Josep Campmajó: “Necessitava recuperar la sensació d’anar pel carrer i no haver de mirar enrere”

L’exili que podem veure de Josep Campmajó (Girona, 1968) és la petita habitació que es veu al fons de la pantalla mitjançant la qual parlem ara que fa una setmana que s’ha fet públic que va haver d’anar-se’n per la persecució de què és víctima. Manuel García-Castellón l’investiga per terrorisme en la causa contra el Tsunami Democràtic, i Campmajó no té cap intenció de comparèixer davant el jutge, “no n’ha de fer res de què he fet aquests cinc anys”. No ens aclareix si és a Suïssa, com s’havia publicat inicialment, o en algun altre país, i no té expectativa de retorn. Aquest home polifacètic, empresari, activista, escriptor, explica amb tot detall els seguiments personals que ha sofert, l’experiència, entre angoixant i surrealista, de la seva detenció el 2020, i reivindica que l’independentisme disposi d’una estructura sòlida de defensa dels represaliats, malgrat una amnistia que lamenta. “Això serà llarg, per molts anys, fins que no siguem independents.”

—Qui és Josep Campmajó?
—Sóc un gironí que s’estima molt Girona i el país. Durant un temps he tingut empresa pròpia a Girona, de diverses coses, i he acabat treballant en un restaurant que compartia amb una sòcia i companya. A Girona em coneixen perquè durant anys vaig ser president de l’associació de comerciants del Mercat del Lleó, perquè amb la meva germana hi teníem una parada familiar. M’he implicat en l’associacionisme de la ciutat, de fa molts anys.

—Teniu un passat d’escriptor, també.
—Sí, sense gaire més vocació ni voluntat. Vaig guanyar el premi Casero el 2009. A partir d’aleshores és potser quan les coses se’m van complicar més. Vaig passar a tenir una activitat associativa una mica punyent, perquè va ser també un moment de transició a la ciutat, quan després de molts anys de socialisme Puigdemont va guanyar l’alcaldia. Paral·lelament, vaig formar part de l’equip de la candidatura d’Agustí Benedito a les eleccions al Barça, a les segones en què es presentava, com a director d’operacions. I aquí vaig conèixer un altre dels meus grans amics a partir d’aquell moment, Xavier Vendrell.

—Quina relació heu tingut amb Puigdemont?
—El meu pare havia estudiat a Amer i coneixia la seva família, i hi ha un lligam territorial. Per tant, quan ens vam trobar en l’entorn associatiu de Girona, de seguida hi va haver una connexió. I es va crear una amistat amb el grau amb què es pot ser amic de Carles Puigdemont, que té una personalitat que és com una petita illa, i segurament això li permet de fer moltes de les coses que uns altres serien incapaços de fer.

—Voleu dir que no és fàcil dir que ets amic de Puigdemont en el sentit estricte de la paraula?
—Exacte. Jo crec que fa bé, i també forma part de la seva personalitat i de la seva potència. Manté una distància i la modula, però això ho ha fet sempre, també quan era al diari, i a tot arreu.

—Vós us en podeu considerar amic?
—Us diria que ho demaneu a ell! Jo el tinc per un dels meus amics. Quan era a l’alcaldia, de vegades ens trucàvem a la tarda o al vespre. Vine, va, anem a fer una Coca-Cola o un suc de pastanaga a la Terra o allà on sigui… Això tampoc no és el més habitual si no sou amics, oi? I mentre ha estat a Brussel·les, o a Waterloo, hem tingut relació. Si ell no hagués estat president de la Generalitat, no sé on seríem ara, què faríem…

—Què us imagineu?
—Segurament, ens trobaríem per la ciutat, ens emprenyaríem per alguna cosa que no funciona, o repetiríem, com cada vegada que fa anys, de pujar al golf a felicitar-lo i fer una copa de cava o de palinka, que és aquell licor romanès tan fort. Amb ell ens podem dir les coses i no emprenyar-nos, i si ens emprenyem no passa res. I compartim gustos, música, amistats… Segurament, no hauríem tingut el procés tal com l’hem tingut, si ell no hagués estat com és. I si no tinguéssim aquesta forma de tractar-nos, potser cap dels dos no seríem en la situació que som, perquè va aparèixer un personatge com en Xavier Vendrell, que sabia que tenia aquesta amistat amb Puigdemont.

