Josep Manel Ximenis: ‘L’única resposta que ens converteix en guanyadors és fer efectiva la República’

Fa deu anys, Josep Manel Ximenis (Barcelona, 1962) va ser un dels impulsors de la consulta popular sobre la independència d’Arenys de Munt, que es va fer el 13 de setembre de 2009. Va ser la primera, abans de l’onada de consultes que arribà després, probablement un punt d’inflexió de l’independentisme. Arenys de Munt va ser el pròleg de les grans mobilitzacions dels anys següents, començant per la del 10 de juliol de 2010 contra la sentència del Constitucional espanyol per l’estatut, i les manifestacions multitudinàries de l’independentisme, el 9-N i l’1-O.

Ximenis va ser també batlle d’Arenys de Munt per la CUP el 2011, però una moció de censura d’ERC, CiU i el PSC el va desbancar dos anys després. En aquesta entrevista, rememora les dificultats per a organitzar la consulta i les amenaces que va rebre. També parla del moment polític actual, critica els partits i demana que es faci efectiva la República com a resposta a la sentència del Suprem.

—Al setembre farà deu anys de la consulta d’Arenys de Munt. Ha plogut molt. Què va significar?
—El primer pas de molts altres. Amb la consulta vam canviar la dinàmica i vam perdre la por. Va desvetllar moltes consciències, també la de poder fer coses per a avançar cap a la independència. Analitzant-ho ara, al cap de deu anys i després de tot això que ha passat, és una mica injust respecte del moment que vivíem el 2009. No es podia ni parlar de fer un referèndum d’independència. La moció que vam presentar al ple la vam haver de maquillar perquè no podíem dir obertament que faríem un referèndum. Si ho haguéssim dit, no s’hauria aprovat perquè molt probablement els partits hi haurien votat en contra. Cal situar-se en aquell moment. La gent deia que era impossible de fer un referèndum, que Espanya no ens ho permetria i que enviarien els tancs.

—Hi havia una barrera mental.
—Exactament. La consulta va disparar-ho tot. Primer va haver-hi l’onada de consultes. Després, la sentència del Constitucional contra l’estatut i la gran manifestació del 10 de juliol de 2010, que es convertí en independentista. Si les consultes no s’haguessin fet abans, molt probablement aquella manifestació no hauria estat independentista, sinó per a reclamar l’estatut. A partir d’allà es crea l’ANC, arriben les grans manifestacions, i el 9-N i l’1-O. Les consultes ens van ensenyar que ens podíem organitzar tots sols per a fer coses, que no necessitàvem ningú que ens manés. L’exemple més clar van ser les consultes, però també el Primer d’Octubre. Els ciutadans van prendre el comandament de la situació després d’haver-ho iniciat els partits i les institucions, tot i que no n’estaven tan convençuts com els ciutadans. Es van ocupar els col·legis, es van portar les urnes, es va votar i es va resistir l’embat de l’estat espanyol. L’1-O és una demostració que podem organitzar-nos sols, sense cap líder. Però això no hauria passat sense les consultes.

—Quines dificultats vau tenir per a organitzar la consulta d’Arenys de Munt?
—La primera era que partíem de zero. La ciutadania va organitzar un referèndum per si mateixa. Havíem d’establir un model organitzatiu prou creïble perquè la gent anés a votar. No va ser fàcil. Havíem de ser molt rigorosos, tenir les normes molt clares. Després vam estar molt sols. No únicament perquè teníem davant Espanya i l’extrema dreta, sinó perquè els partits polítics eren a l’altre bàndol. Ens menystenien, ens escarnien i deien que això no tenia gens de valor i que era una ximpleria. Superar això, quan a més estàvem amenaçats de mort, posava en evidència que només érem nosaltres, no podíem comptar amb ningú més. Va haver-hi el merder aquell que veien els fatxes, després la contramanifestació independentista… Vam poder superar totes les dificultats. Quan va intervenir-hi l’estat espanyol, tothom ens va fer costat, fins i tot els partits. Això no va passar fins el 3 de setembre, deu dies abans de la consulta. Fins llavors, vam estar molt sols.

