Júlia Barceló deixa el teatre: “El ‘si vols pots’ és un missatge terrible”

L’actriu i activista Júlia Barceló s’ha acomiadat aquest cap de setmana dels escenaris després d’uns quinze anys de carrera professional al teatre i a la televisió. Ho ha fet amb Mal de coraçon, al Teatre Nacional de Catalunya, una obra que continuaria representant si hi hagués ronda o s’allargués, però que en principi ja ha acabat. El motiu d’aquest comiat? La precarietat i la inestabilitat de l’ofici, que l’han duta a fer uns sacrificis justificats, com passa en altres sectors, per les idees de vocació i passió per una feina bonica.

És una decisió presa a consciència, igual com el fet de fer-ho públic a les seves xarxes. Aquest és el seu cas personal, però no és anecdòtic, sinó ben representatiu. No únicament per la situació econòmica del sector cultural, sempre delicada, també perquè com més va són més habituals les reflexions sobre deixar una feina encara que sigui vocacional, prioritzar la salut mental, quin espai ha d’ocupar la professió en la construcció de la nostra identitat i com sovint es romantitza la precarietat i el sacrifici. Parlem de tot plegat amb ella, que assegura que molts companys prenen una decisió similar, però que sovint no ho diuen obertament.

—Per què heu decidit de deixar els escenaris?
—La decisió va arribar una mica per impuls. Sóc força impulsiva i de vegades m’arriben abans les sensacions que la raó. Al setembre començava la temporada de nou i jo venia de treballar en espais privilegiats. Vaig estar dirigint al Teatro Clásico de Madrid i tenia projectes, però és força inevitable que, tot i això, estiguis precaritzada, preocupada pel sou. Vaig notar que, si això era el màxim a què podia aspirar, no podia continuar enganyant-me. Vull tenir una vida tranquil·la, arribar bé a final de mes i gaudir del que faig.

—Dieu que voleu estabilitat. Es dóna per fet que és una cosa impossible en el món del teatre.
—En la interpretació, quan treballes, estàs preocupada pel que vindrà, i entres en un bucle d’estar més preocupada per això que no gaudint. Vaig veure que, en un futur no gaire pròxim, ja no podria prendre aquesta decisió, o la prenia ara o ja seria massa tard. Ho vaig veure molt clar i em va espantar molt, no pensava que mai prendria una decisió així. Necessitava desprendre’m i després ja veuré què faig. Ara mateix necessito que el teatre no sigui el centre de la meva vida.

—La vostra situació no és un cas aïllat. És habitual que, també en moments de projectes privilegiats, la situació econòmica sigui delicada?
—Sí, mantenir-te del teatre és molt difícil. Jo podria ser una actriu que fa moltíssim audiovisual, sèries i pel·lícules, però no és el cas, i no perquè no vulgui. Per sort, sóc docent a Eòlia i a l’Institut del Teatre i m’encanta, si no, ja ni m’ho hauria plantejat… Però és molt difícil, fins i tot, tenint feina, perquè et poden donar de mitjana un muntatge o dos com a màxim per temporada, i hi ha molts mesos que no treballes.

—És un problema d’inestabilitat més que no pas de sous?
—Totes dues coses. Per molt que siguis en un teatre públic, cobres poc tenint en compte la inversió de temps i la inestabilitat. Potser aquell mes sembla que cobris molt, però no és veritat, perquè potser fa un any que treballes en aquell projecte. Durant una època no hi dónes tanta importància, però jo ja no volia sentir que sempre estic buscant feina. Aquest canvi potser a molta gent li fa pànic, però a mi em dóna molta tranquil·litat. Un horari d’oficina, vacances pagades i no treballar el cap de setmana és una cosa estranya per a mi, però em donarà salut mental. Potser d’aquí a una temporada veig que no és per a mi, però ara ho necessito.

—Heu denunciat que al sector cultural alguns pocs es fan rics mentre la majoria malviu. A què us referiu?
—Vivim en un món patriarcal i capitalista en què certes persones que tindran més repercussió també tindran més poder de decisió, feina i diners. No és del tot injust. Que una persona cobri bé perquè porta públic i fa productes bons és fantàstic, però no pot ser que la resta hàgim d’agafar les molles. Sobretot, parlo de la televisió i teatres públics: que a TV3 no hi hagi un repartiment més ampli de feina i als teatres públics no hi hagi molts més càstings oberts o més rotacions de companyies. Són els únics espais que ens donen una mica d’oxigen, que tenen els diners reals.

—Creieu que en el món del teatre falta cultura sobre sindicar-se? És difícil en un àmbit com aquest?
—Com a gremi no tenim encara consciència de classe i professionalització, ens costa molt exigir drets laborals. En el moment en què podries queixar-te, moltes vegades, poden fer-te fora perquè ets en període de prova o generes malestar amb un director o una productora que no et contractarà més. Sempre som a la corda fluixa, perquè no hi ha prou representants per a exigir tot això i no posar-nos en primera línia. I és molt difícil sindicar-se en projectes en què t’estàs poc temps. Hi ha molts països que estan molt més ben sindicats, però ens falta consciència que és una professió i que hem de tenir drets bàsics.

