Josep Costa: “Els jutges són conscients que Estrasburg ens donarà la raó i estan a la defensiva”

L’ex-vice-president del parlament Josep Costa és pendent de ser jutjat per desobediència pel TSJC, conjuntament amb la resta de membres independentistes de la mesa que encapçalava Roger Torrent, per haver tramitat dues resolucions, el novembre del 2019, en favor del dret d’autodeterminació i de reprovació de la monarquia espanyola. La fiscalia li demana un any i vuit mesos d’inhabilitació i una multa de 30.000 euros

Ara bé, Costa no reconeix l’autoritat del tribunal i assegura que no es pensa quedar de braços plegats mentre els tribunals intenten de coaccionar i silenciar el parlament. De moment ja ha aconseguit d’expulsar del judici el president del TSJC, Jesús María Barrientos, i el jutge Carlos Ramos. “El nostre objectiu és que aquest judici no s’arribi a fer mai. És un judici polític que persegueix l’activitat parlamentària, vulnera la separació de poders i l’essència de la democràcia”, declara.

En aquesta entrevista, l’ex-vice-president repassa l’estratègia de defensa, tot assenyalant que les seves accions van enfocades a portar el procés al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), on ja té una demanda presentada contra l’estat espanyol i aviat en presentarà una segona (en té una tercera al Comitè de Drets d’Humans de l’ONU). “Volem jugar en un terreny de joc internacionalitzat, en el qual els jutges estiguin absolutament condicionats per què diran les instàncies internacionals”, afegeix.

—Com valoreu la decisió del TSJC d’acceptar les recusacions dels jutges Jesús María Barrientos i Carlos Ramos en el judici contra la mesa?
—Aquí es tracta de fer una estratègia de confrontació amb el tribunal per les irregularitats que cometen i per la manca d’imparcialitat. Tampoc no tenim l’aspiració o l’esperança de tenir un judici just. La sentència ja és escrita i això és un judici polític. Els denunciants són els magistrats del Tribunal Constitucional, des de l’extrema dreta fins a l’esquerra, tots per unanimitat i, per tant, la sentència està predeterminada. Nosaltres volem desemmascarar aquest tribunal i desmuntar la farsa de judicis successius que s’han fet per a silenciar el parlament. La manca d’imparcialitat d’aquests magistrats és tan patent i notòria, que nosaltres vam decidir d’anar a totes amb les recusacions. Ells sabien que si no ens donaven la raó, tindríem una via oberta per a atacar la sentència a Estrasburg.

—No ha de ser senzill d’apartar el president del TSJC d’un judici.
—Eren perfectament conscients que no podien començar el judici amb el jutge Barrientos presidint el tribunal, després de l’espantada que va fer en el discurs de Roger Torrent a l’ICAB. Per una altra banda, quant al jutge Ramos, el que ha passat és que per algun motiu, que ara se m’escapa, va signar a quatre mans amb Barrientos l’informe de resposta a la seva recusació. En el cas del president del tribunal la sala la va acceptar, però no pas en el cas de Ramos. Ara bé, aquest informe era tan impresentable que, quan el vam rebre, abans fins i tot de saber el resultat de la recusació que havíem formulat, ja en vam formular una de nova –que ha estat acceptada– pel contingut del document, que és absolutament impresentable.

—L’informe es referia l’argumentari de les vostres recusacions com a “delirant”, “matusser” i “nefast”.
—L’escrit és tan irrespectuós i vehement que qualsevol persona mínimament objectiva que el llegeixi s’adona que aquests dos jutges no són imparcials. Si van apartar Barrientos, no podien no apartar Ramos, tot i que això els ha costat molt i ha generat una batalla campal dins la sala de recusacions del tribunal, tal com demostra el vot particular duríssim que ha fet Carlos Hugo Preciado.

