Judit Mascó: “Vaig haver d’aguantar moltes coses que sabia que no eren normals”

Judit Mascó (Barcelona, 1969) diu que es troba en una etapa molt vital, plena de projectes i més alliberada de la qüestió de la imatge. La top model catalana per excel·lència continua fent de model, però també treballa de presentadora i, voluntàriament, de presidenta de la Fundació Ared. Tot i que s’ha involucrat en nombroses causes solidàries, explica que en aquesta sempre hi ha treballat molt des de dins, i de fet fa més de vint anys que hi col·labora. Diu que la fundació ara passa per un moment delicat arran de la crisi causada per la pandèmia i que la situació de moltes persones en risc d’exclusió social, especialment dones, ha empitjorat molt. Parlem del moment actual i de la tasca de la fundació, però també anem al passat per repassar la seva trajectòria, que ara, a partir del coneixement i l’experiència acumulats, es mira amb tendresa.

—Què fa Judit Mascó en el seu dia a dia?
—Ara enllesteixo els rodatges de la tercera temporada d’Aire lliure, que s’emetrà aquest estiu a TV3. Vivim aventures en entorns privilegiats i fem esport perquè la gent s’animi a fer territori. És un caramelet, m’ho passo molt bé! A banda, faig petites col·laboracions a l’Obrim fil de TVE, a El Balcó de la SER…

—També sou presidenta de la Fundació Ared, que us deu ocupar bona part del temps.
—Totalment. La missió és acompanyar persones en risc de vulnerabilitat, majoritàriament dones, que provenen de centres penitenciaris o serveis socials i que porten les motxilles plenes d’experiències ben diverses. Els fomentem l’autonomia perquè s’incorporin al mercat laboral i aconsegueixin una integració plena. Per una banda, som fundació i formem en l’àmbit tèxtil, de càtering, obrador i sociosanitari. Per una altra, tenim una empresa d’inserció, que es diu Salta, pel simbolisme del salt cap a la llibertat. Tenim producte propi o treballem per a tercers als tallers, a la cuina i a l’obrador. Som una entitat mitjana que fa una tasca social importantíssima: atenem unes 1.200 persones anualment i n’inserim entre 300 i 400.

—Com viviu la crisi causada per la pandèmia?
—És tremenda, perquè no s’ha tingut gaire en compte la perspectiva de gènere. Moltes dones ens deien que no podien fer les formacions perquè eren mares i no podien combinar-s’ho. També tenim molts problemes d’analfabetisme digital. Hi ha persones que no tenen autonomia per fer tràmits en línia, que han de compartir els dispositius electrònics amb uns altres membres de la família, que tenen dificultats per a pagar les quotes de la wifi, si és que en tenen… En una societat cada vegada més tecnològica, elles cada vegada es queden més enrere.

—Remarqueu la importància de la perspectiva de gènere.
—Les conseqüències d’aquesta crisi són molt més dures per a les persones en risc de vulnerabilitat, però sobretot per a les dones. El mes d’octubre es va inaugurar el primer equipament per a dones sense-sostre, darrere l’hospital Vall Hebron i amb quaranta places. Els serveis socials de Sant Joan de Déu en gestionen l’àmbit residencial i, garantida l’alimentació i el sostre, la Fundació Ared fa la formació i l’acompanyament social i emocional amb perspectiva de gènere. Fem molta feina, malgrat les dificultats. Hem hagut de fer un ERTO a la part del càtering, però no podem acomiadar ningú perquè el personal és vulnerable. És una situació molt delicada…

—L’altra gran part de la vostra vida és la moda. Continueu treballant de model?
—Em fa gràcia, però sí! Tinc cinquanta-un anys i no m’ho hauria imaginat mai… La setmana passada era a Madrid treballant per a una marca cosmètica i la setmana que ve tinc un parell de feines. Hi ha un mercat per a dones de la meva generació, que poden consumir més productes perquè potser tenen més poder adquisitiu.

