Josep Costa: “La desobediència no es condiciona al fet que els altres s’hi apuntin”

Josep Costa ha estat una de les veus crítiques amb la gestió del cas Juvillà per Laura Borràs. Com a vice-president del parlament, ja fou molt crític amb la manera com el president Roger Torrent va portar la retirada de l’escó al president Quim Torra, que va acabar executant el qui aleshores era secretari general de la cambra, Xavier Muro. Ara ha estat la secretària general actual, Esther Andreu, després de setmanes i mesos en què l’independentisme es proclamava ferm davant de la ingerència de la JEC. Ha tornat a passar. En aquesta entrevista Costa explica com creu que s’havia d’actuar, i adverteix que el precedent de Juvillà és més perjudicial que no el del president Torra.

—Laura Borràs havia d’haver plegat?
—Vull jutjar els actes i els fets i no les persones. Crec que les coses havien d’haver anat d’una altra manera, però no vull entrar en les responsabilitats polítiques de cadascú. No forma part de la meva funció, que no tinc cap càrrec institucional.

—Què us van semblar les explicacions que va donar?
—Són les que podia donar. Quan es diu que no es prenen unes determinades mesures perquè no se’n volen assumir les conseqüències, ja està tot dit.

—Què s’havia d’haver fet?
—S’havia de defensar la sobirania del parlament, i fer-ho en un estat que no respecta la separació de poders ni l’autonomia parlamentària vol dir assumir riscos, assumir que pot ser que no es guanyi la batalla concreta fins a guanyar la batalla definitiva que és la independència. No hi ha garantia de resultat, però sí que n’hi ha d’haver d’estratègia i de lluita. No puc garantir el resultat, però puc garantir la lluita i tenir esperança a guanyar la batalla a Europa, com tantes altres. I això no s’ha arribat a fer.

—I com es fa?
—Hi ha una cosa molt clara, que és que els funcionaris de la JEC no vindran al Parlament de Catalunya a aixecar les actes, a obrir els llums i els despatxos i a enviar les convocatòries. Tot depèn de l’obediència. L’estat té una capacitat repressiva concreta, i la resta, allà on no arriba la repressió directa, hi ha d’arribar la por. I l’obediència es garanteix amb por. Per tant, una primera cosa que caldria fer és no generar nosaltres mateixos la por. Perquè així fem la feina a l’estat, perquè li reforcem el poder.

—Ha passat això?
—Per exemple, vaig veure que es va filtrar una llista dels funcionaris en risc si es feia segons què. Això, a part de ser un disbarat, formava part de difondre la por des de dins. En canvi, s’havia de donar confiança, s’havia de dir: “Vostè no es preocupi, no haurà de fer res que no li correspongui, res que li comporti cap represàlia perquè ho farà algú que ho vulgui fer, no s’obligarà ningú a fer res que no vulgui fer, però les coses es faran.” Si hi ha un funcionari que no vol assumir riscos, això ho ha d’assumir algú altre.

—Algú altre?
—Si hem vist que en un moment determinat el Departament d’Educació va assumir la direcció dels centres per fer l’1-O, doncs aquesta és la via: que els polítics assumeixin les responsabilitats. A diferència del que deia el dictamen que es va aprovar, el límit de la desobediència no són les responsabilitats dels funcionaris, perquè les han d’assumir els polítics.

—Però a la pràctica com es fa?
—Ja ho tenim tot inventat. Al parlament basc, quan el president Atutxa era víctima de l’assetjament de l’estat, també van apuntar cap al lletrat major del parlament, que per no assumir decisions que contradeien la voluntat del president ni responsabilitats que no li corresponien, es va apartar del càrrec. I totes les responsabilitats les va assumir Atutxa, el vice-president Gorka Knörr i la secretària Kontxi Bilbao. Els polítics van assumir les responsabilitats dels funcionaris.

—El lletrat major va plegar?
—Va cessar en el càrrec de lletrat major, l’equivalent del secretari general. Si hi ha una persona, qualsevol, a qui atribueixen responsabilitats que no li corresponen –per exemple, que s’exigeixi al secretari general que decideixi qui és diputat i qui no, cosa que és aliena a les seves funcions–, doncs ha de ser rellevat d’aquestes obligacions. Així és com s’hauria de fer. El problema és que si el secretari general cobra 250.000 euros no té cap incentiu per a apartar-se del càrrec.

—Però en el cas Juvillà no anava més enllà del secretari general? Hi havia més funcionaris dels quals depenia que pogués exercir de diputat. Hi havia el sou, el telèfon, el correu, les convocatòries…
—Sí. Però no he vist mai que aquells que es deuen a una estructura funcionarial o empresarial els imputin responsabilitats per exercir funcions subalternes. Si Pau Juvillà és diputat és evident que ha de tenir un despatx, un sou, un telèfon, ha de saber quan es convoquen els plens… Si l’òrgan suprem del parlament decideix que Juvillà és diputat, tot ha d’anar d’acord amb aquesta decisió. I les decisions de la JEC no són vinculants per als òrgans parlamentaris, però sobretot no ho són per al personal del parlament. On s’és vist que els funcionaris d’una administració donin ordres als funcionaris d’una altra administració? Doncs al parlament això es normalitza.