—En l’escrit us reclama les despeses del tràmit i que us imposin una multa de 3.000 euros.
—En aquesta nova recusació del jutge Ramos, que finalment ha estat acceptada, el magistrat va elaborar un informe amb un llenguatge molt més cuidat, tot intentant de no insultar-nos ni faltar-nos el respecte. Tanmateix, en compte de defensar la seva imparcialitat, va dedicar la major part de l’escrit a reclamar que el tribunal ens posés una multa per haver gosat de recusar-lo. Més tard, el jutge Carlos Hugo Preciado, que era qui havia de fer la primera proposta de resolució, va decidir d’agafar fil per randa l’argumentari de Ramos. Ara bé, la majoria de la sala li va tombar la proposta de resolució que finalment s’ha acabat convertint en un vot particular.

—A què atribuïu aquesta bel·ligerància del magistrat Preciado?
—Hi ha una simbiosi força clara entre l’informe de Ramos i el vot particular de Preciado, fins i tot m’atreviria a dir que han actuat per simbiosi ideològica, que és pública i notòria. Ramos va ser nomenat pel PSC, mentre que Preciado, en el seu discurs públic i en els seus articles, ha dit tota mena de fàstics del nacionalisme català i del procés. Em sembla que tots dos, més o menys, s’avenen a inclinar-se cap al mateix costat. Ara bé, nosaltres no deixarem de fer el que hem de fer per molt que ens amenacin amb multes, amb costes o amb el que faci falta. Ja sabem que això ens pot passar i, en el fons, hem d’aspirar a guanyar això a Estrasburg, que és l’únic lloc on es pot fer justícia. Aquí els tribunals fan política.

—El tercer membre del tribunal, del qual han caigut Barrientos i Ramos, també l’heu recusat. Per què no ha tirat endavant en el cas del jutge Carlos Mir?
—El vam recusar perquè havia intervingut, precisament, en la primera de les recusacions en contra de Barrientos i Ramos, de manera que ja tenia coneixement previ de la causa i, per tant, no podia garantir-ne la imparcialitat. A diferència dels altres dos, aquest senyor va elaborar un informe amb una argumentació raonable. En aquest cas, la sala no ens ha donat la raó i ja no hi ha apel·lació possible contra aquesta decisió. De totes maneres, quan presentem un recurs contra la sentència, ho tornarem a plantejar com una mostra més de les irregularitats del procés i la manca d’imparcialitat del tribunal.

—A les xarxes heu denunciat l’opacitat del sistema de selecció dels magistrats que han de substituir Barrientos i Ramos. Com funciona?
—El jutge Barrientos ja té substitut, la magistrada Marta Pesqueira Caro. Ara bé, el sistema de selecció és completament opac i, per a més inri, el gestiona el mateix president del TSJC, tot i que ell ha estat apartat d’aquesta causa per manca d’imparcialitat. És completament inaudit que Barrientos triï la seva substituta. Per això, hem demanat un aclariment al tribunal sobre com s’ha fet aquest nomenament, és a dir, perquè ens expliquin com s’ha fet la llista de voluntaris per a substituir els magistrats recusats.

—Què voleu saber?
—Volem saber on és publicada aquesta llista per poder-la contrastar amb el dret de jutge predeterminat per la llei. Jo he de poder saber per què em toca aquesta jutgessa i no una altra. I de retruc això també implica conèixer les agendes d’assenyalaments –de judicis o més diligències– que puguin tenir tots els magistrats de la llista de suplents. Ara per ara, el judici ha canviat de data tres vegades. Volem contrastar que no s’hagi triat la data basant-se en la disponibilitat dels magistrats perquè això seria també una vulneració flagrant del dret del jutge predeterminat per llei. Quan tinguem tota aquesta informació decidirem si impugnem el nomenament de la magistrada Pesqueira, i en el seu moment, quan el nomeni, el substitut del jutge Ramos.

—És possible que el judici torni a canviar de data?
—El nostre objectiu és que aquest judici no s’arribi a fer mai. És un judici polític que persegueix l’activitat parlamentària, vulnera la separació de poders i la mateixa essència de la democràcia representativa. I com ja he dit unes quantes vegades, no reconec l’autoritat ni la jurisdicció d’aquest tribunal. Per tant, la meva lluita no és per defensar-me d’uns fets, que els reconec i els tornaria a cometre, sinó que el que defensaré és que aquest tribunal és il·legítim i que no té cap jurisdicció, competència ni autoritat per a jutjar-nos. No per a jutjar-me a mi com a Josep Costa, sinó per a jutjar el parlament.

