Joseba Azkarraga: ‘La corona, el Suprem i la Guàrdia Civil han comès l’autèntic cop d’estat’

Joseba Azkarraga sap de fa dècades com és el sistema judicial espanyol; com funciona, fins a quin punt és polititzat i els magistrats de la cúpula són capaços de vulnerar drets fonamentals en nom de la unitat d’Espanya. És nebot d’una víctima d’ETA. Va ser diputat del PNB i d’Eusko Alkartasuna després de l’escissió. Durant els anys del pla Ibarretxe va ser conseller de Justícia del govern basc i darrerament, al capdavant de la plataforma Sare, s’ha dedicat a treballar pels drets dels presoners bascs i a denunciar la política penitenciària espanyola de dispersió. Hi parlem la setmana de l’escàndol de la justícia espanyola arran de la revelació del sistema de repartiment polític de jutges al Consell General del Poder Judicial.

—Quin escàndol al poder judicial espanyol!
—En parlava amb un magistrat amic meu, dels pocs que se salven a la cúpula judicial, i jo li comentava que era un desprestigi enorme. I em va dir una cosa que crec que és certa: ‘perquè hi hagi desprestigi hi ha d’haver una mica de prestigi.’ I la judicatura a l’estat espanyol, el prestigi, el va perdre ja fa molt de temps. I això que ha passat aquests últims dies sembla que sigui un escàndol de màxima potència. Primer el WhatsApp de l’impresentable aquest d’en Cosidó en què es vanta de controlar la sala segona i la 61, que és la que pot tractar la il·legalització dels partits independentistes, de la qual ja parla l’extrema dreta. I després apareix el senyor Marchena, l’expressió més clara de la prevaricació a l’estat espanyol, i de sobte és presentat a la justícia com la divinitat perquè presenta la dimissió.

—Una dimissió de no res…
—És clar, perquè no havia estat ni nomenat. Però la cosa més curiosa és que ja s’havia pogut retirar abans, quan encara van dir als vocals no elegits encara que havien de votar un president determinat. Però no; pren la decisió quan el desprestigi ja és absolut. La justícia es converteix en un esperpent quan un jutge com Llarena es pot permetre de dir qui pot ser candidat a presidir la Generalitat i qui no. Això no passa ni a Turquia. I a Espanya ho fan amb el beneplàcit dels partits que es diuen progressistes, com el PSOE, i de la premsa autoanomenada progressista però que no en vol saber res quan són vulnerats els drets bàsics dels ciutadans.

—Després d’aquest escàndol hem tornat on érem, on el PP volia, amb Marchena i Lesmes controlant el Suprem?
—No ho veig pas així, sóc una mica més optimista. L’escàndol aquest és conegut a Europa. A les decisions de la justícia europea en relació als processos d’extradició de Puigdemont i els consellers, s’afegeix això d’ara. Els estats i la justícia europeus saben que aquí hi ha un deteriorament progressiu i que qui jutjarà els independentistes catalans és una justícia prevaricadora i directament dependent del poder polític. Ho saben. Crec que ara ja no hi ha l’opció de mirar a una altra banda quan alguns drets són vulnerats constantment. Desmond Tutu solia dir que en situacions d’injustícia no pots ser imparcial perquè això et situa al costat de l’opressor. És que no parlem d’una qüestió d’independència sí o no; la base de tot això és democràcia sí o no. I aquest estat no és democràtic.

—A Europa ho saben però sembla que vulguin mirar a una altra banda.
—El judici del procés no haurà de ser als independentistes, sinó a l’estat espanyol. Cal capgirar-lo. Perquè si al final esdevé un judici tècnic en què cadascú defensarà el seu client d’un punt de vista estrictament jurídic, estarem llests. I jo m’hi incloc. Crec que ha de ser un judici contra l’estat espanyol davant Europa, i això requereix la unitat en la defensa dels presos, i aquesta és la imatge que s’ha de projectar. No sé si hem d’anar a trinxar el judici, però sí a defensar els presos denunciant fonamentalment l’estat espanyol. Això serà clau, i espero que passi, però requereix un cert grau d’unitat.

—Els drets dels presos no són els únics en joc.
—Sí, els de tots els catalans, de tothom a l’estat espanyol. Per això insisteixo que és un problema de democràcia, i cal traslladar-lo. I hi ha un element que és molt important: aquestes institucions tan deteriorades a l’estat espanyol, com la monarquia, per corrupta, antidemocràtica i caduca, i la justícia, per prevaricadora, cal continuar-les desprestigiant. Perquè s’ho han guanyat. I això és clau també en tot el procés que feu a Catalunya però que afecta el conjunt de l’estat espanyol i tot Europa. No es pot girar la cara quan hi ha aquestes vulneracions de drets. Ara fa poc el Tribunal d’Estrasburg ha condemnat el govern turc per l’ús i abús de la presó preventiva i d’haver apartat un diputat, dissident polític, amb l’empresonament. Aquest és exactament el mateix cas que el dels polítics independentistes.

