Josep Maria Quintana: “Canviant l’estatut i tenint els mateixos polítics no aclarirem res”

El jurista i escriptor menorquí Josep Maria Quintana (Alaior, 1950) va tenir un paper clau en l’elaboració de l’estatut d’autonomia de les Illes, sobretot en les primeres passes del document, quan va elaborar-ne informes i dictàmens. Quintana va participar en la reunió anomenada “Pacte del Toro”, d’on va sortir la petició que es creàs una comissió que redactàs l’estatut.

Ara que fa quaranta anys que es va aprovar el text, parlam amb el jurista sobre el paper que tingué en les negociacions i la seva defensa perquè cada illa tingués un govern propi. Quintana, que va ser membre del Consell Consultiu de les Illes i de la Comissió Assessora de Dret de les Illes, recorda la il·lusió d’aquells anys. Ara considera que l’estatut, reformat per darrera vegada el 2007, no cal modificar-lo. Sí que veu necessari que la classe política i la societat de les Illes siguin més reivindicatives i aprofitin més les bases d’aquesta llei.

—Vàreu tenir un paper fonamental en l’elaboració de l’Estatut d’Autonomia de les Illes. Com recordeu aquells moments?
—La veritat que els recordo amb molta il·lusió. Estàvem convençuts que la sortida de la dictadura no hauria de conduir només a una democràcia, sinó a una descentralització administrativa. Per tant, per a l’estructuració del que hauria de ser la comunitat autònoma, es necessitava un Estatut d’Autonomia.

—Com varen ser les negociacions?
—Hi havia una certa desconfiança de les illes menors, sobretot de Menorca. Érem molt conscients de la força que tenia Mallorca respecte de nosaltres, no sé si per les dimensions o per la tradició, i teníem molta por que s’estructurés d’una manera semblant a la diputació: el pes demogràfic de Mallorca no es podia menjar absolutament l’autonomia. Per això defensàrem un sistema on cada una de les illes tingués personalitat pròpia i, per tant, algun tipus d’autonomia per a actuar. Ara bé, no teníem ni idea de com seria la constitució ni què faria l’estat espanyol. Sabíem que hi hauria unes corts constituents, però no com s’estructuraria la comunitat.

—Què més hi vau discutir?
—Una de les coses que vam discutir molt al començament era la composició d’aquest gran i general consell que havia de governar les Illes. A Menorca i Eivissa es defensava que tingués una composició més paritària, de manera que Mallorca no tingués més diputats que Menorca i Eivissa juntes. Ho vam discutir una llarga temporada, fins que vam arribar al convenciment que això no podia ser. Teníem el precedent del País Basc, on les tres províncies tenien els mateixos diputats, però no passava enlloc més. I vam arribar a l’acord que fos un sistema proporcional però retocat en favor de les illes menors, que és el que va acabar passant. Ara bé, en definitiva, aquests quaranta anys hem pogut comprovar que no s’ha votat mai per illes, sinó ideològicament. Per tant, això no calia.

—De fet, hi ha veus que critiquen que Eivissa triï un diputat menys que Menorca, tot i tenir un 60% més de població. Parlen de disfunció democràtica. Com ho veieu?
—Tenen tota la raó, hauria d’augmentar. En aquells moments, Menorca i Eivissa tenien pràcticament els mateixos habitants i el mateix nombre de diputats, però amb la constitució del consell insular de Formentera en van prendre un. Eivissa té un diputat menys que Menorca i això no té cap sentit. Jo defens, fins i tot, que n’ha de tenir dos més, i Mallorca un més, per a mantenir aquesta proporcionalitat.

—Quaranta anys després i vist amb perspectiva, faríeu ara les mateixes recomanacions que llavors?
—Tindria la mateixa posició per a defensar l’autonomia de les Illes Balears i per a defensar l’autonomia de Menorca dins la comunitat autònoma. Crec que això s’ha resolt força bé. Ara bé, no va ser en el primer estatut, sinó a partir de 1999, amb el pacte de progrés, quan hi va haver un canvi substancial de criteri. Tot i que el PSIB era molt partidari de mantenir els consells amb poca autonomia, el PSM i UM van exigir de tenir poder en el Consell de Mallorca per a donar el vot al PSIB al govern, a Francesc Antich. Per aquest motiu, la llei del 2000 de consells insulars va establir uns consells amb una personalitat molt més determinada i moltes més competències. I, sobretot, amb la possibilitat de constituir un govern, un consell executiu. I això és el que ha passat definitivament al nou estatut d’autonomia de 2007.