—En quin punt es troba la querella criminal per detenció il·legal i prevaricació que vau presentar contra la jutgessa instructora Maria Eugènia Alegret?
—Ara és en fase d’admissió a tràmit perquè la magistrada que l’havia de tramitar el dia de Nadal la va inadmetre amb una interlocutòria de tan sols dues línies i mitja. Evidentment, l’Audiència de Barcelona va revocar aquesta decisió i li ha ordenat que torni a estudiar el cas i prengui una decisió més fonamentada sobre el fons de la querella, cosa que encara no ha fet. El mes d’agost és inhàbil i no esperem tenir-ne notícies fins el setembre.

—Arran de la recusació del jutge Barrientos heu ampliat la querella, oi?
—L’any passat, quan vam presentar una primera recusació contra Barrientos i Ramos, la magistrada Alegret, de manera completament arbitrària, es va negar a tramitar-la. I ara, uns mesos més tard, el tribunal ha acceptat la recusació de Barrientos per unanimitat. Quina és la diferència? En el seu moment, Alegret la va inadmetre per una estupidesa, que ara simplement ni s’ha tingut en compte.

—Quina?
—El poder que vam presentar. Alegret va considerar que no era vàlid, però ara, amb el mateix poder, els mateixos papers i els mateixos arguments, el tribunal ens ha donat la raó. Per tant, hem afegit aquest incident amb la jutgessa a la querella.

—Quina relació teniu amb les altres defenses?
—Tinc molt bona relació amb tots els advocats i hem parlat constantment. L’única diferència que hi ha és que tots els altres acusats tenen responsabilitats polítiques en aquest moment. Jo faig la meva defensa jurídica, és fonamental una defensa política del parlament i del parlamentarisme. D’alguna manera sempre he dit que no tinc res a perdre i ho tinc tot a guanyar amb aquesta causa. En el sentit que a mi em volen inhabilitar per uns càrrecs que no tinc. Vull aprofitar que, en aquestes circumstàncies, el judici no vagi sobre la meva inhabilitació, sinó que vagi sobre la inhabilitació dels jutges que ens volen condemnar.

—La vostra defensa també està internacionalitzada amb demandes al TEDH i al Comitè de Drets Humans de l’ONU. Quina és la situació d’aquestes demandes?
—La defensa del parlamentarisme i de la inviolabilitat del parlament són el punt central de totes les actuacions que he anat fent en unes quantes instàncies. Tinc una demanda contra Espanya al TEDH d’ençà que es van fer els incidents d’execució contra el parlament que han donat lloc al judici al TSJC. A més, les setmanes vinents, presentaré una segona demanda, concretament sobre la desestimació exprés que va fer el TC del meu recurs d’empara –per vulneració dels drets polítics, de la inviolabilitat parlamentària i de la tutela judicial– contra la causa de la mesa. El recurs el vaig presentar el setembre passat i m’havien de donar una mesura cautelar tot suspenen el procediment del TSJC, fins a la resolució del recurs al TC, però per no haver-ho de fer, el van resoldre a corre-cuita i el van desestimar l’abril. Amb el recurs desestimat, ja podem anar a Estrasburg, de manera que abans no comenci el judici contra la mesa, el TEDH tindrà dues demandes contra Espanya i contra l’existència d’aquesta causa penal.

—I la del Comitè de Drets Humans?
—La demanda a l’ONU és per la investidura del president de la Generalitat, els diversos intents que es van fer en la legislatura anterior, sota les coaccions i les amenaces del TC. Aquesta demanda ha estat acceptada i el Comitè de Drets Humans ha obert un període d’al·legacions perquè l’estat hi digui la seva. Totes aquestes demandes internacionalitzen el judici i posen el focus en que bàsicament dinamita la separació de poders, de manera que juguem en un terreny de joc internacionalitzat, en el qual allò que puguin dir els jutges estigui absolutament condicionat per què diran les instàncies internacionals.

