Juanjo Sáez: ‘La independència són els nous Jocs Olímpics’

Juanjo Sáez (Barcelona, 1972) surt de Catalunya Ràdio esperitat com si volgués aprofitar els últims minuts de llum. Travessa un pas de vianants i fuig cap al soroll de la Diagonal. S’oblida que té una cita per a fer un entrevista amb VilaWeb. Però després d’una trucada, acaba reculant. En un pub irlandès, tot i que es demana un cafè, ens cedeix bona part de la seva tarda de divendres per parlar sobre política, els seus nous projectes –una sèrie sobre ‘una mena de Banksy català’ i un llibre que es dirà Para los míos–, la ràdio, la vida, la mort i els seus propòsits per al 2020.

—Trencarem el gel parlant de política. Darrerament us heu polititzat molt a Twitter.
—Ui, fa molts de temps que estic així. La política la vaig començar a tocar quan vaig entrar a l’Ara, on faig una vinyeta diària ja fa deu anys. Amb l’edat, suposo, he deixat de ser tan egoista i això m’ha ajudat a sentir-me part d’un col·lectiu. I sí, m’he polititzat, però com tothom al nostre país. Simplement, jo opino a la ràdio i faig humor gràfic a la premsa, cosa que em dóna l’oportunitat que em facin cas.

—Premsa, ràdio… i Twitter.
—A Twitter últimament estic més actiu. És un mitjà que al principi no m’agradava gens, però el programa de ràdio, ‘Estat de Gràcia’, en part passa a la xarxa i això m’hi ha anat arrossegant. I no és bo per a la salut… Vas llegint les coses que escriu la gent, se t’escalfa la sang.

—Us va passar una mica això, amb la investidura de Pedro Sánchez.
—Suposo. No recordo què vaig escriure. [Riu.]

—Per exemple: ‘És al·lucinant la quantitat de fatxes que hi ha al parlament.’
—[Riu.] És al·lucinant. El congrés és farcit de nostàlgics del franquisme. Gent d’extrema dreta i racista que tranquil·lament deixa anar les seves mentides a la tribuna. És al·lucinant.

—Però també parlàveu de vós mateix. I us definíeu com un home no nacionalista de cultura espanyola a qui no l’importava portar el nom d’un país o un altre al passaport.
—I és així.

—Aquest discurs pot fer esclatar molts caps entre l’unionisme.
—És possible. La meva cultura és la meva família, que és d’origen aragonès i murcià. Per diverses circumstàncies, jo vaig néixer a Barcelona i m’hi he criat, però no tinc gens afecte per cap lloc en concret. M’estimo aquesta ciutat, però entenc que és una estima molt circumstancial. El fet de no sentir-me ni espanyol ni català, el fet de no ser nacionalista, em permet deixar de fer servir un passaport i tenir-ne un altre en cas d’independència. No passa res. Un passaport nou no canviarà la meva cultura ni el meu passat.

—I què us amoïna?
—Com es gestionarà el país on visqui sí que em pot afectar i em pot fer decidir entre un passaport o un altre. Sincerament, crec que viuria millor en una república, i Espanya no va precisament en aquesta direcció. Ni es qüestiona el model d’estat.

—Podem ho feia quan va començar, però ara és força de govern.
—Jo he estat de Podem, i encara m’hi sento vinculat en alguns aspectes. Però la seva estratègia actual és anar aconseguint cotes de poder encara que sigui a còpia de contradir-se i oblidar-se de si mateixos. Dit això, s’ha de reconèixer que ningú no donava un duro perquè governessin, i ells s’hi han col·locat, encara que hagi estat gairebé de nit i per les golfes. Podem avança com a estructura, amb càrrecs per a la direcció, però crec que fan massa concessions.

—Però aquestes cotes de poder s’han traduït en menys suport a les urnes i menys diputats.
—És normal. S’han convertit en una incertesa. Viuen dels equilibris i l’ambigüitat. Però la direcció és clara: poder dins el regne d’Espanya. Té mèrit tenint en compte la pressió mediàtica i les campanyes de desprestigi. Ara, jo me n’he anat sentit desvinculat a poc a poc. Espanya és una baluerna, una estructura molt rígida i amb una història molt fosca, i Podem ja no té aquella voluntat trencadora del començament.