—I els consells insulars han anat guanyant com més va més força.
—S’ha consolidat un sistema molt millor que no el que teníem aleshores. L’any passat es va fer una nova llei. Hem d’entendre que són institucions al mateix nivell que el president, el govern i el parlament. El poder executiu originari de la comunitat autònoma ara es distribueix en dos, cosa que permet més autonomia a les illes. Al nou estatut se’ls estableix una sèrie de competències pròpies, es determina que se’n puguin delegar més, que tenguin competència d’iniciativa legislativa i que puguin exercir com a elements descentralitzats de la comunitat. Jo en aquest aspecte estic molt content: per exemple, això ha permès l’aprovació de reserva de la biosfera a Menorca, que estableix que s’han de donar una sèrie de competències que, quan s’acabin consolidant, faran del consell un autèntic govern amb molta potestat. Això és un pas importantíssim respecte del que somniàvem fa quaranta anys.

—Quines competències s’haurien d’afegir a cada institució insular?
—No té sentit que els consells no tinguin competències en matèria hídrica. O en matèria de medi ambient, per exemple, que és fonamental. A la península és més difícil establir fronteres administratives, però a les illes està molt determinat. En tenim en l’àmbit urbanístic i altres casos, però en l’àmbit de l’aigua, el medi o la defensa dels espais marins, crec que hi ha molt de camí per fer. I, per exemple, amb la llei de reserva de la biosfera, tot depèn dels diputats del parlament. Les competències són dins la llei, però si no es transfereixen, serà paper mullat.

—Hi ha veus que exigeixen una nova actualització de l’estatut. Com ho veieu?
—Crec que no és moment i que, amb l’estat espanyol que tenim en aquests moments, no és possible. Pensa que la llei de l’estatut és una llei orgànica de l’estat espanyol, i per tant exigeix una majoria absoluta. No dic que no es pugui obtenir, però la classe política d’avui dia no és la classe política que teníem fa quaranta anys, quan era una gent que sabia discutir, que sabia respectar-se, arribar a acords… que és el que vam fer nosaltres. Avui és campi qui pugui i anar contra els altres. És molt difícil. Jo he estat més partidari del que s’ha anat fent fins ara: la llei de consells insulars és de l’any passat i no ha necessitat cap reforma de l’estatut. Amb el que tenim es poden fer molts traspassos als consells insulars. Si volem fer política, en podem fer molta i ben feta. Per tant, realment, no veig la necessitat absoluta de modificar-lo.

—Parlem d’autogovern, la base de l’estatut. Ha millorat realment o encara hi ha molt per fer?
—Més que nosaltres individualment, com a illes, crec que cal una reforma de la constitució. I això és més impossible encara. Tot el que estableix el títol vuitè de la constitució espanyola –l’organització territorial– és obsolet. I s’hauria d’anar cap a un estat federal com Déu mana, però és fregar una utopia. Crec més necessari modificar la constitució i que les comunitats autònomes reclamin més poder que no pas modificar un estatut. Perquè les constitucions que no es canvien col·lapsen, i tenim el perill que aquesta constitució col·lapsi. També he de dir que sóc molt pessimista, mirant la fauna que presideix l’estat espanyol i la poca capacitat d’arribar a acords. Els partits viuen de manera endogàmica, i això, a la llarga, és molt perillós.

—Dit d’una altra manera, aprofitem el que tenim?
—Probablement tenim un problema de finançament, com tenen tots els territoris, sobretot els que realment generen molta riquesa. I en aquest cas, les Balears és un dels que més contribueix a l’estat espanyol i això no es tradueix en competències ni en finançament. De fet, més que no competències, s’hauria de resoldre la qüestió del finançament. Amb un canvi del sistema, tot podria donar molt més de si.

