Judit Mascó: “Els meus amics de la infància són els qui em fan tocar de peus a terra”

Quan fem l’entrevista a Judit Mascó (Barcelona, 1969) per parlar del seu nou llibre infantil, The Forever Girls: amistat en perill (Inuk, 2024), és a casa fent repòs després d’una operació al peu. Fa anys que té neuroma de Morton i ara, per fi, l’han poguda operar. Per això fa temps que ha deixat de banda els talons per calçar vambes. Així doncs, una tarda entre setmana, quan manquen molt pocs dies per a les vacances de Nadal, Mascó atén VilaWeb per telèfon per explicar-nos com ha estat l’aventura d’escriure un llibre infantil-juvenil –coescrit amb Mar Picó i il·lustrat per Naomi Kado– després d’haver publicat dos llibres autobiogràfics. També parlem dels temes i valors que apareixen al llibre i que ha volgut plasmar perquè les noves generacions poguessin tenir referents femenins i sans, fora de qüestions tòxiques.

En tres quarts d’hora de conversa, parlem de maternitat, de la importància de llegir contes als fills abans d’anar a dormir, de la companyia que fan els llibres i els amics quan hom és lluny de casa i de problemes ambientals. Tot i que de moment tan sols n’ha sortit el primer volum, Mascó vol que les aventures de les Forever Girls es converteixin en una col·lecció de llibres que pugui ser una icona generacional, tal com ho van ser les W.i.t.c.h. per a les seves filles i tantes noies més de principi dels 2000.

—Fins ara havíeu escrit llibres autobiogràfics, com ara El llibre de Judit Mascó i Modelo. Ara, amb The Forever Girls, us estreneu com a autora de ficció. Com ha estat el procés d’escriptura?
—És un llibre coescrit amb la Mar Picó perquè jo no sé escriure ficció. Els llibres anteriors, els vaig fer perquè parlava de mi i de les models. Precisament, perquè sóc molt lectora, tinc molt de respecte per l’escriptura. Ho he fet: he fet aquests llibres i durant anys vaig fer una columna a El Periódico de qüestions d’actualitat, però em representava un esforç molt gran, perquè no tinc l’hàbit d’escriure, però suposo que és posar-s’hi. La meva mare molts cops em deia: “Judit, si tot allò que et passa quan viatges ho escrivissis, seria molt interessant no només com a record, sinó perquè escriure va molt bé”, però no tinc tanta energia. Però bé, escriure… És una de les professions que admiro més. Sempre penso que m’agradaria conèixer la persona que hi ha rere un bon llibre que et deixa tocat i que no et treus del cap durant temps.

—I com neix la voluntat de fer-lo adreçat a infants i joves?
—Primer, neix per la meva afició a la lectura; segon, per la meva maternitat, i tercer, per l’empatia cap als altres, per la preocupació per l’entorn i per aprendre de tot mentre m’ho passo bé –que és una mica el meu eslògan de vida d’aquests últims anys. Sobretot volia acostar al públic jove –una edat complicada de definir– una història divertida amb valors actuals, amb referències molt positives i femenines que tinguessin una perspectiva molt pròxima en què es parlés de les coses que passen ara. Volia actualitzar moltes d’aquelles lectures que han quedat un pèl antiquades. En certa manera m’imaginava un llibre, una col·lecció, que no només fos lúdic, sinó que també fos ambiciós i generacional. Les meves filles, per exemple, estaven enamorades de les W.i.t.c.h. [una sèrie de còmics fantàstics de cinc superheroïnes que representaven els quatre elements: aigua, terra, aire i foc]. Et sonen?

—I tant! A casa en teníem els còmics i fins i tot un disc.
—Doncs tant de bo les nenes d’avui tinguin les Forever Girls! Perquè a casa meva, la col·lecció de les W.i.t.c.h. és intocable, no hi ha manera de treure’ns-les de sobre.

—Com a mare, quina va ser la vostra relació amb els llibres i els contes? En llegíeu molts, a les vostres filles? Us n’explicaven, a vós?
—Els meus pares van inculcar-me la lectura d’ençà que era petita, perquè tots dos eren mestres. Llavors, és clar, els regals de Reis, per exemple, sempre eren didàctics. Jo volia una Barbie i, en canvi, em portaven el típic joc de fusta. Lluitaven perquè tot fossin aprenentatges, i per això sempre em van regalar molts llibres. Però tampoc tinc gaires records del meu pare o la meva mare llegint-me’n un cada dia abans d’anar a dormir.

—I vós, en llegíeu, a les vostres filles?
—Sí, molts. No només llegíem llibres que teníem, sinó que, a més, me’ls inventava moltíssim, els llibres. És a dir, partia d’un llibre, però després canviava la història segons a quina filla l’hi explicava, perquè en tinc quatre. Els el feia una mica personalitzat. Que les protagonistes es diguessin com elles o que els passessin coses que tinguessin a veure amb la seva vida els entusiasmava.

