‘La cultura política dels joves és més propícia per a fer la independència perquè no és filla del pujolisme’

Una de les característiques de la Revolució dels Somriures fou la simplificació que van fer alguns discursos sobre què implicava separar-se d’un estat sòlid i ben inserit en la Unió Europea i en l’OTAN. Les estructures d’estat, la transició ‘de la llei a la llei’, els divuit mesos per a fer la independència i, sobretot, el ‘no s’atreviran a reprimir votants perquè amb aquella fotografia hauran perdut’. Després del trauma per la violència de l’1-O, la suspensió de l’autogovern i l’empresonament i l’exili de dirigents independentistes, el discurs s’ha girat com un mitjó. Com expliquen en aquesta entrevista els politòlegs Miquel Vila i Joan Miró, ara el relat és totalment invers: ‘Sembla que digui que vam voler ser lliures per sobre de les nostres possibilitats.’

Els fets de la tardor del 2017 van donar lloc a una gran quantitat de llibres que miren d’explicar què va passar aquells dies, per què no es va implantar la república declarada al parlament i quins aprenentatges se’n poden extreure. Després del procés, què? Reflexions de la generació que ve és el primer llibre escrit des de l’òptica de joves nascuts entre la fi dels anys vuitanta i el començament dels noranta. Una generació que s’ha fet adulta durant el procés independentista i ha viscut els efectes de la crisi econòmica com una cosa quotidiana, perquè pràcticament no ha conegut res més. Al llibre, vint-i-dos autors aporten el seu punt de vista, sota la coordinació d’Adrià Font, Jordi Vives, Miquel Vila i Joan Miró. Amb aquests dos darrers, hi parlem del llibre i del valor afegit que significa per al debat públic la visió juvenil.

—Qui sou?
—Miquel Vila [M. V.]: Sóc politòleg per la Universitat Autònoma de Barcelona. Vaig començar l’activisme polític a la meva ciutat, a l’ateneu de Barberà del Vallès, i després vaig continuar a la universitat, al Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans. Més tard vaig anar a la Universitat de Groningen (Països Baixos) a estudiar un màster en seguretat internacional. Quan vaig tornar, el 2017, vaig recuperar la militància amb vista al Primer d’Octubre. Actualment, acabo un màster en estudis xinesos a la Universitat Pompeu Fabra i aviat me n’aniré a la Xina a viure-hi una temporada.

—Joan Miró [J. M.]: Jo sóc investigador pre-doctoral sobre l’austeritat a la UAB. Tinc un perfil semblant al d’en Miquel i, de fet, a la majoria d’autors del llibre: militant des de jove en l’independentisme d’esquerres. En Miquel i jo vam ser companys de classe.

—I què tenen en comú els autors?
—J. M.: Molts comparteixen la militància en l’independentisme d’esquerres. Hi ha una excepció, que és en Jordi Aragonès, que va militar a les joventuts d’Unió, i escriu un capítol sobre les perspectives de l’independentisme de dretes. La segona característica és que la gran majoria hem nascut al començament dels anys noranta i per tant hem viscut el procés mentre estudiàvem.

—Quin objectiu té el llibre?
—J. M.: Vam pensar que ara que s’acabava un cicle polític era interessant de fer-ne balanç de manera col·lectiva i donar algunes pistes per a entendre cap a on pot anar el següent. D’una altra banda, pensem que els joves d’aquest país tenen una cultura política més propícia per a treballar per la independència perquè no és filla del pujolisme. Va més lligada amb el 15-M, amb la duresa de la crisi econòmica i amb una visió de la democràcia que canvia també en l’àmbit internacional. Podia oferir una perspectiva diferent sobre per on podien anar les coses.

—Al llibre es parlar més d’una vegada del fet que els joves només s’han mobilitzat en massa en moments molt concrets, com els dies al voltant del referèndum. Per què?
—M. V.: La participació política dels joves sempre ha estat un afer complicat. La major part del jovent no s’interessa per la política, és un interès que es va adquirint quan tens una feina i gent a càrrec teu, que llavors et fa preocupar per qüestions d’actualitat política. Però sí que és cert que en aquest país, i amb el procés sobiranista, la participació de la gent jove en les jornades més importants ha estat crucial. En l’àmbit universitari va ser molt important, i durant el Primer d’Octubre hi va haver molts joves organitzant el referèndum i protegint els col·legis.

