Un equip de psicòlegs d’emergències del Col·legi Oficial de Psicologia valencià treballa d’ençà del començament de la catàstrofe en els pobles més afectats. No tan sols atenen els familiars que han d’identificar els cossos dels seus éssers estimats, sinó també totes aquelles persones que pateixen la tortura de la incertesa, en el cas dels desapareguts, i els professionals que treballen sobre el terreny. Tal com alerta Juan Rodríguez, portaveu d’emergències del col·legi, psicòleg clínic i terapeuta familiar, en alguns casos els professionals també desenvoluparan l’estrès post-traumàtic habitual en aquestes situacions, que afortunadament no apareix en la majoria de les persones. Parlem amb ell de com es viu aquesta situació des de la perspectiva de la psicologia i com afrontar aquests dols tan durs, tant els individuals com els col·lectius.

—Quina és la situació ara mateix i com la tracteu els equips de psicòlegs?
—Hi treballen més de trenta psicòlegs d’emergències i del grup d’intervenció en emergències i catàstrofes del Col·legi de Psicologia. En les poblacions més afectades, van en grups de dos, perquè sempre cal reforç si hi ha alguna situació un poc excepcional de desbordament emocional. Hi ha moments molt crucials: quan els familiars reben la notícia, quan troben la persona desapareguda, o –el moment més crític– quan hem d’acompanyar-los a identificar el cadàver.

—Com actueu?
—Parlem primer amb l’equip que fa l’autòpsia i preparem els membres més forts de la família per rebre el moment més dur, que és identificar la persona. Ací l’acompanyament és absolutament necessari. En moments crítics de xoc com en el que encara som, el més habitual és que la gent estiga molt desorientada. Han perdut les referències i els raïls que els donaven seguretat. Nosaltres fem un suport de contenció de tota una gamma d’emocions.

—Quines apareixen?
—Primer, la negació. No volen veure que això els ha passat i apareix aquest mecanisme de defensa de negar-ho, que és prou habitual. Després, anem regulant, escoltant, fent que puguen expressar-se, que puguen transmetre emocions profundes, crear un marc de seguretat… Moltes vegades, aquesta part de contenció i expressió la fa la gent que està més a prop, no sempre hi ha el psicòleg al costat. Tot això, en el moment de xoc, el més traumàtic. Després, ve una muntanya russa: moments de baixada, de desconnexió, de tristor, d’aïllament, de no voler saber res de ningú…

—I després?
—Ve un moment de ràbia, de buscar culpables, moltes vegades objectivament, però unes altres es busca la culpabilitat en alguna cosa externa. Això ho hem de canalitzar, també. És una forma de superar aquest moment tan crític. Moltes vegades, la gent té raó quan ens diuen que podrien haver-se fet les coses d’una altra manera, la prevenció és crucial i en aquest cas hi ha hagut desinformació, han arribat tard els avisos i moltes víctimes ho han estat a causa d’això. I això genera molta ràbia, hem vist algunes escenes lògiques en què la gent l’expressa sense contenció.

—Com funciona el cervell en situacions extremes com aquesta?
—En situacions de supervivència, s’activa una part automàtica del sistema nerviós autònom en què s’anul·la el pensament racional, i la resposta és l’atac o la fugida. L’atac contra una força tan gran com l’aigua no pot ser; només queda la fugida. En situacions molt crítiques, si hi ha persones que han tingut aquesta resposta, el sistema nerviós es col·lapsa. La gent es queda bloquejada, absolutament paralitzada. Segurament, moltes de les víctimes han passat per aquesta etapa de bloqueig, de no poder fer res, ni córrer, davant el perill. I ara la intervenció psicològica la centrem en una part del sistema nerviós autònom, la part automàtica de regulació: com creem contextos de seguretat.

—Després de cobrir les necessitats bàsiques i de salvació, ve el torn de l’atenció psicològica.
—I la farem per fases. Ara encara som en el moment crític, que té la part positiva que tots els recursos socials i la solidaritat van a favor. Però molt aviat, segurament la setmana que ve o l’altra, arribarà una etapa molt estudiada en les catàstrofes, de profunda baixada de tots els recursos. Ací apareixeran més els quadres depressius i d’estrès post-traumàtic. L’estrès post-traumàtic tan sols es manifesta en un 30% de la població directament afectada. El 70% es recupera per via natural, amb respostes adaptatives. Però aquest 30% desenvoluparà símptomes durant un temps, i un percentatge més xicotet tindrà necessitat d’una atenció de salut mental més prolongada si es cronifica l’estrès post-traumàtic.

—Això només afectarà les víctimes més directes?
—L’estrès post-traumàtic també afectarà els professionals que hi intervenen, que queden oblidats. Els forenses, els bombers que treuen cossos… Les imatges queden gravades i en l’estrès post-traumàtic apareixen flashbacks, imatges repetitives de l’escena traumàtica, escenes aïllades que es repeteixen i que no deixen viure. Escenes molt concretes que el cap no pot esborrar. Als professionals els reunim en grup perquè expressen què han viscut després d’un dia intens: què has vist, què has pensat, què has sentit? Poder explicar-ho als companys, que han passat per una situació pareguda, allibera.

