La Maria: “La música em cura el cervell, m’ajuda a transitar el dolor, les ruptures”

Maria Bertomeu, coneguda artísticament per la Maria, ha publicat el segon disc, el primer de llarga durada. Robina es considera el treball més íntim i revolucionari de la cantant d’Oliva (Safor), que transforma la música tradicional valenciana des de l’arrel fins a l’avantguarda. Inspirat en la pedra preciosa del robí, el disc és un viatge emocional a través del procés de renaixença que ha viscut l’artista arran d’una ruptura. En paraules del crític i musicòleg Josep Vicent Frechina, Robina és “una immersió a pulmó obert en les profunditats més tèrboles i inquietants del trencament emocional. Un atzarós exercici de replegament interior, ordenació del dolor i provisió d’autocures”. El treball també s’ha acompanyat del videoclip de la cançó “Adoració a Robina”, un homenatge a les persones que lluiten contra la depressió. Una lluita de la qual Maria en sap molt.

—Com ha estat la rebuda del disc?
—Estic supercontenta, m’han arribat molts comentaris molt positius. I també d’altres que m’han dit: “Maria, m’està agradant molt el disc, però encara no he acabat d’escoltar-lo perquè vull fer-ho a poc a poc.” Aquests comentaris m’han agradat molt. És un disc que m’ha costat moltíssim. Aquest segon ha estat una cosa dura. Sabia molt bé el que volia dir, però no tenia una referència clara, i hem fet una cosa nova que puga ser una referència per a altres persones. La idea de fer-lo com una història, narratiu, dintre de la indústria també és complicada. És un disc per a escoltar-se’l tranquil·lament i en directe s’acabarà d’entendre.

—Qui és Robina?
—El concepte del disc es pot englobar en eixe adjectiu que vaig inventar per poder explicar el resum de tot. Seria com una dona mineral amb les seues coses bones i roïnes. Els diamants tenen moltes cares i tenen molta llum, i quan veus la llum, l’altra cara té ombra també. Ho vaig veure molt reflectit en les persones. Robina seria com una persona molt resilient, que és conscient de les seues debilitats i que sempre intenta buscar la part de millora.

—En què us heu inspirat per crear Robina?
—No m’he inspirat en res, m’he limitat a contar la meua experiència en la salut mental i com he treballat amb la psicòloga i amb la resta de psicòlogues per les quals he passat. Ja fa deu anys que hi vaig i he intentat explicar eixa part de la meua vida que encara no havia dit. Sobretot és un cant, en el meu cas, a la infantesa pròpia i a la curació, almenys, d’aquesta etapa de la vida. També hi ha cançons molt màntriques.

—Hi ha certa simbologia amb el robí roig, es pot relacionar amb l’imaginari religiós?
—Sí. No sóc creient de cap religió, però en la teràpia psicològica sempre intentes posar-te tu al centre, no com a egocentrisme, sinó com a estudi. Posar-te al centre i ser una espectadora de la teua persona, per poder veure les fortaleses i les debilitats que tens i no canviar-les, sinó escoltar-les, mirar-les i acceptar-les. I fer-te’n responsable, si és que t’has de fer responsable d’alguna cosa. Eixe vessant de posar una persona al centre el veig molt reflectit en el que seria la religió, però no és en eixa faceta.

—El disc neix d’un desamor. Com ha estat el procés de traslladar tot eixe dolor a un treball discogràfic?
—Aquesta és la pregunta, el quid de la qüestió. Hi ha moltes ruptures d’amor, d’amistat, de família, del que siga. El disc es pot aplicar a qualsevol història, a un objecte, si has perdut alguna cosa en la vida. No sé com explicar-t’ho.

—Imagine que ha estat un procés sanador, d’alguna manera…
—Sí, intente fer anàlisi i pense, ja veus tu, la música, són ones sonores que escoltes i no et donen a menjar, no t’alimenten. Però sí que et cura, a mi em cura el cervell, m’ajuda a transitar el dolor, les ruptures, el que m’ha passat al llarg de la vida. M’hi refugie i m’ajuda a transitar-ho. Té màgia, no cal explicar-ho, la música és per a això. Potser no sé explicar-ho parlant i amb paraules, però en la música sí que sé fer-ho.