—Però és un món on la joventut es valora moltíssim.
—Continua valorant-se moltíssim, però hi ha hagut un canvi. Potser aquests darrers anys hi ha hagut una revaloració de la dona en el concepte més ampli. Només faltaria que la dona fos tan sols bellesa i joventut, quina depressió! [Riu.] La dona és molt més, és experiència i vivència. I les arrugues que jo pugui tenir també venen. Me’n sento orgullosa perquè són allò que he viscut i sóc. Per això moltes models de la dècada de les top models continuem treballant. És cert que ens mantenim bé, però tenim una edat. Però és meravellós tenir una edat i sentir-te vital! Darrere em queda una feina feta que em fa sentir molt orgullosa: una família, unes experiències, un moment en què m’adono que és fonamental que les persones amb perfil públic siguem responsables socialment… Poques experiències donen més sentit a la vida que fer millor la vida dels altres. Em trobo en un moment molt vital en què les marques veuen que darrere una persona que ha viscut hi ha molt de contingut.

—Heu esmentat la feina feta durant anys. Què hi veieu, quan mireu enrere?
—He crescut en aquest món: vaig començar a treballar professionalment a disset anys a Milà. Ara em recordo a mi mateixa amb molt d’afecte i tendresa, com si pensés en les meves filles. Penso: “Que bufona que era, que insegura, quins nervis i quins inicis!” I quina llàstima que no tingués l’experiència i vitalitat d’ara per haver-ho aprofitat millor. Quan ets jove tot són inseguretats…

—I no és un món qualsevol.
—És un món molt competitiu i complex. Un món d’adults que ens toca viure molt joves. Les models, quan viatgem pel món, anem soles. No vas amb el mànager al costat fins que no et fas famosa. Això, en el cas que te’n surtis, et fa ser molt forta. M’ha donat unes eines i experiències que m’han fet ser la persona que sóc. Té tots els paral·lelismes amb les carreres tan intenses i curtes dels esportistes d’elit.

—Quin paper hi han tingut, l’acompanyament i el suport extern en la vostra carrera?
—Tot i no anar acompanyada, sempre vaig sentir molt de suport. Hi ha dos vessants importants: la persona que et representa i t’ajuda a triar les feines, i la família i l’entorn personal. Sempre defenso les models quan es diu que són beneites! És tan fàcil de caure en paranys quan tens divuit anys en un món tan competitiu, atractiu i fora d’òrbita… S’hi viuen experiències molt diferents de les habituals. Jo sóc d’una família de classe mitjana amb els pares mestres i no en sabia res, d’aquest món. És bàsic que representant i família t’acompanyin, entenguin i facin de contrapeu.

—Alguna vegada heu parlat de la importància de saber dir que no en aquesta professió.
—Sí, és molt difícil de saber triar, però al final hi ha una cosa d’intuïció. Quan alguna cosa no l’hem vista clara, fins i tot sense saber ben bé per què, hem dit que no. Ho dic en plural perquè hi entra la Beatriz Santamaría, la meva representant. Sempre hem anat a l’una. Potser gràcies a això la meva carrera ha estat llarga, sempre he tingut feines que han sumat i no m’he angoixat en les temporades sense tanta feina. M’he sentit ben representada per algú que creu en mi i que no perd el cap per guanyar quatre duros més a costa meva. Si comences anant a la teva és molt difícil que te’n surtis…

—Entre les coses fora d’òrbita que us van passar, hi hagué la portada de la revista Sports Illustrated com un punt d’inflexió.
—Sí, tenia dinou-vint anys. Ja tenia una carrera molt bona: treballava a Londres, Milà i París i al book hi tenia Marie Claire, Vogue… Els americans em van descobrir així. Sports Illustrated és la revista esportiva amb més subscriptors del país i una vegada l’any publicaven l’especial de models amb banyadors en llocs paradisíacs. Era una cosa molt americana que no sabia ni que existia… Hi sortien supermodels com Elle Macpherson i Naomi Campbell, i era tot top secret fins que no es publicava. Em van triar i vaig estar més d’un mes recorrent illes paradisíaques i reserves naturals. Les circumstàncies eren al·lucinants, però, tot i que sóc sociable, em sentia molt sola. Vaig tenir la sort de sortir a la portada, cosa que em va fer famosa.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Judit Masco (@juditmasco)

