Josep Maria Murià: ‘Aquests dies he vist barbaritats’

Josep Maria Murià Rouret (1942) és historiador, periodista i museògraf, i fill de l’exili català. Nascut a Ciutat de Mèxic, és fill del militant d’Estat Català Josep Maria Murià, funcionari de la Generalitat republicana i professor a Mèxic, i nebot de la lingüista Anna Murià. El senyor Murià és doctor en història, especialista en Jalisco, i va ser director general d’arxius de la Secretaria de Relacions Exteriors del govern mexicà, i durant anys ha conduït el programa de televisió ‘Páginas de Murià’. A més, és un dels grans experts en tequila. Aprofitant que aquests dies visita Barcelona, VilaWeb l’ha entrevistat per saber de la seva mirada i vida.

—Aquests dies heu estat per Catalunya durant els aldarulls. Què heu vist?
—He corregut com un desesperat i he vist bufetades a Barcelona, Mataró, Lleida. Com a historiador, et demanes per què passa, això? Per què un país com aquest, tan pacífic, com a mínim a ulls dels mexicans, arriba a aquestes manifestacions de violència? Quan has seguit la història d’aquest país, i des de la meva experiència de tots aquests anys, la meva conclusió en quatre paraules és perquè ‘ya les llenaron el buche de piedras’. Per què ja en tenen prou. No hi ha més explicació. Aquests dies he vist barbaritats. Contra nois, noies, petits i joves, i gent gran.

—Sou fill d’un militant d’Estat Català exiliat a Mèxic, Josep Maria Murià.
—Sí. No gaire fanàtic d’Estat Català perquè deia que no eren prou independentistes. Avui he acabat de llegir les seves memòries, Vivències d’un separatista (Pagès Editor), cosa que ja havia fet als anys vuitanta. Era dels qui tenien clar que, a part de tota la feina política, hi havia d’haver una feina d’una altra mena.

—Lluita al carrer?
—Lluita al carrer.

—Lliçons del vostre pare?
—Veure també com són els altres. I en aquest cas, els altres no són gent amb qui vulguis entrar amb raonament. No hi ha possibilitat de raonament. Pots ensenyar-los la llum del sol, que et diran que són a les fosques. Jo tinc l’experiència del que pensaven i deien sobre els catalans i Catalunya els refugiats espanyols republicans, demòcrates, socialistes i liberals que vaig conèixer personalment. I l’actitud era la mateixa que els franquistes. La mateixa. L’anticatalanisme no és un problema de la dreta espanyola. És un problema d’Espanya. Ho tinc claríssim. Mireu, un dia vaig veure per internet una propaganda que deia ‘no compri productes catalans’. Vaig enviar-ho a uns amics de Girona que em van dir ‘sí, sí, això passa aquí ara’. I vaig respondre la veritat, ‘això és de l’any 1931’. I ho era. No sé si enteneu què vull dir.

—El vostre pare, de què va viure a Mèxic?
—El pare va fer moltes coses: comerciant, industrial, venedor i finalment feia de professor a la universitat de Guadalajara. La recança de tornar, la van tenir tots i l’any 1968 ens va proposar de tornar. Calders ja feia quatre anys que havia tornat. Tísner, també. Ho va proposar, però mon germà, veterinari, esperava un fill. Jo tenia vint-i-cinc anys i feia el doctorat a Ciutat de Mèxic. I vam dir que no. Quan ell va tenir les possibilitats econòmiques de tornar, no ho va fer perquè els fills no vam voler. I no vam tornar.

—I la mare, a què es dedicava?
—Mestressa de casa.

—Fills?
—Dos. L’Arnau i la Magalí. El fill gran és advocat, ara viu a Barcelona. Hi ha vingut i s’hi troba molt a gust. I em sembla que s’hi quedarà. La filla va fer el màster en Relacions Internacionals als Estats Units. I ara treballa a Washington, a la delegació catalana.

—Per a Mèxic, els Estats Units són l’enemic i un referent a la vegada.
—Com diem: ‘Méjico, tan lejos de Dios y tan cerca de Estados Unidos’. Dels EUA, ens vénen molts avantatges i moltíssims desavantatges. Els americans es queixen que els enviem droga. I nosaltres ens queixem que ens envien armes. A Mèxic, els delinqüents de la droga tenen millor armament que l’exèrcit.

