Júlia Barceló: “Si tant ens preocupa la salut, preocupem-nos que la gent no faci dieta tot el dia”

La Sol ha d’anar a una festa d’aniversari a la platja, però té pànic d’ensenyar el cos i entra en una espiral tòxica d’obsessions, dietes i hores de gimnàs. Aquesta història, que és la de tantes i tantes persones, especialment dones, és el punt de partida d’Operació biquini (Editorial Flamboyant), el primer llibre de l’actriu Júlia Barceló, activista a les xarxes contra la cultura de la dieta. Tot i que la pressió estètica té conseqüències nefastes, diu que encara no s’ha escrit gaire sobre alliberament corporal, i menys adreçat a adolescents. El llibre, il·lustrat per Camille Vannier, pretén ser una eina de sensibilització i prevenció, i ensenyar –també als adults– que és possible de mirar el cos amb tendresa i d’una altra manera, més enllà de l’estètica. Parlem amb ella sobre Operació biquini i sobre alliberament corporal en general, també de la perspectiva de l’alimentació.

—El llibre el protagonitzen la Sol, una adolescent acomplexada amb el seu cos, i l’Ariel, que és qui subratlla aquests complexos. Què heu volgut simbolitzar amb aquest personatge?
—És aquell alter ego que ens diu: “Per què et poses aquesta roba?”, “No et fa vergonya sortir amb aquesta cara?”. Quan naixem no tenim aquest personatge que ens acompanya, sinó que són els missatges externs que ens creen aquest alter ego terrible, que ens tracta molt malament i amb el qual hem d’aprendre a conviure, perquè no desapareixerà mai… No deixes de jutjar-te d’un dia per l’altre, però si aprens d’on ve aquest autojudici i com tractar-lo pots tenir més bona relació amb tu mateix.

—És el personatge encarregat de dir a la protagonista que ha de ser maca per a ser acceptada. En canvi, una de les conclusions del llibre és “No deus bellesa a ningú”.
—No, no deus bellesa a ningú. És una frase que s’ha utilitzat molt en l’alliberament corporal. A qui li ho deus, ser prim? Què t’impedirà de ser gras? Volem arribar a la normalitat estètica perquè suposadament això ens durà a l’èxit, però no hi estem obligats, en el fons. Darrerament, he provat de fer petits canvis, com no depilar-me o no maquillar-me tant, i ningú no et diu: “Ei, per què no vas maquillada?” Hi ha una violència externa, però en molts contextos veus que és una cosa que hem cregut que hem de fer i que realment no cal. A més, no arribaràs mai a l’ideal de bellesa i sempre et sentiràs frustrada.

—Moltes vegades, per demostrar que l’ideal de bellesa és inaccessible, han sortit iniciatives per evidenciar el photoshop de les revistes, els trucs darrere una fotografia perfecta d’Instagram… Però també ens acomplexa la nostra amiga, que és ben real i sense retocs. La sensibilització es fa correctament en aquest sentit?
—Parlant amb Eduard Serrano, de l’Hospital Clínic, sobre TCA, em deia que la qüestió de les influenciadores pot afectar-te, però que afecta igual el fet de comparar-se amb la companya de classe. No cal que els referents siguin gaire irreals perquè estem tan acostumats a comparar cossos que entrem en un cercle: “Oh, mira quins ulls més macos que té”, “Mira quins cabells”, “Mira quins pits”. Ens comparem perquè hem jerarquitzat els cossos i en algun moment hem decidit que uns són millors que uns altres.

—Però els cossos molt normatius són una minoria.
—Les models o actrius sempre estan per sota del pes mitjà de la societat, i, per tant, moltes vegades volem tenir un pes per sota del nostre. Si tinc una bona relació amb l’alimentació i el cos i peso seixanta-quatre quilos, per què m’he d’obsessionar a pesar-ne seixanta? Ens han regit en una estructura molt petita i fixa, i creure que tots els cossos han d’encabir-s’hi és una violència terrible. És com si a tots els gossos els diguessin “Has de ser com un dòberman”. A tots: chihuahua, santbernats… Què passaria? Es tornarien completament bojos, com ens passa a nosaltres! Genèticament, socialment, culturalment, venim de llocs molt diferents.

