Júlia Taurinyà: ‘L’estat francès és un estat espanyol intel·ligent’

La setmana passada es va presentar a Perpinyà la primera delegació del Consell per la República, que serà capitanejada per Júlia Taurinyà. És periodista de France 3 –on deixarà temporalment les cobertures polítiques mentre treballi al consell–, però també és coneguda per haver bregat per fer visible el catalanisme de Catalunya Nord, tan sovint oblidat pel sud. La participació de catalanistes del nord en l’organització del referèndum, els presos polítics, els exiliats i, fa poc, el tall de la AP-7 a la Jonquera, han fet créixer el suport al procés català, del qual Taurinyà destaca la transversalitat: ‘Ara ens hem posat de moda i interessem, i ho hem d’aprofitar.’ No escatima crítiques als catalans del sud i els demana que no els mirin amb paternalisme: ‘No som una cosa tan perduda, no anem tan malament. I som la prova que ser català no és ser espanyol.’ Per a pensar-hi.

—On vàreu créixer?
—El meu pare és de Vallestàvia, de manera que sóc filla del Canigó. He crescut al Conflent, al costat de Prada, on he cursat al col·legi i al liceu, i després vaig anar a estudiar a Perpinyà. Allà vaig fer estudis catalans, una carrera que només es fa a Perpinyà: hi estudies història, geografia i literatura dels Països Catalans.

—No sabia que existís aquesta carrera.
—Sí, és una carrera pública de la Universitat de Perpinyà. És una carrera especial que van crear els anys noranta. I encara continua. I s’imparteix dins del campus en una casa que es diu la Casa dels Països Catalans. Tot es fa en català i tot dins el marc dels Països Catalans. És l’únic lloc del país on es formen estudiants amb aquest marc. Per això dic que tenim una perspectiva de Països Catalans molt més clara que gent del Principat. Vaig cursar els tres anys a Perpinyà i el segon any de màster –perquè a l’estat francès es fa en dos anys– vaig anar Barcelona a fer un Erasmus. Bàsicament vaig fer més militància que res més. Vaig ser portaveu de la Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans. I tot això mentre em pagava els estudis col·laborant amb mitjans com Ràdio Arrels i després France 3, on encara treballo.

—El català l’havíeu après a l’escola?
—No, jo tota l’escola l’he feta en francès. He anat a l’escola pública francesa i el català m’arriba fent una optativa. Paral·lelament, també m’arriba per la Universitat Catalana d’Estiu, perquè visc al costat de Prada. D’adolescent hi participo i prenc consciència que no tan sols el parla la gent gran, com els meus avis, sinó que també hi ha joves, amb qui entro en contacte. Allà m’adono del potencial del català i a partir d’aquell moment poso el català en la meva vida.

—Els vostres avis parlaven català.
—Sí, els meus avis, tant per part de mare com de pare, parlaven català. Per part de pare parlaven català entre ells i en francès als seus fills. El canvi lingüístic a Catalunya Nord es produeix després de la Segona Guerra Mundial. En el cas de la meva mare és molt clar. Tenia una germana catorze anys més gran que va néixer abans de la guerra i li parlaven en català, mentre que a la meva mare, que va néixer després de la guerra, li parlaven en francès. Jo amb els meus pares sempre vaig parlar en francès, però sentia els avis parlar en català, sobretot quan es deien secrets. Després vaig venir jo, que vaig començar a recuperar la llengua quan tenia tretze anys, i després em va anar seguint tota la família. El pare va tornar a utilitzar el català uns quants anys més tard, després les germanes i la meva mare. Ara tota la família parla català.

—Que bo! L’heu recuperat per a tota la família.
—Sí! No el parlem sempre entre nosaltres perquè la llengua de la intimitat, de l’afectivitat, continua essent el francès. Però quan sortim a fora, ens comuniquem en català, ens escrivim en català… No gràcies a mi, però a través meu, tota la família ha recuperat el català. Perquè la cosa, la llavor, ja hi era. Ha passat en moltes famílies de Catalunya Nord. Quan una persona engega, la resta segueix, perquè la identitat és molt profunda, molt forta, i cal poca cosa perquè rebroti i la gent tingui ganes de parlar-lo.