—Ho estan, de condicionats, els jutges?
—Jo no havia vist, sincerament, tantes cites de sentències i de jurisprudència d’Estrasburg en resolucions dels tribunals espanyols com en les recusacions de Barrientos i Ramos. Crec que ara tenen la necessitat i la urgència d’estudiar la jurisprudència del TEDH perquè saben perfectament que quan hem fet una recusació, un recurs d’empara o qualsevol altra actuació per a denunciar les irregularitats d’aquest judici, ho fem tot sabent que Estrasburg ens donarà la raó. Els jutges són conscients d’això i estan a la defensiva en aquest aspecte.

—Amb quins terminis es poden resoldre les demandes internacionals?
—Són procediments que no tenen urgència perquè no hi ha ningú a la presó per aquesta causa penal. Per tant, van per llarg. Jo espero que abans no hi hagi una sentència ferma, hi hagi alguna decisió d’admissió a tràmit d’aquestes demandes. Ara com ara, la primera demanda d’Estrasburg crec que fa uns dos anys que està presentada. En conseqüència, és una expectativa raonable que hi pugui haver una decisió sobre l’admissió a tràmit abans no hi hagi sentència ferma. El que no hi haurà és una sentència o una resolució sobre el fons, els tempos són molt diferents. Però hem de ser conscients que el TEDH tan sols admet a tràmit l’1% de les demandes, una resolució positiva o favorable en aquest afer seria molt significativa.

—Com a ex-vice-president del parlament, com heu viscut la suspensió de Borràs i la polèmica del vot delegat de Lluís Puig?
—M’ho he mirat amb certa distància perquè això s’ha convertit en una batalla campal. És un episodi més d’aquesta guerra sense quarter entre els dos principals partits independentistes, que tant de mal fa al projecte. Jo intento de no participar en aquests conflictes. En tot cas, ho visc amb tristesa perquè el parlament, tampoc en aquesta legislatura, no ha pogut, no ha sabut o no ha volgut reivindicar i exercir la sobirania. Ara per ara, la meva esperança és en aquestes causes judicials, en les quals es dirimeix aquesta lluita del parlament. Tot el que ha passat, tant amb la presidència del parlament com amb la participació de Lluís Puig, entrava dins el guió que ja es podia preveure al començament de la legislatura. No ha passat res que no fos absolutament previsible. M’hauria agradat que les coses anessin d’una altra manera, des de fa molt de temps, però la política catalana fa temps que ha pres aquest rumb, cosa que em decep molt.

—Heu participat en la defensa internacional dels exiliats. Què us ha semblat l’informe de l’advocat general del TJUE?
—És un informe que en la major part del que diu és assumible pel tribunal, però també per nosaltres. Tinc la convicció que el tribunal no el subscriurà lletra per lletra. No el subscriurà al 100%. Perquè no ha passat mai. Una cosa és que pugui d’alguna manera assumir el gruix de l’argumentació, i una altra és que n’assumeixi tots els matisos. Hi ha només un detall, que ja es troba a la jurisprudència del tribunal, com és la referència a la vulneració sistèmica de drets cap a certs grups de persones, en aquest cas el poble de Catalunya i els dirigents independentistes que representen aquesta majoria del poble català. Només amb aquest detall, que ja forma part de la jurisprudència europea, la música canvia completament.

—Què passarà si acaba determinant que cal acreditar una fallada sistèmica de la justícia espanyola per a refusar l’extradició?
—Jo no descartaria que els tribunals belgues estiguin en condicions d’acreditar aquesta fallada sistèmica amb relació a les causes que s’han instruït o s’han jutjat contra independentistes catalans. Quan van denegar l’extradició de Lluís Puig, ho van fer d’acord amb els dictàmens del grup de detencions arbitràries de l’ONU, que justament diu que hi ha una deficiència sistèmica a l’estat espanyol, que fa que es persegueixi penalment els dirigents independentistes amb l’objectiu de coaccionar-los perquè abandonin la lluita política. Els tribunals belgues ja han assumit les conclusions d’aquest dictamen, si el TJUE es manté en que cal acreditar aquesta mena de deficiències i de persecució sistemàtica. Per tant, a bodes ens conviden si obliguen els tribunals belgues a parlar de la persecució de l’independentisme en caràcter general i no pas de les circumstàncies concretes d’un exiliat o un altre.