Julià de Jòdar: ‘Podem ja és un partit de règim’

L’escriptor i dramaturg Julià de Jòdar i Muñoz (Badalona, 1942) ha estat una veu notable en l’independentisme d’esquerres, sobretot arran de la seva elecció com a diputat de la CUP el 2015, encara que en deixés l’acta pocs mesos més tard. D’ençà de l’anunci del rei emèrit espanyol, Juan Carlos I, d’abandonar l’estat assetjat pels escàndols de corrupció, ha estat força actiu a les xarxes socials. ‘Quan pregunteu què vol dir acumular forces, en teniu la resposta davant dels morros: ara és un gran moment!’, deia abans-d’ahir en un piulet. I ho feia amb la mirada posada especialment en Podem: ‘Tireu-vos a l’aigua, que la nau s’enfonsa.’ Parlem amb ell sobre les possibilitats polítiques que ofereix la crisi de la monarquia espanyola.

—Heu dit que el govern espanyol ha quedat deslegitimat amb la marxa de Juan Carlos I. L’independentisme ha d’aprofitar l’oportunitat? Com?
—Des d’un punt de vista parlamentari, l’independentisme podria reprendre la iniciativa, intentant veure primer com estan els equilibris interns dels mateixos partits independentistes per a fer un moviment tàctic de desobediència. Posar en evidència el govern de Sánchez, per exemple, o les complicitats de Podem en aquesta crisi, i en conseqüència donar el missatge des del parlament que tornem a tenir forces i a reprendre la iniciativa. A mi, la idea de tornar a l’octubre del 2017 sempre m’ha semblat superada des del punt de vista de forces. En canvi, la idea d’obligar el parlament a definir-se sobre la crisi no em semblaria malament.

—Definir-se vol dir, per exemple, fer que proposi una reforma constitucional per a abolir la monarquia?
—No, amb aquestes coses l’independentisme no té gaire terreny de joc. Desconfio molt de les possibilitats que tenim de fer aliances i reformes a Espanya i d’entrar en l’aspecte constitucional. Amb la reacció general, tant l’opinió pública com els partits espanyols i la que podríem anomenar ciutadania espanyola deixen passar aquesta mena d’oportunitats. Ho han demostrat els eufemismes de Pablo Iglesias sobre el fet que un dia, tard o d’hora, vindrà la república. En desconfio molt, de tot això. Hem de partir de la nostra pròpia capacitat de crear un nou escenari. Cal reunificar tàcticament les forces independentistes enfront de la crisi de l’estat. Tornar a crear al carrer, d’alguna manera, la idea que podem tenir la iniciativa. Cal aprofitar cada situació, i aquesta n’és una, per donar al carrer la sensació que tenim dirigents i entitats (ANC, Òmnium, CDR, etc.) per a tornar a ser protagonistes i crear una nova situació.

—Això afecta un debat cíclic que aquests dies té bona part de l’esquerra independentista. Aprofundir en les contradiccions de Podem o ser amables amb el republicanisme espanyol per teixir aliances més àmplies.
—Les aliances amb el republicanisme espanyol sempre em semblen fugides d’estudi o incapacitat d’acceptar la pròpia debilitat. Les aliances s’han de fer sempre quan al teu espai has adquirit la capacitat d’unificar forces i generar organització i programa. I quan això és mobilitzable i la gent s’ho fa seu. Llavors pots fer aliances amb qui vulguis. Amb sectors més amplis o menys, amb gent més forta o menys, però mantenint-te tu al teu propi àmbit. No em sembla que l’esquerra independentista sigui en aquest punt. Mostrar solidaritat i anar a manifestacions s’ha fet tota la vida, però no parlem d’això. Parlem de si va primer la república espanyola o la independència de Catalunya. Jo ho tinc claríssim. Si no hi ha independència de Catalunya, la república espanyola és un afer d’ells.

