Josep Costa: “Nosaltres som més forts ara que no el 2017, i ells són més febles”

Josep Costa s’ha apartat de la primera línia del front polític. Explica en aquesta entrevista que, paradoxalment, durant els tres anys que va ser vice-president primer del Parlament de Catalunya per JxCat, va fer més feina d’advocat que no de polític, perquè va constatar “l’atzucac” en què es trobava la política, i per això que diu: “Quan vaig entrar al parlament no em podia imaginar que no continuaríem l’embat de l’1-O.” Ara es reincorpora a la seva feina de lletrat a l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet i de professor a la Universitat Pompeu Fabra. I es concentra a trenar, al costat de Gonzalo Boye, la batalla jurídica a l’exili.

—Què us ha fet retirar de la primera línia política?
—Crec que puc ser més útil si no sóc al parlament. La realitat és que les tasques i les responsabilitats més gratificants que he tingut aquests anys han estat les de la batalla jurídica, per a la qual no cal ser diputat ni tenir cap càrrec.

—Heu tingut un desencís sobre allò que pensàveu que es podia fer i allò que heu pogut fer?
—M’ha sorprès el capteniment d’una part de l’independentisme. Quan vaig entrar al parlament no em podia imaginar que no continuaríem l’embat del Primer d’Octubre. I d’ençà del 30 de gener que la cosa va descarrilar i començaves a veure que no teníem un marc d’acord sobre com continuar-lo. Al principi no era conscient de fins a quin punt s’amortitza el Primer d’Octubre per una part de l’independentisme, i això ho vas veient amb el temps. I des del primer moment que la meva feina fou fonamentalment jurídica, sobre com faríem la investidura, com mantindríem la majoria independentista… La meva sorpresa va ser que jo, que era un advocat que feia el pas a la política, vaig acabar fent més d’advocat que no de polític. I va arribar un moment en què vaig constatar l’atzucac en què es trobava la política. I vaig pensar que allà on podia ser més útil era fent d’advocat.

—Què creieu que hauria de canviar de la manera com s’encara la part política?
—Sóc del parer que nosaltres no tenim la capacitat ni la força per a evitar el conflicte. I qualsevol intent d’esquivar la repressió és equivocat. Ho he dit des del primer dia, i tot ens porta a aquesta conclusió. El 30 de gener uns sectors de l’independentisme el justifiquen amb el discurs d’evitar que més gent vagi a la presó. I la realitat és que dos mesos després van tornar a entrar a la presó els presos que estaven en llibertat condicional. Vam intentar d’esquivar una amenaça segons la qual si no fèiem bondat, els presos tornarien a entrar a la presó, es va imposar aquesta via de fer bondat i van entrar igualment a la presó. I tota la resta de la legislatura s’ha demostrat que l’estat espanyol mai no en té prou amb la nostra bondat; no ens rendirem mai prou perquè ens perdonin l’1-O.

—Hi ha prou força per a deixar de fer bondat?
—Hi ha una cosa que no es pot esborrar de la nostra història, que és que quan dèiem que no tenien prou policies per a aturar-nos, vam demostrar que era així. L’1-O ho vam demostrar. I això continua essent un actiu que tenim. Per tant crec que sí que tenim molta força.

—Però la repressió ha fet molt de mal i ha espantat molta gent.
—És clar, després has de modular quanta repressió estàs disposat a assumir. Jo estic disposat a ser inhabilitat? I tant! Vaig assumir un càrrec amb la certesa que m’inhabilitarien, i al final l’he ocupat més temps que no em pensava.

—Potser la pregunta és si esteu disposat a ser empresonat.
—Com més gent disposada a la presó hi hagi, menys n’hi anirà.

—I hi ha prou gent?
—Hi ha la paradoxa de la unitat: si tu no vols fer res, tan sols has de generar desunió per fer impossible que es faci res. I aleshores tothom té un dret de vet per a fer segons quines coses, perquè sense unitat no les pots fer. I això ens té blocats, perquè la minoria que no vol fer res pot imposar-se a una majoria que sí que voldria.