—Què voleu dir?
—Que, en el fons, em va permetre d’entrar de cop dins un entorn on ningú no em qüestionava els meus interessos partidistes, perquè no era de cap partit, tenia una bona relació amb Puigdemont, una bona relació amb Vendrell, una bona relació amb tothom.

—A quin entorn us referiu?
—El del 2017, el que fos. El 2017 va caldre que hi hagués moltes persones fent coses. Si això significava que havia d’anar a algun lloc i parlar amb algú… Del primer d’octubre de 2017 fins a final d’any, van ser mesos molt convulsos, de molta improvisació, de moltes desconfiances, de moltes incerteses i confusions. Hi havia molta gent que es movia, intentant transmetre de vegades pensaments d’algú altre, o intentant fer que les coses fossin més suaus, o que desapareguessin les pors, o acompanyant persones… I ja està. I de vegades necessites amics per a fer això.

—Vau fer d’interlocutor?
—No m’agraden les etiquetes. En aquell moment van caldre moltes persones per a intentar de construir una cosa que segurament potser molts no s’esperaven. I després calia mantenir-ho, saber cap on anàvem. Hi va participar molta gent… Per exemple, Girona Vota és un model extraordinari i molt significatiu, perquè hi havia totes les forces polítiques independentistes, totes les entitats, tots sota un mateix paraigua per a fer coses junts, per a protestar, per a reivindicar, per a formular noves propostes, per a defensar l’exili… Em vaig implicar molt en aquest entorn perquè no tenia més remei. No vaig dir mai que no.

—Devíeu tenir l’etiqueta de l’amic de Puigdemont.
—Home, sí. I quan anava a una manifestació, perquè anava a tantes com podia, li deia: Carles, mira, president, mira, molt bé la gent, o no, que no cal que ens barallem políticament. Com ho faria fent un cafè amb ell a la plaça del Vi. Però ho feia en uns altres entorns. Ho podia fer amb Xavier Vendrell. Xavier, què feu els d’Esquerra? I el Xavier de vegades em trucava: Josep, això com ho veus? I a Girona què fareu? I tu creus que el president… Per què? Perquè hi ha una part molt domèstica darrere de l’èpica. El problema és que tot això passa mentre s’escolta unes altres persones que no hi tenen res a veure.

—Què voleu dir?
—Que hem tingut un problema d’egos terrible com a moviment. I alguns s’han volgut aprofitar de segons quins lligams i quines relacions, i dir segons quines bestieses que no tocaven. I això ha complicat molt les coses. Ha infectat les ferides. Però, és clar, és que mentre això passava i els egos feien que els embrolladors comencessin a dir-hi la seva, es creaven molts mites que complicaven la vida al procés. I, mentrestant, els dolents feien una fotografia d’intel·ligència sobre la situació del moviment.

—Us devien tenir controlat d’ençà del 2017, doncs.
—La monitorització en el meu cas la van començar el 2019, segons que he llegit. Abans també? No ho sé. Aquest coneix en Puigdemont, ha anat a veure’l, i a més resulta que coneix en Vendrell… Doncs va, punxem els telèfons d’aquesta gent.

—Us van punxar el telèfon el 2019?
—Sí.

—Pegasus?
—O alguna cosa semblant a Pegasus. Com que els dispositius no els tenim, no podem fer segons quina comprovació. Però pels informes policials, sí.

—Us comencen a investigar coincidint amb la mobilització del Tsunami. Vau notar res sospitós, seguiments personals?
—A mesura que va evolucionant el Tsunami, vaig anar veient la pressió policial. És que te la vas trobant. Al principi no t’ho creus. Girona és Girona, i ens coneixem tots. A Barcelona quedes diluït per una qüestió de massa crítica, de volum. A Girona és més fàcil, veus la gent. Si vas a una manifestació, els identifiques. Al cap de tres manifestacions teníem identificats els policies que venien.