—…
—Que la nostra independència contribuís que ells poguessin fer la seva república, d’acord. Però de repúbliques n’hi ha de moltes menes i no sé quina república podria fer Espanya si els partits són PP, PSOE, Ciutadans, Vox i el paper d’estrassa de Podem. Segons quina república sortís, fins i tot podria revertir en contra nostra. En canvi, aquí toca una república d’alliberament nacional i capgirament social. Malauradament, els últims moviments de Junts per Catalunya en qüestions econòmiques no en donen gaires expectatives. Però això és una altra cosa. L’esquerra independentista ha de treballar per fer un moviment de masses, trobar l’equilibri per a arrossegar molta més gent que no pas ara. Aquesta és l’autèntica tasca. La resta està bé, però és tirar pilotes fora. La solidaritat entre pobles està molt bé, però jo, sincerament, no la veig articulada ni programàtica, ni tan sols amb la perspectiva d’un pacte de Sant Sebastià com el de l’any 1930 amb partits catalans, bascs i gallecs per a fer caure la monarquia espanyola. No ho veig enlloc, això.

—Com interpreteu el paper d’Unides Podem i Pablo Iglesias en aquesta crisi?
—Ells sabran el preu i els avantatges que té ser en un govern còmplice amb la fugida d’un rei literalment delinqüent. En l’àmbit electoral, crec que no els sortirà gaire a compte, però això té a veure amb una idea de la política que Podem ja ha deixat de banda: la relació directa i immediata amb el carrer i amb les forces que s’hi poden crear per vigoritzar la política. Ras i curt, crec que ja és un partit de règim i s’hi troben relativament incòmodes segons el moment. Hi insisteixo: ells sabran per què ho fan. Jo, si fos un partit de ruptura, hauria fet evidentment una crisi de govern, n’hauria sortit, hauria obligat el PSOE a fer el que ja fa tangencialment, que és desplaçar-se a una aliança de centre-dreta, i llavors sortiria al carrer a dir que ha de venir la república. Això vol dir tornar a les arrels d’un moviment que era més o menys popular.

—Hi són a temps?
—Tinc la sensació que això ja ho han deixat de banda i fan com faria qualsevol partit de règim: acomodar-se, fer piulets, declaracions més o menys ampul·loses i retòriques… Podem és víctima d’aquell miratge de voler fer la política del PCE de Carrillo a la transició. Lluitar per tenir un lloc a l’establishment que l’establishment no et donarà mai, perquè si una característica té l’estat espanyol, tant en el franquisme com en la transició, és l’anticomunisme. Algú que es digui comunista no tindrà mai acceptació dins les elits ni l’oligarquia política. El PSOE ho va pagar amb Felipe González desnaturalitzant-se. I aquesta contradicció ells no la van sospesar prou. L’establishment que els posa constantment bastons a les rodes. Aleshores perden el carrer i tampoc no guanyen lloc a l’estructura de l’estat. Estic segur que Podem no accedeix a una quantitat enorme d’informació del que se’n diu deep state, tant de clavegueres com de política econòmica i altres coses. Perquè són allà per suport numèric, no per cap canvi. Han perdut bous i esquelles i, a canvi, només els ha donat uns escons i uns càrrecs en un govern on de vegades crec que hi van més d’oients que cap altra cosa.

—Creieu que tot plegat pot posar fi a la monarquia espanyola?
—No. No tinc aquesta sensació. Tinc una sensació de molt de batibull quan passen aquestes coses. Primer, perquè l’opinió pública i els mitjans han de crear un estat de situació que ha de ser notícia. Segon, perquè a les xarxes socials, començant per mi mateix, ens posem a fer tota mena d’especulacions i afirmacions de vegades una mica superficials o gratuïtes. Crec que hi ha un bloc massís d’opinió pública espanyola –ciutadania inactiva, desidiosa– que participa periòdicament en eleccions però que no ha canviat. És a dir, això que en diem republicanisme democràtic no ha reeixit, no hi ha cap força política ni cap energia que permeti de pensar-ho. Una altra cosa és que cometessin encara més errors que fessin que ni tan sols poguessin tenir el suport dels seus, segons els errors que encara pugui cometre Felipe VI, i tinc la sensació que n’ha comès uns quants d’ençà del 3 d’octubre de 2017, o de l’agost de 2017.

