15.01.2020 - 21:50
|
Actualització: 15.01.2020 - 21:52
L’explosió d’abans-d’ahir a la planta d’IQOXE ha obert en canal el debat sobre la seguretat del complex petroquímic de Tarragona, el més gran del sud d’Europa. Al Camp de Tarragona no és pas nova, la controvèrsia. Ja fa temps que diverses organitzacions denuncien que la població hi és exposada a un aire contaminat. Però l’accident d’abans-d’ahir, amb tres morts i set ferits, ha posat el focus sobre la Generalitat. Els col·lectius demanen que l’administració controli el nivell d’emissions, canviï la legislació per a sotmetre les empreses a un control més rígid i es millorin els protocols d’actuació, que ahir no van funcionar. En parlem amb Josep Maria Torres, portaveu de Cel Net, un dels col·lectius que fa anys que batalla perquè el problema surti a la llum.
—Per què us heu manifestat?
—Perquè fa uns sis anys que vam reclamar al Parlament de Catalunya un seguit de mesures que crèiem necessàries per a afrontar la situació que tenim de convivència entre el complex petroquímic i la ciutadania. Es van fer unes propostes i, per unanimitat, el parlament les va aprovar. Sis anys més tard ens trobem que no se n’ha convertit cap en llei. Només es va fer una taula de treball que realment no ha portat cap resultat. I després de molts anys fent denúncies i queixes, ha passat allò que tots sabíem que passaria.
—Què demaneu?
—Reclamem tres eixos molt clars. Un és la legislació i la regulació d’aquest complex petroquímic. Considerem que la legislació, tant pel que fa a emissions com a controls de l’administració en la indústria química, és totalment obsoleta.
—No és sotmesa a cap control?
—No. Si tu ara demanes a l’administració quines són les emissions del polígon i què respirem, l’única cosa que trobaràs són uns estudis que fem nosaltres com a plataforma, finançats per l’Ajuntament del Morell –perquè la resta se n’han desvinculat tots per pressions del sector petroquímic–, i un altre fet per l’empresa Repsol sobre el polígon nord. Però on hi ha hagut l’accident és al polígon sud, que és el que toca més a Tarragona i afecta més habitants. Si demanes a l’administració quins compostos floten en l’aire, no t’ho sabrà dir ningú. I som al 2020.
—Parleu-nos de la regulació.
—No pot ser que aquestes empreses continuïn funcionant amb autoregulació. La Generalitat ha de fer una regulació molt més àmplia per evitar aquesta accidents. En alguns casos són empreses molt obsoletes, que no saps ben bé què produeixen, i que són elles que informen l’administració sobre la seva activitat. Haurien de tenir la mateix normativa d’una central nuclear. És que és un polvorí. Ha petat aquest tanc, però en podria petar un altre i no sabem què pot passar. És d’un interès prou general perquè la Generalitat en faci un control més exhaustiu. I el tercer punt són els mecanismes de comunicació i coordinació. S’han de tenir molt ben preparats els protocols de funcionament per a un cas de risc com aquest. I la població n’ha d’estar ben informada. No ens poden prendre com a menors d’edat.
—Ho dieu perquè no es van activar les sirenes?
—Sí, que per por de l’alarmisme no s’activin les sirenes de confinament. El conseller Buch diu que van decidir de no activar-les després d’una anàlisi de toxicitat que va sortir negativa. Home, no fotem! I si ho hagués estat, què? Ja ens hauria afectat. No es funciona així en un context de risc com el que vivim.
—Al desembre l’Ajuntament de Tarragona va encarregar el primer estudi sobre la qualitat de l’aire. Però què diuen els estudis que heu encarregat vosaltres?
—En el primer estudi vam detectar vuitanta compostos orgànics volàtils i un seguit d’hidrocarburs, alguns dels quals cancerígens, en uns nivells molt elevats. El fet més preocupant és que la Generalitat no en tenia ni idea.
—Un altre estudi fet per Repsol diu que cap emissió no supera els límits legals.