—J. M.: Els dirigents de l’independentisme i el nucli dur de les mobilitzacions continuades han estat gent gran. Però en els moments convulsos els joves són els que surten al carrer. L’exemple típic és el Maig del 68, i en el procés també hi va haver una implicació important quan la ruptura semblava més a prop. Però no han estat l’eix central de la mobilització independentista i això ha tingut conseqüències, segurament negatives. Si els joves haguessin tingut un paper dirigent més fort, potser no seríem independents avui, però la cosa hauria quedat una mica diferent.

—Per tant, si no hi ha emergència els joves no es mobilitzen?
—M. V.: Probablement. D’entrada hem de tenir en compte que és un segment de la població que normalment resta als marges del debat polític. És en el moment que el debat polític és més important que t’hi acostes, perquè consideres que t’afecta més.

—A més de coordinar el llibre heu escrit un capítol sobre la política internacional de Catalunya. Per què cap estat no va reconèixer la República?
—M. V.: Hi ha dos elements a tenir en compte. El primer és que no se sap fins a quin punt es va arribar a demanar. Però després hi ha un element fonamental: la manca de confiança que va despertar el sobiranisme a escala interna i externa. Després del 3 d’octubre, i fins al 27, el sobiranisme va entrar en un període que no sap ben bé què va passar. Això des de fora també ho veuen. Quan arriba el 27 d’octubre i no sembla que la cosa vagi de debò, en l’àmbit internacional hi ha una manca de confiança. Reconèixer la República Catalana implicava un conflicte amb l’estat espanyol. Tu no t’arrisques a un conflicte si no creus que aquella gent complirà la seva paraula.

—Creieu que tot va dependre de la manera d’actuar al territori?
—M. V.: A l’exterior no hi envies missatges tan sols amb les reunions oficials que facis, sinó també amb les accions que facis internament. A més, sembla que es va treballar en uns àmbits geogràfics molt concrets (la Unió Europea) i que no es va buscar el reconeixement d’una República Catalana, sinó una mediació per a una negociació amb l’estat. És molt complicat que un estat es vulgui interferir en els problemes interns d’un altre estat que es parteix. Ningú no farà de mitjancer si veu que la part que es vol separar no està disposada a estripar les cartes.

—Recomaneu de cercar aliances amb estats de fora del bloc Occidental, com ara Rússia, la Xina o els països llatinoamericans. Per què creieu que no es fa?
—M. V.: Cal tornar a aguaitar el tauler geopolític, amb una mirada més àmplia. Si restem tancats en un àmbit geogràfic concret en què l’estat espanyol té una colla d’aliances i interessos forts i, a més, els altres països volen que l’estat espanyol continuï estable, és difícil que et puguin donar suport. Si tots els grans estats europeus donen suport a l’estat espanyol, no hi ha cap més remei que cercar-ne en uns altres llocs. Cal tenir una mirada polivalent i l’hem tinguda molt tancada i sense tenir en compte la realitat geopolítica.

—J. M.: Hi ha dues idees suades i repetides, però importants i alhora menystingudes pel Departament d’Exteriors de Raül Romeva: que en relacions internacionals hi ha interessos i no valors, i que l’enemic del meu enemic pot ser el meu amic. La independència de Catalunya, que és dins d’un estat molt ben inserit en el bloc euroatlàntic, provocarà una inestabilitat molt profunda. Lògicament això interessa als blocs que tenen interessos oposats als del bloc euroatlàntic. Per tant, s’ha d’explorar aquesta opció i fer un viratge geostratègic. De fet, la millor manera perquè dins de la mateixa Unió Europea et facin una mica de cas és que vegin que hi ha alguna possibilitat que t’escapis de la seva àrea d’influència.