—Factors com la genètica són molt importants. Fins a quin punt?
—Per molt que em proposi de tenir un cos concret, segurament no ho aconseguiré. Primer, l’ideal estètic és molt classista. Si no tens temps (que vol dir diners) per invertir en el cos, segurament no te’n sortiràs. I segon, la genètica: per molt que et vulguis aprimar cap estudi no demostra que hi ha una manera de mantenir un pes rebaixat durant tota la vida. El teu cos vol mantenir-se en el seu pes i hi lluitarà en contra. Aquests alts i baixos, l’efecte io-io, és molt més perjudicial que no pas mantenir-se. Si tant ens preocupa la salut, preocupem-nos que la gent no faci sempre dieta.

—Quin paper hi té la cultura de la dieta, en tot això?
—És la base de tot. La base és la grassofòbia, en el fons, que diu que si t’aprimes podràs tenir un cos que et portarà a l’èxit. Ens ho venen amb enganys: “Això és més saludable” o “Fora aquests aliments, que són el dimoni!” Cada tres mesos apareix una dieta diferent! Això demostra que no funcionen, perquè si no tots faríem la mateixa. Si restringeixes aliments i n’adquireixes una informació moral –bo-dolent–, acabes tenint-hi una relació molt poc saludable. Les conseqüències més greus poden ser els TCA –tot i que s’hi pot arribar per uns altres motius–, però ningú no té una relació sana amb l’alimentació. Qui no té por de menjar hidrats té por de menjar galetes o productes que suposadament no nodreixen. Sobre una cosa tan bàsica com alimentar-se, que quan neixes ja saps fer-la, ens han dit que no, que no has d’escoltar el cos: “No escoltis la teva gana ni els teus gustos i fes-me cas a mi, guru de l’alimentació!”

—Però molts experts defensen que de vegades sí que cal fer dieta i que el sobrepès és un factor de risc per a moltes malalties.
—Hi ha comunitats com l’HAES, de nutricionistes i activistes, que es dediquen a desmitificar tots els suposats estudis que diuen que ser gras és un factor de risc, perquè és molt més complex. No hi ha cap estudi que realment ho demostri, es fan servir de manera esbiaixada. Ser prim també és un factor de risc. En molts casos és molt pitjor estar per sota del teu pes que no pas per sobre. La salut és multifactorial: puc ser grassa i no fumar i ser prim i addicte a la cocaïna… Però, a més, les persones grasses, siguin sanes o no, tenen el dret de ser grasses, perquè hi ha molts factors que et poden fer estar gras i perquè la gran majoria no podrà aprimar-se mai perquè no hi ha cap dieta que t’asseguri de mantenir un pes més baix de manera saludable. Als qui tenen càncer no els diem “Hauries de fer una vida més saludable, no pot ser que tinguis càncer!” I tampoc no dec salut a ningú! La violència que reben les persones grasses és molt bèstia, vivim en una societat que les odia. Però la cultura de la dieta afecta tothom, perquè trobarà la manera més rocambolesca de fer que t’alimentis a partir d’unes premisses externes, sempre pagant: un metge, un nutricionista, una revista…

—Una de les solucions que proposeu contra la cultura de la dieta és l’alimentació intuïtiva. En què consisteix?
—Sí. Jo havia fet dieta de manera força continuada i no havia pensat mai que tingués una mala relació amb el menjar, perquè no vaig desenvolupar cap TCA, tot i que ho hauria pogut fer. I de cop em vaig adonar que estic molt manipulada, que em sento molt culpable i que hi ha certes coses que no puc menjar amb tranquil·litat. A vegades tinc gana i penso que no pot ser, que he menjat fa poc. I el cos et diu “No, no, és que tinc gana!” L’alimentació intuïtiva intenta desprogramar els missatges tòxics i dir que hi ha una manera més sana de menjar: saludable, però no restrictiva. La restricció, el fet d’eliminar aliments o criminalitzar-los, no hi ajuda. Si elimino la xocolata perquè m’encanta, voldré menjar-ne tot el dia. En canvi, si tinc l’armari ple de xocolatines i aprenc a relacionar-m’hi, arribarà un moment que en menjaré només quan em vingui de gust. Quan t’obliguen a menjar amanida cada dia, ja no en vols. En canvi, si no t’hi obliguen, el cos te la demana, no es pot alimentar només de galetes. Hem col·locat als aliments un factor moral horrible i això no és saludable, tampoc per a la salut mental.