—Però diuen que hi ha un govern progressista i que les coses canviaran.
—Mireu si ho són, de progressistes, que no s’atreveixen ni a dir-se d’esquerres. Ens ho hem de creure? Realment canviarà res? Tinc les venes carregades d’escepticisme. Només cal veure la campanya anticatalana de Pedro Sánchez per intentar guanyar els vots morts de Ciutadans.

—Creieu que el desànim en la política és transversal entre la ciutadania?
—Possiblement.

—Potser els de Vox són els únics que van embravits.
—Aquests tenen l’adrenalina disparada. En el meu cas, la decepció ve per la política espanyola. Aquí, a Catalunya, jo tinc moltes esperances i fe en el bloc independentista.

—En quin sentit?
—En general. Jo no he estat mai fidel a cap partit, però crec en la gent. Coses com el Tsunami Democràtic, malgrat el bluf del Camp Nou, em motiven. Jo tinc fe en la gent. En els més de dos milions de persones que s’han mobilitzat una vegada i una altra.

—Què us semblen els partits?
—ERC té alguna cosa que em sembla bé, però hi tinc diferències. També la CUP. Una barreja de tots dos estaria bé. Sóc partidari de la unitat. Tots són necessaris. Les esquerres pequen moltes vegades d’ingenuïtat. Cal gent més astuta i amb experiència, acostumada al poder i tots els seus vessants. De fet, la diferència es nota en la gestió de l’exili. Es nota que hi ha gent amb un fons i que se sap moure. Això és necessari, però també els esperits de Junqueras i Cuixart. I també tota la gent jove que dóna suport a la CUP. De separat poden encertar algunes coses, però fallen en l’objectiu final. Quan s’han unit és quan aconseguit el millor resultat.

—Però no han anat mai tots junts.
—Sempre hi ha una primera vegada. [Riu.] Feu-me cas, hòstia.

—Heu pensat a fer un llibre més lligat a l’actualitat política?
—En vaig treure un, Crisi d’ansietat (Reservoir Books, 2013), que recopila vinyetes, però potser en faré un altre algun dia. És una qüestió de trobar temps i el moment adequat. També m’he adonat que ara estem molt enganxats als fets polítics i la manca de distància genera confusió. Em preocupa que el material pugui envellir malament o que doni una opinió massa esbiaixada o completament incorrecta.

—Heu tingut cap problema per haver pres una posició política?
—Si m’ha passat, jo no me n’he adonat. No m’han trucat mai per dir-me que no em feien un encàrrec. El telèfon no sona i prou. Però continuo tenint clients i feines fora de Catalunya. No he notat res.

—Preferiu treballar per a grans marques o per a mitjans?
—A mi m’agrada tot. Treballar per a grans marques i multinacionals és treballar per al mal…

—Sona fantàstic.
—Té un matís. [Riu.] En publicitat, sobretot, hi ha gent molt brillant i creativa. Aquesta mena de relacions són molt productives i pedagògiques. I no podem negar la realitat. Vivim en un món capitalista i no pots ser aliè a aquestes feines, necessites els diners. Tots tenim un preu.

—Suposo que hi ha empreses més ètiques que no unes altres.
—Al final, per molta campanya ètica que facin, totes les empreses sempre tenen una part fosca darrere. I fer servir determinats valors per vendre més em sembla encara pitjor.

—Heu definit el Barça.
—Una mica. [Riu.]

—Quan feu humor us censureu? Repasseu gaire els dibuixos?
—No solc censurar-me gaire.

—Gaire?
—[Pensa.] No sé si és realment censura. Crec que és més aviat sentit comú. He treballat en mitjans que m’han permès fer com volia. A l’Ara, per exemple, no he tingut mai cap problema. Si han tirat enrere cap vinyeta, que es deuen comptar amb els dits d’una mà, ha estat per coses molt específiques que podien fer interpretar malament el dibuix. Són coses puntualíssimes i sempre n’hem parlat. En el passat, en alguns altres llocs, sí que havia tingut més problemes.

