Judith Juanhuix: “Totes som trans perquè totes tenim conflicte amb el nostre gènere”

“He escrit aquest llibre per a fer-vos veure les vides trans d’una perspectiva empàtica. Som vistes com l’alteritat, i ho hem de superar.” Així explica la investigadora, doctora en física i activista trans Judith Juanhuix les raons que l’han duta a escriure Una dona (Ara Llibres). Parla del fet trans d’un punt de vista autobiogràfic, i no pas teòric, però tant el relat del seu trajecte vital com les seves reflexions ajuden a esclarir molts interrogants que solen ser difícils d’abordar en una qüestió que sovint resta encallada en els tòpics o l’estigma. Hi parlem sobre la seva història, les reivindicacions del col·lectiu i els debats que aquests darrers anys han envoltat la qüestió.

—Al llibre parleu de tres fotografies, tres moments importants per a entendre la vostra relació amb el gènere. Com vau viure l’adolescència i la infància?
—Em ve al cap confusió, sobretot. D’infants, estem preparats i preparades per a absorbir coses, i allò que jo absorbia no encaixava amb allò que creia; els estímuls de fora no concordaven amb el meu impuls. Hi havia una mena de núvol difús que no lligava. No era ni tan sols una disconformitat amb el gènere. Simplement tenia dues peces d’un trencaclosques que provava d’encaixar, i no hi havia manera. Fins que, de gran, he vist que no encaixen. La peça que s’ha de modificar és la de fora, no la meva.

—Quines coses no encaixaven?
—Hi havia un contrast flagrant entre la meva experiència de gènere i la de la resta. Per exemple, em sentia molt pròxima a les noies. Era molt empàtica, però elles em veien com un noi i hi havia una mena de refús, que entenia, perquè els nois eren com eren… Tampoc no comprenia totes les coses que havia de fer com a noi: les motos, el futbol… o ocupar l’espai: veia que els homes l’ocupaven, però jo volia deixar-lo als altres. Són coses arquetípiques, però era així. Tampoc no ho vivia com una tragèdia, no vaig tenir una infància desgraciada. Simplement era una mena d’infància absent, amb un cert sentit d’irrealitat. La vivia, però no tan intensament, i em refugiava en els llibres.

—Fins que arribeu a quinze anys, la primera fotografia.
—És quan decideixo: “Seré noi.” Penso que això que detecto passarà i decideixo que allò que hi ha a fora té raó. Vaig decidir, a més, que si era un noi havia de ser-ho bé. Vaig començar a jugar amb els mecanismes del gènere i de mica en mica vaig aconseguir espais socials. Vaig entendre el llenguatge dels nois, cosa afavorida pel fet que em considerava heterosexual. Pensava que, si m’agradaven les dones, era clar que era un home.

—Vau passar molt de temps així, fins a vint-i-nou anys. Què va passar?
—Va ser la gran fotografia de la meva vida, el moment en què va canviar tot. Sabia que tenia un impuls per les coses femenines. Veia una dona transvestida o una de trans i em fascinava, pensava: “Quina valentia!” Mai no ho havia experimentat sobre el meu cos, però, un dia, la meva parella era fora i hi havia roba seva a l’armari. Vaig tenir l’impuls d’obrir-lo i posar-me un “picardies”. Va ser un moment de revelació, de descobrir-me dient: “Sóc això. No és que m’agradi la feminitat o que sigui un noi fora de la norma; no: sóc una dona.”

—Però aleshores no vau posar-li aquest nom.
—No ho vaig poder dir així perquè el noi ja estava ben construït. I era un home d’èxit! Un noi guapo i empàtic, amb certa gràcia. Per una banda, hi havia aquest noi tan ben dissenyat, i per una altra, sortia, amb molta força, la noia. Hi havia aquelles dues forces, que curiosament no s’anul·laven. No és que fos menys noi per ser més noia, no eren vasos comunicants. Aleshores, no se’m va acudir res més que dir: “Sóc transvestida.” Aquesta paraula és de les més estigmatitzades, però és una revolta contra el sistema binari, que suposa que tan sols hi ha dos gèneres i que, com més n’ets d’un, menys n’ets de l’altre. Per exemple, si un noi es dedica a la neteja, la masculinitat li és rebaixada. És horrorós, perquè implica determinisme vital: si ets en un costat, no ets en un altre. Transvestida implica la superació dels vasos comunicants i té una càrrega política, d’engegar a la merda l’ordre establert. Pots ser una cosa i, a més, una altra. O no ser res, o allò que sigui. Però en aquell moment no suportava la paraula i preferia crossdresser, més asèptica.