—No hi podia haver cap conseqüència per a aquests funcionaris?
—Però quins funcionaris? Algú sap el nom i els cognoms dels uixers que obren i tanquen els despatxos? No poden tenir cap responsabilitat. Si no ho fa un ho farà un altre, i si no que ho faci el diputat mateix. En tot el procés, en algun moment s’han demanat responsabilitats a algú del parlament per a fer actes subalterns? Mai. És fora de lloc que nosaltres mateixos generem la por necessària per a l’efectivitat de la repressió.

—El dictamen citava jurisprudència del Suprem segons la qual sí que podria passar, que el personal del parlament pogués ser acusat de desobediència.
—Però aquí es discuteix si un diputat és membre del parlament. Qui realment s’exposa a les amenaces i la pressió és qui decideix si aquesta persona és diputat. La persona que neteja la catifa per on passa aquest diputat no decideix si és diputat o no. La responsabilitat que té és zero. No pots atribuir a l’uixer que obre el despatx la responsabilitat de decidir si té dret d’entrar-hi o no. Ho decideixen els òrgans de govern del parlament. A qualsevol persona que construeixi una teoria basada en aquest despropòsit li haurien de retirar el títol de jurista, perquè no té cap sentit. S’han inventat idees grotesques que a ningú no li havien passat pel cap i que al final poses a disposició de l’adversari perquè encara les acabi aplicant i tot.

—Dieu que és pitjor això que ha passat amb Juvillà que el cas de Torra.
—Sí, perquè s’ha posat sobre paper, s’ha votat al ple i s’ha publicat al diari oficial. En el cas del president Torra el president del parlament i el secretari general van desobeir els acords del ple i de la mesa. En aquest cas s’ha legitimat aquesta renúncia a obeir els propis actes. El ple ha renunciat a tenir la sobirania per a decidir sobre això, i ha dit que els funcionaris facin el que vulguin.

—És a dir, que dijous Borràs hauria hagut d’acceptar la delegació de vot de Juvillà i tirar endavant.
—L’has d’acceptar si consideres que és diputat. És evident que si no s’accepta la delegació de vot és perquè es considera que ja no és diputat, i perquè es considera que si se li concedeix, com que la JEC li ha retirat l’escó, desobeiria i assumiria riscs. Però el problema de fons és si és diputat o no. Per això en els dos dictàmens del parlament sobre Juvillà he trobat a faltar que es digués que cap altre òrgan, institució o poder no li poden retirar l’escó, que només ho pot fer el parlament, i que si no és així continuarà essent diputat fins que ho decideixi el parlament. Però diuen el contrari: que els acords de la JEC són executius immediatament.

—I els acords de la JEC què valien?
—A cada notificació de la JEC s’havia d’haver presentat un recurs i una querella. Si fan un requeriment que és il·legal i que vulnera la inviolabilitat del parlament, cada acord de la JEC s’ha d’impugnar i presentar una querella contra el qui l’hagi fet. S’havien d’impugnar directament els actes de la JEC per la via de l’article 44 de la llei del contenciós administratiu, que preveu el supòsit que una administració pretengui que una altra faci quelcom que és il·legal. En aquest cas, la llei de procediment administratiu diu que aquests actes queden suspesos. No cal que el Suprem et doni unes cautelars, sinó que la suspensió és automàtica. Per tant, si una administració es nega per raons de competència a executar un acte d’una altra administració, aquesta executivitat de què parlava el dictamen del parlament no existeix, és falsa. Perquè se suspèn per defecte.

—Si s’hagués fet tot això, com es podia mantenir aquesta desobediència?
—Això porta a un conflicte institucional indiscutible. Si no abaixes el cap, recules i acates, és un conflicte. Havíem dit que aquí no veníem a evitar el conflicte, sinó a defensar una sobirania, un projecte independentista i uns drets fonamentals. Això vol dir assumir una posició de conflicte, que no et garanteix el resultat. Però si no planteges el conflicte et rendeixes. Pots guanyar o perdre, però si no lluites estàs perdut.

—Si es fes això, i portés a la inhabilitació per desobediència de Borràs o d’alguns altres, quedarien fora de circulació…
—No vull opinar sobre persones concretes. Però ningú que no pugui permetre’s una inhabilitació no hauria de formar part de la mesa.

—Com a estratègia de desobediència seria eficaç? Cap on porta la inhabilitació successiva de dirigents polítics?
—És eficaç en la lluita per la independència. No és eficaç en la defensa de l’autonomia, és clar.

—I com a estratègia té raó Borràs quan diu que ella no ho podia fer sola, que hi havia d’haver hagut una desobediència col·lectiva?
—Si som on som és precisament perquè fa quatre anys que tenim aquest debat estèril de tu primer, fem-ho tots junts que si no jo no gos… Tot això són excuses que ja no toquen. Si el primer insubmís al servei militar hagués dit que si no li garantien que hi hagués quinze mil insubmisos més no se’n faria, no s’hauria eliminat el servei militar. La desobediència i la lluita no es condicionen al fet que els altres s’hi apuntin. Es predica amb l’exemple, es lluita: un primer, i quan els altres vegin el resultat de la teva lluita o la dignitat amb què ho has fet s’hi afegeixen i cada vegada som més.