—El 2019?
—Sí, quan fèiem una manifestació a la plaça del Vi ja dèiem, mira, aquell, aquell i aquell són policies nacionals. I aquells d’allà són guàrdies civils. De fet, em tocava presentar moltes vegades els actes de la plaça del Vi. Molts dilluns de concentració els havia presentat. I jo sempre feia la mateixa conya: “Bona nit, gràcies a tothom per ser aquí, i un saludo especial para los compañeros que estan pasando por debajo de les Voltes.” Perquè els tenia identificats! Jo havia entrenat en un gimnàs amb un dels de la Guàrdia Civil.

—Sabíeu quins eren els policies espanyols i quins els guàrdies civils.
—És clar, per tarannà. La comissaria de la Policia Nacional és a setanta metres del casal independentista del Forn. I entre el Forn i la Policia Nacional hi ha un altre bar on seuen a fer la cervesa els policies quan acaben. I tu veus els mateixos paios que són a la plaça aplaudint com després entren per la porta del costat de la comissaria. I ja està! Ets molt conscient d’aquesta pressió. I recordo quan anàvem amb el cotxe cap a la comissaria i em va detenir la Guàrdia Civil.

—Què va passar?
—El tinent que em va detenir estava amoïnat perquè ja sortíem a Twitter, ja sortíem a tot arreu, hi havia fotos, hi havia molta premsa… Hòstia, qui els ha trucat? Jo li deia que jo, segur que no. El qui conduïa, jo el coneixia de Girona d’haver compartit un projecte social junts, imagina’t. I jo no sabia que era guàrdia civil. I com que hi havia un punt de tensió, va dir: a veure si acaba aviat això i ens n’anem a fer una cervesa al teu bar.

—Això dins el cotxe?
—Sí, sí. I el tinent, que seia al costat pendent del mòbil, va dir: doncs són molt bones, les cerveses que té. I ens vam quedar tots així, i ens vam mirar. Se’n va adonar, del que havia dit. I va afegir: bé, hi he estat una vegada. I jo em vaig llançar: no, no, tu hi has estat com a mínim tres vegades, que jo recordi. I va dir: bé, tres, segur. Així anàvem.

—I els reconeixíeu com a guàrdies civils quan anaven al vostre restaurant?
—Ja els veies. I jo no me n’amagava, tenia allà l’estelada, tenia la bandera negra de Santa Eulàlia, tenia “Spain is a fascist state”. I una vegada, fins i tot, li vaig preguntar a un dels que venia: com és que veniu aquí? És que ens agrada molt, em va dir, i jo sé que aquí no em passarà res. Era un paio de Madrid. Ja vivíem aquest ambient amb un punt de normalitat, un punt de quotidianitat. I això fa rebaixar també la teva percepció d’inseguretat.

—Però la realitat és que estàveu sota vigilància absoluta. Fins que us van detenir l’octubre del 2020 pel cas Vólkhov en relació amb el Tsunami. Com us va afectar, aquella detenció?
—Em vaig tornar molt més susceptible, perquè ja no em refiava de res ni de ningú. De cop, vaig tancar molt el meu cercle immediat, molt. Salvant totes les distàncies, si us plau, totes, però si alguna cosa s’assembla a una violació deu ser això. No hi ha res que s’hi assembli, és terrible. Però, segurament, el següent pas és que et vulnerin la intimitat, saber, descobrir, que han sabut qui tens a casa, on vas, què dius, quan et despertes, si vas al lavabo, què menges, què gastes, amb qui parles… Senzillament, perquè ets un possible rival polític; no és que siguis un narco o un delinqüent que assassina un sicari. No, no. Dos: comences a repassar mentalment tot allò que has fet i has dit, amb qui t’has relacionat, i penses, quanta gent emmerdarà això sense que li toqui. I tres: fas una detecció de cop de qui realment és la gent que t’estima i la que està de pas. Una detecció brutal.