—Comenceu a sortir de nit vestida amb roba considerada de dona, talons, maquillatge…
—Sí. La paraula tan sols feia referència al fet de vestir-se i implicava una càrrega d’heterosexualitat: no segueixes la norma del gènere, però sí la social, perquè no et dediques a la prostitució, etc. Podia suportar la càrrega de la paraula crossdresser, però no de la paraula transvestida o trans –transsexual, aleshores. Amb llàgrimes als ulls i el cap sota el coixí, vaig dir a la meva parella d’aleshores que era crossdresser, i, de mica en mica, la feminitat va anar creixent sota aquesta etiqueta.

—Al principi, vau dir a la vostra xicota que tan sols era una cosa de vestir que faríeu puntualment.
—Sí, d’expressió de gènere. No sabia ben bé què passava, però no estava preparada per a assumir la identitat. I és més fàcil acollir l’expressió que la identitat. Era més assumible fer de dona que no pas ser-ho. Ser dona implicava una continuïtat en el temps, però fer-ne de tant en tant era un mal menor. En aquest sentit, les dones trans i crossdresser som exactament igual que les persones cis. L’expressió de gènere neix i s’explora sobretot en l’adolescència. Es prova el límit del gènere a través de l’expressió, no del fet de pensar sobre la identitat. Comences per la roba, el maquillatge… Vaig començar a explorar el gènere de la mateixa manera que una adolescent: faldilla curta, mitges de reixeta, talons… Ens critiquen perquè representem una feminitat extrema. S’han vist, elles, a catorze anys o quinze? Doncs jo ho vaig fer a trenta perquè a catorze m’era impossible.

—No és també un mecanisme de supervivència? Per exemple, com a dona, et depiles perquè, si no, hi ha una penalització social.
—Exactament! Seguim el mateix patró, però com que és menys usual i, a més, venim de l’enemic, de l’home, som acusades de reproduir estereotips. No repetim ni un sol estereotip de gènere que no repeteixin, i encara més, les dones cis. I als homes trans els passa igual. N’hi ha molts que passen una etapa masclista i després es reconcilien amb la seva feminitat i baixen revolucions. Nosaltres, també. Podem semblar patètiques o esperpèntiques, però no. Per això reclamo l’espai crossdresser i de creixement com a dona. Quan vaig normalitzar el fet d’anar de dona, les faldilles van desaparèixer i els talons van baixar. Però si tan sols pots expressar la feminitat dues vegades al mes, com jo aleshores, vas a totes…

—Passada aquesta etapa, arriba la tercera fotografia: el moment a partir del qual us comenceu a reconèixer com a dona trans. Com va ser?
—Homes i dones cis exploren l’expressió de gènere i gràcies a això tenen noves formes de relació, i una n’és el sexe. Nosaltres, també. La nostra feminitat també s’ha de poder expressar al llit. Tenia una gran curiositat per saber com era ser dona al llit i si tenia sentit. Però en els matrimonis heterosexuals el sexe està molt acotat i no podia explorar-lo així. I a través del sexe, el gènere. No buscava sexe, buscava identitat. I la vaig buscar fora. En els braços d’un home, em vaig sentir molt bé. Estava immòbil, despullada. On era el gènere, si no hi havia expressió, ni roba ni talons? Eren el meu cos i jo.