—I quan els els explicàveu, cercàveu els valors que transmet el llibre de The Forever Girls? Valors com ara l’amistat, la sororitat, l’ecologisme…
—I tant, per això els personalitzava. Per exemple, la meva tercera filla és adoptada. Com que és negra, sempre li deien que era de l’Àfrica, però és d’Haití, de l’Amèrica Central. Com que el mar que envolta l’illa on va néixer és el Carib, sempre li explicava històries ambientades allà perquè ho entengués. La feien riure molt. O per exemple, m’inventava històries en què la protagonista es deia Romina –ella es diu Romitha, però és un nom que la gent no recorda i sempre li han dit Romina. Llavors jo sempre feia que la protagonista es digués Romina, però que era un error, i que sempre es pensaven que venia d’un país on hi havia elefants i girafes i ella havia d’explicar que no, que era d’un país on el mar era blau cel, on hi havia cocos, etc. I, és clar, a ella li feia molta gràcia, perquè se sentia identificada i sabia que la protagonista era ella. Els contes són una manera d’explicar coses als nens. A més, el moment de la lectura, quan aprofites perquè es calmin i perquè vagin a dormir, és un moment molt màgic, dels que marca per sempre. Però sí, volia que a través d’aquests personatges es poguessin explicar com s’entenen entre les noies, com es complementen, com s’ajuden sense toxicitats pel mig. Són noies que han nascut en un món on hi ha problemes mediambientals, prejudicis, però també hi ha aspiracions, somnis… Provar d’arribar tan lluny com vulguem és una idea que volia que quedés plasmada al llibre.

—Sobre la importància de tenir referents femenins de ben petits per mitjà dels contes: en vau tenir, vós?
—De referents femenins, no n’hi havia o no els recordo. Una de les meves primeres lectures va ser Les aventures d’en Massagran, m’encantava! A més, com que tinc un germà més gran, em passava tots els seus còmics i jo també m’hi vaig acabar aficionant moltíssim: Astèrix i Obèlix, Tintín… Vaig llegir molts còmics, però fixa’t que no són de referents femenins. Després vaig enganxar-me molt a les històries de Walt Disney: la Blancaneu i tantes princeses més que em deixaven embadalida. Però, és clar, el món ha canviat, i la visió del món, també.

—De fet, més d’una vegada heu explicat com les vostres filles us han ensenyat a canviar la mirada de certs temes, com ara el feminisme. Què n’heu après, d’elles?
—Contínuament em pregunten coses d’actualitat sobre les dones, sobre el concepte –per fi entès– del feminisme, de tants i tants moviments que hi ha hagut en aquesta última dècada… Ha anat tot molt de pressa i ha coincidit en un moment en què les meves filles es feien grans. Totes quatre ja són majors d’edat, i he viscut i entès tots aquests canvis a través seu. Com a ésser humà i com a dona, creixo, maduro i canvio d’idees. Per a mi, és un aprenentatge continu. I així com al principi hi havia algun enfrontament en les converses, ara moltes vegades penso: “Escolta-les.” Encara que a vegades potser es passen de llarg, perquè tenen tot el dret de passar-se i més encara en la situació actual que vivim, que per a cada pas que fas, te’n fan fer quatre enrere. Sempre penso: “Endavant amb tot, jo seré al vostre costat.”

—Això trenca bastant el tòpic que ens tornem conservadors amb els anys.
—Et pots tornar més conservadora amb certs aspectes o idees, però no amb tot el que és relacionat amb la igualtat entre l’home i la dona. Això no, és que això és un altre tema. Aquest tema no pot anar enrere, perquè totes som al mateix vaixell, fins i tot les que encara no ho saben veure. És molt fort que tinguéssim els ulls tapats sense veure més enllà, perquè ara és claríssim. Bé, jo ho tinc claríssim, perquè simplement és una qüestió d’igualtat, de drets humans. És tan bàsic com això. En les converses de les protagonistes del llibre es noten aquests valors encara que siguin molt diferents entre elles. Aquesta és la nova generació, i això és el que volia plasmar de manera indirecta. No fer-ho didàctic com els meus pares pretenien amb mi, que em deien: “Avui parlarem de sexe, Judit”, i jo pensava: “Buf, ja van tard!”

—L’amistat i la sororitat són dos dels temes principals del llibre. En una joventut com la vostra, que vau viatjar sola per tot el món, vau trobar a faltar tenir un grup d’amigues a prop?
—Malgrat haver viatjat per tot el món, sempre vaig tenir lligam amb la meva ciutat i les persones estimades. Els meus amics d’ara són els de la infància i els de la joventut. No els he perdut mai de vista, perquè són els que em feien tocar de peus a terra. És que ho necessitava. M’agradava molt la meva feina, el glamur i les coses estratosfèriques que em passaven, però quan tornava a Barcelona necessitava buscar la contrapartida de tot plegat. Era massa excepcional el que em va tocar viure a l’edat que em va tocar viure-ho. Per tant, la meva il·lusió era tornar a Barcelona amb els amics de sempre. Veure’ls i tenir converses que no anaven més enllà de si sortíem de festa divendres o dissabte, o de si bevia una cervesa o un gintònic, perquè allò era el que em tocava fer a aquella edat. Mantenir els amics de sempre ha estat el que m’ha donat estabilitat, perquè són les persones que em tracten com “la Judit”, no com la persona que surt a la tele. I això em dóna molta pau i tranquil·litat, perquè puc ser jo al 100% sense haver d’estar pendent de què dic, com ho dic o d’haver d’estar estupenda i fer bona cara. Que no em queixo, eh, però estar amb els amics em dóna un respir.