—Robina es divideix en tres parts. Com les definiríeu?
—Les tres parts són ruptura, buit i enamorament, i és un cicle. Per a mi són aquestes tres parts, potser per a una altra persona cal una altra part per a poder sanar un procés de dol. Ruptura seria quan se’t trenca alguna cosa, de les relacions que siguen. El buit seria eixa crisi existencial, que et comences a parlar malament, que dius “és que sempre estaré així, és que em quedaré sola, és que així qui m’ha d’estimar…” Eixes típiques coses que passem tots i totes quan tenim una ruptura. I l’enamorament és quan tu ja dius, d’acord, jo sóc així, jo m’accepte, jo estic així bé. Jo li deia a la meua psicòloga: “És que jo vull trobar algú que m’estime com jo estime.” I em deia: “Doncs ets tu la que ho has de fer així, no pots buscar una altra persona que t’ho faça.” Quan acceptes això, ja tot va millor. Si vénen més persones a la teua vida, amics, amigues, familiars, amors o el que tu vulgues, serà fenomenal, però tot funciona millor si tu estàs millor. Això no ho he inventat jo, això és teoria pura. Després no la complim, però…

—Aquest és considerat el vostre treball més íntim i revolucionari. Com ho valoreu?
—És un disc del qual em costa parlar perquè és tan personal que no sé definir-ho. No sé explicar-ho, has d’escoltar-lo i intentar fer-te’l teu i explicar-te tu mateixa el que escoltes, per això és íntim. Sempre em plantege que podria fer-ho sobre un personatge, però em sembla molt complicat, em sembla molt més fàcil transitar-ho i ja està.

—La cançó “Adoració a Robina” és un homenatge a les persones que tenen depressió o n’han tingut. Per què heu volgut fer aquest homenatge?
—Perquè quan decideixes anar a teràpia, una part de tu ja està millor. Els meus pares em van portar a teràpia quan tenia setze anys. S’ho van llevar del menjar i de la roba, els va costar moltíssim. La meua mare estava a l’atur i això també és una realitat, anar a teràpia és car, és caríssim. Llavors, quan ells decideixen portar-m’hi, ja em trobava millor i és una cosa que he compartit després amb altres persones que han passat pel mateix. Quan decideixes anar a teràpia estàs millor perquè, encara que ara estigues enfoscada o estigues en eixa cova, tu ja saps que hi vas perquè necessites millorar i eres conscient d’això. Almenys et recolzaràs en algú. “Adoració a Robina” és que a partir d’ací tu t’estàs cuidant, estàs deixant que et cuiden. És molta tensió la que acumula una persona amb depressió, perquè tens el patiment de voler estar bé, de solucionar-ho, i potser no pots, potser necessites algú que et tire un cable.

—Dieu que els problemes de salut mental us han acompanyat d’ençà que teníeu setze anys. De quina manera?
—A setze anys vaig tenir una depressió que em va implicar anar a teràpia. Els meus pares no sabien com ajudar-me. És molt dur que la teua filla et diga que es vol morir, literalment, amb eixes paraules. Escoltar això d’un fill… Jo no tinc fills, però em puc imaginar que és una cosa terrible per a un pare o una mare. En eixa època, a més a més –ja fa deu anys, jo en tinc vint-i-sis–, la psicologia encara estava començant. Les consultes que hi havia a Oliva eren poques i no ho vam contar a molta gent perquè encara es començava a parlar obertament d’això sense dir-te: “Escolta, estàs boja.” La salut mental és fer-se’n càrrec i anar a un especialista que realment et puga ajudar i explicar què és el que et passa. Tu no ho tries, el teu cervell reacciona així i és una cosa que cada dia més es demostra que és hereditària i que les tendències depressives o ansioses són una cosa innata.

