30.04.2023 - 21:40
|
Actualització: 01.05.2023 - 13:56
Ningú no ho diria, però l’actriu Julieta Serrano té noranta anys. Això vol dir que en té gairebé setanta de trajectòria professional, tota una vida lliurada al teatre i al cinema. El món de la interpretació va salvar una nena marcada per la postguerra, que va començar a les obres infantils del Romea i al cap del temps va haver d’instal·lar-se a Madrid i deixar enrere, amb certa pena, una Barcelona que encara no tenia l’esplendor teatral de més endavant.
Serrano ha fet molt de teatre a totes dues ciutats, amb obres com ara Les criades, en què va coincidir amb Núria Espert. Però la popularitat li ha donat el cinema, especialment a partir dels films de Pedro Almodóvar. A Catalunya, entre més directors, va treballar amb Ventura Pons en llargmetratges com ara Carícies. Aquesta trajectòria dilatada –es podrien esmentar desenes de títols– va ser reconeguda el 2014 amb el Gaudí d’Honor i torna a ser-ho ara amb la Creu de Sant Jordi. Parlem amb ella sobre la seva trajectòria i també sobre com ha rebut la notícia d’aquest premi. La conversa ha de ser breu perquè prefereix no allargar-se més, però tenim temps de parlar dels seus inicis i d’un dels punts febles que l’han acompanyada durant la seva carrera: la inseguretat i la timidesa.
—Com heu rebut el fet de ser premiada amb la Creu de Sant Jordi, un premi que ve de casa vostra?
—Amb molta sorpresa, mai no se m’acut esperar cap premi, no hi penso. És un premi molt important i m’he sentit molt afalagada. Els premis em fan il·lusió tots, més grans o més petits, donats pel jurat o per companys… El centre de tot és sempre el mateix: l’amor que sento que em tenen. Et diuen que ets considerada dins la teva feina.
—Vau créixer en una família d’artistes. Aquesta és l’arrel de la vostra passió pel cinema i el teatre?
—Els meus avis eren actors, tenien una petita companyia de sarsuela, i tenia unes ties que eren actrius i cantants, però això no ho vaig viure perquè una de les meves ties es va morir molt jove. Una altra tia era l’Enriqueta Serrano, casada amb el compositor Pablo Sorozábal. El meu avi es va morir quan jo tenia tres anys i a la meva àvia ja la vaig conèixer retirada. Tot i això, a casa es vivia un ambient d’amor pel teatre: amb l’àvia hi anava molt, i crec que el meu pare era un actor frustrat. Ho duia a les venes… [Riu.]
—De quina manera el teatre i el cinema van ser un refugi durant la vostra infància i adolescència en la postguerra?
—El cinema era com un aliment. Anàvem als cinemes del Poble-sec: el Condal, el Monumental, el Diana… Com que feien diverses pel·lícules, amb el meu germà portàvem el berenar i ens hi quedàvem tota la tarda. Era una finestra a un món que llavors no tenia res a veure amb el nostre. La vida de la postguerra era molt dura: no hi havia menjar i érem una família humil, la meva mare era modista.
“El cinema era una finestra a un món que llavors no tenia res a veure amb el nostre”
—No vau estudiar teatre, vau començar directament amb el teatre amateur.
—Vaig començar d’aficionada a Barcelona a tretze anys. Em van donar suport, els pares, però el meu pare em deia que ho tindria difícil perquè no hi havia teatre. Vaig començar a l’Orfeó de Sants, a l’Orfeó Gracienc i després fent moltes obres infantils al Romea, on vaig conèixer la Núria Espert. Ens vam fer amigues en aquell camerino…
—Dieu que no hi havia teatre a Barcelona. Com va ser aquest procés d’haver-vos-en d’anar a Madrid?
—No vaig anar-hi expressament. Treballava de dibuixant perquè els meus pares van veure que ho podia desenvolupar, al cap i a la fi, el teatre era un somni impossible… José Luís Alonso em va contactar per a El diario de Ana Frank. Allà vaig conèixer la Berta Riaza i l’Alicia Hermida. Quan Miguel Narros, amb qui havia treballat, es va adonar que era molt difícil de fer coses a Barcelona, se’n va tornar a Madrid i el 1957 em va trucar per fer La rosa tatuada. Vaig estar set anys anant i venint de Barcelona, pensava que era provisional. Fins que em vaig adonar que a Barcelona, en aquella època en què vaig començar, encara no hi havia possibilitats, era molt desèrtica, no hi havia teatre per a poder-t’hi dedicar. Hi havia el Romea, però gairebé totes les companyies venien de Madrid.
—Va ser dur?
—Marxar de casa va ser molt dur, volia continuar vivint a Barcelona. Per mi era el meu lloc, la meva família, els meus amics… Però a Madrid em donaven la possibilitat de fer teatre, i com que aquest era el meu somni estava dividida entre totes dues ciutats. Vaig tenir la fortuna d’agradar molt a Madrid, i em van donar molta feina.
“Marxar de casa va ser molt dur, volia continuar vivint a Barcelona. Però a Madrid em donaven la possibilitat de fer teatre, i era el meu somni”
—Encara era una Barcelona sense els Joglars, sense el Lliure, sense els Comediants…
—Vaig néixer deu anys abans d’hora. Si hagués nascut deu o quinze anys més tard, potser hauria estat al Lliure, perquè era a tot arreu i dormia poquíssim. Després vaig anar molt a Barcelona a veure el Lliure, però quan ja me n’havia anat.
—Heu explicat que éreu molt tímida, amb moltes pors. Com vau acabar traient-vos-les de sobre?
—Ara tots els actors diuen que són tímids, però jo ho era de veritat! [Riu.] No tenia timidesa a l’hora de sortir a un escenari, però sí en la vida personal. El teatre, el cinema i la televisió em van donar possibilitats d’obrir-me i madurar, van acabar essent una teràpia fantàstica.
—Patíeu la síndrome de la impostora? Aquesta pregunta interna constant de “què hi faig, ací”?
—Crec que passa a tots els actors i a tothom que es dedica a disciplines artístiques. Tot allò que tingui a veure amb exposar-te, obrir-te a un públic que t’aculli, és una situació que et fa patir i et genera dubtes. Et passa de tot, és molt delicat…
“Ara tots els actors diuen que són tímids, però jo ho era de veritat!”
—Què va significar Pedro Almodóvar per a la vostra carrera?
—La primera persona que em va donar l’oportunitat de fer cinema va ser Mariano Ozores, i després Jaime de Armiñán, a Mi querida señorita, un clàssic. Almódovar va significar un gran amic, i continua essent-ho. Té molt de talent i n’aprens molt, igual que he après amb tots els directors amb qui he treballat. Ell ha estat un dels més carismàtics i m’ha obert la possibilitat de premis, però sobretot l’oportunitat de fer comèdia. Sempre havia fet més drama i tragèdia, i fer comèdia és fantàstic.
—Considereu que ja us heu retirat del tot?
—Tinc noranta anys i estic una mica cansada. No vull parlar de retirar-me, perquè si em truquen per a alguna cosa que m’agrada molt i és petita i no gaire esgotadora potser m’ho penso. No ho sé, la vida ho decidirà, l’important és viure el present!
