Josep M. Terricabras: ‘En lloc de fer manifestacions de colors, potser que en fem d’eficaces’

Josep Maria Terricabras (Calella, 12 de juliol de 1946) ha estat cinc anys de diputat d’ERC al Parlament Europeu. Acabada la legislatura, ha tornat a la Universitat de Girona com a catedràtic emèrit de filosofia. La seva condició de filòsof li ha permès d’entrar i sortir de la política sense danys col·laterals, mantenint la llibertat que tenia abans d’entrar-hi. Sempre ha estat un home lliure, amb una sòlida cultura, i com a intel·lectual té una extensa producció, no tan sols en filosofia. Va escriure un llibre titulat Atreveix-te a pensar, publicat per la Campana, que molts polítics haurien de llegir. En aquesta entrevista recollim alguns dels seus pensaments, sobre la seva etapa a Europa, i sobre el present de la tempestuosa situació política.

—Europa ens mira gaire?
—Europa ens mira, però fa molt que mira poc arreu. Europa és governada per petits grups de poder que la dirigeixen. Europa és un club d’estats. Un club d’estats grans que menyspreen els petits.

—Això ha passat sempre.
—Però ara ja ho veu tothom. Que Pedro Sánchez, que és incapaç de formar govern, sigui el dirigent socialista que fa els pactes a Europa en nom de tots els socialistes europeus és literalment incomprensible. Demostra, pobrets, com estan els socialistes europeus i com d’enganyats estan els europeus amb Espanya.

—Sánchez és benvist a Europa?
—Quan va venir a Estrasburg per primera vegada, acabava de fer un govern paritari i tot van ser elogis. Acabava d’acceptar el vaixell Aquàrius, i més elogis, encara que no n’hagi acceptat mai més cap. Acabava de substituir un personatge antipàtic com Rajoy i a més parlava anglès. Finalment n’hi havia un que parlava anglès. El van trobar simpàtic i s’han quedat aquí. Es pensen que té idees polítiques, que resoldrà els problemes, però hi ha una expressió alemanya preciosa: quan una cosa no s’entén gens diuen ‘això em sona espanyol’. Com quan nosaltres diem ‘em sona xinès’. Quan es va morir Franco, a Europa es van pensar que la transició va estar bé i que morta la cuca, mort el veí. I que ara Catalunya vulgui independitzar-se no s’entén i tampoc no entenen les baralles entre independentistes, que segons com és una sort.

—Això potser és positiu?
—La ignorància és fantàstica. Com que Espanya és un èxit i és un dels estats grans, el protegeixen tant com poden perquè no arribi a desintegrar-se. La Gran Bretanya se’ls desintegra per voluntat pròpia i ja veurem com acabarà. Probablement, molt més desintegrada. Espanya també hi acabarà, però ells miren de frenar-ho, perquè forma part del grup dels grans estats. I els estats es protegeixen entre ells.

—Amb Sánchez, l’independentisme ho té més difícil a Europa, doncs.
—Més difícil sí, perdut no. Fins ara hem tingut perduda la batalla dels dirigents polítics europeus. Com el president del parlament, Antoni Tagliani, que és un impresentable total. El pobre Juncker, quan va començar fa cinc anys, era el més llest de la tropa. Tenia sentit de l’humor i era el paio que a Europa es feia el cristià amb accent social. A vegades l’aplaudíem els d’esquerres, i els de dretes no. No va començar malament, però els últims anys ha estat una degradació absoluta. En canvi, per sota d’aquesta primera capa de dirigents, les coses han canviat. Molt. Al Parlament Europeu hi ha la Plataforma de Diàleg Europa-Catalunya, que vam crear en Ramon Tremosa, en Jordi Soler i jo. Hi ha més de quaranta eurodiputats de tots els grups tret del Partit Popular Europeu, que ha estat controlat fins ara pel PP espanyol, per González Pons, d’una manera absolutament terrorífica. A mi se m’acostaven companys del PP polonesos i hongaresos per dir-me que rebrien represàlies si donaven suport a la plataforma.

—El PP feia xantatge.
—Total. Però en teníem de tota la resta de grups. I a més, a sis o set països hi ha grups de diputats que s’han reunit per parlar de Catalunya i hem creat una xarxa. Una altra cosa que ha canviat és la premsa. Després de l’1-O, la BBC està molt més atenta, la premsa alemanya també, i fins i tot alguns francesos, que són difícils. Em sembla que és la crosta, que era especialment negativa. No sé com serà la nova crosta, no fa bona espina. Però dins hi ha molts canals de suport.

—L’exili ha ajudat a conèixer el procés català?
—Molt, molt. Que hi hagi membres del govern a l’exili, i uns altres a la presó, ha anat molt bé. Si fossin tots a la presó, estarien silenciats. Si tots s’haguessin quedat dins, no hauria passat res a Europa. Però si tots haguessin marxat, hauria acabat amb un govern no gaire unitari, com Tarradellas, que va quedar sol i no va voler un govern a l’exili. Els exiliats han fet una feina extraordinària per tot Europa, han estat exculpats per Europa. No són fugitius, s’han presentat a totes les justícies europees i els han absolt. A la vegada, els de les presons han aconseguit una solidaritat internacional extraordinària. A Europa és inconcebible que estiguin dos anys en presó preventiva. El problema que jo hi veig és que quan hi hagi sentència ja seran sentenciats. Encara que la sentència sigui injusta, encara que sigui horrorosa, a fora es veurà que han estat condemnats i això pot dificultar les coses.