—En un fil de Twitter vau explicar una mala experiència amb dietistes i una de les coses que dèieu és que no s’havien preocupat per la vostra salut mental.
—Sí, amb NaturHouse. Si vas a fer una dieta i només et miren l’índex de massa corporal (que s’ha demostrat que és obsolet i eurocentrista), sense tenir en compte cap més factor, això és molt greu, perquè les dietes són un camí perquè la gent desenvolupi un TCA. La primera cosa que hauries de fer és una anàlisi psicològica, però només volen fer diners i que tinguem una societat preocupada amb una cosa que saben que no funciona. Per això recomano l’alimentació intuïtiva o no restrictiva. Si ho enfoques a partir del plaer, perdurarà en el temps.

—Quin paper hi té el gaudi en l’alliberament corporal?
—Abans m’apuntava al gimnàs per aprimar-me i tonificar-me. Hi anava, no en veia els resultats –perquè o et tortures, o tens un cos predisposat o no els notaràs–, em frustrava i me’n desapuntava. Fins que vaig entendre que, encara que el meu subconscient ho volgués, no havia de fer esport per aprimar-me, sinó per estar en forma i divertir-me.

—Proposeu maneres diferents d’intentar que els complexos ens afectin menys. Per exemple, pensar en el cos no pas com una cosa que serveix per a ser lluïda, sinó com una eina que ens és útil per a viure. Proposeu, per exemple, que tinguem en compte l’experiència que hi ha darrere una fotografia que ens fem, i no pas quina cara hi hem fet.
—I també crec que és molt útil sortir de nosaltres mateixos. Si entreno la meva mirada externa, si miro els cossos de la gent amb més tendresa, empatia i amor, m’acabaré veient millor. Igual que tu no jutges el del davant per la manera com li queda la samarreta, ella tampoc. I si ho fa, no t’ha d’afectar. No jutjar els cossos dels altres és el millor exercici per a la convivència i per a tu mateix. Quantes vegades no hem cardat amb algú i hem pensat en el nostre cos de manera negativa? L’altre segurament no et mira d’aquesta manera. La imatge que tu creus que tenen els altres de tu és mentida.

—Quins altres consells doneu per evitar que les criatures creixin amb complexos?
—Oblideu-vos de comentar els cossos dels nens! Per a bé i per a mal. D’una persona, no n’has de potenciar la seva corporalitat, perquè no podrà fer res per canviar-la. Has de potenciar-ne l’actitud, les ganes de fer les coses… En comptes de “guapa”, dir “Que bé que ho has fet!” “Que divertida que ets!” Evidentment és millor dir “guapa” que no “lletja”, però continues posant el focus en l’estètica. I cal no criminalitzar la gent perquè menja poc o molt i tenir en compte quin referent construïm. Si creixes en una família en què els pares sempre fan dieta o en què la mare no para de dir-se lletja a ella mateixa, pensaràs que allò és normal.

—Tot això té a veure amb una de les solucions amb què us centreu: la neutralitat corporal, que anima a no donar importància al cos ni a enorgullir-se’n.
—A mi és la que em va bé, però no ha de ser l’única per força. Sóc una persona blanca i normativa i m’és relativament fàcil oblidar el meu cos, perquè no em diuen “negra de merda” ni “grassa”. Però hi ha gent que necessita la positivitat corporal, que diu que tots els cossos són bonics, vàlids, atractius… Hi ha gent que necessita creure que estèticament és vàlida, apoderar-se a partir d’aquí, i em sembla bé. En la neutralitat corporal, en canvi, et centres en unes altres coses. Abans a vegades em llevava suposadament lletja i m’enfadava, però ara dic: “Avui no estic suposadament atractiva, però això no vol dir que hagi de deixar de fer res ni deixar d’estar alegre.” El lema del Body Neutral és que no cal que t’agradi el teu cos per a respectar-lo.