—De fet, dieu que les psicòlogues us han salvat la vida…
—Sí, literalment m’han salvat la vida, sí.

—Això evidencia la necessitat que la sanitat pública invertisca més en aquesta mena de serveis…
—Clar, és caríssim. Els meus pares pagaven i jo no m’adonava del que costaven les sessions i tampoc volien que ho sabera, perquè si ho haguera sabut, m’hauria sentit encara pitjor. Això és una altra cosa que al·lucines molt. Després, quan et fas gran i tu mateixa et fas responsable d’aquesta despesa econòmica, necessària, però despesa econòmica molt gran… Realment, he valorat els meus pares, com s’ho van passar. Veure un fill així i haver de pagar aquesta quantitat de diners és molt fort. Si haguera hagut un servei públic de psicologia adequat, eficient i disponible, evidentment, els meus pares sempre han confiat en la salut pública, en l’educació pública i en tot el que siga públic. Anar a teràpia privada és de les úniques coses que ells han fet en la seua vida d’anar a un lloc privat.

—També dieu que Robina es pot plasmar en les vostres celles, que us heu deixat de fer. Com s’explica això?
—Un dia tenia un concert i va ser com, buf, ara tinc això per a fer, he de fer-me la roba, he de planxar-la, he de fer-me les celles… No puc fer tantes coses. He estat tota la vida molt peluda. En el col·legi, no ha estat bullying, no m’afectava com a tal, perquè de seguida hi posava remei, anava a l’esteticista, em depilava i ja està. Intentava anar-hi cada setmana, taca, taca, taca, per intentar que no em digueren res. I t’acostumes a fer-te sempre les celles. I va ser com, escolta, no recorde les meues celles com són. Com és possible que no recorde les meues celles? Porte mitja vida fent-les superfines i va ser l’estiu passat, que ja tenia més vacances, que les vaig deixar. Ja està bé.

—També vam entrevistar Sandra Monfort, que deia que ja era hora que les dones artistes us féreu lloc. Com valoreu l’escena?
—És un moment bastant important. En aquests últims anys hi ha hagut molta proposta nova i hi ha molts projectes encapçalats per dones al País Valencià que realment tenen una qualitat molt alta. Això és molt guai. És molt interessant que el públic també es queixe de cartells de festivals, que no sols siguen els artistes i les artistes perquè nosaltres, de vegades, també tenim un poc de dificultat d’assenyalar-los, perquè és la nostra feina. Que el públic siga qui demane un feminisme real i econòmic també per a la gent, és increïble.

—El musicòleg Josep Vicent Frechina també deia en una entrevista a VilaWeb que havíem de ser consumidors actius de música en català.
—Sí, tu eres la que has de posar-te-la en una llista de reproducció, no te la posen de casualitat. Has de despuntar molt. Els artistes que fan música en català i estan en una llista molt consumida, on hi ha més música en castellà, que es posa en una discoteca, han estat coses molt punteres que passen una vegada cada molt de temps. I, de moment, encara no s’hi veu cap dona, tampoc. La música en valencià es pot veure reflectida en la lluita feminista. Una dona ha de despuntar molt, ha de fer-ho molt bé. És esgotador haver de fer-ho superbé perquè et puguen valorar. La música en valencià és el mateix.

—I, fins i tot, essent molt bona, de vegades no despunta.
—Clar, és una etiqueta d’autoodi. A mi m’ha passat de dir a una persona que em dedique a fer música i que em demane que li pose alguna cosa. Jo no li dic que faig música en valencià. És una cosa que per a mi és tan normal que, per què he de dir-ho? Li pose una cançó meua i a la primera paraula en valencià diu: “Ah, però és música en valencià.” Ostres, és fort. Jo hi detecte dues coses. Un odi cap a la llengua, i menyspreu cap a la meua música, que no li dónes cap oportunitat, automàticament ja la descartes, com si fóra música de segona.

