27.03.2019 - 21:50
|
Actualització: 09.01.2020 - 13:58
Josep Lluís Albinyana (València, 25 d’abril de 1943) va ser el primer president del Consell Preautonòmic del País Valencià. Durant la transició, va militar al PSPV i va ser cap de llista al congrés espanyol a les eleccions de 1977. El 1978, el van triar per unanimitat primer president del Consell (l’antecedent de la Generalitat Valenciana contemporània), des del qual oficialitzà la senyera quadribarrada amb l’escut del Consell i la denominació per al territori de País Valencià. A més, va emprendre una campanya perquè els ajuntaments valencians demanessin l’estatut d’autonomia per la via ràpida, i va aconseguir el suport de més del 90% de consistoris. El seu catalanisme va molestar el PSOE, que li va retirar el suport, i va haver de dimitir. A les eleccions valencianes del 28 de maig tornarà a ser cap de llista, però aquesta volta per Esquerra Republicana del País Valencià. És un viatge cap a l’independentisme que altres socialistes d’arreu dels Països Catalans també han fet. Sempre fidel al valencianisme polític, ha decidit de fer el pas. Ell mateix ens n’explica el perquè:
—Per dues raons. En primer lloc, perquè Esquerra Republicana del País Valencià defensa els valors que jo he defensat tota la vida i, per tant, m’hi trobe còmode. I en segon lloc, perquè en els temps difícils que vivim, vull plantar cara a la injustícia, a aquest intent de sacrificar les llibertats democràtiques. No es poden mirar de costat totes les coses que passen, s’hi ha de plantar cara. És una vergonya.
—Però és molt difícil que ERPV obtingui representació a les Corts.
—No se sap mai. Els gurus de la democràcia sempre ens expliquen què ha passat, però no l’encerten quan preveuen què passarà. No confie en les enquestes. Les opcions minoritàries són importants per la biodiversitat. Les grans idees comencen essent minoritàries i amb el pas del temps esdevenen majoritàries i acaben transformant la realitat.
—Fa quatre anys vau anar de candidat de Compromís al senat espanyol.
—Era una coalició que defensava els valors que jo defense. M’ho van demanar, en una reunió a la seu d’ACPV, Enric Morera, Joan Baldoví i Antonio Montiel, i ho vaig acceptar. La coalició es deia Ara és el Moment.
—Ara no repetiríeu?
—Compromís ja no representa els meus valors. No hi he mantingut cap contacte de fa temps.
—Per què?
—Per coherència. Culturalment, sóc fusterià i políticament, catalanista. No tinc por de ser titllat de catalanista. No crec que avui Compromís puga assumir això. Avui representa una cosa diferent, amb un regionalisme valencianista que jo considere perillós i que, a més, no va enlloc.
—També sou crític amb la tasca que ha fet el govern del Botànic aquests quatre anys?
—El Botànic només ha servit per a fer el joc al PSOE. Després de l’aplicació del 155, queda molt clar que els socialistes s’allunyen de qualsevol projecte democràtic. Ja sé que a Catalunya encara hi ha gent que es pensa que el PSOE pot ser un interlocutor a Madrid. Crec que s’equivoquen, però en tot cas, al País Valencià això és impossible. Amb els socialistes no hi ha res a parlar perquè sempre seran centralistes. Vaig intentar canviar-los a la transició, que assumiren l’estat federal, però va ser impossible.
—Vau militar al PSPV.
—I vaig dimitir com a diputat al congrés el 1979, quan vaig veure que el federalisme era inaplicable, ja aleshores.
—Com afecta el procés cap a la independència a la política valenciana?
—És una de les raons que m’ha fet tornar a la política. Si repassem la política oficial, sembla que no l’afecte en res. Silenci total, malgrat que els vincles entre el País Valencià i Catalunya són inqüestionables. El País Valencià no pot restar indiferent a les coses que passen a Catalunya. Compartim llengua, cultura, economia, història… Moltes coses! Per raons tàctiques, hi ha un interès perquè la política valenciana no es contamine del que passa a Catalunya. Però això té un nom…
—Quin?
—Calle, per no dir-ho. No vull criticar ningú.
—Què li van semblar les declaracions de Mònica Oltra contra el president Carles Puigdemont?
—Sense comentaris…. Jo no podria ser en una formació en què els estatuts parlassen dels Països Catalans i després s’ataqués les institucions catalanes. És una contradicció que no sé ni pense viure-la.
—Parlem del judici al Tribunal Suprem espanyol, doncs…
—És una farsa. L’objectiu és criminalitzar drets perquè l’independentisme ha fet trontollar el règim del 78 i la monarquia. El relat judicial, que és el mateix que fan els partits unionistes, no se sosté per enlloc. Em preocupa què passarà quan es coneguen les condemnes, que seran dures. És com un déjà-vu molt desagradable.