—Quan parleu de “ser home al llit” o “ser dona al llit” us referiu a agafar l’estereotip que ens han donat i reproduir-lo en el sexe?
—Exacte. Cadascú pot fer el rol que li doni la gana, sempre que sigui acordat, no hi ha cap determinisme. Però de la mateixa manera que ens provem en la indumentària, també ens provem en el sexe. Explorem si aquell és el nostre camí o no. I ho decidim nosaltres, que és allò que volem les persones trans: decidir quina és la nostra manera de fer, cardar… El paradigma mèdic deia que ens hem d’operar. Abans, a l’Hospital Clínic, a les dones trans que es declaraven lesbianes, les consideraven transvestits fetitxistes i les enviaven a casa. La psiquiatria ens classificava en transvestit fetitxista, transvestit no fetitxista o transsexual.

—Consideraven que una dona trans tan sols podia ser-ho si li agradaven els homes?
—Sí, a més, t’havies de voler operar, prendre hormones i vestir de manera femenina. No tan sols decidien el gènere, sinó com havia de ser l’home o la dona. És una falta de respecte i de llibertat i una tutela inacceptables. I encara no som lliures. Perquè et canviïn el document d’identitat, has de tenir un diagnòstic de disfòria de gènere, emès per un suposat expert. Pot haver-hi experts en gènere, però del teu, l’experta ets tu!

—Expliqueu que aquests tests per a determinar si algú és trans no tenen sentit perquè no hi ha persones trans “reals” i unes altres que realment no ho són. De fet, dieu que, en certa manera, tots som trans. A què us referiu?
—Totes som trans perquè totes tenim conflicte amb el nostre gènere. Sempre hi ha moments en què no hi estem conformes, i ens limita. Però tan sols ens reconeixem com a trans aquelles a qui aquesta disconformitat ens porta a un lloc hostil. El viatge és tan gran que la societat no ho admet. No és que hi hagi dos models –home i dona– i un univers limitat, sinó que tots ens anem movent més o menys. Però ens reconeixem com a trans les qui ens movem d’una manera que ens fa habitar llocs inacceptables per a la societat. Ens assimilem a l’altre gènere, però no hem de seguir un model determinat de dona. Ens podem moure en els rols, però no en els genitals; ens podem moure entre els amics, però potser no a la feina… Així, superem els nínxols de vida que teníem assignats, que abans eren el Paral·lel i el camp del Barça. Espectacle o prostitució. I havíem de seguir un model corporal, ara ja no.

—Al llibre, rebateu aquest argument: “Podries viure i expressar-te com vols i continuar-te identificant com a home.” Dieu que veieu el fet de ser dona com una eina. Què voleu dir?
—És una eina. Què és el gènere, si no? I a partir d’aquesta eina ens fem intel·ligibles. Si em considerés home i anés així com vaig, no seria intel·ligible, perdria el codi de complicitats. Tothom té una identitat de gènere, també les persones cis. La sororitat apareix perquè una dona en reconeix una altra i s’hi estableixen vincles a partir d’unes experiències comunes. Quan veus una dona i la reconeixes com a tal, li assignes una identitat de gènere. Pots tenir empatia cap a una drag-queen molt femenina, però no serà dona, i tampoc no ho vol ser. La identitat de gènere existeix, i la prova més clara som nosaltres. No sé si és genètic, si ve pels gens i després es desenvolupa socialment o si és directament la societat, que comença a escriure sobre un full en blanc. No m’importa l’origen, m’importen els drets fonamentals. Ens hem d’apropiar el gènere i poder-nos determinar, perquè és una manera de fer-nos intel·ligibles i anar pel món. Hi ha feministes que no separen el gènere de la persona, i les persones som més que el nostre gènere.

—Aquests sectors defensen que el gènere, entès com la construcció cultural sobre homes i dones, s’ha d’abolir, i que l’activisme trans contradiu aquest objectiu. Què en penseu?
—Primer, hi ha unes quantes persones que tenen els drets vulnerats. Ens massacren laboralment i socialment pel fet de no tenir una documentació adequada a la nostra vivència. Segon, aquest argument es basa en l’alteritat. Som les altres, no som elles. I això és una falta d’empatia que no es pot acceptar en el feminisme. Tres, això invalida totes les discriminacions que hem patit: la mateixa sexualització –o més– que les dones cis, cosificació, sostres de vidre, nínxols de vida… Els obstacles que he tingut són els mateixos que pot tenir qualsevol dona. I, si volem abolir el gènere, per què no comencem per aquelles persones que el tenen més assentat, en lloc de començar per les dèbils? Comenceu a vestir-vos d’home, hormoneu-vos, supereu els estereotips… I sigueu dones així. Supereu les corporalitats! Per què hem d’abolir el gènere abolint la nostra vida? No és just que ens caigui aquesta responsabilitat i que cada dia hagi de ser una resistència impossible.