—Què voleu dir?
—M’han acabat fent fora de la majoria de mitjans on he col·laborat.

—De debò?
—Sí. Per diversos motius: al director no li agradaven les coses que feia, dibuixava sobre algú que no es podia… Censura, estrictament, no n’he patida, però sí que he pagat les conseqüències d’alguns dibuixos. Com que sóc autònom, em deixen de trucar i s’ha acabat. Però més recentment, aquests últims deu anys, no he tingut problemes.

—Digueu-me un mitjà i el problema que vau tenir.
—D’El Periódico de Catalunya em van fer fora per haver fet broma sobre Raimon.

—Raimon?
—Sí, tal qual. La vinyeta va portar molta cua i em van acabar fent fora. No va ser una cosa directa, però en va ser el detonant.

—I què deia la vinyeta?
—Res d’especial. [Riu.] El comparava amb Serrat i crec que es va ofendre. Després hi van haver unes trucades i quan van poder prescindir de mi, ho van fer. Eren uns altres temps. Ara…

—Ara teniu més nom. No deu ser tan fàcil fer fora Juanjo Sáez.
—La gent em coneix més, però no ho afirmaria amb tanta rotunditat i confiança.

—El ressò seria brutal si us fessin fora de l’Ara per una vinyeta.
—No ho sé, no ho sé… Encara sóc autònom. Em sembla que sou molt optimista. [Riu.]

—L’altre dia us definíeu a la ràdio com una víctima del fracàs escolar i com un gandul impertèrrit. Ho dèieu seriosament?
—El perfil és aquest, un fracassat escolar. Però jo no vull ser exemple de res. I suposo que el meu fracàs escolar també responia a unes circumstàncies i a una educació d’una altra realitat.

—Encara n’hi ha molt, de fracàs escolar.
—M’ho imagino. Però en el meu cas crec que es devia a problemes de dislèxia. No em van fer mai cap diagnòstic. Tampoc no hi havia psicòleg a l’escola. I de seguida et posaven l’etiqueta de gandul i això s’adhereix molt a la pell. Sóc un gandul, sóc un gandul… I llavors tens la sensació que mai no aprofites prou el temps. Però al final és un prejudici que tens sobre tu mateix, perquè la realitat és que no faig res més que treballar. La meva vida és dibuixar. No faig res més. Amb prou feines tinc vida personal. Ara tinc parella, no tinc família, no tinc fills… La meva vida real és la feina.

—Però això sona molt dur.
—No em mal interpreteu. Jo estic encantat amb la meva vida. M’agrada molt la meva feina. Simplement, és de dedicació completa. A més, la meva parella també és artista i m’entén. Una mica com els periodistes. Sempre acabeu tots junts perquè no feu res més que estar enganxats a l’actualitat, les notícies i el Twitter. [Riu.] Si tens una parella que provingui del món real, és difícil que t’entengui.

—I fills, no en voleu tenir?
—Si no n’he tingut ja, molt em temo que… Potser de cop i volta passa alguna cosa… Com aquesta gent molt gran que té un fill.

—Julio Iglesias?
—Per exemple. Jo vaig cap a la cinquantena ja, però coses més estranyes s’han vist. La veritat és que no hi penso.

—En quin moment noteu que el dibuix és la vostra vocació?
—No recordo que hagi volgut ser res que no fos dibuixant.

—No heu ambicionat res més?
—Sincerament, no. El dibuix m’ha obert moltes portes. He tocat gairebé totes les branques de la creativitat dins aquest món, però també m’ha permès d’accedir a més coses, com ara la ràdio. Sempre he volgut ser dibuixant i això em considero.

—Ni il·lustrador, ni dissenyador gràfic…
—No, perquè el dibuix et permet fer totes aquestes altres coses. Dibuixant és una professió prou àmplia perquè ho abraci tot. ‘Il·lustrador’ no m’agrada gens perquè al final és un dibuix supeditat a una altra cosa. Tot i que, incomprensiblement, és un mot que sembla que es fa servir per donar més prestigi a la professió de dibuixant.