—Què hi vau veure?
—Hi va haver socis de feina que van desaparèixer de cop. I polítics dels qui es presentaven com a patriotes que van acabar dient: digues-li, a aquest, que no m’enviï cap missatge per si de cas… I, en canvi, n’hi va haver d’altres que em van dir: escolta, què necessites? Fins i tot, alguns que podrien ser rivals polítics o gent amb la qual no comparteixes segons quines visions polítiques. I encara una conseqüència més: a mi sempre m’ha costat molt dormir, i qualsevol soroll que recordi a aquells sorolls previs, m’ha exaltat contínuament…

—Els sorolls previs a la detenció?
—Sí.

—Éreu a casa quan hi van entrar?
—No van rebentar la porta. Van trucar al timbre. Jo en aquell moment anava a la dutxa. I vaig sentir el timbre. I com que anava descalç i era molt silenciós, vaig sentir veus a l’altre costat i vaig veure per l’espiell que hi havia sis paios armats, que hi posava Guàrdia Civil, i una senyora que era l’agent judicial. Ostres, ostres, què és això? Jo vaig arribar a avisar que tenia la Guàrdia Civil, que avisessin els advocats. I ara què faig, em deia.

—I què vau fer?
—Era molt d’hora al matí. Vaig treure una mica el cap per la finestra i a fora vaig veure els cotxes, moviment de gent. Ells van marxar quinze minuts, perquè van anar a veure si era al restaurant. Uns es van quedar allà, per si em veien entrar-hi i em detenien. Vaig calcular que tindria quinze o vint minuts, i em vaig dir: com a mínim, una mica de decència. Em vaig dutxar, em vaig vestir, vaig pensar que, si era la Guàrdia Civil, segurament em portarien a Madrid, em vaig posar una roba lleugereta, i senzillament no em vaig posar les sabates. Encara em van sobrar uns minuts. I ara què fas? I vaig fer un cafè. I vaig esperar. Quan van tornar, un va dir: baixeu a buscar la maça i obrirem la porta. Però un dels que s’havia quedat a dalt havia sentit la cafetera. Van tornar a picar, vaig esperar tres segons. Qui hi ha? Guàrdia Civil, obri. Em van ensenyar la credencial, i a partir d’aquí va començar la seqüència.

—I em parlàveu dels sorolls previs, que després no us deixaven dormir.
—Aquests sorolls de picar la porta, del moviment a l’escala, que en principi és una escala silenciosa, sents gent fora… Ara qualsevol moviment en un entorn silenciós… En el darrer pis on vaig viure vaig acabar instal·lant una càmera fora, perquè necessitava saber que aquell moviment que sentia fora no eren un altre cop sis paios amb l’armilla de la Guàrdia Civil. Necessitava recuperar la sensació que podia descansar sense perdre la respiració. I anar pel carrer i no mirar tant cap enrere. I, evidentment, els últims mesos abans de marxar va ser una d’aquelles coses que em va tornar.

—Després, la causa contra el Tsunami va quedar adormida. Com vau viure el moment en què García-Castellón la va reactivar per terrorisme i éreu un dels noms de la llista?
—De cop, t’apareix un rival polític que té una força enorme, que no té res a veure amb un partit polític, que no té res a veure amb idearis amb què pots debatre, sinó que és el propietari de la violència, i és el propietari d’una autoritat física, i aquest és el teu nou rival, que decideix entrar a fer política. I això, perquè hi ha algú amb qui tu et relaciones, amb qui et relacionen, per qui ho donaries tot i més, que s’ha convertit en el seu rival: el president Puigdemont.

—En quin moment preneu la decisió d’anar-vos-en?
—Sé que només hi ha dues opcions, l’exili o assumir el risc de la presó. I decideixo d’anar a l’exili, i ho expresso, i dic “tal dia marxaré” en un entorn molt concret, molt escàs i molt petit. Prenc la decisió, sobretot accelerada, perquè, tal com havia passat també amb algun dels altres exiliats, tenia seguiments de la policia, entenent que era la policia. Comences a veure que es repeteixen les mateixes cares a les mateixes hores, saps segur que si ha passat abans sense ser ningú, ara, que t’atribueixen tots els mals de l’univers, els recursos que vulguin emprar els faran servir.