—Ara què en penseu, de la vocació? És un concepte especialment romantitzat en el món del teatre?
—Hi ha aquesta cosa del “si vols pots”, que és un missatge terrible que compra molta gent de classes baixes. Si no, és com creure que no tens opcions en un sistema pervers com el capitalista. Jo sóc de família obrera, no tindré una herència, m’he de pagar el lloguer… Són circumstàncies importantíssimes que fan aquest somni molt més difícil. Durant molts anys ho negues i creus que, si t’esforces, podràs, però m’hi he esforçat i treballat molt, he intentat formar-me constantment i ser molt rigorosa. Però no n’hi haurà mai prou, perquè hi ha un factor de sort i privilegi. Sempre som les mateixes persones les qui acabem llençant la tovallola, les qui tenim menys fitxes en aquest joc, malgrat que en molts aspectes també sóc privilegiada. A Anglaterra, per exemple, has de tenir un perfil social i econòmic molt alt per arribar dalt de tot, malgrat les excepcions. Aquesta vocació ha estat molt bé, però el sacrifici que comporta ni el vull ni me’l puc permetre.

—Creieu que cada vegada més gent de la vostra generació i més joves prenen decisions similars, que prioritzen altres coses a la feina somiada?
—No ho sé, tinc molts companys de professió més grans i més joves que ho han deixat, però el problema és que moltes vegades no ens atrevim a dir que ho hem deixat o que ho volem deixar, simplement fem altres feines. Jo vaig sentir la necessitat de dir-ho perquè és una decisió que fa por. Igual que quan deixes una parella, que si no ho comuniques, no ho acabes de deixar mai. No sé si és una cosa generacional, ha passat sempre, però potser sí que ara, com que parlem tant de la precarietat, és més visible. I també moltes persones directament ni s’ho han plantejat.

—En quin sentit?
—Moltíssima gent no es dedica al món a la interpretació, viu d’altres coses, però fa d’actriu o directora. I això també és un problema. A la professió ens autoenganyem constantment, ens creiem professionals quan no ho som, quan acceptem sous indignes, condicions que no hauríem d’acceptar. També està bé dir: “No sóc professional d’aquesta feina. M’encantaria, però no ho sóc.”

—Lliguem molt la nostra identitat a la feina. Sovint ens presentem amb el nostre nom i la nostra professió, per exemple. Com viviu el procés de trencar amb això?
—Totalment, i és una opció que prenem nosaltres mateixos. Ningú m’ha dit “Què fas? Quina bogeria!”. Al contrari, la meva família, els meus companys de feina i tothom m’ha dit que és fantàstic, però jo mateixa, després d’haver-hi invertit tants anys, pensava “jo sóc actriu, no?” És una cosa totalment identitària. I acceptar que tot això potser no valia tant la pena o que hi ha moltes altres coses que em fan qui sóc fa por, però s’obren molts camps per a explorar, facetes que no conec. Les persones no som una sola cosa. Igual que no ens agrada només un menjar, no pot ser que només siguem una professió. I m’agrada veure-ho com una feina, no vull romantitzar el treball assalariat.

—Voleu dir que, encara que una feina ens agradi, continua essent una feina?
—Sí, a mi no m’agrada treballar, i això està bé i és sa dir-ho, i no ho diem prou. Treballar és una merda. M’encantaria fer coses que m’agraden i no haver de pagar un lloguer. Però com que he d’invertir tantes hores a treballar per guanyar diners, ja no ho vull sofrir més, per molt que hagi estat una decisió meva de molts anys i que cregués que em feia feliç. Em fan feliç moltes altres coses que eren en un segon pla perquè estava massa preocupada per la resta.

—Heu dedicat molt de temps a l’activisme contra la grassofòbia. Moltes actrius han denunciat la pressió estètica que es viu en el món de la interpretació, també a partir dels trenta. És un factor que ha influït en la vostra decisió?
—A mi potser m’ha passat una mica al contrari, el fet de tenir-ne trenta-vuit, així com l’activisme que faig, m’havien donat molta més tranquil·litat. Intento de conscienciar-me cada dia, tot i que encara no ho he solucionat. És molt complicat de gestionar que constantment t’enviïn càstings amb un perfil físic, et comparis amb altres actrius, vegis quin tipus d’actriu treballa i quin no… Evidentment, ens afecta. Poder tenir una feina en què no se’m qüestioni en absolut el meu aspecte físic em donarà moltíssima tranquil·litat. És molt dur posar-hi el cos tota l’estona, i les actrius hem de fer-ho. Encara ens valoren moltíssim pel nostre físic, malauradament.