Josep M. Vilajosana: “A Catalunya han pres una decisió sobre qui és l’amic i qui l’enemic”

La repressió contra l’independentisme només es pot entendre en tota la complexitat des de la perspectiva de l’estat dual, de les dues cares d’un mateix estat: l’una és la normativa, la formal; l’altra, la de les mesures arbitràries adreçades a liquidar l’enemic. És on som ara mateix, segons que explica Josep M. Vilajosana, jurista i professor, doctor en dret i catedràtic a la Universitat Pompeu Fabra. Ho va advertir sobre l’aplicació irregular del 155, en un article el 2019, i ara ho actualitza en aquesta entrevista. Vilajosana fou un dels fundadors i coordinador del Col·lectiu Praga de juristes que va aportar arguments jurídics al dret de decidir i que va denunciar la vulneració de drets fonamentals en la repressió del Primer d’Octubre.

—Com és possible que algú com Enrique Arnaldo pugui ser magistrat del TC?
—Als inicis del TC, presentaven candidats a magistrat que tenien un perfil indiscutible, eren persones acceptades. A la Cort Suprema dels EUA tothom sap també de quin peu calcen els uns i els altres, però la qüestió és que són gent amb un prestigi reconegut. I aquí això s’ha transformat en una simple formalitat: jo presento aquest i tu aquest altre, aquell ideològicament més pròxim, i no es respecta gairebé res. El prestigi com a jurista ja no hi és, i ha de ser independent de la ideologia.

—Què fa diferent el cas espanyol dels altres?
—La idea que tenen del prestigi professional. Si agafes gent que té prestigi, s’hi juga alguna cosa, s’hi juga el prestigi. Si has de conservar el prestigi perquè en tens, no pots fer un bunyol de sentència. Doncs què fan? Agafen gent que no té prestigi perquè tampoc no el poden perdre.

—El problema no és tant del sistema per a elegir els magistrats?
—L’alternativa quina és? Que es triïn els jutges a si mateixos? Això ens assegura el prestigi? Hi ha cap mecanisme que asseguri que els qui hi aniran funcionaran? Si no es parteix de la base que hi ha d’haver persones que es juguen alguna cosa quan prenen decisions clarament irraonables, o parcials, si no passa res, si no té cap conseqüència, el mètode és igual. Quina conseqüència té que els magistrats del TC facin una sentència mal feta?

—És un problema de cultura política?
—Sí. Si canviem el mètode, i es fa que els jutges es triïn a si mateixos, amb la cultura jurídica imperant, això pot ser un desastre absolut. Veient quines associacions de jutges manen, s’acabarà reproduint allò que hi ha dins del partit polític entre els magistrats.

—El professor Joaquín Urías es lamentava que el TC, a cop de sentència, hagi pervertit el sentit de la constitució des d’una òptica de la dreta més extrema. Hi esteu d’acord?
—Crec que sí. Però si ens referim a Catalunya aquesta afirmació explica només una part de la veritat; no explica allò que afecta més específicament el moviment independentista.

—Com s’explica d’una manera completa?
—Hi ha tres nivells d’explicació, que tenen punts de connexió que es poden veure a l’hora de reconstruir això que ens passa. El nivell més general afecta la globalitat dels estats del nostre entorn, que és un moviment reaccionari, de caràcter feixista, i el sorgiment de polítiques populistes. Però això no explica en relació amb Catalunya per què partits o moviments que no són reaccionaris, des de la perspectiva de dretes, des del punt de vist que deia Urías, en canvi participen en la repressió del moviment independentista.

—I anem al següent nivell…
—Aquest sí que sembla que predomina en l’explicació que es fa des de Catalunya mateix, i que té a veure amb el lawfare. És un concepte ambigu, però sembla que respon a la idea que els polítics han deixat de fer política, se n’han rentat les mans, i ho traslladen a l’àmbit judicial. Una de les interpretacions d’això, i que ha arrelat força a Catalunya, és això del govern dels jutges. Això explica també una part del que passa, però també és generalitzable a més estats, i no acaba d’explicar la qüestió concreta de la repressió.