—Com a historiador, com veieu el procés a Catalunya?
—Que és cosa de mig termini. Uns deu anys. Aquesta mena de moviments tenen alts i baixos. Però si comparem el país d’ara amb el de 1964, quan vaig venir per primera vegada, diria que el catalanisme ha crescut una mica. Oi? Ells tenen més força, certament. I segons com, el poden aixafar, però per altra banda, hi ha dos milions i mig d’independentistes. I això va creixent. Potser vosaltres no ho veieu tan clar com jo, que hi tinc distància. Us he vist el 1964, el 1970, el 1973 i cada vegada ho he vist millor. Als anys vuitanta, jo era el representant de Mèxic del Quinto Centenario d’això aquí en deien ‘el descubrimiento’ i nosaltres en dèiem ‘el encuentro de dos mundos’. I als anys noranta, vaig venir com a representant de la Universitat de Guadalajara. Sempre tenia la sensació que el tema del catalanisme anava creixent a poc a poc. A poc a poc, a poc a poc. Potser no ho veieu perquè hi sou dins.

—Sou exemple de l’èxit de l’exili català a Mèxic. Heu estat director general d’Arxius i Museus en governs mexicans, heu tingut el programa de televisió ‘Páginas de Murià’, heu estat regidor.
—Es prospera perquè la major part dels exiliats eren gent preparada. Hi havia un 20% d’universitaris, entre els exiliats republicans. I perdoneu que em surti el mexicà, que és el que sóc, per damunt de tot, però a Mèxic ens han provat de rebaixar l’enorme mèrit d’haver acollit, de la manera que ho vam fer, els refugiats espanyols. Per exemple, al museu de l’exili de la Jonquera, hi ha un rètol que diu que 10.000 refugiats van anar a parar a Mèxic. La pregunta seria a quin barri. Per favor. Són molts més. Només el Nyassa, un sol vaixell, en va portar 8.000.

—També sou un expert en tequila, i n’heu escrit la història.
—A Mèxic uns es desbocaven per seguir The Beatles, i nosaltres escoltàvem Chavela Vargas i bevíem tequila. Nosaltres bevíem tequila, i teníem certa vocació mexicanista. Sempre he estat bevedor mesurat de tequila. Perquè així com vosaltres us asseieu a taula i us afarteu de seguida, nosaltres abans de començar a dinar fem una copeta i una xerrada. I un dia tenia la necessitat imperiosa de 10.000 pesos per a operar el meu fill d’angines, no sabia on trobar-los, i justament aleshores la Cambra Nacional de la Indústria del Tequila em va contractar per fer una breu història del tequila. Era l’any 1975. Aquest encàrrec va acabar essent el llibre El famoso tequila, una mena d’història del tequila, amb criteri d’historiador, que és el que sóc. La relaciono amb la història i la societat. Per exemple: amb els diners que els productors de tequila van fer venent-ne a les mines de Califòrnia, van pagar l’exèrcit d’Occident, que van fer fora els francesos de Mèxic. La beguda és bronca, que diem, com els mexicans.

—D’on ve això de prendre tequila amb sal i la llimona?
—Ve de l’època de la gran pandèmia. El tequila és vasodilatador i la llimona té vitamines. S’ho prenien així. I així ha quedat, tot i que ja no caldria. Però per una raó o per una altra, a l’estat de Jalisco, bressol del tequila, la pandèmia no hi va fer mal, gairebé.

—Ens l’hem de veure de cop?
—No! Quina bestiesa. El tequila és una beguda d’una gran qualitat que s’ha de beure amb respecte. I se n’ha de treure el gust, l’has de fer passar per la boca, te l’has d’empassar, i respirar després per la boca. Nosaltres el bevem en una copa petita de vidre, que en diem el caballito, que recorda una banya de brau. Abans es tallaven les banyes dels toros i es bevia així.

—‘Páginas de Murià’ va ser un programa d’èxit televisiu a l’estat de Jalisco.
—Teníem un 30% d’audiència. Uns set milions de persones. Era una lluita de dos contra un. Dos entrevistats a la vegada, feia. Proveu-ho. Us ho passareu bé. Gent que parlava del mateix tema des de punts de vista diferents. Per exemple, el porter de futbol més famós del Club de Futbol Guadalajara i un periodista esportiu que n’havia fet un llibre. Això del periodisme em ve perquè m’agrada escriure, i opinar sobre les coses que passen. Escric al Punt Avui, i als mexicans El Informador, de Guadalajara, i a La Jornada, de Mèxic, cada quinze dies. I cada vegada que passa res a Catalunya, les televisions de Guadalajara em telefonen per saber què passa.