—Ara per ara, i abans de ser condemnats, ni Oriol Junqueras, ni Carles Puigdemont ni Toni Comín no han pogut accedir a l’acta d’eurodiputats.
—Jo encara sóc optimista, perquè això es regeix per lleis europees. L’eurodiputat José Bové, quan es va assabentar que jo havia anat a Madrid a jurar la constitució, em va explicar que això a França no passava, perquè és el Parlament Europeu que ens dóna l’acreditació. Si els jutges europeus defensen que la qüestió europea és supranacional, els han de donar la raó. Si no, serà una decapitació molt notable del poder europeu.

—Amb el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg pot passar igual?
—Allà es guanyarà segur. Ja n’han fet una primera demostració, quan han dit que les resolucions de l’ONU les feien seves. Les de l’ONU són vinculants però no són executives. És Espanya que se’n riu. Les d’Estrasburg sí que són vinculants. Espanya provarà de dilatar-ho tant com pugui, però finalment hi haurà una sentència favorable.

—Faran tard.
—Ara qualsevol cosa ja fa tard. Un dia més a la presó és fer tard. Jo confio que una vegada arribi a Estrasburg vagin prou de pressa.

—El nomenament de Josep Borrell com a cap de la diplomàcia europea debilita el procés català?
—El nomenament de Borrell és un error, perquè s’ha barallat amb tothom. Es repetirà el cas Cañete quan, al setembre, es facin els headings dels vint-i-set comissaris. Hi havia cartells de ‘Stop Cañete’. La nefasta normativa europea obliga a votar tots els comissaris en bloc, i això impedeix de vetar-ne un. Hi haurà molta oposició. Però només el pot retirar l’estat que l’ha proposat. I Pedro Sánchez no el retirarà.

—Què pot fer l’independentisme per incrementar la seva influència a Europa?
—Ha de continuar fent política exterior. També s’ha de donar suport a la tasca de Diana Riba, la dona de Raül Romeva, perquè la seva situació tan escandalosa ajudarà a remoure les coses, fins i tot dins els Verds, que ens ha costat molt que ho denunciessin. I després, treballar perquè Junqueras, Puigdemont i Comín entrin al Parlament Europeu. La Unió Europea no té cap futur si no retoca els tractats. Els actuals tractats fan que el poder dels estats sigui gairebé total. La Comissió depèn dels estats, i el Parlament Europeu, que és l’únic votat, és el que té menys poder.

—Catalunya no té capacitat per a modificar cap tractat.
—Cap ni una, perquè és una facultat dels estats. Fins i tot la té Malta, que té menys habitants que l’Hospitalet de Llobregat. Tant hi fa, Malta ho pot fer. Tinc ganes de ser maltès.

—L’horitzó de l’estat propi s’ha allunyat?
—Depèn dels ciutadans. No pas dels governants. Entre més coses, n’hi ha prou que els governants aixequin una cella perquè els tanquin a la presó. Espanya s’aguanta sobre la Guàrdia Civil i els jutges. No té res més. És una situació clarament franquista. Per tant, ha de ser la població, amb la complicitat del govern, però que no sigui el govern qui rebi les patacades. Que siguem els ciutadans els qui rebem. Em va sorprendre la declaració d’un alt responsable policial de l’estat espanyol durant el judici al Suprem que va admetre que no tenien prou policia per a dissoldre l’1-O. Quina bona idea! N’hem de ser conscients, que no tenen prou policia. Per tant, en lloc de fer manifestacions amb un altre color i una altra cantúria, potser que en féssim d’eficaces.

—Què és una manifestació eficaç?
—Doncs enviar 50.000 persones a l’aeroport, 50.000 a la televisió, 50.000 a la Jonquera i 50.000 a la delegació del govern. I quedar-s’hi.

—Per què l’ANC no ho fa, això?
—No ho sé. Hong Kong demostra que es pot fer tot. No vull la seva violència, però es pot fer tot. I contra la Xina, poca broma. I ho han fet, ho aconsegueixen i els fan agenollar. És la població, qui pot fer tancar un supermercat perquè no hi va a comprar. Siguem-ne conscients, d’això. És la població, qui aconsegueix d’aturar trens.

—Després de la sentència del Suprem caldrà fer això?
—Si acceptem la sentència del Suprem plorant, Europa es pensarà que ja ens va bé. Què entendran a Europa? Diran que no n’hi ha per tant. Hi ha d’haver una acció totalment decidida.

—Doncs, ara com ara, els partits són incapaços de consensuar una resposta.
—És per l’acció del poble que s’uniran els partits. Els partits tenen menys marge de maniobra. Quan diem que ho tornarem a fer, com diu Cuixart, no diem que tornarem a fer el mateix. És ridícul. No podem ni volem tornar-hi. Però sí que ho tornarem a fer perquè tornarem a treballar per la nostra independència. No tan sols verbalment sinó amb accions. La sentència serà brutal, despiadada i cruel. No cal esperar la sentència per fer alguna cosa. Si hi hagués una manifestació forta esperant la sentència, amb els carrers ocupats pacíficament, pot anar bé.

—Hi ha gent que pensa que una mobilització massa contundent podria perjudicar els presos.
—La sentència no es pot endurir. Només quan fas pressió obtens alguna cosa. La sentència ja està escrita. O reaccionem de pressa o voldrà dir que ho acceptem, que ens hi anem acostumant. Em sembla inacceptable.

—N’hi ha uns altres que diuen que es va fer malament.
—M’enerva que alguns catalans, que tenen tribunes mediàtiques, donin la culpa als polítics. Perdoni: aquells polítics són a la presó i a l’exili! Ara vostè, assegut al sofà, amb un got de whisky, fot discursos. Home! Una mica de respecte pels qui s’hi han jugat alguna cosa.