—Per què?
—Perquè no és cert que només sigui el poder judicial que fa això. La repressió contra el moviment independentista no es podria fer sense unes lleis que s’han canviat, sense una actuació dels ministeris corresponents i sense els qui han construït una narrativa determinada. Tot va en la mateixa direcció. No estic d’acord amb la hipòtesi que els polítics han deixat en mans dels jutges aquesta repressió.

—N’hi ha que diuen: el govern del PSOE està lligat de mans perquè no pot aturar la maquinària judicial contra l’independentisme.
—Això explica una part de la situació. Però són les batalles entre els poders de l’estat. Però quan es tracta d’anar contra el moviment independentista aquestes batalles no hi són: hi ha una distribució de funcions. Recordem-ho: l’operació Catalunya ve de les clavegueres de l’estat, però les nodreix el Ministeri de l’Interior. Ens en vam assabentar perquè es van filtrar unes converses. Per què no se’n fa una comissió parlamentària a Madrid, com la que es va fer aquí? De qui és responsabilitat? Dels jutges? És el congrés que no la vol fer. I després evidentment no hi ha fiscals que ho persegueixin, tot i els indicis i les evidències que hi ha. No ho persegueixen, ni jutges ni fiscals, però tampoc el poder legislatiu ni el govern.

—Hi va haver el judici al Suprem com a màxima expressió de la repressió.
—I qui hi havia allà, en aquella sala? L’advocada de l’estat. Hi havia la versió més radical dels fiscals, que acusava de rebel·lió i l’advocada de l’estat, que cal veure qui la nomena, que acusa de sedició, i van acabar condemnant per sedició. Això és el govern dels jutges? El PSOE, des del govern i amb l’advocada de l’estat, era qui tenia la idea de la sedició, i la que es va acabar imposant. En el nivell més concret, per entendre el perquè de la repressió de l’independentisme, vaig plantejar la qüestió de l’estat dual.

—Com s’expressa en el cas català el concepte de l’estat dual?
—La idea de l’estat dual ve d’Ernst Fraenkel, un deixeble d’esquerres de Carl Schmitt. Fraenkel va viure i patir el règim nazi, i va romandre a Alemanya fins el 1938, quan es va exiliar. Era advocat i es va adonar que, tot i que era evident la deriva cap a l’estat totalitari, quan anava als tribunals es trobava que en unes determinades matèries els jutges continuaven essent estrictes amb el compliment de les normes, que es respectessin els contractes, tot allò que necessitava l’estat capitalista –tal com ell s’hi referia– per a funcionar. Veia que convivien dos estats, com dues cares d’un mateix estat: una amb les normes que s’apliquen en qüestions en què interessa que hi hagi previsibilitat, com en els negocis, i posava exemples de sentències en què els jutges decidien contra els jerarques nazis. Però era en aquests àmbits.

—No pas en els afers cabdals.
—Exacte. El seu gran encert fou veure-ho, perquè ho va viure en primera persona. Va veure que en unes altres qüestions s’aplicava l’arbitrarietat pura, l’estat de les mesures (en contraposició a l’estat de les normes), i això és l’excepcionalitat, on es pot decidir allò que calgui envers els qui es consideren els enemics. I ací és on introdueix aquesta distinció de Carl Schmitt entre amic i enemic. Jo crec que això ens ajuda a explicar millor què passa amb el moviment independentista, i que ja va passar al País Basc, tot i que en certa manera hi havia gent que feia el desentès, perquè pel mig hi havia la qüestió de la violència. Si es vulneraven uns drets d’uns terroristes, al cap i a la fi eren terroristes.

—Es consentien unes determinades mesures excepcionals.
—Sí, com va passar amb Guantánamo, que és l’expressió directa de l’estat de les mesures, del no normatiu. Fins i tot físicament, són en uns llimbs jurídics, per aplicar-los una altra cosa, no pas les normes.