—Què creieu que us falta fer en el món del dibuix?
—He tingut la gran sort de provar pràcticament totes les coses que permet el dibuix. Disseny, historieta, animació, publicitat, il·lustrar…

—Fer un film?
—En tinc moltes ganes. D’animació, ja n’he fet molta, però com a projecte em resta fer el llargmetratge. Ara vaig desenvolupant un argument. Passa que aquests projectes són tan llargs que ves a saber… Pots tardar ben bé cinc anys. A més, ara fa més d’un any que preparem una altra sèrie. I enguany, si no passa res estrany, potser ja entrem en producció.

—De què tractarà aquesta sèrie?
—És sobre un grafiter i l’art de carrer.

—Serà per a TV3?
—TV3 corre per allà. [Riu]

—Podeu desenvolupar-ne una mica l’argument?
—Ui, no sé si ho puc explicar.

—Hi ha molta fressa al pub, no us sentirà ningú.
—És una mena de Banksy català. Un xaval de família molt humil que s’acaba convertit en una referent mundial de l’art de carrer.

—Ambientada en els nostres dies?
—Sí, en la Barcelona actual, que és una ciutat molt important en l’art de carrer. Però la sèrie també té una mica de vocació internacional, hi apareixen ciutats i personatges dels altres països. Crec que és la millor manera de reflectir una escena que és molt rica i, en part, antisistema. El gran públic les desconeix, però hi ha primeres figures mundials pintant als nostres carrers.

—Com heu entrat en aquest món?
—Jo, al carrer, encara no hi he pintat mai, però per interès i per coneguts sí que ho coneixia una mica.

—Per què no heu pintat al carrer?
—Em fa una mica de mandra. Anar de nit a pintar i tot plegat. [Riu.] A més, és una dimensió, el gran format, que no conec i no domino. Algun dia suposo que ho acabaré fent.

—Deixareu de banda elements recurrents de les vostres sèries, com ara la nostàlgia o la por a la mort?
—Serà diferent de Arròs covat i Heavies tendres, tot i que també tindrà el seu pòsit sentimental, perquè és la meva manera de treballar.

—Us fan por la mort i la vellesa?
—Oh, i tant. Molta.

—Per què us fa por de fer-vos gran?
—Perquè et mors al final. [Riu.]

—Però es pot viure sense por de la mort.
—Jo encara no ho he aconseguit. No em vull morir. M’incomoda molt la idea. Sobretot perquè tinc la sensació que no tindré temps de fer tot allò que vull fer. Són maneres de ser, suposo.

—Què temeu més, la vellesa o la mort?
—Avui em fa por la mort. No penso tant en el fet d’arribar a vell, però potser hi ha un dia que m’obsessiono amb l’edat. Tot això es resumeix en un trastorn que es diu neurosi. Sempre estic preocupat per allò que vindrà. Dono massa voltes a les coses. Això m’ha permès inventar-me moltes històries i pensar molt sobre coses positives, però també passa que, si t’enganxes a coses dolentes, dónes moltes voltes a la mort i merdes que no valen la pena.

—I després d’anys i anys dibuixant, us posen davant un micròfon a Catalunya Ràdio.
—Això és una cosa d’en Roger de Gràcia, que no sé si hi toca gaire. [Riu.]

—I com us arriba la proposta?
—Un dia vaig anar al programa ‘Estat de Gràcia’ per fer una entrevista com aquesta i va anar molt bé. Va transcendir una mica el format de pregunta i resposta, i quan vaig sortir vaig dir a en Roger: ‘Truca’m un dia per fer alguna altra cosa.’ I al cap d’un any, em va trucar. Em va oferir de fer una secció i, tot i que jo no ho veia gens clar, ho vaig acceptar. [Riu.]

—Però ara no feu una secció, sou un comentarista més.
—Jo ara em considero part del programa. És la primera vegada que vaig cada dia a treballar al mateix lloc.