—Comentàveu en un fil de Twitter el menysteniment de què sou objecte per part dels catalans del sud. Per què creieu que passa?
—Això passa per l’autoodi que teniu els catalans del sud. Quan un té un accent diferent, canvieu de llengua. És un drama perquè hi ha nord-catalans que volen fer servir el català quan travessen la frontera i es troben que no ho poden fer perquè els responeu en francès o en castellà. De la mateixa manera que TV3 subtitula el batlle de Perpinyà quan fa declaracions en català. No sé si ho van fer pel soroll ambiental, però és el mateix fenomen. I això fereix. La gent de Catalunya Nord ve amb molts complexos, una vergonya immensa de parlar català; li costa molt. Jo vaig fer de professora de català a adults i de debò que poden plorar per la llengua perquè els toca una cosa tan profunda, tan arrelada, que potser els fa recordar la cançó de bressol de l’àvia. Per això, als catalans del sud els dic que pel que fa a la llengua han de tenir cura de nosaltres.

—Al tall de la AP-7, sorprenia veure pintades de les Armilles Grogues en suport a la causa catalana, però en francès.
—És que la llengua a Catalunya Nord no és el fet més important. La llengua molta gent l’ha perduda. Als anys cinquanta, totes les famílies, sense excepció, passen al francès. Per nosaltres el fet més important és la identitat. A molta gent, si els ho demanes, et diran que són catalans. Fins i tot els que acaben d’arribar –perquè a Catalunya Nord només un 40% hi ha nascut i el 60% ve de fora–, a partir del moment que s’hi instal·len se senten catalans. No saben la llengua, però et diran ‘jo sóc català’. Per això quan els francesos vénen a Perpinyà, veuen banderes a tot arreu i ho troben molt diferent de la resta de l’estat, perquè només hi ha simbologia catalana. Vosaltres, els principatins, en canvi, quan vénen només veieu les coses franceses que puguem tenir.

—Com tracten el cas català els mitjans francesos?
—Hi ha una gran diferència entre el tractament dels mitjans nord-catalans i els francesos. Els parisencs, la majoria no entenen què passa. Hi ha problemes diferents. N’és un els corresponsals que viuen a Barcelona o Madrid. Ja fa molts anys que són aquí, probablement massa, i la majoria transmeten unes informacions esbiaixades. Hi ha pocs corresponsals que actualment facin una cobertura neutral. També cal tenir en compte que les redaccions els deuen demanar això. Els va molt bé el discurs contrari a allò que pensa l’independentisme, perquè des de París no es pot entendre absolutament res del que passa a Catalunya. L’estat francès és un estat molt centralista. Per ells els nacionalismes són sinònim d’extrema dreta; moviments tancats i provincians. Des de París, es veuen els catalans, els bretons, els bascos, els occitans, els alsacians com uns provincians. I veuen Catalunya com una mena de caprici de rics egoistes. Per això crec que hi ha molta indiferència i menyspreu. Però tot això ha canviat una mica amb els aldarulls de després de la sentència.

—Per què?
—Perquè els mitjans han enviat nous periodistes, que han fet noves mirades, més fresques i menys contaminades pel discurs dominant de l’estat espanyol. I també perquè han estat mobilitzacions que s’han pogut entendre millor a l’estat francès. Allà hi ha una cultura molt important de la vaga, de la protesta, i quan hi ha mobilitzacions no és la revolució dels somriures. Al Principat es veu molt bé la petjada del franquisme, perquè va tallar la cultura de la mobilització. I molts francesos, quan han vist contenidors cremats, han vist que potser això anava de debò. És molt difícil d’entendre des de fora, veure gent que somriu en manifestacions pacífiques, i que llavors es queixi. ‘Per què es queixen, si somriuen?’

—Veuen l’independentisme català massa tou.
—Sí, no l’entenen perquè és massa suau. No entén per què la gent somriu! ‘Realment us queixeu?’, es pregunten. I per això van anar molt bé els aldarulls posteriors a la sentència, perquè s’assemblaven més a les protestes que tenim a l’estat francès. I la gent, finalment sí, van veure que hi havia un problema.

