilòmetres mentre a uns altres els facilitaven de fer-la al centre… Una mica caòtic.

—Com creieu que influeix la feminització de l’ofici en tot això que heu anat explicant?
—Va molt lligat al tema de la vocació, aquest paper de cuidar que sempre assumeix la dona i en què cada vegada es posen més coses. Esperem que no sigui aquest el motiu pel qual el conseller no ha volgut seure amb nosaltres d’entrada, mentre que sí que ha tractat amb el col·lectiu mèdic, més masculinitzat. La sobrecàrrega de les infermeres, sobretot pel que fa a salut mental, també està afectada perquè assumim moltes tasques fora de les jornades laborals, cosa que seria menor si fos un sector més masculinitzat.

—Com ha evolucionat la salut mental al sector aquests darrers anys?
—El centre Galatea, que fa l’acompanyament psicològic dels professionals, ha destacat molt la sobrecàrrega, la sensació de no poder arribar a tot i la manca de reconeixement. Hi ha hagut un augment de gent que deixa la professió. Durant el 2023, 663 infermeres han demanat la baixa voluntària. Només algunes n’han indicat el motiu, però sabem que 44 han anat cap a unes altres professions de l’àmbit sanitari i 160 han deixat d’exercir.