—Estrasburg ja ha establert un precedent molt important.
—És clar. I jo hi tinc una certa confiança, en Europa. Ja sé que políticament els estats no seran gaire favorables al reconeixement d’un procés d’independència a Catalunya. Perquè, a molts, els pot afectar als problemes interns. Però quant a la justícia, podem guanyar aquesta batalla. I això requereix unitat en la defensa dels presos i dels demòcrates a l’estat espanyol i a Europa. No és un problema català, això afecta la democràcia en general.

—La sentència ja és escrita?
—Sí. Jo crec que sí. Si ja ho han dit. La desimboltura amb què el prevaricador jutge Llarena trasllada a la seva interlocutòria que ell mateix es considera part afectada en el procés és prou greu perquè, haguessin apartat aquest home de la carrera judicial. I tot això s’ha de fer servir per a continuar burxant allà on més els cou, en l’acusació de manca de democràcia a l’estat espanyol.

—Us van sorprendre les interlocutòries de Llarena?
—No t’amago que no em pensava pas que aquest personatge anés tan lluny en la seva actitud prevaricadora. I per descomptat que cada passa em sorprenia més. No em pensava que li permetessin d’arribar tan lluny.

—Al començament els advocats dels presos fins i tot hi tenien esperança.
—Sí, és que l’alternativa era la jutgessa Carmen Lamela. És la que va portar el cas d’Altsasu: un baralla nocturna d’uns joves que es barallen amb guàrdies civils. Els detenen, els porten a l’Audiència espanyola i instrueix el cas la muller d’un tinent coronel d’aquesta policia, que és la jutgessa Lamela, que alguna vegada han condecorat, fins i tot. En qualsevol país del món hauria estat motiu d’apartar-la de la causa.

—Hi ha qui diu que en realitat era Marchena qui controlava la instrucció de Llarena.
—Sí, és així. I la manera com obtenen ell i la filla la plaça a la judicatura és tota una argúcia, una mena de mercadeig en què es van protegint els uns als altres. Això és la justícia prevaricadora, que no tan sols depèn del poder polític de torn, sinó que és així. I aquí hi ha jugat un paper fonamental el PSOE, que no pot acusar el PP d’utilització de la justícia per un WhatsApp del Cosidó. No, home, no, que el PSOE n’és una part activa! I, quant al procediment contra els independentistes catalans, té molta responsabilitat del fet que avui siguin acusats de sedició. Perquè no s’hi val que l’advocacia retiri l’acusació de rebel·lió quan la fiscalia general de l’estat també podia haver-la obligat a fer-se enrere i no ho va pas fer.

—Perquè no vol o perquè no pot?
—Jo crec que el PSOE té una gran por de la pressió de la dreta. És un complex que tenen. No pot ser de cap manera que diguis que assumeixes el poder polític arran d’una moció de censura contra Rajoy però que en aquest aspecte mantinguis la política del PP. Hi ha una connivència.

—Amenacen amb les pitjors penes possibles perquè qualsevol rebaixa sembli que s’hagi d’agrair.
—Però no s’hi val. Només és acceptable l’absolució. Ni l’indult, no serveix. Tot i que en aquest cas crec que és una cosa molt personal dels presos si fossin condemnats.

—Però l’indult és l’assumpció d’una responsabilitat, i que un pres l’acceptés podria repercutir en la situació dels altres, oi?
—Sí. Però no l’ha de demanar necessàriament el condemnat. Ara, això és reconèixer un delicte, i aquí no n’hi ha. Però vull ser molt caut amb això, perquè cal respectar molt les decisions que pugui prendre el pres que pot ser condemnat.

—Què pot passar al judici?
—Vejam, una cosa d’entrada: aquí, l’únic cop d’estat que hi ha hagut, l’ha fet l’estat espanyol. Hi ha tres poders que no han estat elegits democràticament i que la seva actuació és absolutament colpista i antidemocràtica: la corona, el Tribunal Suprem amb Marchena i Lesmes i la Guàrdia Civil. Són tres poders que han comès l’autèntic cop d’estat; no el comet pas qui posa urnes per fer possible democràticament l’exercici d’un dret. No hi ha hagut violència aquí, sinó una actitud pacífica i democràtica. Això es podrà demostrar al judici, i per això és important que hi hagi observadors internacionals; que el món sàpiga què passarà. A l’estat espanyol, li sol fer molta por com pensi Europa.

—L’estat espanyol prova d’aplicar a Catalunya el model de repressió del País Basc?
—El ‘tot és ETA’ de Garzón, que va possibilitar el tancament de diaris i la il·legalització de Batasuna, és un esquema semblant al que volen aplicar aquí. Ara tot és un procés independentista il·legal, que s’ha de reprimir perquè vol destruir Espanya; conceptes d’aquests patriòtics caducs. Jo crec que el jutge Llarena, una part important de la judicatura, els partits polítics d’una banda i de l’altra haurien volgut que hi hagués un procés violent. Perquè això els hauria donat arguments, però la realitat els ha descol·locat. L’estat espanyol no perdonarà mai a Catalunya, al moviment sobiranista, que hagi tingut el coratge d’haver-se-li enfrontat. I intentarà reprimir-lo fins al final. La defensa d’això que feu ens afecta a tots.