—I aplicat a Catalunya?
—Si ho apliquem aquí, tot això que ha anat passant pren un sentit, i explica la repressió. Que hi ha una reacció de moviments de dretes? Sí. Que el poder judicial pren protagonisme? Sí. Però l’explicació completa la tenim amb l’estat dual: perquè s’ha pres una decisió sobre qui és l’amic i l’enemic, la idea de Carl Schmitt, i a l’enemic se li ha aplicat l’estat de les mesures, l’arbitrarietat. I són tots els poders de l’estat que ho fan.

—Ho veieu molt clar en l’aplicació de l’article 155.
—N’és la màxima expressió. Abans del 155 ja es prepara el context, amb canvis legislatius, amb mesures del govern i finalment amb l’article.

—Que per ells era “tornar Catalunya a la normalitat”.
—És que Schmitt diu que és des de l’excepcionalitat que sorgeix la normalitat. Perquè segons ell qui genera les normes és qui ell anomena el sobirà, que és qui decideix en situacions excepcionals, quan pren la decisió política per excel·lència: dividir entre amics i enemics. I els enemics són aquells qui posen en perill la teva existència. Davant d’aquests, les normes no funcionen, cal aplicar-los mesures excepcionals, i després estaràs en condicions de tornar a la normalitat, d’aplicar les normes. Això passarà quan hagis liquidat l’enemic.

—Amb el 155, de què parlaven quan parlaven de tornar a la normalitat?
—Si s’analitzés del punt de vista jurídic formal, el 155 no tindria gens de sentit. Un dels millors juristes del segle XX, Hans Kelsen, que es va oposar justament a Carl Schmitt a Alemanya, deia, pensant en la intervenció del land de Prússia el 1932, oposant-s’hi, que si un territori fa una llei inconstitucional, jurídicament se soluciona quan el tribunal constitucional declara que allò és inconstitucional. I ja està. El Tribunal Constitucional espanyol ja va fer això: va declarar inconstitucional i va anul·lar la llei de transitorietat. Aquí Kelsen hauria dit que ja s’havia acabat la història, s’hauria restituït l’ordenament jurídic, la normalitat. Si d’un punt de vista jurídic no s’anava més enllà, no es desenvolupaven les lleis anul·lades, ja s’havia acabat. L’article 155, en canvi, és la manera schmittiana de reaccionar: perquè a partir de l’excepcionalitat el sobirà decideix fins quan dura la situació excepcional. I aquí normalitat vol dir una altra cosa. Schmitt entenia la normalitat i la democràcia d’una altra manera; ell es definia demòcrata. Ell, que havia donat suport a Hitler. Perquè va canviar el sentit de la paraula; per a ell la democràcia era igual a homogeneïtat nacional.

—I això ens sona molt.
—Si tens una concepció de la democràcia que es fonamenta en l’homogeneïtat nacional i no en la voluntat dels governats, som on som. Tot allò que s’oposi a l’homogeneïtat nacional, segons aquesta concepció, s’oposa a la democràcia i cal reprimir-ho.

—Sona al discurs de Carlos Lesmes del 2017.
—Un mes abans del referèndum fa aquell discurs davant el rei, i adreçant-se al rei. Molt important. El discurs va adreçat al cap de l’estat, que ja sabem què va fer després. Lesmes deia: “La unitat de la nació espanyola és el basament últim, nuclear i irreductible de tot el dret d’un estat.” Literalment. Si ressuscités Schmitt l’aplaudiria amb entusiasme. Quan ho vaig sentir vaig advertir que això era Schmitt. I efectivament l’any 2020 Lesmes va fer una cita directa de Schmitt, el seu mestre, suposo. És important, perquè és una concepció de la democràcia completament diferent, que implica que per damunt dels drets fonamentals i de la voluntat dels individus hi ha la unitat indissoluble de la nació espanyola.

—Això connecta directament amb el franquisme.
—Schmitt era un referent teòric absolut del franquisme.

—I qui ho fa és qui hi ha al capdamunt de la cúpula judicial espanyola.
—Als meus alumnes sempre els exposo això: el dia abans de l’aplicació de la constitució espanyola els jutges aplicaven les lleis fonamentals del Movimiento. I l’endemà, els mateixos jutges apliquen una constitució democràtica. Com es fa això? Ara, no perdem de vista que no són només els jutges. Lesmes feia aquell discurs de cara al rei, el cap de l’estat. Algú va dir: ens hi juguem una cosa molt important, la sobirania, i hem de reaccionar.