—Neutralitat corporal no vol dir, però, deixar de fer coses com maquillar-se, si no es vol.
—No! No ens sentim encara més culpables. Simplement és tenir l’opció de no fer les coses que ens han dit que havíem de fer. El maquillatge és una expressió meravellosa, però ens han fet creure que només serveix per a tapar defectes. Una vegada tens la teoria i ets crítica; si un dia et ve de gust maquillar-te no passa res. I si un dia no et maquilles, tampoc. De tant en tant, em ve de gust posar-me vestit amb escot i talons. Però abans ho feia obligada i ara perquè vull, pensant en el punt divertit que té, aquesta cosa performativa.

—La pressió estètica afecta tothom, però més les dones. De quina manera?
—Ens han acostumat que tota la nostra presència vagi vinculada a la mirada masculina. Ells, en canvi, tenen una llibertat corporal molt més àmplia. L’insult majoritari que reben les feministes a les xarxes és “lletja”, i ja ho deien a les sufragistes. Si estem totalment ocupades en això, estem condicionades, frustrades i poc apoderades. La primera vegada que les dones van votar als Estats Units va coincidir amb la creació del concurs de Miss Amèrica. És casual? Sempre que hi ha un avanç feminista hi ha un atac molt bèstia des del patriarcat, i molts atacs són estètics. Als setanta les feministes anaven sense sostenidors, però els vuitanta i els noranta van ser terribles estèticament. I una dona segura amb el seu cos implica que té més temps…

—Dediquem molt de temps, energia i diners a la bellesa.
—Molt. No és que els homes ho facin de manera conscient, però això ho saben utilitzar. Per això un home ens diu “lletja” per a destruir-nos, perquè sap que és allò que ens afecta més, perquè el teu valor capital com a dona és estètic. I després hi ha el capitalisme. És claríssim que si van apareixent nous defectes amb el temps és perquè algú vol fer-se ric. Quan es va decidir que les dones no podien tenir pèl sota l’aixella hi havia una marca de cera o de crema darrere. La cel·lulitis, va ser a França que es va decidir que era lletja. I vinga productes que no funcionen!

—Els homes poden ser cada vegada més un objectiu d’aquesta indústria?
—Sí. Per això ara s’han de depilar i pugen com l’escuma els homes insegurs amb el seu cos… També és patriarcal: tenir uns papers que signifiquen fortalesa i poder vol dir que has d’estar fort i alt.

—Hi ha un cert debat entre feministes sobre si penjar a les xarxes fotografies sexualitzant-se i focalitzant molt en l’estètica serveix per a apoderar o no. Què en penseu?
—Som en un moment en què necessitem anar als extrems: si abans em deien “porca” per haver fet alguna cosa, ara la faig. Si només penges fotografies amb mirada normativa, potser només et saps relacionar d’aquesta manera, i això és un problema. En canvi, si et saps relacionar així, però també en pijama, sí que hi ha apoderament. Durant el confinament, Nathy Peluso va penjar una fotografia amb pijama menjant pizza. I després puja a un escenari amb un body i no hi veig una mirada masculina darrere, però perquè té prou llibertat per a col·locar-se en tots els aspectes. El problema no és que les persones es cosifiquin, és que només es cosifiquin, que només puguin fer això. I que cadascú faci allò que vulgui… Jo faig twerk i moltes vegades m’han dit que és per a ensenyar el cul i presumir. Si sóc en un concert ballant en shorts, m’és igual que hi hagi un home, ho faig perquè m’ho passo bé i des de l’apoderament, volent mobilitzar una part del cos que ha estat tabú.

—Però en el cas dels homes, pocs volen fer twerk.
—El problema és que tot ho descontextualitzem i ho fem nostre, i es perd l’arrel de les coses. El twerk ve dels col·lectius trans a Nova Orleans, en un lloc totalment perifèric i amb una lluita de classe, gènere i alliberament corporal molt clara, amb arrels negres, de les danses africanes. Com a persones blanques i occidentals hem agafat això i ho hem reduït a moure el cul. I ho entenem com una acció sexual, però hi ha moltes cultures que ho veuen com el centre del cos. Que els homes ballin twerk o no a mi m’és igual, és problema seu. No coartaré la meva llibertat perquè ells no vulguin moure el cul!