—Dèieu: “Ara mateix l’independentisme no sap trobar el camí per sortir de la gàbia jurídica que és l’estat espanyol.” Com se’n surt, de la gàbia?
—Esquerdant-la. La gàbia és esquerdada i s’ha d’eixamplar l’esquerda. Afortunadament durant aquests tres anys, encara que nosaltres no hem fet gaires mèrits, l’estat espanyol s’ha anat infligint uns quants danys. Per exemple, l’esquerda que li genera l’extrema dreta té molta relació amb nosaltres. Vox ha fet la campanya fent d’acusació contra nosaltres, i hi ha hagut aquesta credencial jurídica que el Tribunal Suprem espanyol i els altres tribunals han donat a aquests feixistes: que representin la llei i l’ordre d’aquest estat. I ha passat tot allò de la monarquia, del CGPJ… Són peces que es van esquerdant arran de la repressió. Hem de ser conscients que un estat que és formalment democràtic no pot exercir aquest grau de repressió sense cost. Nosaltres hem de pagar uns costs, però a l’estat això tampoc no li surt de franc. I per més que ens sembli que l’estat espanyol és molt fort i que ens pot fer molt de mal, no li surt de franc en cap sentit: quan va a Luxemburg, a Bèlgica i a Alemanya a demanar extradicions, veu el cost que té.

—A Luxemburg i a Bèlgica ho constaten. Però molta gent es demana: i què?
—De moment les victòries judicials que hem tingut a Europa tenen dues virtualitats molt clares. La primera, que el Parlament Europeu és l’única institució del món on el govern del Primer d’Octubre hi és representat. I segona, que Europa no ajuda a posar ningú a la presó.

—Tampoc no ajuda a treure’ls de la presó.
—Des del vessant pessimista pots veure-ho així, és cert. Però la part positiva és que Europa ha marcat una línia molt clara i ha dit que no ajudaran a tancar ningú a la presó, en aquest cas els exiliats. I jo em quedo amb això. Perquè si tot porta al fet que hem de tornar-ho a fer, ara tenim una variable nova que no teníem. El 28 i el 29 d’octubre del 2017, quan els consellers debatien en aquella masia de Catalunya Nord, es demanaven què passaria si anaven a l’exili, o voluntàriament al Suprem espanyol. I ara ja tenim aquesta informació. Ara ja sabem què passa. I això, en el nou punt de trencament que tinguem amb l’estat espanyol, serà un reequilibri de forces. Nosaltres som més forts ara que no el 2017, i l’estat espanyol és més feble. I això és fruit d’aquesta batalla jurídica.

—Com teniu la querella per desobediència com a membre de la mesa?
—Conec la querella per la premsa i no me l’han notificada No sé si esperen que vagi voluntàriament al TSJC a comparèixer sense ser notificat. Però l’estratègia de defensa ja la tinc a punt i serà poc ambigua. No ens entretindrem a discutir les bestieses que diu el fiscal perquè tota la causa és manifestament il·legal i un atemptat contra la inviolabilitat parlamentària i contra la separació de poders.

—I ara denuncieu l’estat espanyol al comitè de drets humans de l’ONU.
—Jo ja sabia que tindria un procés penal com a membre de la mesa. I el dia que en vaig ser elegit vaig començar a preparar la meva defensa al judici d’inhabilitació. Quan amb la investidura del president Puigdemont ens van començar a fer requeriments, vaig començar a impugnar-los i a fer-hi al·legacions i recursos en contra que ara em permeten d’anar al comitè de drets humans. Amb les amenaces que vam rebre pel debat sobre l’autodeterminació vaig presentar la demanda al Tribunal d’Estrasburg per la llibertat d’expressió. I ara he presentat aquesta altra al comitè de drets humans de l’ONU pels drets polítics, arran de les amenaces per les investidures del 2018. Hi ha, doncs, les dues demandes, una a l’ONU i l’altra a Estrasburg. Són dos fronts que tenen un mateix origen en aquesta manera de fer del TC de voler-nos imposar què podem fer i què no.

—Quant de temps pot passar fins que hi hagi una resolució de l’ONU?
—Poden passar un parell d’anys. Sabem que l’estat espanyol ho intenta estirar tant com pot. Però aquesta via no és pas nova, la primera demanda al comitè de drets humans la va posar el president Puigdemont quan la investidura va ser frustrada. I després hi ha un altre conjunt de demandes amb la suspensió dels diputats, i també hi va anar Jordi Sànchez. Espanya intenta d’endarrerir-ho tot tant com pot. En el cas del president Puigdemont, quan va ser elegit eurodiputat van fer un escrit a l’ONU dient que ja no era diputat al Parlament de Catalunya i que tot allò que reclamava ja no tenia sentit.

—I aquella demanda encara és viva?
—Sí. Ja es van desestimar les objeccions d’Espanya perquè no s’admetés i el comitè entrarà al fons de la demanda. Espanya sempre demana ajornaments, ampliacions de termini, i fa filibusterisme perquè no avanci.