—Moltes vegades argumenten que les dones cis seguim els estereotips per imposició, com si en el cas de les dones trans fos per “capritx”.
—Quan tens consciència feminista, ja has superat aquesta imposició, no?

—No és tan fàcil…
—Ah! Aleshores per què accepten la incoherència en elles i no en nosaltres?  Evidentment, no és un desig. Què m’hauria de voler fer vulnerar una vegada i una altra una cosa tan forta com el gènere? També em dol que el feminisme que no és trans-excloent toleri les trans-excloents. Ja és hora que les feministes cis que tenen una posició més neutra prenguin partit i vegin que això és una teoria de la conspiració. Les dones cis estan amenaçades per les trans? Hi ha “manades” de dones trans? No, al contrari. Sóc jo qui entro amb por als lavabos i vestuaris. De fet, no m’atreveixo a entrar sola als vestuaris. Sempre hi entro amb una noia cis que em faci de passaport per si tinc problemes, perquè vull evitar violències. Les dones trans som als consells d’administració i decidim que els homes valen més que les dones? No, som als prostíbuls i als espectacles. La primera activitat econòmica de les dones trans a Catalunya és el treball sexual. La segona, la perruqueria. I som un lobby conxorxat amb les farmacèutiques que contamina el sistema educatiu?

—Precisament, reivindiqueu que no calgui hormonar-se per a canviar el sexe al document d’identitat.
—Exacte, a més no hi ha cap medicament per a persones trans. Per la indústria farmacèutica, no existim. I hi estem conxorxades? És una autèntica teoria de la conspiració, i una vergonya per a qui la cregui o escolti. Tampoc no m’agrada que hi hagi debats en què totes dues posicions siguin igual de vàlides. Una vulnera drets fonamentals i una altra lluita per la supervivència. Lluitem per la despsiquiatrització. Abans, perquè una dona pogués avortar, la via més fàcil era al·legar danys psiquiàtrics, que un informe digués que, per salut mental, havia d’avortar. Ens fan això: “Per salut mental, aquesta persona ha de ser dona.” I no és per salut mental, és per pura llibertat. Quan anava a recollir els fills a l’escola, era una mare més. Per què m’han de psiquiatritzar o dir que no puc ser mare? Crec que sóc l’única dona trans a Catalunya que té la custòdia amb l’oposició de l’ex-parella. I conec molts casos de dones trans que no poden veure els fills.

—Com ho justifiquen?
—Diuen que som en situació de vulnerabilitat, que hi ha en joc el bé superior dels menors. Però en el fons és una revictimització. I com que hi ha l’estigma… No vull demonitzar les dones trans que es dediquen al treball sexual, tota la meva empatia i suport. Però a més d’aquestes vides possibles també n’hi ha unes altres, i el fet trans ha de deixar de ser una marca de vida. La gent es pensa que, com que sóc trans, ja no faig res més. Fins ara, ha estat el gran estigma que fa que vagis cap al fons de la vida.

—Sobre aquest estigma, dieu que la gent no concep que tingueu fills i sigueu trans.
—Sí, quan vaig amb els nens, desaparec com a trans per la gent. Fins que no em diuen “papa”, és clar. Aleshores, tot explota! [Riu.] Hi ha dues reaccions: la de les dones amb cara de: “Què cony passa aquí?”, i la dels homes que se’n van perquè: “Oh, és transsexual!” Hi ha homes que no s’han volgut fer una fotografia amb mi perquè consideren que sortirien amb “un transvestit”. De violències, les que vulguis…