Laia Aguilar (Barcelona, 1976) fa molts anys que escriu. És guionista de sèries de televisió –ha estat darrere grans sèries catalanes com ara El cor de la ciutat, Ventdelplà, Infidels, Olor de colònia i Merlí, entre moltes més– i, d’ençà del 2008, s’ha capbussat en el món de la literatura. Primer, va entrar amb èxit en la literatura juvenil –el llibre Wolfgang (extraordinari) va rebre el premi Carlemany per al foment de la lectura 2016. I més tard, el 2020, es va estrenar en la literatura per a adults, amb Pluja d’estels, que li féu merèixer el premi Josep Pla de narrativa d’aquell mateix any. El 2022 va publicar Les altres mares i ara publica Tots aquells mars, una novel·la que confronta tres generacions de dones d’una mateixa família –la Matilde, l’àvia; l’Helena, la mare; i la Greta, la filla–, marcades per la desaparició de la Julieta –germana de la Greta– vint anys enrere.

“La vida no és la que un ha viscut, sinó la que un recorda i com la recorda per explicar-la.” Amb aquesta citació de Gabriel García Márquez, Laia Aguilar enceta un llibre amb una prosa lúcida i una estructura que s’entrellaça molt àgilment, ens condueix per les platges, coves, faules i llegendes de Formentera i trenca els silencis familiars.

—Pluja d’estels és ambientada al cap de Creus i Tots aquells mars a Formentera… Us és inspiradora, la mar?
—Sóc una enamorada del mar, m’agrada. I mira que l’he descobert de gran, perquè jo de petita sempre anava a la muntanya amb la meva família. Ara he descobert l’Empordà, el delta de l’Ebre, he viatjat a les illes gregues… M’entusiasma, el mar. A més, em sembla un motiu molt poètic i molt inspirador com a escenari per a construir històries.

—La idea de Tots aquells mars comença amb una capsa plena d’elements marins.
—Exacte. Quan vaig començar a escriure aquesta història, tenia la idea de dues germanes petites, que són la Greta i la Julieta, d’onze anys i set, que estiuegen a Formentera i tenen una relació amb molts clarobscurs i contradiccions; una relació basada en la gelosia. Tenia aquesta relació creada, aquests dos personatges, i també tenia la idea de la desaparició de la Julieta, la germana petita. Amb tot això, vaig apuntar-me a un curs de dramatúrgia a la sala Beckett que es diu “La taula de l’alquimista”, amb Eva Hibernia de professora. En aquest curs es treballava molt la creativitat. Sobretot parlàvem dels somnis, de les imatges, del simbolisme… A partir d’aquí, vaig construir-me una capsa.

—Què hi vau posar?
—Una clau empolsinada que obre un dels escenaris de la meva novel·la, que és la casa de l’àvia Matilde; una posidònia dissecada; un corall marí, i un llibre de llegendes de Formentera. Em vaig anar construint el món. D’una banda, tenia aquesta capsa, i d’una altra un plafó amb tot de fotografies de qualsevol imatge que em vingués al cap. A poc a poc, aquelles imatges anaven sedimentant i, al final, tenien alguna funció que podia incloure en la novel·la. Va ser un procés molt inspirador, perquè va ser com crear a partir d’un punt completament diferent d’aquell a què estava acostumada, que era un punt més realista. En aquest cas, en canvi, vaig deixar-me portar i fluir per la vida. Això és l’escriptura: una escriptura més íntima, més pausada.

Podeu comprar Tots aquells mars de Laia Aguilar a la botiga de VilaWeb

—És curiós que, després de tants anys escrivint guions i novel·les i essent professora a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, encara us apunteu a cursos d’escriptura. Què hi volíeu aprendre, en aquest taller?
—Tenia moltes ganes de renovar-me i de ser jo qui em posés en la situació de l’alumne i no del professor. Fa molts anys que sóc professora a l’Ateneu i em venia molt de gust aprendre un nou llenguatge, el de la dramatúrgia. Sóc una enamorada del teatre, però no en sé res! Aleshores, vaig parlar amb en Marc Artigau, un amic meu escriptor i company, que va recomanar-me el curs. Vaig anar a petar en aquest curs amb la idea d’aprendre a escriure teatre, i tot el que vaig aprendre-hi ho vaig acabar abocant en la meva novel·la [riu].

