Laia Estrada: “Ens podem entendre amb Puigdemont si vol reprendre la independència i no restituir CiU”

Laia Estrada (Tarragona, 1982), candidata de la CUP, arriba exhausta al final de la campanya. La conciliació és difícil, i amb les exigències d’una campanya electoral, encara més. En aquesta entrevista amb VilaWeb, la darrera que fa abans de les eleccions catalanes, lamenta que ERC i Junts competeixin “per veure qui pujoleja més”, que “tinguin el focus posat a Madrid”, perquè troba que la dinàmica de negociació amb el PSOE no permet d’avançar vers la independència. En canvi, repeteix que cal que el parlament assumeixi una agenda pròpia nacional i social que s’allunyi del model dels macroprojectes.

—Per què penseu que les enquestes us donen males expectatives en aquestes eleccions?
—Hi ha un component que no podem obviar, que és la desafecció generalitzada que hi ha i, especialment, entre les esquerres i l’independentisme, una desafecció cap a la classe política. Però hi ha un altre component, que és que la CUP bevem molt de la mobilització, de l’organització popular…

—I hi ha desmobilització.
—Sí. No tenim la gent mobilitzada, enxarxada, activa, i això ens afecta directament. No podem obviar-ho. També és veritat que les enquestes són una fotografia i ens expliquen que hi ha un gran gruix de persones, entre l’independentisme especialment, que no acaben de saber qui votaran. Nosaltres intentem d’esforçar-nos al màxim per explicar-nos el millor possible i per convèncer tota la gent d’esquerres i independentista que el 12 de maig no es quedi a casa, que vagi a votar i, preferentment, que voti la CUP.

—Hi ha algunes enquestes que indiquen que podríeu tenir fuites de vot a Junts i, fins i tot, a Aliança Catalana. Com ho explicaríeu?
—Cap a Aliança Catalana? Hauríem de veure exactament quines enquestes ho diuen, això, perquè no són les que nosaltres veiem ara mateix. La principal fuita de vots cap a Aliança Catalana ve de Junts per Catalunya.

—L’última que ho diu és la d’El País i la SER.
—Però hi ha unes altres enquestes que focalitzen més la fuita de vots de Junts per Catalunya cap a Aliança Catalana. Hem d’agafar amb pinces totes les enquestes. És evident que el projecte de la CUP és als antípodes del d’Aliança Catalana. I l’extrema dreta, independentment de la bandera darrere la qual s’amagui, busca un mateix objectiu, que és dividir la societat catalana, i això converteix Aliança Catalana en un dels enemics de la causa independentista. Una altra cosa és com és que l’extrema dreta aflora i creix.

—Com ho enteneu vosaltres?
—Perquè l’espanyolisme mateix ho alimenta. Ja ho vam veure amb Vox: com es regalen portades i entrevistes a l’extrema dreta, i li donen un paper en els mitjans de comunicació que no li pertoca, quan són forces extraparlamentàries i les alimenten. Es demostra que a l’unionisme espanyolista li interessa que pugi l’extrema dreta que s’amaga darrere de l’estelada. I hi ha hagut moments en què se’ls hauria d’haver parat els peus, amb protestes concretes, com per exemple contra la imputació de Laura Borràs, en què hi va haver tota una sèrie d’insults racistes cap a la diputada d’ERC Najat Driouech. Allò s’hauria d’haver tallat.

—Hi ha hagut massa permissivitat?
—No, simplement no se li han vist les orelles al llop quan començava a tenir elements de perillositat. A l’esquerra li toca donar respostes a les problemàtiques que hi ha, respostes efectives, viables. I a l’independentisme li toca vincular aquestes respostes al procés d’autodeterminació. L’única manera de fer front als reptes de l’emergència climàtica, de revertir l’empobriment generalitzat de la població, és fer avançar el nostre procés d’independència.

—Hi ha una part d’indecisos important que és innegable que dubten entre Junts i la CUP. Què els diríeu?
—Això ho podem entendre perquè el president Puigdemont ha encarnat de manera clara una mena de paper de bèstia negra de l’independentisme per l’estat espanyol. I sempre ho hem dit: nosaltres, amb Carles Puigdemont, si el seu objectiu era retornar per reprendre el nostre procés d’independència, la ruptura amb l’estat espanyol, ens hi podíem entendre perfectament. Ara bé, és diferent tornar amb aquesta lògica del president a l’exili que torna per reprendre aquest procés de ruptura que tornar per restituir Convergència i Unió.