—Els promotors vau rebre amenaces, coaccions, vau haver de tenir escorta… Tot per una consulta popular sobre la independència.
—Mentre els partits independentistes ens menystenien, els feixistes ens amenaçaven. I no tan sols a títol individual, com em va passar a mi. Es dedicaven a trucar indiscriminadament a les cases dient que violarien les filles, als comerços dient que els cremarien la botiga o el bar… Després passejaven pel poble demostrant impunitat i ho pujaven a YouTube. Això va fer que molta gent tingués por. S’ha de tenir molta determinació i coratge per anar endavant, malgrat tot. Això va ser una dificultat important. L’extrema dreta espanyola, tot l’arc parlamentari, tots són iguals. No tenen cap mirament a aliar-se amb l’extrema dreta per a fer por i aconseguir els seus objectius. Són favorables als poders fàctics, als terratinents i als cacics que han manat tota la vida.

—En una taula rodona a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada, vau acusar els partits independentistes d’abocar el procés al fracàs.
—S’ha de contextualitzar dins el debat. El carro el tira la gent i els partits polítics hi pugen per mirar de frenar-lo. Hem de ser conscients que les estructures dels partits, tots aquests que ocupen una cadira de secretaris i càrrecs intermedis, els alliberats… conformen un ens que acaba essent l’estructura del partit, molt conservador. Qualsevol cosa que passi pot fer que perdin la cadira i el sou. Els interessa que passin poques coses. Ara no hi ha un full de ruta clar ni una decisió estratègica perquè els partits no es posen d’acord. Això ho vaig recriminar en aquell debat. Vull dir també que segur que hi ha molts militants dels partits que actuen amb molt bona fe i que volen avançar cap a la independència. Fins i tot polítics. Però les estructures dels partits condicionen els partits perquè no avancin i venen un discurs a la militància. Com que moltes vegades la militància és cega, molta gent se l’acaba creient, aquest discurs.

—Vau dir també que la gent hauria de substituir els partits.
—És una cosa que he tingut sempre molt clara, ja quan vam fer les consultes, que eren un apoderament dels ciutadans. Sempre que la ciutadania s’ha apoderat i ha superat els partits polítics hem guanyat. Sempre. L’1-O va ser una gran victòria contra tot un estat. Els ciutadans van prendre els col·legis electorals i va permetre que es votés. Hem d’anar un pas més enllà i organitzar la ciutadania, amb una estructura molt feble per a evitar el problema que tenen els partits, i ocupar les institucions. Políticament i democràticament. Ens hem de presentar a les eleccions i ser conscients que si votem els mateixos ciutadans que tenen uns interessos que ens corresponen, avançarem cap a la independència. Treballem en això. Penso que Primàries Catalunya ha estat un èxit. Tot i el resultat a Barcelona, tenim una cinquantena de regidors i una batllia. Per tant, partir del no-res i en sis mesos aconseguir això és molt important. Si no, que preguntin a la CUP quant temps va tardar a aconseguir una cinquantena de regidors. Hem d’unir els independentistes, siguin de dretes o esquerres. Espero que Primàries Catalunya acabi esdevenint aquesta organització en la qual tothom pugui afegir-se per aconseguir la unitat i la independència. Això no és fàcil, perquè fonamentalment els partits polítics i les seves estructures hi van en contra. Els fa trontollar l’espai.