—Per això demanem un canvi de legislació. Justament perquè la legislació no és feta per a un context tan específic com és un complex petroquímic en una àrea urbana d’aquesta mena. Territori i Sostenibilitat analitza la qualitat de l’aire, com demana la legislació, des d’una perspectiva urbana: òxid de nitrogen, òxid de sofre… Contaminants típics dels cotxes. Però nosaltres, aquí a Tarragona, respirem nivells molt alts d’1.3 butadiè i àcid ascètic, compostos que no es detecten enlloc sinó en un complex petroquímic. I no hi ha cap legislació que en reguli els nivells. Per tant, ells compleixen la legislació? Sí, és clar. Però no pot ser que el complex petroquímic més gran del sud d’Europa no tingui una regulació i una legislació específica.
—Just a tocar hi ha la Universitat Rovira i Virgili, que té l’Institut Català d’Investigació Química i l’Institut d’Investigació Sanitària Pere Virgili. No han fet estudis anuals sobre l’impacte de la petroquímica en la població?
—No, les universitats fan els estudis que els financen i els paguen les administracions. Se’ls ha de sol·licitar. Nosaltres vam treballar amb la UPC, tot i que hauríem pogut treballar amb ells.
—Però a vegades el centre pot tenir la iniciativa d’investigar sobre allò que passa a pocs quilòmetres.
—Estaria molt bé. Ara es van activant. Abans eren molt recelosos a col·laborar amb les plataformes i els ajuntaments que ens queixàvem de la situació. Entenem que amb la proposta de l’Ajuntament de Tarragona de pressupostar 200.000 euros per a fer un estudi la URV hi participarà.
—Fins ara quin ha estat el paper dels ajuntaments?
—Fins ara els ajuntaments de Tarragona, de la Pobla de Mafumet, de la Cononja, Constantí… tots, sempre han fet la mateixa cantarella: que si la Generalitat ja hi està al darrere, contraestudis, contraiformacions… Nosaltres vam començar a treballar amb quatre municipis molt petits, que en principi haurien de tenir molt poca pressió per part de l’administració i la indústria química, perquè financessin un estudi sobre la qualitat de l’aire que valia 60.000 euros, no pas més que un concert de festa major. I això ja era una radiografia claríssima del que respirem. Doncs de tots quatre, només en va quedar un, el Morell. Els altres van rebre pressions.
—Què en penseu, que hagi hagut de passar una desgràcia com aquesta per obtenir atenció mediàtica?
—És trist que es proposin solucions després de tres morts i set ferits. Tota la població fa anys que protesta i és conscient d’on som. Avui els mitjans se’n fan més ressò, però aquí la gent ja sap d’on venim perquè hi ha incidents periòdicament.
—Quins hi ha hagut aquests darrers anys?
—D’una fuita d’1.3 butadiè el 2010, que hauria pogut ser molt greu per a la població, fins a una fuita de tones i tones de nafta, que és la substància amb què s’obté la gasolina, als aqüífers. Va arribar fins a Tarragona i se’n van adonar perquè els pagesos, quan regaven, sentien molta pudor de gasolina. De fet, era com si reguessin amb gasolina. Repsol també va contaminar el riu Francolí, un episodi que es va liquidar amb una multa, i ara treballem amb la denúncia al poble de Vilallonga perquè constantment hi ha un núvol de pols blanca. Hem comptat deu incidents aquests últims cinc anys. En diem ‘incidents’ perquè no arriben al punt d’accident. Un accident és el que hi va haver ahir, en què hi ha hagut víctimes.
—Aquesta setmana també s’ha estrenat la nova variant de Vandellòs, però que limita les comunicacions a Salou, l’Hospitalet de l’infant i fins i tot a Tarragona. Hi ha un cert abandonament del sud del Principat?
—Si una cosa m’enutja de debò és que sempre ens parlen dels diners que aporta la indústria química i nuclear. Però les dades ens diuen que la renda per capita més baixa de Catalunya és la província de Tarragona. És on hi ha més pobresa i menys renda per capita, i a sobre tenim dues centrals nuclears i un complex petroquímic. Ens envien tota la brossa. L’única cosa que fa de contenció és la indústria turística, però tampoc no és gaire ecològica. Tarragona és la província abandonada de Catalunya. Aquests municipis que viuen al costat del complex petroquímic tenen rendes per capita molt baixes. Els que tenen milers de milions de beneficis són les empreses, que reverteixen en festes majors i futbol, això sí. Regalen paelles, tenim tots els equips a primera catalana i donen diners als capgrossos i a les colles castelleres. I així tothom calla.