—No penseu que torni per reprendre la ruptura?
—És que al llarg de la campanya hem anat veient el contrari. Hem fet unes quantes interpel·lacions demanant si Carles Puigdemont pretenia d’esmenar les polítiques de Junts per Catalunya, especialment de la darrera legislatura. I quan li vam preguntar això, concretament, en què es diferenciava el seu programa del dels macroprojectes del PSC, la seva resposta va ser, amb tota la condescendència del món, que no tenien res a veure. Però alhora deixaven clar que la seva agenda també és la dels macroprojectes, tal com ens va dir el senyor Rull al debat de TV3. S’evidencia que no parlem d’un president Puigdemont que ve a plantar cara a aquest règim del 78, sinó que ve a donar continuïtat a aquestes polítiques de Junts, que tenen el mateix programa del PSC i que s’afegeixen a la dinàmica pactista d’Esquerra Republicana. Podem entendre que en un primer moment hi hagi qui vulgui confiar en la figura de Carles Puigdemont com la millor aposta per reprendre el nostre procés d’independència, però malauradament s’evidencia que això no és així. Esquerra Republicana i Junts per Catalunya s’han tirat els plats pel cap i ara competeixen per veure qui practica millor la política del peix al cove i qui pujoleja més.

—Us n’allunyen el model econòmic i la dinàmica pactista.
—Són la mateixa cosa. Perquè tota aquesta lògica de macroprojectes, d’ampliació de l’aeroport, d’ampliació de ports, de construir el Hard Rock, que només té un interès de salvar els mobles a la Caixa, els Jocs Olímpics del Pirineu, que també defensava ridículament Junts per Catalunya juntament amb la resta de forces polítiques… Tot això s’emmarca dins l’agenda del retrobament de Pedro Sánchez. És la mateixa dinàmica. El que ens allunya ara mateix de Junts per Catalunya i de Carles Puigdemont –que nosaltres pensàvem que podia haver-hi una diferència i que podia haver-hi una esmena per part de Puigdemont– és aquesta dinàmica de posar el focus a Madrid, com si els nostres drets nacionals i socials només es poguessin guanyar pactant amb un govern d’un estat que no reconeix el nostre dret a l’autodeterminació.

—Puigdemont diu que està a favor del Hard Rock però també que el seu model no és anar fent Hard Rocks pertot arreu, sinó cercar inversions i projectes de més valor afegit. Això podria matisar la vostra desavinença?
—És que la qüestió del Hard Rock la podem extrapolar a la resta de macroprojectes. Però el problema és que no és veritat que el Hard Rock tingui cap valor afegit. Parlem de construir el casino més gran d’Europa, d’un projecte que només té el suport del 16% de la població i que dins el propi electorat de Junts només té un 22% de suport, segons les enquestes. No té cap mena de sentit en el context d’emergència climàtica, i el valor que aporta és el d’atemptar contra la salut pública, perquè promou la ludopatia. I la raó de ser és salvar els mobles a la Caixa, que forma part de les entitats i empreses que ens van deixar tirats l’octubre del 2017. Hem interpel·lat Carles Puigdemont durant tota la campanya per si podia esmenar les polítiques que ha fet Junts fins ara, per veure una esperança de reprendre el nostre procés d’autodeterminació. I hem vist que no ho deixa clar, que un dia diu una cosa i un altre dia la matisa. No ho deixa clar, i tampoc no esmena els seus companys de partit. Han tingut el focus en la negociació amb el PSOE.

—La candidata de la CUP Laure Vega diu: “El programa de Junts no ens deixa cap marge per a considerar l’opció d’investir-los.” Ho subscriviu?
—Esperàvem que Carles Puigdemont pogués esmenar tot això, però veiem que Junts s’ha convertit en la Convergència i Unió de tota la vida. Hi ha un retorn a la política del peix al cove, i això no ens permet ni de fer avançar el nostre procés d’autodeterminació ni de guanyar drets. Per tant, és molt difícil que arribem a una entesa. Tota la campanya hem dit que ens volíem entendre, pel bé del país, amb Esquerra Republicana, amb Junts per Catalunya i, fins i tot, amb l’espai dels Comuns. Per plantejar que ens puguem posar d’acord en una resposta a les necessitats que té el país en clau d’emergència climàtica i en clau d’empobriment generalitzat de la població, i, en segon lloc, ens cal una agenda nacional i social pròpia, a partir de la qual donar resposta a totes aquestes necessitats. En la legislatura del 2015-2017, el parlament aprovava lleis socials, ambientals, feministes, totalment ambicioses, progressistes, que desbordaven el marc constitucional i que ens permetien d’enfrontar-nos a l’estat espanyol. I nosaltres pensem que caldria recuperar aquella dinàmica i explorar els límits de la implementació. I hi ha un tercer element que posem damunt la taula: no hi pot haver una entesa amb el PSC, ni amb el programa del PSC.