—Si tan suat i tan obvi és, per què no es fa?
—M. V.: Crec que hi ha un factor ideològic, però sobretot també un de generacional. El procés sobiranista ha estat dirigit en l’àmbit polític i en el mediàtic per una generació que ha madurat en el món de la post-Guerra Freda, que comença a canviar a partir del 2008. El sobiranisme és un moviment que fa eclosió l’any 2012, però la gran majoria de marcs mentals són d’aquell moment, perquè és el que coneixia la generació que el dirigeix.

—També dieu que l’independentisme català es perjudica a si mateix quan teixeix simpaties amb més independentismes del món.
—M. V.: De cara a l’exterior no pots ser percebut com un moviment que dóna suport a tots els moviments antisistèmics. És una conclusió a la qual arriben molts moviments sobiranistes del món, com l’escocès, que hi va haver un moment que no van voler ser equiparats amb els catalans (abans de l’1-O, després la cosa ha canviat). Per molta simpatia ideològica que puguis tenir amb algú, la política exterior de qualsevol país s’ha de fonamentar en interessos. S’ha d’anar amb compte i calcular-ne el cost.

—Al llibre no es parla del judici contra l’1-O, que s’ha situat a l’horitzó com la següent gran data marcada del sobiranisme. Què pot significar una condemna?
—J. M.: D’una banda, amb el cicle de desmobilització general actual, agafar-te a una fita com aquesta ajuda, té un valor mobilitzador innegable. Així i tot, totes les condicions que van fer fracassar l’embat del 2017 (des del lideratge de l’independentisme i les premisses ideològiques que el sostenien fins al suport que té) es mantenen. Fer les mateixes coses sol donar els mateixos resultats. De totes maneres, el judici pot trencar la sensació de normalitat que intenta imposar l’estat, i tampoc no tenim cartes més bones. De manera que s’ha de jugar tot en el judici. Però essent conscients que difícilment serà una oportunitat de ruptura comparable amb la de l’octubre del 2017.

—M. V.: Hi afegiria que, si bé a la resta de fites el conjunt l’independentisme hi donava el mateix valor estratègic, amb el judici no tothom ho veu de la mateixa manera. També perquè el moment i el tipus de fita són diferents, ara és reactiu.

— La repressió, com l’ha afectat l’independentisme?
—J. M.: La repressió ha afectat especialment l’independentisme mainstream, que no tenia una cultura antirepressiva. Es va veure el darrer 21-D, quan tots els actors de l’independentisme feien les seves propostes polítiques d’aquells dies amb la repressió com a element central. És clar que has de preveure com pot actuar l’estat espanyol, però no pots canviar les teves propostes i rebaixar els teus objectius pels perills de la repressió. S’ha d’incorporar a l’anàlisi, però no pot justificar-se per a rebaixar els objectius polítics. És un element que no apareixia abans de l’octubre del 2017 i ara s’hi dóna la màxima importància, s’ha passat de l’un extrem a l’altre.

—M. V.: La repressió és un cop que sempre fa mal, però si ets en un combat de boxa saps que rebràs. Estic d’acord amb això que diu en Joan: hem passat totalment a un relat que sembla que digui que vam voler ser lliures per sobre de les nostres possibilitats.

—J. M.: Hem passat a pensar que l’estat espanyol pot fer qualsevol cosa per impedir la independència perquè la repressió no li implica cap mena de cost. Però la repressió té uns límits polítics. Si a Irlanda del Nord la repressió va arribar a un moment insostenible, també hi ha algun límit en això que pot fer l’estat espanyol. L’independentisme no ha de tenir por d’explorar aquests límits. És indispensable de fer-ho, en una estratègia de ruptura.

—Durant tot el llibre es parla de la diferència generacional entre la manera com veieu les coses i com les veuen els dirigents. M’ha recordat les tesis de l’espai polític de Jordi Graupera, que impugna la manera d’actuar dels partits. Hi veieu futur, en aquest quart espai independentista?
—M. V.: És una incògnita com serà el mapa polític català els anys vinents, però objectivament hi ha un descontentament amb els partits independentistes majoritaris. Fins a quin punt aquest descontentament serà prou gran per a aconseguir representació a les institucions ho sabrem a les eleccions municipals i després a les del parlament.