—També es fa amb les famílies?
—Sí, però moltes vegades no saben com fer-ho i callen. No poden expressar-ho i allò es queda enquistat. També és important no sobreexposar-se a imatges que revictimitzen. Jo, malgrat ser en la zona dels fets, mire els mitjans amb mesura. Si no, no podria continuar. Hem de protegir-nos, ser respectuosos, escoltar, no precipitar-se, no interpretar, no voler intervindre més del que toca. Moltes vegades, cal un acompanyament silenciós, de “sóc ací per al que necessites”, no pas una perforadora terapèutica. Les persones necessiten els seus espais de silenci, de plorar, de reelaborar.

—I quina serà la següent etapa?
—La de la reconstrucció: crear hàbits nous, recuperar rutines, fer rituals socials… És important el reconeixement del treball institucional. Institucionalment, la visita de les autoritats acostuma a ser una mesura que aporta en la reconstrucció i el reequilibri. Però, en canvi, en aquest cas s’ha fet a destemps i en un escenari equivocat. No sé qui els haurà assessorat, però haurien d’haver tingut un assessorament d’especialistes.

—Heu esmentat el dolor en els casos d’identificacions, però com gestioneu els casos de desapareguts?
—Ens ho trobem molt, és molt esgotador, fins i tot quan saben on són les víctimes. Una de les últimes intervencions que vaig fer va ser en un vaixell que es va tombar al port de Castelló. Sabien que la víctima era dins, però, tot i això, el nivell d’angoixa de la família era molt i molt alt. La gent es pregunta on és la persona, si la trobaran o no, en quines condicions… És una tortura prolongada, un estrès intens, agut i mantingut que esgota tots els sistemes de defensa, és tremendament dur.

—Com ho viuen els infants?
—Els xiquets ho capten, són esponges, i a vegades se’ls desinforma. Se’ls ha d’explicar què ha passat amb un llenguatge adaptat, però han de saber-ho, i han de poder expressar-se, amb un llibre, narració, conte… Tenir suport familiar i psicològic i, quan puguen, tornar a l’escola. Hi ha una línia telefònica del Col·legi de Psicòlegs exclusivament per als centres educatius. Tots han tingut un xoc. Jo, abans que s’activés cap servei d’emergències ni alertes, vaig intervindre amb uns pacients que tinc a la zona. Em va cridar una pacient, una xiqueta. Intentaven salvar el cotxe del garatge i els vaig dir que pujaren immediatament, estaven sentint els crits d’una persona d’una planta baixa que van poder salvar de miracle. Finalment, van perdre cinc cotxes, però no la vida.

—I com es gestiona el dolor col·lectiu?
—En aquests llocs t’impliques d’una manera que fa que arreplegues molt d’enriquiment personal. Veus fins a quin punt som vulnerables i les nostres debilitats, és una lliçó. El treball en grup és màgic. S’ha arribat a cantar l’himne de València, un ritual que es fa en les Falles, el “Visca, València! Visca València!”. Pot semblar una ximpleria, però emociona, aglutina i desperta un esperit d’unitat sanador. Això ajuda a regular i té repercussions directes en l’equilibri emocional. No et sents a soles, molts testimonis ens ho diuen. Un alcalde ha parlat molt afectat i enfadat amb el seu partit i la resta perquè no han tingut ajuda. Parla com un veí més del poble, com ho són les víctimes i tots els qui encadenen tres torns treballant sense descansar. Se sentia enfadat i alhora orgullós per la cohesió i la resposta immediata. És l’heroïcitat d’un poble impactat per una catàstrofe.

—Per acabar, volia demanar-vos si els psicòlegs heu pogut treballar sense problema, si us falten professionals…? 
—Una situació així no és mai fàcil, començant per la mobilitat. Jo ara vaig a la zona zero i no sé quines dificultats m’hi trobaré, cada dia és diferent. Quan t’hi apropes el cor s’interromp. Són escenes de guerra, dramàtiques i massives.

—Fins a quin punt serà possible que, d’ací a un quant temps, els afectats tinguin una atenció psicològica accessible?
—Lamentablement els psicòlegs d’emergències tenim un temps limitat. Si no creem estructures oficials de seguiment passarà com en totes les catàstrofes, que l’oblit i la desatenció seran els pitjors enemics quan ja haja passat el bullici informatiu. Els psicòlegs que atenen són els qui ja atenen als barris, per tant deixen altres persones sense atenció. Cal incorporar equips nous i professionalitzar la figura del psicòleg d’emergències. Els qui hi intervenim des de fora, a partir dels col·legis, per exemple, no estem ni remunerats.

Línies habilitades per a l’atenció psicològica per la gota freda

• Atenció al ciutadà: 960 450 230
• Atenció a col·legis professionals i empreses: 960 450 231
• Assessorament a professionals de la psicologia que treballin en les zones afectades: 960 450 232
• Els psicòlegs que vulguin col·laborar-hi poden omplir un formulari a la web del COPCV