—I si els cometés?
—La qüestió bàsica és: per què cau, la monarquia? Perquè la pressió social l’obliga a caure i crea un nou règim sorgit de baix? O és una jugada mestra dels de dalt, una vegada més, per treure’s el llast i continuar flotant? La sensació és que si calgués, deixarien anar el llast perquè les oligarquies polítiques de Madrid continuessin manant en un altre règim de transició. Si em demaneu si caurà la monarquia, us diré: des del punt de vista de la iniciativa política de les masses mobilitzades, no. Des del punt de vista de tàctiques internes del poder? Depèn dels errors de Felipe VI i de les barbaritats que encara pugui cometre el seu pare. Ara, és una teoria força abstrusa. Jo no veig Marchena i companyia reclamant la tornada de Juan Carlos per ser davant del tribunal. Em sembla una entelèquia.

—El règim del 78 pot perviure en una república espanyola?
—Els interessos econòmics profunds van molt lligats a l’oligarquia espanyola, que és bàsicament especulativa i parasitària. Ho veiem amb la crisi de la covid. És l’estat que ha perdut més PIB de tot Europa. Ja sabem que el PIB és una categoria una mica discutible, però en termes comparatius és el que és i hem vist què ha implicat la dependència de serveis com ara el turisme. La seva economia és la que és i depèn sobretot de la Unió Europea. I els lligams entre la Unió Europea i l’oligarquia espanyola són els que són. No deixarien caure aquesta oligarquia de cap manera perquè implica una crisi econòmica i una situació nova que no és prevista. La lectura que faig de la Unió Europea és que prefereix règims relativament autoritaris amb certes pintures externes, decoracions democràtiques, que no pas alteracions profundes d’una república que canvia l’ordre social.

—Si hi hagués república, doncs…
—Seria una república que podria maquillar perfectament els interessos del règim del 78. Amb uns tints o uns altres. Mirem les pèrdues de drets dels últims anys amb el PP. El PSOE no ha gosat tocar la famosa llei mordassa. Per què no es recuperen drets perduts? Perquè forma part d’aquest magma polític i social que ja és autoritari en si mateix, que té aparença democràtica amb eleccions periòdiques i partits polítics, però que és autoritari. Una república nova que conservés aquests tics autoritaris, heretant-los de la monarquia parlamentària, que ja va heretar els tics i les lleis monopolistes franquistes, no seria res de nou. Una transició pacífica d’un rei a un president de república que conservés l’ordre i les lleis bàsiques no és difícil d’imaginar. Sempre que no hi hagués grans trasbalsos socials que afectessin directament el teixit econòmic.

—Aquesta crisi pot ser una oportunitat per a un acostament polític entre el País Valencià, les Illes i el Principat? El País Valencià i les Illes haurien de reaccionar també institucionalment?
—Sempre he cregut en els Països Catalans com un element essencial, la nació sencera. Això va a missa. En el teixit històric de la nació hi ha continuïtat. Des d’aquest punt de vista, qualsevol oportunitat hauria de ser clarament aprofitada. Una altra cosa són les institucions. Al País Valencià ja sabem què tenim, i a les Illes també. Però, de la mateixa manera que al Principat hauríem de tenir com a objectiu tàctic immediat un revulsiu per a la independència i per a crear el nostre espai polític, això crec que es pot contagiar a les Illes i al País Valencià. Sempre he cregut que el que passés aquí tindria una repercussió enorme a escala popular en tots dos llocs. I que el seu teixit polític variaria substancialment d’equilibris i perspectives.

—…
—És menys important la part nominal –’Països Catalans’– que la realitat immediata que tothom vegi que podem aproximar-nos a un alliberament nacional. El Principat hi té una responsabilitat enorme i sovint no ha estat precisament a l’altura de la situació perquè s’ha mirat massa el melic i no ha treballat prou la qüestió de les aliances per baix. Però considero que aquest teixit existeix, és sòlid, és potent, i qualsevol iniciativa tàctica d’aquesta mena podria generar aquestes aliances per baix. Depèn de nosaltres. I l’espectacle que donem d’ençà de l’octubre del 2017 no és exemplar, deixant de banda el caràcter brutal de la repressió i tot el que implica. La unitat dels partits, les disputes pel poder regional o provincial no són el millor estímul. Una altra cosa preocupant és que tenim dificultat per a establir moviments populars unitaris a la nació sencera. Però mirar el passat és més estimulant que pessimista.