—Explorar els límits vol dir veure quin recorregut judicial tindria?
—Sí, i combinar-ho amb un desbordament popular. Com ho fem, això? Com s’ha fet tota la vida quan s’han guanyat drets. Un exemple recent: la marea verda a les Illes. El combat contra el trilingüisme es fa amb un desbordament de la comunitat educativa, de les famílies, que no tan sols tomben la proposta del trilingüisme, és que tomben el govern de Bauzá. És el que hauríem d’haver fet amb la sentència contra el català a l’escola: explorar les vies, implicar-hi les entitats de defensa de la llengua, la comunitat educativa, i veure com desbordàvem la sentència. Què van fer? Un pacte entre Junts, Esquerra, PSC i Comuns per a introduir la vehicularitat del castellà. Molt bé, perfecte, ens carreguem la immersió lingüística.

—Però quins gestos concrets exigiríeu en canvi del vostre suport per a una investidura? Retirar el suport al projecte del Hard Rock en seria un?
—I que es faci l’ampliació de l’aeroport, dels ports i el Quart Cinturó? Jo ja entenc que em feu aquestes preguntes per poder sintetitzar, però no va així. Perquè som en una situació en què necessitem una esmena a les polítiques que s’han fet fins ara. Aquests projectes no són necessaris ni en el nostre procés d’autodeterminació ni per donar resposta a les necessitats de la gent. Ens cal un macroprojecte de trens, per fer arribar el tren a totes les comarques del país. Omplir la AP-7 de plaques solars, per exemple, per avançar en la implementació de renovables. Ens sorprèn que no ens puguem posar d’acord amb aquesta idea tan senzilla de posar les polítiques al servei de la majoria de la població, i no d’una minoria, com pot ser la Caixa i el lobby turístic. I, d’altra banda, tornem a posar el focus aquí.

—Sobre la dinàmica pactista, no paga la pena explorar la possibilitat d’un referèndum pactat amb una negociació amb mitjancer internacional? La negociació ha fet possible una amnistia.
—A nosaltres ens preocupa com es desplegarà aquesta llei d’amnistia, per començar. A més del fet que va deslligada del reconeixement del nostre dret a l’autodeterminació, sabem que són els jutges els qui l’han d’implementar; sabem que tenim un estat que, permanentment, intenta de vincular l’independentisme català amb el terrorisme. Aquesta negociació de què em parleu alimenta falses esperances i falses expectatives, perquè l’estat espanyol no s’avindrà a reconèixer el nostre dret a l’autodeterminació, si no és que s’hi veu obligat.

—Que s’hi vegi obligat?
—Volem dir que, efectivament, hi hagi una mediació internacional però que sigui resultat d’una confrontació que, fins i tot, obligui la comunitat internacional a intervenir. Europa no ens mira, ens mirarà quan tornem a sacsejar.

—I com es fa?
—La primera cosa que cal és tornar a omplir el parlament de sobirania, i això significa legislar, construir un control directe, públic, sobre sectors que són estratègics, com és l’energètic, l’aigua, el transport, les telecomunicacions… Aquí tenim feina a fer.

—No serien coses incompatibles, treballar en aquest sentit i explorar simultàniament la possibilitat d’una negociació a Suïssa o allà on sigui? Junts diu de negociar i, alhora, preparar les condicions per a la via unilateral. Si Puigdemont us demana de participar-hi, què faríeu?
—El problema és que només es fa una cosa; l’altra no es fa. Només hem sentit el president Puigdemont parlar de supeditar els acords independentistes a la negociació amb el PSOE a Madrid. El focus el posen a Madrid. Recordo que vam ser nosaltres que vam haver de fer de mediadors a l’inici de la legislatura passada perquè pogués començar. El problema és que després d’haver-se llançat els plats pel cap, ara tornen a competir per veure qui pacta més i millor amb l’estat.

—Em dieu que sí que seria compatible.
—Potser sí que seria compatible, però és que no es fa.