—I com us ho preneu?
—[Pensa.] M’ho prenc des de la neurosi. El personatge de davant el micròfon, l’estimo i l’odio a parts iguals. Quan va molt bé, perfecte, però quan va regular, em pregunto què coi faig en antena.

—Quan sou en antena com us sentiu?
—Bé i malament.

—Per què?
—Perquè és fantàstic que t’escolti tanta gent, rebo molta estima i tinc uns companys fantàstics… Però moltes vegades em sento un impostor. No és la meva feina i em sento un intrús. Per què jo i no un altre? Què he fet jo de diferent per tenir un micròfon davant?

—Però si la ràdio és plena de tertulians que opinen sense sentit.
—Això és el seu problema. Jo a vegades tinc la sensació que no em mereixo tant. Són dèries meves.

—Us escolteu?
—Mai… Bé, alguna vegada, només aquells dies que m’he sentit molt segur de mi mateix. Sé que per millorar m’he d’escoltar, però no ho faig. I ara estic més acostumat a llegir entrevistes. Al principi tampoc no ho feia. Em llegia i m’atabalava. No llegir-me també era la manera de no agafar fòbia dels periodistes i deixar de fer entrevistes.

—Aquesta la llegireu?
—Aquesta crec que sí. Quin remei. [Riu.]

—Si us sembla bé, acabarem amb els vostres propòsits per al 2020.
—Hòstia. [Riu.]

—Ara veurem si són de debò.
—Ho són, ho són.

—El primer propòsit: ser més creatiu. En quin sentit?
—Continuar desenvolupant projectes.

—Però si dieu que treballeu tot el dia. Què més voleu fer?
—Estar a l’altura creativa dels meus projectes.

—Segon propòsit: aprofundir en la síntesi i simplificar.
—Això ho valoro per la creativitat.

—Però el primer propòsit esmena el segon. Voleu posar límits a la vostra creativitat?
—És que em desvio del tema i m’agradaria tenir la capacitat d’acotar més. Vull anar a l’essència d’aquesta creativitat. Ara estic massa dispers.

—Per què esteu dispers?
—Perquè faig massa coses. [Riu.]

—Tercer propòsit: acabar el llibre nou. Quin llibre?
—És un llibre que es diu Para los míos. Com he dit, estic molt dispers i hauria de sintetitzar una mica.

—Quant temps fa que hi treballeu?
—Fa set anys que arrossego la idea i en fa tres que hi treballo.

—De què tracta?
—És una mena de missatge o de cartes per als meus éssers estimats. I no en puc dir res més. Ja he dit massa coses sobre la sèrie.

—L’acabareu enguany?
—Hauria de fer-ho. Si no, em faran fora de l’editorial. L’he d’acabar enguany. De fet, l’hauria de lliurar al febrer i no serà possible.

—Ui.
—Aquest és un propòsit que he de complir.

—Quart propòsit: continuar fumant una mica. Fumar què?
—Fumar tabac, home. L’altra la vaig deixar.

—No ajuda en el procés creatiu?
—No, no. Ajuda a tornar-te més neuròtic, a tenir ansietat i estar fatal. Jo hi he estat addicte.

—A la maria?
—A la marihuana, l’haixix, qualsevol cosa que passés.

—Qualsevol cosa fumable?
—Sí. Han estat massa anys. A la llarga, et fot. Tant professionalment com personalment.

—I una dosi controlada?
—És que fumava molt. Sóc molt compulsiu. I ara em conformo a fumar una mica.

—Quants cigarrets?
—Un al dia i a vegades ni me l’acabo. Però fumar una mica crec que va bé. Avui és una mica un acte de rebel·lia. A més, crec que el tabac no és tan dolent com diuen. Estimula el cervell, com el cafè. Segur que és pitjor caminar per la Diagonal que fumar-se un cigarret.

—Cinquè propòsit: no prendre’m les coses tan a la valenta per gestionar millor l’ansietat.
—Això és fonamental per mi, perquè tinc problemes d’estrès que em comporten problemes musculars, problemes digestius, caiguda dels cabells, de dents…

—De debò?
—Sí, sí, sóc molt ansiós. I em prenc les coses molt a la valenta i passo temporades de molt d’estrès. M’he de calmar.

