Júlia Martí: “La gran por de les mares ‘millennial’ és que els fills vagin a teràpia i parlin de nosaltres”

L’autoexigència és necessària per a assolir objectius en tots els àmbits de la vida, però ben sovint pot ser un caramel enverinat. La psicòloga i psicoterapeuta sistèmica Júlia Martí (Barcelona, 1990) ho analitza a fons en el llibre Dones que s’exigeixen massa, en què desmunta el mite de la dona perfecta i repassa vivències molt comunes entre els autoexigents –sentir que no s’arriba a tot, sentir-se insuficient, sentir-se culpable quan no s’és productiu… A més, proposa exercicis i solucions per a arribar a tenir una autoexigència saludable i funcional, i no pas una que no deixi viure.

—Al llibre introduïu un test d’autoexigència. M’ha sortit un resultat molt alt. Això és negatiu?
—El test es divideix en tres franges i el resultat ideal seria un que sigui a la del mig, que implica que tens una autoexigència que, per una banda, et permet aconseguir objectius, però, per una altra, et permet cuidar-te i gaudir. Si l’autoexigència és extrema, sents culpabilitat pel fet de cuidar-te i et pressiones constantment, sense tenir en compte allò que necessites. Però sense gens d’autoexigència jo al matí no em posaria el despertador ni duria els meus fills a l’escola…

—L’objectiu no és que l’autoexigència desaparegui, sinó moderar-la.
—Exacte. El problema de la gent que puntua baix en aquest test és que sempre ho deixa tot per a més endavant, ho fa tot a curt termini… Això també és un problema. Per a escriure un llibre, ser esportista o en general per a qualsevol carrera, necessites autoexigència.

—El llibre es titula Dones que s’exigeixen massa. Per què us centreu en les dones?
—Primer, parlo de dones perquè jo ho sóc, i m’agrada parlar del que he viscut. No és que el llibre no parli dels homes, però homes i dones tenim autoexigències diferents. A les dones se’ns ha exigit ser bones no només en una cosa, sinó en tot. La nostra exigència és més gran per això. Els homes, en canvi, centren l’autoexigència en la feina, en l’èxit i en el fet de proveir la família. Abans a les dones se’ls exigia ser bones mares, però amb la incorporació al món laboral, ara també han de ser bones treballadores, amigues, filles… I tot sempre amb dobles missatges: t’has de cuidar i descansar, però si ho fas, no fas el que et toca.

—També menystenim més les nostres capacitats? Si et menystens, sempre t’exigeixes molt perquè penses que no hi arribaràs.
—És clar. I el grau de reconeixement sempre és massa alt. En alguns casos ser la superwoman s’ha entès com una virtut. Si en una entrevista de feina et vens com a autoexigent, ho veuen com una virtut. Però, encara que costi, has de deixar anar aquest reconeixement que implica l’autoexigència. Per una part et reconeix, però per una altra et mata.

—Matar-se treballant dóna cert reconeixement social. Com podem deixar-lo anar?
—L’ideal seria que t’exigissis en una feina que t’omple. A vegades no tens opció de triar, però hi ha gent que sí que en té, i tria exigir-se molt en unes coses i poc en altres. Per exemple: treballo de vuit a vuit i no veig créixer els meus fills. Hi estic de gust, amb aquesta tria? Si és que sí, genial, no jutgem. Però segurament serà que no. Cal trobar un equilibri perquè en totes les àrees aconsegueixis el que vols, però amb un espai per a poder gaudir d’altres coses.

—Aquesta inèrcia social de fer de la teva feina la teva identitat no hi ajuda gaire.
—És un problema sistèmic, la identitat està molt barrejada amb la feina i s’ha d’aprendre a separar-ho. Si alguna cosa a la feina no va bé, has de revisar-ne el mètode, però això no sempre parla de tu com a persona.

—Parleu de les banderes vermelles laborals. Què són?
—Coses bàsiques: que et tractin malament, que et parlin malament, que et menyspreïn, que en comptes de dir-te “això es podria millorar”, et diguin que ets un desastre o que no vals. O que la comunicació no sigui clara. A vegades hi ha aquesta trampa que se suposa que has de plegar a les sis, però fins que no deixa anar el bolígraf la primera persona ningú no s’aixeca de la taula, encara que no tinguis res a fer. Tot això és un model molt antic.