—Vau tornar a tenir la percepció del 2019 de ser observat?
—Sí, i a més descaradament. I crec que ja ho volien, això, una mica, eh?

—Sí?
—Sí. Perquè era molt obvi. Una mica abans que passés això, ja havia començat aquesta pressió.

—Amb què us vau trobar?
—Fa mesos que amb la Mercè fem un llibre molt interessant, que es dirà Girona 2050: més de 120 entrevistes a persones de la ciutat per a imaginar com ha de ser la ciutat del futur. Sortint d’una d’aquestes entrevistes, un paio, de manera descarada, ens va començar a fer fotos tant a la Mercè com a mi. La Mercè va treure el mòbil, se’n va anar fins davant seu i li va començar a fer fotos. El paio va desar el mòbil, va abaixar el cap i se’n va anar. I uns dies després, ens el van tornar a trobar en una manifestació, i uns dies després, al bar on anàvem sempre a fer el cafè. I jo vaig tornar a dormir malament, més malament del que ja dormia. I amb cada soroll que sentia al replà de l’escala, encara que fossin les tres de la matinada, m’aixecava a mirar què passava. O a mirar per la finestra. Què faig? Deixo la ciutat? Canvio de pis? On vaig? I al mateix temps, hem de continuar lluitant pel país. Hem de continuar fent coses, Girona Vota ha de continuar funcionant. Hem de construir. Des de feia poc, per un compromís amb el president, vaig començar a militar a Junts. I just en el moment que García-Castellón va decidir que això era terrorisme, que hi havia tota aquesta gent a la llista, per aquestes raons, vaig llegir el que l’advocat em va fer arribar respecte de mi…

—I vau decidir d’anar-vos-en.
—És que hi ha una cosa que trobo horrorosa, i no és perquè em toqui a mi, però jo crec que l’independentisme no es pot tornar a permetre veure independentistes davant d’un tribunal espanyol. No ens podem permetre la imatge del judici del procés de tenir set, vuit, deu, onze independentistes capcots durant hores, humiliats –no ells com a persones, sinó el símbol que significaven–, emmanillats, traslladats, vexats un altre cop. No ens ho podem permetre sense que passi res. I com que la nostra és una resposta no violenta, és una resposta pacífica, almenys aquesta part no ens la podem permetre.

—Com entomareu una possible ordre de detenció?
—Jo no defugiré la justícia, sinó que em sotmetré a la justícia que toqui, de la que em pugui refiar, la que em garanteix els meus drets. Si arriba aquest cas i m’arriba aquesta citació per algun entorn europeu, o no europeu, el que sigui, em sotmetré evidentment als dictàmens de la justícia del lloc on sigui en aquell moment i que decideixin què volen fer.

—Quina perspectiva teniu en aquest exili? Penseu de poder tornar a curt o mitjà termini per l’amnistia?
—No tinc, ni mentalment ni emocionalment, cap data de tornada. No me l’he posada, i de fet, algú per animar-me de vegades em diu: ja ho veuràs, que això serà curt. Prefereixo que no em diguin res, prefereixo que m’esperin, que és diferent, perquè si m’esperen vol dir que no ens obliden, que no passem a l’oblit, i vol dir que el sentit polític de l’exili es manté i som capaços de mantenir-lo. Però, vitalment, sé que, de moment, m’he de buscar la vida lluny de Catalunya. Si puc tornar a l’octubre, fantàstic. Me’n refiaré? No. Si puc tornar l’abril de l’any que ve, o el març, o el juny, fantàstic. Que són cinc anys? Doncs seran cinc anys.