—En aquesta línia, els llibres us han acompanyat en els viatges i moments d’espera en aeroports, hotels, etc.?
—Totalment. Ara és molt diferent, perquè normalment m’acompanya la meva representant, però una model viatja sola pel món. Sempre estàs sola: quan viatges, a les sessions de fotografia… Tot i que tothom és encantador i coneixes molta gent –fotògrafs, maquilladors, perruquers, etc.–, sempre estàs sola. Potser estàs tres dies en un lloc i, quan ja comences a fer-te amb algú, te n’has d’anar. Per això no vaig tenir l’oportunitat de fer cap amiga estrangera. Hi tenia bona relació, però no vaig arribar a fer-me amiga de ningú. Llavors, és clar, en aquell moment, als anys noranta, que tampoc hi havia mòbils ni res, hi havia dues maneres de funcionar: o bé la model que anava amb el walkman i s’aïllava amb la música, o bé la que llegia. I jo era de les que llegien. Era l’única cosa que em distreia a les esperes dels aeroports, a les llargues hores de vols, a rodatges lents… A més a més, la parella amb qui he compartit vida, que actualment és el meu marit, és un gran lector i, és clar, això ens ha unit i ens unia en aquell moment, perquè compartíem els llibres. Així que sí, la lectura em va ajudar a passar molts moments.

—Un dels entrebancs que es troben les Forever Girls al llibre és la desaparició del comerç local. És un dels temes que us preocupen? Heu canviat hàbits de consum per afavorir a l’economia local i reduir l’impacte ambiental?
—La manera actual de consumir és terrible, i crec que s’ha accentuat després de la pandèmia. Anar a contracorrent és difícil, però no impossible. Comprar presencialment a les botigues del barri és un plaer! Mira, aquests darrers anys he fet un programa de televisió sobre mercats de pobles i ciutats. Allà em vaig adonar de la feina que ens toca fer a tots perquè no ens tanquin els mercats i de com són d’importants, perquè són teixits socials que van molt més enllà. Donen vida a molta gent i són espai de trobada. Aquest teixit associatiu i social de barri ens fa més humans i més feliços. Però ara hem perdut el nord, i molts d’aquests locals no poden sostenir-se o no tenen relleu generacional perquè la competència que tenen és abismal.

—Trobeu que aquest teixit es va perdent a la Barcelona actual?
—Sí, és un problema que tenim i que passa a qualsevol lloc. Fins i tot a la muntanya. Vas a un lloc preciós i, tot i que continuaràs trobant-hi petits negocis, sempre hi haurà grans superfícies que t’oferiran la lluna. És a alta muntanya, sembla impossible que trobis allò allà, però hi és.

—Ho dieu per experiència pròpia? Teniu casa a la Molina…
—Sí, és una qüestió complicada, s’ha d’anar molt amb compte. Per exemple, amb el tema de les estacions d’esquí, ja anem tard. Hi ha molta feina a fer, i les associacions de veïns en fan molta, també pel que fa a les segones residències. Tots sabem el problema que hi ha a la Cerdanya… Fa poc vaig llegir no sé on que l’estat espanyol era un dels països on havia crescut més l’economia. Bé, per a qui? Perquè cada vegada hi ha un percentatge més petit de gent que s’enriqueix més, i es creen aquestes desigualtats tan brutals. No sóc ningú per a arreglar-ho ni sé com fer-ho, però m’agradaria que tots en tinguéssim consciència, perquè amb informació i consciència penso que sí que podríem fer-hi alguna cosa.

—Per acabar: com passareu les vacances de Nadal?
—Doncs fent repòs, perquè m’han operat del peu.

—Ostres! De què?
—Tinc el neuroma de Morton, que és la inflamació de les terminacions nervioses quan no vaig amb el calçat adequat. No puc anar ni amb talons, ni amb calçat acabat en punta, etc. No pots ni imaginar-te com arriba a ser de dolorós… He d’anar amb calçat quadrat, que sigui algun número de més… És a dir, calçat horrorós.

—Però ara hi ha vambes molt boniques!
—Sí, però segons la inclinació no les puc portar, perquè també carrega… És molt dolorós. Arran d’això vaig trobar un metge que em va dir que em podia fer modificacions a tres dits del peu. I ara m’han operat d’això.

—Ha estat arran de la professió i per haver anat molt en talons?
—Doncs mira, no hi ha ajudat gens, però també és veritat que ho tinc només en un peu. No sé si t’hi has fixat, però fa molts anys que ja només vaig amb vambes, per això també he canviat la manera de vestir: més còmoda, més masculina. De talons, si en porto, els duc una hora com a màxim. Després porto una bossa amb les vambes i em canvio. Però bé, l’operació va anar molt bé i estic contenta d’haver-ho fet. Ara toca repòs.