—A diferència del País Basc, a Catalunya no hi ha hagut la violència necessària per al consentiment social de la repressió.
—És que l’element de la violència no hi té cap paper aquí. El fet important és si s’entén que un col·lectiu posa en qüestió l’existència com a nació. Això sol ja justifica la repressió; ja trobaràs la manera de fer-ho. Que tens unes normes? Ja les interpretaràs com et sembli envers aquesta gent.

—Però aquest enemic bé l’has de deshumanitzar.
—Perquè ara tenim més escrúpols. Perquè som en un context democràtic que és la Unió Europea, i et cal revestir-ho, fer-ho una mica més sofisticat perquè sigui acceptable en un context democràtic. Però ara imagina què seria això sense estar dins de la UE. El que hem de preguntar-nos és si la reacció sempre ha de ser aquesta, quan hi ha una situació excepcional, quan et qüestionen la unitat de l’estat. Al Regne Unit i al Canadà hem vist reaccions molt diferents, s’ha vist la diferència de cultura democràtica que hi ha. Com ens hem de sentir com a catalans, siguem independentistes o no, davant de frases com la de Felipe González quan deia: encara que el 100% dels catalans vulguin la independència no la tindran?

—Veieu cap possibilitat que l’estat espanyol canviï aquesta manera de reaccionar contra l’independentisme?
—A curt i mitjà termini, no. No sé què hauria de passar. Amb la gent que hi ha ara, amb la cultura jurídica i política que hi ha no hi veig cap possibilitat.

—El punt feble d’aquest funcionament de l’estat espanyol pot ser el marc europeu?
—És l’únic lloc on ens podem agafar: esperar que en un context democràtic hi pugui haver alguna mena de pressió, tot i que ho veig difícil. Veig més fàcil que algunes decisions estrictament jurídiques ens puguin acabar donant la raó, però quan ells ho plantegen des de la perspectiva de la sobirania els importa poc que obtinguis una victòria jurídica a Europa. Això mentre continuïn tenint el poder. Quina és la llum que es pot albirar? Que en un entorn que és més de sobiranies compartides, en contraposició a aquesta idea de sobirania tan reduïda, estricta i reaccionària, no tot s’acabi decidint des d’aquí. Però si tot es continua decidint des d’aquí i el que ve de fora només és un petit clatellot no els afectarà gens.

—Però Polònia pot ser un precedent important en el cas espanyol?
—És clar; si un vol mantenir la coherència dins de la UE és difícil de criticar Polònia i no fer igual amb Espanya si arriben unes determinades sentències. Fins on poden arribar? Potser sí que hi haurà un moment que la UE dirà que només es ficaran en el que fa Polònia, si Espanya també ho fa. Ja ho veurem. Espanya tampoc no ocupa la mateixa posició que Polònia d’un punt de vista estratègic i econòmic. En tot cas aquí hi ha una escletxa, perquè en l’àmbit jurídic han pres decisions no basades en normes sinó en el dret penal de l’enemic.

—Fins a quin punt el TEDH i el TJUE poden ser una palanca de canvi? Us veig una mica escèptic.
—Podria ser això, o que hi hagués pressions polítiques, que només vindrien en cas que la situació fos ingovernable. I no és el cas: la situació a Espanya actualment no és ingovernable, acabaran aprovant el pressupost, a Catalunya, a Espanya… Quin incentiu hi ha per a intervenir políticament? I la intervenció judicial sempre té el límit que hi ha una certa deferència envers els estats i hi ha un problema d’execució de les decisions, que normalment es deixa en mans dels mecanismes interns dels estats. I si això és així, ja et pots esperar què farà tot aquest aparell quan hagi d’executar decisions. I si no hi ha sancions per obligar-los… Si els tribunals no canvien més radicalment les sancions perquè es prenguin seriosament la idea que la UE ha de ser un conjunt d’estats democràtics, no hi veig un canvi.