—Creieu que l’estat espanyol dóna a l’estatut la consideració que hauria de tenir? Ho pregunto, també, per una qüestió tan clau com aquesta del finançament. Hi ha partits polítics que critiquen incompliments, a més d’espoliació i un REB que consideren que ha arribat tard i a mitges.
—Crec que no li dóna la consideració que hauria de tenir, però també diré una cosa: aquí falta poder reivindicatiu. Per exemple, l’actitud que han tingut els bascs a casa seva, tot i que sé que la condició que tenen del concert els ha afavorit molt, o l’actitud que tenen sobretot els catalans és molt diferent. Aquí, el sentiment autonòmic no és gaire fort. Hauríem de ser conscients d’això. Els partits autonomistes tenen poc poder dins les Illes. Aquí els dos grans partits són el PSOE i el PP, per tant, la primera cosa que hem de veure és que si nosaltres no som més reivindicatius, serà més difícil aconseguir-ho: si no tenim molta força, l’estat espanyol no cedirà. N’hauríem de ser molt conscients. I no basta que n’hi hagi quatre que cridin o demanin. Els resultats electorals de partits reivindicadors de l’autonomia són molt pobres. Per tant, tenim una mica el que ens mereixem. Em sap greu dir-ho d’aquesta manera.

—Si parlem de l’estatut, hem de parlar de llengua, un altre dels seus elements clau. En quin moment es troba?
—Jo ho veig pitjor que fa vint anys. Primer, l’any 1986 hi havia un govern del PP, amb Gabriel Cañellas, que era molt més sensat que els que han vingut després de la dreta, i no parlem de José Ramón Bauzá. Cañellas va deixar fer la llei als qui en sabien, d’esquerres i autonomistes, i va fer una llei de normalització lingüística molt acceptable. A partir d’aleshores, sobretot els partits de dreta i extrema dreta han convertit la llengua en una punta de llança per a defensar els seus criteris.

—Hi ha hagut molt renou en l’educació, amb els metges…
—A l’estatut hi ha el concepte de la llengua pròpia, i això és important. Una cosa és que dues llengües siguin cooficials, que tinguem el dret d’usar-ne una o una altra, però n’hi ha una que és la llengua pròpia. I jo sempre he defensat que això significa que ha de ser la llengua de l’administració per excel·lència. L’administració ha de rebre tothom en qualsevol de les dues llengües, però en principi ho ha de fer en la pròpia. I això exigeix que els funcionaris ho admetin. Cal fer un esforç en aquest sentit.

—L’estatut també parla del turisme. En concret, diu: “El foment i l’ordenació de l’activitat turística s’han de dur a terme amb l’objectiu de fer-la compatible amb el respecte al medi ambient, al patrimoni cultural i al territori.” Les dades, com per exemple l’índex de pressió humana als mesos d’estiu o l’augment del consum de recursos lligats al turisme, fan que no es compleixin aquestes paraules.
—I més a Menorca, que és declarada reserva de la biosfera. No és fàcil… Vivim a Europa, i prohibir la compra de cases per part d’estrangers és molt difícil, per exemple, perquè hi ha llibertat de comerç i circulació. És difícil, per als europeus, prendre mesures de limitació. Per tant, això s’ha de tenir en compte i fer una política sensata. No es pot créixer i créixer, i que això acabi malament, que és el que pot passar si no hi posam remei. La defensa del medi és fonamental. Crec que les eines hi són. Hi ha d’haver voluntat per a dur-la a terme. És possible que els partits que governen al nostre país no tinguin prou sensibilitat per a prendre les mesures adequades en aquest sentit.

—Pensau que la societat se’l veu molt d’enfora, l’estatut?
—Tenim els polítics que se’ns assemblen. I, per tant, ells fan la política que en general vol la societat. Jo faria una crítica molt més gran a la societat que no pas als polítics que tenim en aquest moment. Ara bé, els polítics poden incidir en el canvi de la societat… és un peix que es mossega la cua.

—Som a les portes de les eleccions, quan fa vuit anys del pacte de progrés.
—Sí, i crec que aquests empenyen més que els altres. No ho vulguem liquidar tampoc, que l’alternativa pot ser pitjor.

—Però en aquestes dues legislatures, i en referència al que ordena l’estatut, en quins punts heu vist més lluny el govern de les Illes del text?
—L’urbanisme, el turisme i l’ensenyament són els punts clau per a defensar el tipus de comunitat que volem. No parlaré de la sanitat perquè és una altra qüestió. Però hi ha camí per a fer en aquest camp. I també cal més política que no canviar l’estatut. Canviant l’estatut i tenint els mateixos polítics, no aclarirem gaire cosa. Hi ha la possibilitat de fer política amb aquest, i això ho hem de reclamar. I fer les polítiques que puguem dur a terme en defensa del medi, d’un urbanisme sensat, de la llengua… hi ha molt per fer.