—Què ha passat perquè el que puguin dir o fer els funcionaris del parlament pugui frenar tot això?
—Hi ha una part que és una por real i una altra alimentada.

—Però hi ha un poder administratiu que s’imposa al legislatiu?
—Els secretaris generals del parlament tenen el poder que deleguen en ells els representants polítics. Una altra cosa és que convingui donar-los més àmbit de decisió o menys. Els funcionaris es deuen a la institució, i tenen el poder que els dóna la institució. Tota l’organització interna del parlament la decideix el parlament. Si dius que totes les decisions les pren un membre de la mesa, doncs les pren un membre de la mesa i ja està.

—Que això sigui així és perquè a tots els partits al parlament ja els ha convingut?
—En qüestions de funcionaris el parlament no ha actuat per majories i minories. Els acords de gestió econòmica i laboral susciten un estrany consens. Amb la llicència d’edat van estar d’acord la presidenta Forcadell i el vice-president Espejo-Saavedra. Tots els partits han competit per tenir influència i bona relació amb els funcionaris. A cap no li ha interessat d’enemistar-se amb els funcionaris ni posar-s’hi en contradicció.

—Vau tenir coneixement dins el vostre mandat d’aquests privilegis, de les llicències per edat?
—Durant el meu mandat vaig tenir la certesa que em mentien i m’amagaven informació. Al final del mandat sabia moltes coses que vaig posar en coneixement del president Torrent; moltes altres les vaig posar a disposició dels meus successors, és a dir, dels membres d’aquesta legislatura.

—Quines coses sabíeu?
—Sabia de molta manca de transparència i opacitat que m’impedia de saber què hi havia realment. Coneixia rumors o coses de manera informal sense tenir cap document ni certesa. Al final de tot del mandat vaig saber que es pagava nòmina a tres secretaris generals, dos d’ells en llicència per edat. D’això me’n vaig assabentar i ho vaig traslladar com un dels problemes que a mi em sobtava que hi hagués. El nombre de funcionaris en llicència per edat no l’he sabut mai.

—Això ho vau fer saber a Torrent?
—No, això ho vaig comunicar en el traspàs de poders a la nova mesa, perquè va ser una cosa molt in extremis, al final del meu mandat.

—Què vau dir a la nova mesa?
—Vaig traslladar tot allò que havia aplegat aquell temps, moltes coses al final del mandat, quan vaig començar a saber els sous desproporcionats, i que hi havia llicències per edat. Hi ha un exemple paradigmàtic: la cap de recursos humans es va agafar una llicència per edat després de l’escàndol dels uixers, que és un dels que vaig denunciar com a membre de la mesa. Però jo no vaig veure mai cap nòmina que no fos la meva, i no sabia per tant que el secretari general cobrés 250.000 euros. Ja es van encarregar d’amagar-me les nòmines. En tenia la sospita i la vaig transmetre.

—Vist ara l’escàndol, per què no ho vau denunciar públicament aleshores?
—Vaig tenir una mala experiència que és que totes les irregularitats que vaig denunciar no es van comunicar mai a l’opinió pública de manera objectiva i veraç. La majoria es van tapar. Algunes coses que denunciava es presentaven com una picabaralla entre partits o rancúnies entre el president i el vice-president. Vaig quedar tan decebut de la nul·la atenció que vaig tenir i de la malvolença amb què se’m feia responsable dels problemes que vaig prendre la decisió de transmetre tota la informació, deixar-la per escrit, que constés en acta. I puc demostrar que ho sabia molta gent i que no sóc jo que ho he amagat, sinó que hi havia molt interès que no es fes públic.

—Voleu dir res més?
—Una cosa que necessit dir és que jo sóc en política i he estat en càrrecs públics per defensar uns objectius i unes idees, que he canviat de partit i de companys de viatge per a continuar defensant els mateixos objectius i, per tant, no renunciaré mai als meus objectius o idees pels meus companys de viatge. Sempre defensaré allò que crec, i amb els companys de viatge ens trobarem compartint idees i objectius. I entenc que moltes persones puguin entendre el valor de la cohesió i la lleialtat, del treball en equip, però jo abans canviaré de partit i de companys de viatge que no de principis.

—N’heu parlat, d’això, amb Laura Borràs?
—Aquesta última setmana no.

—Ha quedat afectada la vostra relació política amb Borràs?
—Amb Laura Borràs vam deixar de compartir projecte quan vaig renunciar al meu escó. No sóc militant del mateix partit que ella ni tinc cap càrrec polític per aquest partit, i jo em dedic a unes altres coses. No tinc cap vincle polític amb ningú i ara només em represent a mi mateix.

—Però sí que compartiu objectius, i per la vostra experiència i trajectòria segur que us deuen haver demanat el parer.
—En tot aquest afer no hi he participat. I quan anecdòticament m’han demanat l’opinió d’alguna cosa no m’han fet cas. De manera que no hi tinc res a veure.