—Diuen que ho faran d’ara endavant. Si us cridessin a participar-hi?
—Si ens criden a recuperar una agenda nacional i social pròpia, evidentment. És el que demanem. Posar damunt la taula quins problemes tenim ara mateix: com encarem els reptes de l’emergència climàtica? Primer, abandonant l’agenda dels macroprojectes; transport públic, amb tren, per a reduir l’ús del vehicle privat; renovables implementades segons els preceptes de la llei de canvi climàtic, i no segons els imperatius de l’oligopoli energètic que forma part del règim del 78; creem una distribuïdora pública que ens permeti de construir sobirania i alhora controlar els preus dels productes de la cistella bàsica, que s’han encarit un 38% els darrers deu anys, i protegim la pagesia dels abusos de les grans distribuïdores; fem l’energètica pública per a controlar des de la producció als subministraments, garantim el dret de l’habitatge, no enviem els Mossos d’Esquadra a fer fora la gent de casa seva; tinguem una llei de lloguers catalana i que es faci un parc públic d’habitatge amb els pisos buits de grans tenidors que els tenen perquè han rescatat la banca…

—Demaneu que es comprometin a això?
—De tot això, en podem parlar. Amb aquestes propostes, o unes altres que resolguin els problemes del país, però de moment veiem, tant en una part de Junts com d’ERC, que la seva prioritat no és la de recuperar una agenda nacional i social pròpia sinó la de pactar més i millor amb el PSOE.

—El 2021 ja vau negociar uns quants compromisos en canvi d’investir el president Aragonès. Un d’aquests era limitar el temps per a negociar la possibilitat d’un referèndum pactat. Ara també ho exigiríeu en canvi d’una investidura?
—La prioritat ha de ser tornar a omplir de sobirania el parlament, tornar a legislar aquí. Amb això ens podem posar d’acord.

—Però jo us demanava per aquesta qüestió en concret.
—Em demaneu si permetrem que continuïn explorant si és possible pactar un referèndum?

—El 2021 vau donar un marge.
—Però aquest marge era perquè nosaltres volíem una legislatura en què, quan acabés aquest període de l’exploració de la taula de diàleg, es convoqués un nou referèndum. Per nosaltres, el problema no és si Puigdemont i Aragonès volen negociar amb el PSOE un referèndum pactat. Nosaltres pensem que això no és viable. El problema és que, mentre es fa això, es deixa de fer el que pensem que cal per a avançar. Nosaltres no creiem en aquesta altra via del referèndum pactat amb el PSOE, no. Pensem que no té futur, que no és viable. Sí que és viable reprendre el nostre procés d’independència recuperant aquesta agenda nacional i social pròpia, reconstruint el moviment popular independentista. Si fem això, si mentrestant volen fer allò altre, no ens hi oposem. Però volem veure Pere Aragonès i Carles Puigdemont dialogant amb la CUP en comptes de dialogar amb el PSC. I, de fet, Carles Puigdemont ja ha tancat la porta al fet que la CUP pugui entrar al govern.

—Hi estàveu disposats?
—No tancàvem cap possibilitat de res, volíem parlar de què faríem aquesta legislatura i no ens feia por desenvolupar cap dels papers, des d’estar a l’oposició fins a garantir una governabilitat o una investidura o entrar en un govern. No ens feia por en absolut.

—I us oferiríeu a presidir el parlament una altra vegada?
—Si hi tenim una entesa… Insisteixo, no tenim cap mena de problema per a assumir les responsabilitats que calgui, però per fer alguna cosa que serveixi, que sigui útil, per fer avançar el país en clau nacional i social. Tenim molt present que la legislatura passada no va servir ni per a avançar en clau social ni per a avançar en clau nacional. I això ha decebut el país. I no volem contribuir una altra vegada a generar aquesta desafecció.

—Quina proposta feu per a defensar el català a l’escola?
—Necessitem derogar aquella llei que van pactar ERC, Junts, el PSC i els comuns que aplanava el camí de la sentència contra el català. Els hem demanat que deroguin la llei i que reobrin el debat implicant-hi tota la comunitat educativa i les entitats. I fet això, necessitem bastir una estratègia conjunta entre totes les entitats, tota la comunitat educativa, per veure com contrarestem aquesta ofensiva contra la nostra llengua que sofrim a tot arreu dels Països Catalans. I, a més, traçar una estratègia conjunta per veure com ens sobreposem a aquesta sentència; traçar també la via de la desobediència, aprenent del que van fer a les Illes. I calen més recursos a l’escola per a garantir la formació continuada dels professionals; calen més aules d’acollida, i tenim un problema clar de ràtios, que les hem de reduir perquè sigui més fàcil de garantir que es compleixi la norma.