—Dieu que feu música tradicional del segle XXI. Com ho definiu?
—Ara la música tradicional no és una veritat que està sobre la taula i les noves generacions estem posant-la en dubte. Ja està tot inventat. Tots els gèneres estan ací. Ara el que ens queda és jugar amb ells, poder mesclar coses, poder investigar i crear més coses. Sempre dic que és música tradicional del segle XXI perquè la música tradicional ha anat variant amb els segles. La música tradicional sempre està perquè la seua naturalesa de ser és adaptar-se a la societat honesta. Quan no hi havia instruments, es cantava a cappella. Quan van començar a aparèixer els instruments, si eres pobre i volies cantar, ho havies de fer amb elements de cuina, no tenies guitarres. Quan tenies guitarres, podies. Si ara tenim tecnologia, s’ha d’aplicar, perquè si no, estem anant contra la música tradicional. És increïble que en l’actualitat es facen totes les versions que sempre s’han fet, però tampoc no ens hem d’oblidar de crear-ne de noves, perquè d’ací a vuitanta anys se’n tinguen encara més i es puga dir que d’aquest període a aquest es va fer així, d’aquest a aquest, així.

—Sou alumna del conservatori de Catarroja, que va quedar molt malmès per la gota freda. Com ho vau viure?
—Molt heavy, molt heavy. El 29 d’octubre teníem classe de guitarra al conservatori, en el seminari, que és a la planta baixa, on va arribar l’aigua a un metre vuitanta. Jo tenia classe a les set i mitja. Ho pensem tots els que havíem d’anar a classe a eixa hora… És que haguera passat alguna cosa, haguérem perdut el tren, ens haguérem banyat en el tren, haguérem anat en el cotxe, potser haguérem perdut el cotxe, potser haguérem passat la nit a les plantes del conservatori. No sabem el que haguera passat, però ens haguera pillat allí. L’Ajuntament de Catarroja va aturar l’acció educativa, a migdia va dir que no anàrem i, encara sort, a les set ja estava tot fatal. Si a la planta baixa va arribar a un metre vuitanta d’aigua, al soterrani, que és on estava l’auditori, van tardar molts dies a poder drenar l’aigua, perquè va haver-hi un abandó per part de la Generalitat espectacular. El professorat de Catarroja hi ha estat des del primer moment, tots, i gràcies a ells els alumnes hem pogut tindre classes online, hem pogut sentir que el nostre professorat hi era i que han tret les coses, perquè per la Generalitat no ha estat.

—En quina situació es troba ara el conservatori?
—Ara està tancat, està parat. Fem classe al CEIP Jaume I, un col·le públic que estava un poc més cap a dalt del conservatori i no es va inundar tant. Potser tornem a l’abril o al maig, no se sap encara.

—Com valoreu la gestió que se n’ha fet?
—És que la gestió de la dana ha sigut… Jo tinc una paraula des del primer moment i és “dantesca”. Pitjor que un teatre de mal gust. Cada dia passen coses. Avui dia, encara hi ha persones treballant i buidant, cotxes aparcats fora dels garatges, cotxes per recollir, cotxes nous de concessionaris, evidentment, perquè la vida treballadora continua. I és dantesc. És una cosa per a sentir-se amb molta vergonya.

—L’homenatge que vau fer a les víctimes cantant “Mon vetlatori” al programa La Resistencia de televisió espanyola va ser molt emocionant.
—Anava amb por de no ofendre ningú i que la gent no s’ho agafara com una cosa meua. Tenia un sentiment molt agredolç, d’impostora, per aquesta desgràcia vinc jo ací… La gent ajudant als carrers, dos dies després vaig anar-hi jo i era com, mare meua, açò no té cap sentit. “Mon vetlatori” ha canviat el sentit original de la cançó. Ara tinc molt de respecte de cantar-la, perquè sé que aquesta cançó potser ha marcat, és important per a les persones que han patit la dana i la cante pensant molt en el que significa.