—A Catalunya Nord també ha crescut el suport al procés?
—Sobretot a partir del referèndum. El fet de saber que Catalunya Nord havia ajudat en l’organització de la votació va fer pujar molt l’autoestima de molts nord-catalans. I a partir del moment en què hi ha hagut els primers presos, molta gent ‘ha sortit de l’armari’. És un moment dramàtic, però no hem estat mai tan bé i hem fet un salt brutal quantitativament i qualitativament en el catalanisme. La identitat catalana és molt arrelada a Catalunya Nord. Penseu que un quart de la població té algun lligant amb l’exili republicà. I veient que hi tornava a haver gent a la presó, gent exiliada, s’han despertat sentiments. I per això molta gent ha pres posició.

—Hi va haver un manifest signat per batlles de Catalunya Nord, amb representants de tots els partits. Curiós, oi?
—El suport a tot allò que passa a Catalunya és molt transversal. Mireu, al voltant de la delegació del Consell per la República s’ha muntat un grup de suport amb personalitats de Catalunya Nord que representen tots els partits polítics, des de l’esquerra més radical com la França Insubmisa de Melenchon, fins a la dreta més dura. Ara anem a llocs, actes i concentracions on no coneixem ningú. No havia passat mai, abans ens coneixíem tots. I és molt sa. Els Republicans és un partit aliat del PP, i tenim càrrecs electes d’aquesta formació que donen suport d’una manera molt clara i molt ferma a Catalunya. O el Partit Comunista, que ha fet un canvi radical en aquest aspecte. Fins ara era un partit molt jacobí i gràcies a la feina de Nicolas Garcia ha canviat la línia ideològica i ara dóna suport a l’autodeterminació dels pobles i denuncia la repressió espanyola, fet inimaginable fa dos anys.

—I el tall de la Jonquera? Quin efecte ha tingut?
—Jo diria que ha canviat més la mirada des del sud. Nosaltres anem a totes amb la situació de Catalunya, però ja hi érem abans. Ara ens hem posat de moda i interessem al català del sud, i ho hem d’aprofitar. Ara cal anar un pas més enllà i que s’interessin més per tots els aspectes de Catalunya Nord, que crec que molts poden ajudar al procés. Nosaltres no som espanyols, gens ni mica; francesos una mica, si voleu, però espanyols no; i tenim una perspectiva que ens permet de veure tota la influència espanyola sobre la cultura catalana d’una manera immediata; i també tenim la distància que ens permet de veure més fàcilment l’essencial. I tampoc no ens desanimem ràpidament perquè fa molts anys que Catalunya Nord està en una situació de resistència poc visible.

—També heu de combatre el menysteniment dels catalans del sud.
—Hi ha un desconeixement terrible. Molts catalans no coneixen el mapa de Catalunya Nord, no saben ni dir les comarques; creuen que Carcassona és catalana, i no occitana; ens coneixen per alguns tòpics com la Bressola, quan també hi ha una escola pública en català; o ens coneixen per l’USAP; o l’estat de la llengua: ‘Ho tenim molt fotut allà’, diuen. Catalunya Nord és molt més complexa, però molt interessant, per això hem d’aprofitar que som moda per entrar al màxim al Principat. Si ens deixeu de mirar amb paternalisme, no som una cosa tan perduda, no anem tan malament. I som la prova que ser català no és ser espanyol. És cabdal en aquests moments recordar-ho.

—Escolteu. I per què creieu que el catalanisme sempre ha combatut políticament l’estat espanyol, però molt poc, o gens, l’estat francès?
—Perquè hi ha una francofília important a Catalunya. I també hi ha aquesta sensació que l’estat francès és l’estat dels drets humans, l’estat de la revolució francesa… Només cal demanar als nord-catalans, als bascos del nord, els alsacians, els occitans o els bretons com viuen a l’estat francès; o que mirin les xifres de ferits de les Armilles Grogues. L’estat francès és un estat espanyol que ha reeixit, al qual li han anat bé les coses; l’estat francès és un estat espanyol intel·ligent. L’estat espanyol molt sovint us ajuda amb estratègies completament boges i incomprensibles; utilitza la força bruta. L’estat francès, en canvi, fa això mateix, té el mateix objectiu, aniquilar la diversitat; uniformitzar i que tothom sigui francès i de la resta te n’oblides. Però sempre ha tingut cura de les formes i són més subtils. L’estat espanyol sempre ha volgut copiar-lo, però no ha pogut perquè crec que no té elits tan cultivades. L’estat francès sempre ha tingut molta cura de les elits i són molt més fins.