—Què us sembla la proposta de doble xarxa que fa Alhora?
—Em sembla un error. Alimenta aquesta idea d’una llengua parlada només per una minoria protegida. Perquè no volem ser una minoria nacional. Volem ser una nació i que la nostra llengua la utilitzi el conjunt de la societat catalana, que sigui una llengua de cohesió. Jo sóc filla de la immersió lingüística, la meva llengua materna és el castellà i la del meu fill és el català. Jo la llengua l’he après a l’escola. La immersió lingüística, quan hi ha els recursos necessaris i quan el català no tan sols es protegeix sinó que hi ha una estratègia d’expansió, d’actuar a l’escola però també en l’àmbit cultural, a les xarxes, en l’audiovisual, en el món laboral, en l’àmbit sanitari…

—No trobeu que pugui ser una solució, assegurar que la immersió sigui real, si més no, en uns centres?
—El que hem de fer és que funcioni la immersió lingüística a totes les escoles, que hi hagi una igualtat d’oportunitats per a tothom. Perquè, si no, farem que sigui la llengua d’una minoria. No podem apostar per aquesta doble línia que alimenta les expectatives de l’espanyolisme, ni molt menys comprar el marc del trilingüisme que en algun moment ha insinuat Salvador Illa agafant totalment els preceptes de Ciutadans.

—Les empreses han d’estar obligades a garantir que els treballadors immigrants que contractin aprenguin el català?
—Sí, proposem que es garanteixin cursos de català, que ja estiguin pagats i que es puguin fer en horari laboral. Pensem que això és clau.

Laia Estrada, en quinze respostes breus

—Quins són els tres problemes principals que té el país?
—Els serveis públics desmantellats, l’emergència climàtica i el dret de l’habitatge, que està totalment vulnerat.

—Quin president de la Generalitat ho ha fet més bé?
—En tota la història dels presidents? Doncs, no ho sé…

—O d’ençà de Jordi Pujol?
—No, aniré més enrere i diré Lluís Companys.

—Heu votat sempre el mateix partit?
—No. Sempre la CUP, tret d’una vegada que vaig votar Esquerra Republicana, que ha estat l’única vegada que els he votat.

—Puc saber quan?
—Sí, va ser amb Carod-Rovira…

—Quina persona us va fer entrar en política?
—Ningú. L’activisme polític forma part de la meva vida, i en un moment determinat, a l’assemblea de Tarragona, vam decidir que encapçalés jo la llista de les municipals i després em van proposar que encapçalés la llista per a la demarcació i, finalment, van decidir que encapçalés la llista de Barcelona en aquestes eleccions.

—En quina ciutat dels altres Països Catalans us agradaria viure?
—Palma m’agrada molt, però tal com està el problema de la turistificació i de l’habitatge, segur que tindria problemes per a trobar-hi un pis. Però Palma. M’encanta.

—Un consell per a algú a qui s’acaba el contracte de lloguer i cerca habitatge?
—Que s’afiliï al sindicat o que militi en el moviment de l’habitatge per defensar els seus drets, perquè la majoria de l’administració no garanteix el dret a l’habitatge de la població.

—Què feu quan us trobeu un sense-sostre?
—Passar-ho malament i tenir moltes contradiccions.

—L’última vegada que vau plorar?
—Doncs… Va ser un dia d’esgotament, de molt d’estrès, de no poder conciliar, de no poder estar amb les persones que estimo prou temps.

—De què teniu por?
—En aquests moments, en què estic en una posició en la política institucional de primera línia, tinc por de no ser prou útil per a donar resposta a la situació en què es troba el país.

—Què us relaxa?
—Ser amb el meu nen.

—Porteu efectiu?
—Molt poquet.

—Les millors vacances de la vostra vida.
—A la Toscana, quan un amic que hi vivia ens va deixar el seu pis durant dues setmanes. Vam fer una mena d’intercanvi.

—Quin és el vostre restaurant preferit?
—Qualsevol taverna d’un casal o ateneu popular dels Països Catalans.

—Alguna cosa que us hagi fet enfadar darrerament i que es pugui explicar?
—Les intervencions del senyor Garriga al debat a TV3. Són insultants.