—Alguna vegada heu explicat que es va convocar una concentració feminista contra la portada davant el vostre hotel.
—Sí, quan vaig arribar a Nova York. Ja s’havia publicat i a totes les portades es deia que jo era la model de l’any. Quan vaig arribar a l’hotel Plaza, acompanyada de la meva mare, vam veure des de la megasuite que ens van donar que un grup de feministes es manifestaven en contra de la revista amb la idea que les models érem utilitzades. Que la manifestació era per mi m’ho van dir després… No ho vaig ni entendre perquè la meva percepció era que havia aconseguit allò per què havia lluitat i que havia volgut fer sempre. No era una dona objecte, sinó una noia que amb molt d’esforç i sense contactes havia aconseguit d’arribar molt lluny. Però han canviat molt les coses i jo també… Ara que tinc filles d’aquella edat, ho entenc perfectament.

—Us referiu a la crítica a la indústria i a la revista?
—És clar, és un reclam que consisteix a utilitzar el cos de la dona amb fotografies sexys perquè els homes s’hi subscriguin més. Estic molt contenta que s’hagi evolucionat, i ho he viscut a la primera línia. Ara entenc què vol dir feminisme, que simplement és igualtat entre home i dona. Presidint la Fundació Ared, com podria no entendre això, si a més el meu entorn és de dona? La paraula “apoderar” ni tan sols existia… Tot ha canviat molt!

—Com veieu el món de la moda ara, amb mirada feminista? Implica molta pressió estètica, sacrificis, aquesta idea de la dona objecte…
—És important de dir que el consumidor és lliure d’exigir a les marques allò que vol, perquè és un món que vol vendre. Cada vegada hi ha més consciència del consumidor exigint un seguit de condicions, siguin laborals o d’una altra mena. Si hi ha campanyes publicitàries inadequades, de seguida hi ha queixes i moltes vegades es retiren. És el consumidor qui pressiona perquè es reflecteixi aquest canvi. Així i tot, hi ha molt de recel i costa, però crec que es nota.

—Per exemple?
—La Unión em va agafar a començament dels noranta per a un dels seus videoclips: Fueron los celos. Hi surto amb un vestit sexy, amb la cabellera i el cigarret. En aquell moment fumar era guai… Al videoclip, jo posava gelós el cantant, i ell em donava cops coincidint amb el redoblament de bateria. I els meus cabells volaven artísticament. Ara seria tan políticament incorrecte! No el faria… Però llavors no sols era benvist, sinó que es va posar de moda.

—Però en el món de la moda hi ha coses que potser han empitjorat. Es va passar d’associar la bellesa a un aspecte saludable a l’extrema primesa.
—Dura molt més que no em pensava… Les modes sempre són cícliques i, de fet, per això es va acabar el moment de les top models i el culte al cos en el sentit saludable. Totes bevíem dos litres d’aigua, teníem corbes femenines i fèiem cassets d’aeròbic per a fer a casa. Però va entrar una tendència amb molta força liderada per Kate Moss: molt andrògina, amb noies que semblaven sortides de l’escola, com lolites, sense pit, amb cares malaltisses, molt esprimatxades… La bellesa entesa com a plenitud de cop havia passat de moda. Vaig viure aquell moment i em va fer sentir molt insegura.

—Com ho vau viure?
—En aquell moment feia desfilades i estava més rodoneta i tenia més pit. De sobte no t’agafaven perquè molts dissenyadors volien l’antítesi de tu… I la moda hi acompanyava, amb els primers pantalons estripats, tot al contrari de la dècada anterior. Ho vaig viure molt malament perquè era molt jove. Havia de sentir comentaris com ara: “Té una bellesa massa clàssica.” Imagina’t! No era prou moderna… Parlo de les passarel·les, perquè a la publicitat sempre hi ha hagut espai per a la noia guapa i saludable, que ven molt més perquè la gent sent poca connexió amb l’altre físic.