—Si li donessin la raó, quines conseqüències tindria?
—Des del punt de vista del dret internacional és una jurisdicció que té la mateixa força que el Tribunal d’Estrasburg.

—A la legislació espanyola hi ha la previsió de fer revisions de sentència de les decisions d’Estrasburg, però no amb les de l’ONU.
—El Tribunal Suprem espanyol ja ha dit que les decisions dels comitès de drets humans de l’ONU són vinculants per a l’estat espanyol i també són susceptibles de generar revisió de sentència.

—Però el Suprem fou qui no va fer cas de les mesures cautelars que aquest comitè de drets humans va demanar per a Jordi Sànchez.
—Efectivament. Però una altra sala del Suprem va dictar una sentència uns mesos més tard dient que una decisió del comitè en relació amb el tractat de drets socials era vinculant i s’havia d’executar. És una mica a la carta això.

—En el vostre cas què podria dir el comitè de drets humans a l’estat espanyol?
—Allò que espero que digui és que els requeriments que fa el TC al Parlament de Catalunya són il·legals i que vulneren els meus drets fonamentals com a diputat i membre de la mesa.

—Voleu que s’estableixi un precedent?
—Sí. Per a neutralitzar la coacció sobre el parlament.

—El litigi que teniu al TJUE amb Llarena sobre les euroordres, podria obrir la porta al retorn a Catalunya de Puigdemont, Comín i Ponsatí amb seguretat jurídica?
—Sí que podria. Jo no anticiparia que ho faci, perquè el TJUE és prudent a l’hora de respondre preguntes que no li han formulat explícitament. La immunitat dels eurodiputats els ha de permetre de tornar a Catalunya, i nosaltres tenim unes altres vies per a defensar aquesta causa, no tan sols les pre-judicials. Hi ha una demanda contra el Parlament Europeu sobre la defensa de la immunitat dels eurodiputats que es va presentar abans del suplicatori. També obre una via perquè el TJUE manifesti que mantenir les ordres de detenció a l’estat espanyol infringeix la immunitat dels eurodiputats. Crec que és més probable que la justícia digui que han de poder tornar a l’estat espanyol amb aquesta demanda per la defensa de la immunitat que no amb les pre-judicials.

—Aquest front jurídic com pot empènyer la causa política per l’autodeterminació?
—Has de pensar en el retorn dels eurodiputats a Perpinyà i entendràs la importància del Parlament Europeu i de la immunitat. Si no haguessin guanyat aquestes batalles, el president i els consellers no haurien tornat a Perpinyà. I la força política d’aquell acte és inqüestionable des del punt de vista de la lluita per l’autodeterminació i per la independència.

—Ara l’objectiu és que recuperin la immunitat.
—Encara la tenen: amb el suplicatori en van perdre una de les tres que tenen com a eurodiputats.

—Però ara mateix no els recomanaríeu pas que tornessin al Principat.
—Des d’un punt de vista pràctic no els ho aconsellaria. Però des d’un punt de vista jurídic haurien de poder-ho fer. Perquè tenen la immunitat que el TJUE va reconèixer a Oriol Junqueras. La immunitat que obliga a treure Junqueras de la presó no els l’han suspesa.

—I ara voleu que Espanya es vegi obligada a acceptar-ho?
—Sí. Aquesta és la batalla política i jurídica que l’estat espanyol intenta diferir tant com pot.

—Penseu que això pot passar relativament aviat?
—No vull fer prediccions, però tenim molts fronts: el front belga, el del TJUE amb la pre-judicial, el Tribunal General de la Unió Europea amb les demandes contra el Parlament Europeu… Aquesta és la batalla ara: fer efectiva la immunitat i obligar l’estat espanyol a reconèixer-la.

—Voleu dir que Espanya se sentirà mai obligada a acceptar-ho?
—Això també depèn de nosaltres políticament. Potser hi haurà un moment en què nosaltres haurem de forçar una mica més la situació. Aniria bé que tot això anés sincronitzat amb el desplegament d’una estratègia política clara.

—Sense aquesta estratègia política clara el retorn dels exiliats no tindria sentit?
—El retorn de Puigdemont ha de tenir una força política darrere. No pot ser un retorn per a poder-se reunir amb la família i prou, perquè l’exili és també una lluita política. I, per tant, ell ha de tornar com a president, com a dirigent d’aquest moviment. Si el procés quedés congelat i aparcat fins a la pròxima generació, el retorn dels exiliats perdria el sentit polític com a lluita.