—Per mantenir aquest exili el temps que calgui, cal l’aportació solidària de la gent. Els feu una crida?
—Quan prenc la decisió de marxar compto amb recursos propis, que és un dels aprenentatges de la detenció: saber que si mai et torna a passar res, has de tenir un mínim de subsistència per a unes setmanes, uns dies, uns mesos. I la teva vida ha de ser molt austera. Però, evidentment, si això s’ha de mantenir amb el temps, cal un cop de mà per part del país, perquè és una resposta política per a continuar mantenint la flama de l’independentisme. És dir a la resta d’independentistes: avui ens toca a nosaltres, necessitem un cop de mà, si us plau, si pot ser. Però, al mateix temps, cal trobar la fórmula per a ser autosuficients si això s’allarga gaire més. I faig un parèntesi.

—…
—Crec que un dels grans aprenentatges d’aquests últims anys, i que potser és una de les coses que cal ara en aquest nou exili, és assegurar tot allò que pugui passar en el futur. Perquè això serà llarg, per molts anys, fins que no siguem independents, i hauríem de ser capaços, com a país, de tenir una estructura sòlida de defensa dels represaliats. Que no la tenim. Que sigui unitària, perquè això que hi hagi una caixa aquí, una iniciativa allà… Això són esquitxades que no donen ni tan sols sensació d’unitat ni sensació de país, no és una resposta cap a un procés quan davant tenim un únic enemic rival. Hauríem de tenir un únic bloc antirepressiu, i no el tenim.

—Ara us diran que amb l’amnistia no caldrà.
—És que ja ens n’anem cap a casa? Ja s’ha acabat? Us he dit que jo era un dels que estava contra l’amnistia. I si ara no hi hagués la conjuntura política del moment i aquesta confrontació que el president Puigdemont, casualment, ha pogut obrir i que l’ha portat a negociar aquests termes… Però si em demanessin per l’amnistia, jo als jutges espanyols no els he de demanar perdó, de la mateixa manera que no els he de demanar permís, tampoc. No hi ha res a perdonar. L’amnistia és una negociació amb Espanya, i amb Espanya no hi he de negociar res més que l’intercanvi de presoners o com ens repartim els béns quan creem la frontera amb ells, és l’única cosa que s’hi haurà de negociar. La resta és una negociació política per conveniències que jo no comparteixo. Un cop passada aquesta amnistia, que serà com passar un capítol, ha de tornar a haver-hi confrontació. Si torno a Catalunya després de l’amnistia, serà per continuar lluitant per la independència del meu país. Una mica més savis i llestos, i amb la responsabilitat d’explicar aquesta visió a la resta de companys de la lluita.

—Us acusen de ser al capdamunt de l’organització del Tsunami Democràtic, a partir d’uns missatges que us van trobar, suposadament, amb el president Puigdemont. Quina relació teníeu amb el Tsunami?
—Com la de milers de catalans. Ja sé que sembla una resposta tòpica, però és que no n’hi ha cap altra. Jo tenia una aplicació, em van passar un codi QR, estava geolocalitzat per veure què organitzava aquesta gent prop d’on érem. I vaig reaccionar com tot el país. El que funciona del Tsunami és el fet que no s’identifica una cúpula, ni una jerarquia. És, potser, el primer assaig de resistència dels catalans sense jerarquies, perquè no hi va haver cap missatge que digués, hem de fer això perquè tal persona ho diu. No, hi va haver persones que formaven part en algun moment d’unes certes jerarquies que s’hi van sumar, però no van parlar mai en nom del Tsunami. I això els esclata, als espanyols, perquè ells necessiten la jerarquia. Qui investiga és la Guàrdia Civil, que és un cos militar jerarquitzat; qui investiga és un jutge acostumat a les jerarquies. I entenen que si hi ha cap resistència, hi ha d’haver una jerarquia, i aquí no hi és. Forma part de com som els catalans, i també ho espatllem quan això no ho acceptem i de cop surt algú i diu, seguiu-me a mi, o jo sóc no sé què… Quan personalitzem i, de cop, apareixen uns líders que no són capaços de fer-se acompanyar, aquí ens fem mal, que és una mica el que ens ha passat aquests últims anys, que de vegades ens hem focalitzat en segons quins lideratges que no són solidaris sinó messiànics. I al revés: quan ens trobem algú que lidera i aixeca el cap, no ens el creiem; sigui qui sigui el president de l’escala, sempre rep.