—Us va portar problemes d’autoestima o obsessió amb el cos?
—Em va salvar el fet que sempre vaig continuar treballant, perquè si no hi hauria pogut caure. Tenia molta feina de les fotografies de venda de roba per catàleg, però també volia continuar fent la part més artística, i era la que se’m començava a negar. Això em feia sentir malament, incòmoda i insegura. Perquè et veiessin més moderna havies de pensar, per exemple, a anar a un càsting amb els cabells bruts o pintar-te la ratlla de l’ull negra per tenir una cara més grunge.

—Són les coses que sorprenen els aliens al món de la moda. També es critica molt la roba estrafolària que a vegades es veu a les passarel·les.
—Bé, això sí que ho defenso i ho entenc, perquè són patronatges de dissenyadors o dissenyadores que considero artistes. Sempre veiem aquesta part frívola de “jo això no m’ho posaria”, però perquè una cosa acabi essent comercial necessites no tan sols que cridi l’atenció, sinó oferir una il·lusió de com t’agradaria que evolucionés la moda. Si en una passarel·la veus un vestit transparent, a la botiga tindràs una adaptació comercial amb un folre. Són propostes artístiques que no vol dir que acabin arrelant. La proposta d’un artista sempre és boja, però algunes no ho són tant. Jo vaig al·lucinar quan vaig veure els primers pantalons estripats i la gent encara ara els porta…

—Tornant als canvis socials que comentàvem, és impossible de no parlar del Me too, que també ha arribat al món de la moda. Vau viure cap experiència d’assetjament o vau haver d’aguantar moltes coses?
—Vaig haver d’aguantar moltes coses. Coses que no eren normals i que sabia que no eren normals. Quan tu et sents incòmoda, saps que no és normal. Però sí que havíem normalitzat que, si no es traspassaven certs límits, allò ni es comentava. I no parlo com a model, sinó com a dona. Semblava que hagués d’aguantar certes coses pel fet de ser dona. Era una nena alta, rossa i maca, cridava l’atenció, i he viscut des de petita que pel carrer em diguessin porcades i em fessin bromes. Si això és el teu dia a dia acabes assumint que s’ha d’aguantar. I aquest és el gran canvi. Les noies de l’edat de les meves filles, d’uns vint anys, ja no estan disposades a aguantar res d’això. Res! I me n’alegro moltíssim. Abans ningú no s’ho plantejava i les feministes tenien mala imatge, societat i mitjans no ens deixaven entendre què reivindicaven. Cal dir a les nenes que segons quines coses no són normals i s’han de dir. No hem de passar més por. No és que les dones hàgim de ser valentes, sinó que no s’ha de permetre que passem por quan anem pel carrer de nit. Per això dic que no és només com a model, tot i que potser en el meu àmbit podia passar més. No em va passar mai res com per explicar-ho, però de vegades sí que em sentia incòmoda…

—Amb els fotògrafs?
—Amb algun fotògraf em va poder passar. Però tinc la sort d’haver nascut en una família que em va donar uns valors que em permetien de poder dir prou o no en algunes situacions. La gran diferència entre la model que no sap dir prou o no i la que sí no és la intel·ligència, sinó això que has rebut de petita i que t’ajuda a escapar bé d’aquestes circumstàncies incòmodes, perquè les saps veure.

—Acabem amb un petit detall del present: fa uns mesos us vau tallar molt els cabells, i això a vegades va associat a un canvi d’etapa en algunes persones. És el cas?
—Bé, sóc en una etapa diferent. Sempre he estat molt empresonada en la meva imatge: la Mascó és rossa amb els cabells llargs. Una vegada me’ls vaig tallar i els clients volien que me’ls tornés a deixar llargs… Però ara sóc en una etapa en què no dono tanta importància a la imatge, puc fer allò que em doni la gana. Si estic més arrugada i em vull tallar els cabells, ho faig. El meu valor cap a mi mateixa i els altres és la meva personalitat. I m’ha alliberat moltíssim, m’encanta aquesta mitja cabellera curta perquè no em roba tant de temps i no m’esclavitza tant. I em fa sentir molt bé! [Riu.]