—Heu parlat d’un llibre de llegendes de Formentera, una gran inspiració per a la novel·la, plena de pinzellades cap a mons fantàstics. Què us va fascinar, d’aquest llibre?
—M’han servit d’inspiració, sobretot, per crear-les [les llegendes de la novel·la]. En aquest llibre hi ha una llegenda que apareix amb molta força, que és la llegenda del rei Sigur, la història d’aquest rei víking que venia de Noruega i que l’any 1108 va topar amb un grup de pirates que custodiaven un tresor a l’illa de Formentera. Aleshores, ell, sabent que aquests pirates tenien aquest gran tresor, va idear tot un pla per a robar-los el tresor i endur-se’l a alta mar. Aquesta història em fascinava. De fet, avui dia encara es munten expedicions a Formentera per a buscar aquest tresor, perquè ningú sap gaire bé què se n’ha fet. Aquesta història, que és real i verídica i que també s’ha convertit en llegenda –se n’ha escrit molt i s’ha anat traspassant de generació en generació– em va motivar molt a fer aquest llibre. I vaig decidir incloure-l’hi. I, aleshores, aquestes dues germanes, la Greta i la Julieta, viuen en tot aquest món màgic de llegendes.

—Quan éreu petita, us agradaven aquestes faules?
—De petita m’agradava molt la ficció, llegir. Era lectora. Recordo que els meus pares tenien tot de llibres de rondalles mallorquines a casa. Moltes nits, abans d’anar a dormir, la meva mare me n’explicava, i tot aquell ideari m’encantava. La ficció m’entusiasma. I, és clar, quan vaig descobrir aquest llibre [de Formentera], em vaig fascinar, perquè hi apareixien sirenes, tresors amagats al fons del mar, pescadors morts, històries de mariners…

—Havíeu tingut cert prejudici envers aquest realisme màgic abans de Tots aquells mars? Us feia respecte d’incorporar-lo en una novel·la per a adults?
—En certa manera sí que tenia posada aquesta barrera, perquè les dues altres novel·les eren molt realistes i m’hi movia molt bé, en el realisme. Però, en aquest cas, veia clar que volia fer un pas endavant. Intentar entrar en un altre món, que és aquest petit punt de fuga que et porta el realisme màgic, amb petites pinzellades, perquè continua essent una novel·la realista. Però sí, volia que apareguessin amb molta força les llegendes o personatges com el de l’àvia Matilde, que parla amb els morts i veu sirenes. És un personatge que hi ha entre dos mons. També hi ha moments en què apareixen somnis… Em venia molt de gust experimentar amb això.

—La maternitat hi és molt present, sobretot perquè les relacions entre mare i filla trontollen. La figura de la mare és imperfecta. Què us n’interessa, d’aquest tema? Com la treballeu, la psicologia d’aquests personatges i la relació entre ells?
—La part psicològica dels personatges és la més important. La primera cosa que m’imagino quan començo a escriure una novel·la són els personatges: qui són, quines contradiccions tenen… No puc fer una història si no tinc molt clar, primer, qui són els personatges. Vaig treballar molt la Greta i la Julieta, i després vaig intentar treballar molt també el personatge de l’àvia Matilde; de la mare, que és l’Helena; i de la filla, la Greta, que torna a Formentera vint anys després. Crec que en les relacions de maternitat i, sobretot, en les relacions familiars, sempre hi pot haver molt amor i comprensió, però alhora molt dolor, ressentiment, culpes silenciades… Tot allò que no s’ha dit, però que s’ha arrossegat. Tot allò que a través de les generacions anem traspassant sense adonar-nos-en… Crec que la família és un element narratiu molt interessant per a explorar, i en aquest cas vaig voler explorar la relació entre aquesta àvia, la mare i filla.

—Comenceu el llibre amb una citació de Gabriel García Márquez: “La vida no és la que un ha viscut, sinó la que un recorda i com la recorda per explicar-la.” Com plasmeu aquesta idea en el llibre?
—Per mi aquesta citació de García Márquez és clau, perquè ens diu que nosaltres ens podem escriure la nostra història de moltes maneres. No és ben bé allò que hem viscut, sinó allò que recordem i com ho expliquem. Quin relat ens fem de la nostra vida. Això és una mica el que li passa al personatge de la Greta, una persona que s’ha fet un relat molt culpabilitzador de tot el que ha passat. Gràcies a les històries que li ha explicat la seva àvia, a les llegendes, a reescriure ella mateixa la seva pròpia història, pot donar un nou enfocament al que ha estat la seva vida. Tots ens expliquem una història que pot tenir molts punts de vista diferents. La novel·la parla d’això, del poder reparador que tenen les històries.