—Això ho ha de comandar l’ANC, que va donar suport a Primàries? Els CDR?
—Sí, però per pressions dels partits va haver de renunciar a continuar donant suport a Primàries Catalunya. No oblidem que l’ANC, malgrat els intents d’avançar cap a la independència per part d’un sector encapçalat per Elisenda Paluzie, a qui s’ha d’aplaudir i defensar, té moltes pressions internes. Els partits sempre han volgut controlar allò que no controlaven. Diria que actualment l’ANC és molt controlada pels partits i això impedeix que avancem de manera clara i decidida. M’agradaria que tornéssim a l’ANC inicial, en què els partits eren residuals dins l’organització. Pel que fa als CDR, el problema és que hi ha molts infiltrats, perquè és molt fàcil d’entrar-hi i influir en les decisions. A més, tot va de baix a dalt i és lent. Necessitem una organització més dinàmica, que no tingui estructura i que pugui prendre decisions ràpidament amb mitjans telemàtics. Ho hem d’aprofundir.

—Això de prendre decisions telemàtiques i ràpides recorda les intencions del Consell per la República.
—El Consell per la República pot ser útil, però és una institució. Jo proposo una organització ciutadana des de baix. Penso que el Consell per la República és necessari i que és important que sigui fora de l’estat espanyol per a impedir-ne la colonització. El problema és que és una institució i quan cal arribar a acords amb totes les parts implicades és com un transatlàntic, es mou a poc a poc. En canvi, una organització ciutadana podria ser més ràpida, amb els instruments adequats.

—Quina hauria de ser la resposta a la sentència del Suprem?
—L’única resposta que ens converteix en guanyadors és fer efectiva la República. Qualsevol altra resposta és anar a remolc de l’estat espanyol, com ells volen, i ens fa perdedors. Després ja en veuríem les conseqüències, però les conseqüències les tindrem sempre igualment. L’única manera que no n’hi hagi és guanyar definitivament. Si sempre ens quedem a mig camí, sempre hi haurà conseqüències. L’estat espanyol és com és i no ens hem d’enganyar, sempre ha estat així i ho continuarà essent. És la seva essència, com l’escorpí, la seva natura. Hem de portar-ho fins al final. Cal aprovar els decrets, treure la bandera espanyola de la Generalitat i del parlament i continuar endavant. El consens ciutadà el trobaríem, segur, i els partits polítics s’hi posarien a favor. Si algun no, doncs cap problema. Gràcies per haver-se tret la careta. Ja va essent hora. Els discursos no fan la cosa, la cosa la fa l’acció. La base s’amplia amb acció: les consultes, el 9-N, el 27-S, l’1-O i el 21-D. Quan fem discursos, perdem. L’acció posarà en evidència que l’estat espanyol és repressor, feixista i que no aporta cap solució.

—Si això no es va fer el 27 d’octubre, què us fa pensar que es pot fer ara? L’independentisme pot assumir un augment de la repressió?
—Sempre hi haurà una resposta de l’unionisme. No l’evitarem mai. Els unionistes ho són sense analitzar res més. És una reacció molt visceral. Volen ser espanyols perquè sí. Una altra qüestió és que renunciem a la independència, però com que molts no estem disposats a renunciar-hi i alguns altres no renunciaran mai a l’espanyolisme, el xoc el tindrem sempre. Penso que el 27 d’octubre va haver-hi justament l’error de no fer efectiva la República. Crec que fins i tot el president Puigdemont ho ha reconegut. Van sentir que hi hauria un pacte, un acord, que es podria avançar… i els van enganyar. Probablement, això que hem de fer ara és no cometre el mateix error. Ara hi ha una repressió molt forta, i n’hi haurà més si tenim una actitud de perdedors. Si som guanyadors, s’acabarà la repressió. Això ho hem de tenir molt clar també. A més, veig clar que la comunitat internacional tan sols prendrà posició quan fem un pas de veritat. Mentre tot siguin paraules, no hi haurà presa de posició. Per tant, siguem valents i fem allò que hem de fer.

—I en una situació com aquesta, què creieu que farien els Mossos?
—El màxim comandament dels Mossos és el president de la Generalitat. Per tant, aquell mosso que no faci allò que digui el president de la Generalitat hauria d’anar al carrer per incompliment de l’estructura jeràrquica. Ens ha de preocupar, perquè hi ha mossos feixistes infiltrats. Però diria que la immensa majoria de mossos són fidels al seu comandament, el president de la Generalitat.