—Com es pot detectar la síndrome d’Estocolm laboral?
—El primer símptoma és que, quan plegues de la feina, no et trobes bé. Arribes a casa plorant, angoixada, encara hi penses amb preocupació… Si hi ha maltractament, és un tipus de maltractament en què sempre apareix la lluna de mel. Primer et tiro per terra, però després et dic “això ho has fet molt bé”. És un reforç intermitent perquè facis coses esperant aquesta recompensa. I això és tòxic, perquè a més normalment és una recompensa aleatòria, imprevisible. Tu ho intentes fer tot bé, però no saps en quin moment algú et dirà que no ho fas bé. És aleatori tant el reforç com el càstig. Et demanen un PowerPoint groc i quan el fas groc et diuen que el volien taronja.

—I com es pot detectar l’anomenat burn out (esgotament personal)?
—És aquesta sensació d’estar cremat i ser irritable a la feina, de no tenir ganes d’anar-hi… T’hi has esforçat molt i has arribat al límit, i potser arribes a tenir ansietat, depressió… Sobretot té relació amb professions sanitàries, sempre a primera línia de foc, amb gent que té problemes i amb impotència sistèmica. Si tens burn out en una empresa normal i corrent segurament és perquè treballes massa i et cuides poc. Si combines bé l’autocura amb l’autoexigència, el burn out probablement no arribarà.

Podeu comprar Dones que s’exigeixen massa de Júlia Martí a la Botiga de VilaWeb

—També analitzeu la hiperexigència com a mares, especialment les que ara tenen entre trenta anys i quaranta. Què l’origina?
—Ho he viscut en primera persona. Em vaig exigir fins a límits impossibles. Vaig estar un any sense dormir per la lactància i vaig portar fins a l’extrem allò que deien els llibres. Vaig estar a punt de caure en una depressió. Les nostres mares i àvies tenien una maternitat intuïtiva. En canvi, sembla que nosaltres necessitem els llibres. És el que anomeno maternitat acadèmica. Tot ho busquem per internet o als llibres i deixem de connectar amb el que ens surt de dins. I fins i tot deixem d’escoltar les nostres mares i àvies perquè pensem que no tenen res a dir. A vegades, entre aquests consells, potser més caducats, n’hi ha de bons. Quan vaig deixar els llibres i vaig començar a escoltar la meva mare, vaig veure que tenia més raó que no semblava, i em vaig relaxar.

—Què recomaneu, doncs?
—Triar tres coses que per a tu són fonamentals, el pilar de l’educació i relació amb els teus fills, i deixar anar tota la resta. Si no, et tornes boja. No pots deixar-li el mòbil a la motxilla, però si li poses una pel·lícula un divendres a la nit no passa res… Hem arribat a uns extrems que no són sans, ens perdem gaudir dels nostres fills.

—Les mares d’aquesta generació tenen una pressió afegida: no repetir el patró d’educació autoritària, no respectuosa i poc connectada amb les emocions, força comuna en generacions anteriors. Com es pot aconseguir de no repetir-ho sense tornar-nos boges?
—Cal posar límits des de l’amor. La majoria de nosaltres hem rebut una educació autoritària, des de la por. I moltes vegades ens n’anem al punt contrari, ser permissives. Cal un punt mitjà: sostenir els límits amb una veu tranquil·la, amb contundència, però sense cridar ni castigar. Però cal paciència. Tinc mares a consulta que es flagel·len per haver cridat als fills; i per un petit moment no passa res, cal posar les coses en context. I no tot el que van fer els nostres pares va estar malament. Als nostres pares no els van ensenyar d’emocions perquè en aquell moment equivalia a ser dèbil. Ens van educar per a l’entorn de llavors, i avui no es pot jutjar el que van fer, tot i que sí que es pot jutjar el que hi havia a escala sistèmica.