—A la novel·la, l’Helena, la mare, es pregunta: “En quin moment vaig començar a estimar més una filla que l’altra? En quin moment vaig renunciar a fer-li de mare?” Així i tot, ens adonem que cap de les tres protagonistes no és tan bona ni tan dolenta…
—Sobretot he intentat no jutjar els personatges. No moralitzar. M’és igual què facin, jo no diré si està bé o està malament. Senzillament, són humans i cometen errors com ens passa a tots, no? Aleshores, per exemple, el personatge de l’àvia és un personatge molt tendre que s’estima molt la seva néta, però alhora també és un personatge que amaga coses, que ha silenciat moltes veritats i que prefereix viure en el seu món de fantasia per no haver-se d’enfrontar a la realitat. La mare, efectivament, és capaç d’abandonar, però alhora estimar. I tenim, finalment, el personatge de la Greta, que també necessita enfrontar-se als dimonis del seu passat. Totes tres tenen aquest punt fosc i lluminós.

—El personatge de la mare és el més fàcil de jutjar: abandona la Greta quan era una nena i la culpa de la desaparició de la Julieta.
—És possible, perquè que una dona abandoni una filla encara és un tema tabú. Que això es pugui produir sembla un fet antinatural. Aquesta dona ho fa i en té motius. Jo l’entenc. És un personatge que no el considero dolent, simplement entenc que té motius profunds i molt de dolor per a prendre aquesta decisió. De totes maneres, crec que és el personatge més poc amable que hi ha a la novel·la.

—Perquè no solament abandona la Greta sinó que també alimenta la gelosia entre germanes: la Julieta és la filla preferida.
—La Julieta i la Greta tenen una relació de germanes: s’estimen molt, però alhora hi ha una forta gelosia de la germana gran cap a la petita, perquè la petita és la preferida. Vaig voler endinsar-me molt en tot aquest món de la gelosia que podia experimentar la Greta essent tan petita, perquè crec que és un fet molt dolorós entendre o percebre que la teva mare no t’ha triat a tu, sinó que ha triat a la teva germana. És un fet que es viu en algunes famílies. Pots estimar més un fill que a l’altre? Em semblava tota una font de conflicte interessant per situar sobretot en aquesta etapa d’infantesa del personatge de la Greta.

—De fet, la Greta decideix de tallar la relació amb la mare. Sou de les que creieu que tot és perdonable?
—Crec que perdonar segurament ens ajuda a estar més tranquils amb nosaltres mateixos, però crec que no tot és perdonable. No ho sé. Si tens un pare abusador, per exemple, no sé si cal perdonar-lo. Ni tampoc sé fins a quin punt ens faria bé perdonar-lo. Per tant, no crec que tot s’hagi de perdonar en aquesta vida, però sí que el perdó és un element important, i en aquesta novel·la la idea del perdó apareix amb molta força.

—La vostra feina principal continua essent de guionista?
—Ara bàsicament em dedico a escriure llibres. També dono classes d’escriptura a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i, puntualment, encara faig guions. Per exemple, una de les últimes coses que he fet ha estat el guió de la pel·lícula Wolfang, que és una novel·la meva que ara s’ha convertit en una pel·lícula. L’han filmada aquest estiu i s’estrenarà el 2025. També vaig treballar en una sèrie de TV3, fa relativament poc, que es diu Jo mai mai. Encara vaig fent algunes col·laboracions en el món del guió, però me n’he anat apartant amb la voluntat d’escriure les meves històries, fer literatura, que és el que més em ve de gust.

—És gaire precari, el món del guió?
—Pel que fa a guanyar-se la vida, és molt més precari el món de la literatura. El món del guió et permet de viure’n i et permet de viure molt bé. M’hi he dedicat molts anys i anava fent una sèrie darrere l’altra. El món de la literatura és una aposta personal molt grossa. Vull escriure i m’ho vull creure, però costa molt de vendre llibres. Encara costa molt que la gent llegeixi.

—I com valoreu el moment actual de les sèries de ficció catalanes? Hi va haver l’època daurada amb La memòria dels Cargols, El cor de la ciutat, Ventdelplà, Porca misèria…
—Crec que TV3 fa sèries de producció pròpia que estan bé, i aposten per la ficció pròpia. Al cinema també aposten molt per la ficció pròpia i es fan pel·lícules boníssimes. Van sortint directores i directors interessants. Crec que, a diferència d’unes altres èpoques en què només teníem les televisions, ara es pot treballar per a plataformes i, per tant, s’ha diversificat molt més i és interessant. Crec que som en un moment bo, que es fan ficcions molt interessants. Per exemple, ara fa poc acabo de veure la sèrie The Bear i m’ha fascinat per les estructures de narrativa, de personatges… La bona ficció és això.