—Sisè propòsit: ajudar algú.
—Ajudar qui sigui.

—No heu ajudat mai ningú?
—Home, és clar que sí. Però vull dir que ho he de tenir present i fer-ho més.

—Setè propòsit: ser una mica més activista.
—Igual. Anar a les manifestacions amb què em sento identificat.

—Quines són?
—Les de Vox no.

—Sou de la Sagrera, heu anat al tall de la Meridiana?
—És clar, és al costat de casa. Però hi ha dies que no hi vas perquè fa mandra, fa fred… Costa ser constant. I ara cal ser-ho més que mai.

—On més participaríeu?
—Depèn de què s’organitzi. Si es fa un altre referèndum, doncs aniré a votar. Si tinc la possibilitat d’anar a l’acte de Perpinyà, ho faré. La qüestió és no deixar de fer coses per gandul. Si hi ha un desnonament al costat de casa, doncs anar-hi a donar un cop de mà. El problema és que en el vostre cas, sou jove i ho teniu interioritzat, però la gent de la meva edat està molt apoltronada i es dedica a criticar per Twitter.

—No teniu una bona opinió de la vostra generació.
—No gaire. Una cosa molt bona del moviment independentista és que hi participa gent de totes les edats. Fins i tot persones grans que fins ara consideraven que les manifestacions eren cosa de joves i de rastaflautes. És molt important que la gent es mobilitzi entorn de les seves creences, però la millor part de tot plegat és que darrere hi ha una idea bondadosa. Pot sonar molt hippy. Però creuen realment que fan una cosa per a millorar la seva societat i ajudar la seva gent. No són manifestacions reaccionàries. No és un tot contra Espanya. A mi em sembla un moviment bondadós i això és molt important.

—Us veig molt romàntic.
—Jo ho sóc molt.

—Vuitè propòsit: intentar ser més feminista.
—També.

—Crec que és un propòsit que ens hem d’aplicar tots els homes.
—Els de la meva edat més, perquè ens surten inèrcies, a vegades inconscients. Si més no, ens cal la voluntat de ser més feministes, perquè no arribem ni al principi d’on hauríem de ser. Jo ho tinc ficat dins el cap, però sé que amb els meus actes o pensaments no ho sóc.

—Novè propòsit: animar els joves que tingui a prop.
—Importantíssim. La gent gran transmetem molta negativitat als joves. A més, es fan servir termes molt pejoratius, com ara ni-nis, per referir-se a les noves fornades. Però crec que el jovent actual és més compromès i format que la meva generació. Desgraciadament, no els donem les oportunitats que es mereixen. S’ha de donar suport al jovent perquè és el futur. És absurd posar-li traves. Són els qui governaran i ens pagaran les pensions.

—En qui penseu quan descriviu aquest avi rondinaire?
—Em fa molta ràbia quan gent com Maruja Torres llença merda sobre els joves. És que el jovent no lluita per res, diu. Però paia… Vejam… Si vas ser tu qui va viure el franquisme i no vas fer res. Els nanos d’ara surten al carrer, ocupen cases, aturen desnonaments… No foten res, diu. Al costat de casa, a Fabra i Puig, han ocupat un cinema i hi fan tota mena d’activitats culturals.

—La Cinètica.
—Sí, tinc ganes d’anar-hi i donar-los un cop de mà, si m’hi volen.

—Desè propòsit: transmetre més il·lusió.
—Hi ha massa negativitat.

—Però el món és una merda.
—Sí. [Riu.] Però en els moments més crítics sempre s’ha reaccionat i és quan la societat ha aconseguit guanyar drets i llibertats. Ara vivim en una època molt dura i vénen grans canvis. Crec que s’ha d’animar la gent perquè hi participi mitjançant el feminisme, l’ecologisme, etc. S’aconseguiran grans coses.