—I com es pot transmetre una autoexigència sana, i no tòxica, als fills? Per exemple, unes notes molt altes cal premiar-les?
—No hi ha cap resposta correcta. Això és el que busquem les millennials, respostes correctes, i no en tinc. Cada mare i  pare ha de connectar amb la manera com vol criar, i sentit comú. No pot ser que el nostre fill vingui amb un vuit i li diguem que amb allò no n’hi ha prou. O que quan li ha costat molt una feina i al final l’ha tirat endavant, li diguem que és responsabilitat seva. Hi ha d’haver equilibri entre fer-li veure quan les coses s’han de millorar i felicitar-lo per l’esforç. La gran por de les mares millennials és que els nostres fills vagin a teràpia i parlin de nosaltres. I això passarà, hem de deixar anar aquesta por. Els teus fills aniran a teràpia i parlaran de tu perquè a algunes coses que has fet llavors no hi trobaran sentit. I no passarà res, és natural.

—Parleu d’uns altres fenòmens relacionats amb l’autoexigència: quan el perfeccionisme et bloca i, com que no faràs les coses perfectes, no les fas. Com es pot evitar?
—Els alpinistes, quan són al camp base, no miren el cim de l’Everest i pensen “ostres, ara he de pujar aquí!” Ningú no hi pujaria, realment. Què fan? Es preparen, pensen “on poso el peu?”, “on tinc els grampons?”, “on tinc la motxilla?”… Això és el que fa que un objectiu tan gran no els bloquegi. Quan el perfeccionisme et bloqueja és perquè mires l’objectiu final, el gran. El que necessites és desglossar tots els passos per arribar allà, i simplement centrar-te a gaudir de cada pas, cada objectiu petit.

—Quan vénen els pensaments de “no sóc suficient” proposeu un exercici interessant: imaginar-te que ets l’acusada en un judici.
—Ho fem molt a teràpia, sobretot quan la persona té creences sobre si mateixa que, des de fora, no se sostenen. Has de pensar amb quins arguments t’acusaries. Quines proves contundents tinc per a demostrar que no sóc suficient? Habitualment la gent no ho pot demostrar. Amb aquest diàleg intern, detectem d’on ve la creença. O l’exercici d’agafar una crítica que t’han fet i analitzar separadament la crítica i la persona que te l’ha dita. Primer penso si la crítica podria ser veritat. I després miro si la persona té credibilitat: si és experta en el tema, si és apta per a fer aquell comentari…

—L’autoexigència també va lligada a molta pressió per allò que pensin els altres?
—Sí. A vegades penses que els altres no estaran contents amb el que fas i en el fons els ets igual. En certa manera, és important que t’importi la seva opinió perquè si no estaries totalment aïllat, i no seria sa. El problema ve quan tota la teva autoestima es basa en el que els altres pensen de tu. Cal acceptar que els altres pensaran malament de tu, però això no ha d’implicar que facis les coses de manera diferent. Tot plegat ve de la incapacitat que tenim per a sostenir emocions desagradables. O canvies la teva manera de fer de mare o no la canvies, i acceptes el malestar que et genera que els altres no hi estiguin d’acord. Si no sostens aquest malestar, ets infidel a tu mateixa. I que els altres s’enfadin no implica que no ens estimin.

—Per acabar, també esmenteu aquesta sensació de sentir-nos culpables quan descansem. Com cal fer-hi front? Sembla que fins i tot l’oci hagi de ser productiu.
—En alguns casos es pot introduir el descans com si fos una assignatura més. No et sents malament perquè fas l’assignatura que toca: descansar. El descans no ha de ser si et sobra temps, perquè no te’n sobra mai. Les autoexigents pensem que ens hem de cuidar, però que sigui productiu: em cuido, però vaig al gimnàs; em cuido, però llegeixo… No. Has d’introduir una autocura no productiva. Fer coses pel simple fet de gaudir-ne. Mirar La isla de las tentaciones, pintar-te les ungles o fer una cervesa amb una amiga. Com més facis una autocura no productiva, més productiva seràs, perquè el teu cervell haurà descansat.