—Sou la presidenta del Consell per la República de Catalunya Nord. Heu rebut impressions sobre com ha entomat França l’obertura d’aquesta delegació?
—Hem constituït una associació de llei francesa, segons llei 1901, i són uns tràmits banals. S’ha aprovat sense cap problema i no tenim cap notícia de París. I no en tindrem, perquè com us deia, l’estat francès se’n desentén, es decanta per la indiferència.

—Quin serà el vostre paper?
—La delegació és com una mena d’ambaixada del govern a l’exili. Som la primera i l’única de moment. I això és important perquè s’ha entès des de l’exili i des de Catalunya Nord, perquè l’impuls també l’han fet gent d’aquí, que és un lloc estratègic. Alhora som a l’avantguarda i a la rereguarda. Som la rereguarda d’una resistència a Catalunya Sud i també som l’avantguarda perquè som la primera porta cap a Europa, per internacionalitzar això que passa a Catalunya. I aquest és un dels eixos més importants del Consell per la República, la internacionalització. A més, a partir del moment que els exiliats puguin circular lliurement per Europa, molt probablement no s’atreviran a trepitjar el terreny de l’estat espanyol, però sí que podran fer-ho a Catalunya Nord. La delegació llavors podrà ser important.

—I com a presidenta què haureu de fer? Quines accions?
—Doncs com una ambaixada. Teixir complicitats amb polítics, personalitats del món econòmic, social i cultural; atendre mitjans, explicar què passa a Catalunya; i fer més adherits al consell, perquè actualment té una mica més de 80.000 inscrits, però no és un suport suficient per a tenir legitimitat.

—Creieu que la gent ho entén, per a què serveix el consell?
—Certament, s’ha explicat molt malament. A més, es va crear en un moment en què es creava la Crida i mil coses més. Per a comprendre què és cal pensar en un govern a l’exili. Això és. A partir del moment que la Generalitat, per les raons que sigui, no pugui actuar amb total llibertat, podrà prendre el relleu el consell. Però abans cal tenir legitimitat, més gent al darrere. En el futur serà una eina molt important. També intentarà pensar com serà aquesta república i cal començar un procés constituent que es farà a través del Consell per la República. L’objectiu és fer una república connectada i que la gent, amb el mòbil, hi pugui participar i debatre en consells locals. També ha de ser una eina que interessi a les persones de la resta dels Països Catalans perquè també hi podrem participar. Per exemple, nosaltres, des de la Catalunya Nord, podrem decidir també com han de ser certs aspectes, no tots, del procés constituent. Podrem debatre i donar la nostra opinió. Perquè el dia que Catalunya sigui independent molts nord-catalans voldran tenir la nacionalitat catalana, i això es podrà debatre al Consell per la República. Així que crec que la gent del País Valencià i les Illes poden tenir interès a entrar dins d’aquesta eina. A més no es descarta que s’hi obrin delegacions.

—Per què Marta Rovira no forma part del Consell per la República?
—Això són decisions de partit, i caldria preguntar-ho a ERC. Jo no sé per què ERC no ha enviat Marta Rovira. Jo crec que podria fer molta feina. Igual que tampoc no entenc que la CUP no hagi volgut enviar Anna Gabriel. Però això són decisions de partit. Però hi ha un ambient molt bo i ganes d’avançar. Sincerament. Penseu que l’exili és diferent. A Catalunya la repressió és molt forta i contamina el clima de manera brutal. Però si agafes els partits que aquí no es poden ni veure i els portes a Catalunya Nord o a Waterloo, és molt diferent i tots van a l’una. Si n’elimines la por, les coses van molt millor.