—Onzè propòsit: fer una cosa que no hagi fet abans. Quina mena de cosa?
—No ho sé.

—Un grafit?
—Per exemple. Els de la meva generació ens apoltronem i transitem sempre pels camins que coneixem. No arrisquem i aquesta merda et fa vell. Et tanca la ment. Ens calen desafiaments.

—I què us proposeu?
—Allò que la vida m’ofereixi. [Riu.]

—Onzè propòsit: no barallar-se a les xarxes socials.
—Ja l’he incomplert.

—Diria que és un impossible si no ets un bot.
—La sang bull. El propòsit hauria de ser ‘intentar barallar-me menys’.

—Dotzè propòsit: escoltar menys música heavy.
—M’he adonat que el heavy és música de vells.

—Per què?
—Perquè és molt pureta. Són grups que tenen quaranta anys. Cal obrir el ventall i ser més receptiu.

—Però hi ha gent jove que fa heavy.
—Sí, he estat molt injust. Però els vells són els bons. [Riu.] De tota manera, això de passar-se tot el dia escoltant Iron Maiden com faig jo no pot ser.

—No escolteu res més?
—També una mica d’indie. Grups com Sonic Youth, Dinosaur Jr i aquest rotllo.

—Tretzè i últim propòsit: probablement deixar la ràdio?
—Probablement.

—A Roger de Gràcia no li agradarà gaire, això.
—A ningú de l’equip no li ha agradat. Suposo que no l’acabaré deixant. Però per damunt de tot, sóc un professional i acabaré la temporada. Això segur. No vull tancar-me portes ni fer males passades. A més, tot va bé. Però no sé si més enllà de l’estiu ho podré encaixar amb la resta de coses. Ja es veurà.

—Ara sí, última pregunta. Què s’acabarà abans, les obres de la Sagrera o el procés?
—Buf… Crec que s’acabaran abans les obres. Si és que s’ha d’acabar alguna de les dues coses. Per a qualsevol situació que tanqui el procés, la independència o el referèndum, crec que falten molts anys. La negociació que ve ara serà de cartó pedra. Crec que la prioritat d’ERC ara és que els presos surtin en llibertat.

—En les condicions actuals encara falten més de deu anys perquè surtin tots els presos polítics.
—Ells volen arribar a un acord per a continuar negociant, però amb els presos fora. Suposo que aquest és el seu objectiu més immediat. El referèndum, siguem realistes, no el facilitarà el PSOE. És absurd. Durant la campanya electoral ja vam veure com era, el PSOE actual. En canvi, les obres, quan hi hagi els diners, es faran. No hi ha una maquinària d’estat en contra de la Sagrera.

—Qui sap. Fa més de deu anys que duren.
—La Sagrera són diners, però el referèndum és molt complicat. Jo no hi veig sortida a curt termini. La via unilateral al final és l’única viable.

—Tornem a l’octubre de 2017?
—La solució no la sé, però és evident que tot depèn d’una decisió d’aquí i no pas de Madrid. Mai no et donaran la independència demanant-la si us plau, mai. No ha passat mai i no passarà mai. Hi ha d’haver un altre xoc com el de l’1-O i que això decanti la visió que té el món de la situació de Catalunya. Poseu-vos en el paper del govern espanyol o de la monarquia. La independència seria una derrota immensa.

—Encara que fos en un hipotètic referèndum acordat?
—Jo no el veig. Rendibilitzen la situació actual. Catalunya, sense ser independent, la donen per perduda. El fet de tenir un enemic intern els va de perles per treure vots a la resta de l’estat. Si mai algú intenta solucionar el cas català, perdrà el poder. Serà un traïdor. A Espanya la política és una lluita per a guanyar les eleccions. No hi ha projecte. Això és una altra cosa que em fot molt. Per això penso en la independència. No hi ha projecte. Lluiten per les engrunes i per robar els diners públics. És patètic.

—Desè propòsit: transmetre més il·lusió. Eh?
—[Riu.] La il·lusió és fundar un país nou. Catalunya sempre s’ha mogut per grans projectes. La independència són els nous Jocs Olímpics.