—Penseu que al final aconseguiran de forçar que hi hagi violència?
—Jo vull creure que s’evitarà. La societat catalana, si més no els independentistes, si han demostrat res és un tarannà pacífic i democràtic. I això és clau. Qualsevol indici de confrontació violenta anirà contra aquest procés, i naturalment els dirigents de les entitats civils i els polítics el podran evitar.

—Una altra cosa és el grau de repressió que estigui disposat a suportar aquest poble.
—Sí, és clar. Però tu pots defensar les teves posicions de manera estrictament pacífica. Perquè això els fa mal. Si l’estat i la justícia espanyola pretenen res, és una confrontació violenta. I això s’ha d’evitar.

—Albert Rivera era incapaç de dir si Vox era un partit d’extrema dreta. Avui on és l’extrema dreta espanyola?
—Jo crec que compartida entre Vox, el PP i Ciutadans. I em fa l’efecte que molt més a Ciutadans que no pas al PP. Han demostrat que són un partit d’extrema, extrema, extrema dreta.

—La societat espanyola és més permeable avui a aquest discurs que no pas abans?
—En això hi té molta culpa el PSOE. La seva actitud de no confrontar la dreta ni l’extrema dreta possibilita que hi hagi una part de la societat espanyola permeable. Que hi hagi encara coses com la Fundación Francisco Franco, venerant un dictador sanguinari, no passa als altres països. Però a Espanya és possible. I del juny que donem voltes si treure els ossos d’aquest ocellot del forat del Valle de los Caídos o no i encara no ha passat. Hi ha massa miraments vers la família del dictador; els han de donar els ossos i que en facin brou, si volen. Però que els treguin d’allà i prou. Jo crec que, al PSOE, li manca el valor necessari per a confrontar la dreta.

—En aquesta lluita per la democràcia que demaneu, es pot confiar en el PSOE?
—Sé que hi ha un debat a la societat catalana al voltant de donar suport al pressupost de l’estat espanyol i mantenir Pedro Sánchez perquè és pitjor allò que pugui venir amb Rivera i Casado. Però quina és la diferència? Si Sánchez hagués donat mostra i exemple que estava disposat a reconduir democràticament aquesta situació, impedint que fossin els jutges els qui solucionessin un problema polític… Però és que no ho ha fet!

—Diuen que ha rebaixat la tensió ambiental.
—Potser a Espanya. No pas a Catalunya. Tinc la impressió que a Catalunya hi ha hagut molta gent que ha fet un procés de comprendre que això és un problema democràtic i això els ha fet donar suport a l’independentisme.

—Penseu que la repressió fa efecte? Hi ha un sector de l’independentisme que demana de frenar.
—No voldria entrar en el debat dels partits independentistes catalans. És un procés seu. Però entenc que rere la idea d’eixamplar la base política fóra bo que no hi hagués la idea de reduir la reivindicació de la independència ni de la República. Jo vull creure que no és això. No hi ajuda gens la divisió al parlament, entre els partits o que cadascú vagi per lliure en unes eleccions tan importants com les europees. Vist de fora, la immensa majoria dels independentistes demanen unitat als dirigents. Aquesta és la clau d’un procés guanyador.

—Otegi proposava un front comú electoral de catalans, bascs i gallecs. Hi esteu d’acord?
—És una proposta interessant. Però tal com va avui el procés a Catalunya, primer hi hauria d’haver unitat entre els partits independentistes catalans i després ja hi afegiran els altres partits independentistes de l’estat espanyol. Però la clau és què es farà ara a Catalunya. Jo respecto molt les decisions que s’adoptin aquí, però és un moviment en què cal unitat d’acció estratègica. La impressió que tinc és que en aquestes eleccions cadascú anirà per lliure, però tot i així també és important que després hi hagi una unitat estratègica.

—Heu visitat els presos. Com els heu vist?
—Els vist forts. Vaig anar als Lledoners, al Mas d’Enric i al Puig de les Basses. I els veig amb la preocupació d’un procés judicial com el que ve, però amb les idees molt clares d’allò que han de continuar fent. Hi ha una frase que Cuixart em va transmetre i que em va impactar. De fet, crec que l’assumeixen la resta de presos. Ell deia que sabia què es perdia a fora, el fill petit, el seu projecte empresarial, la família… Però que a la presó se sentia feliç perquè defensava les coses en què creia i els drets del seu poble. Això demostra una fortalesa interior important que em fa l’efecte que és assumida per tots; no faria diferència entre els uns i els altres.

—Diuen que es mana molt des dels Lledoners. Heu tingut aquesta sensació?
—Sí, és que és lògic. Els qui hi ha són dirigents polítics de diferents partits i de la societat civil. I cal escoltar molt els qui són a la presó. Però és cert que la direcció política d’un procés s’ha de fer a l’exterior de la presó.

—Es pot dirigir un partit o un país a la presó o a l’exili?
—Jo crec que no. Però és important prendre en consideració aquestes visions a l’hora de dirigir la política. Sí que penso la direcció política ha de ser a les institucions i als carrers.

—Com estan els presos bascs?
—Estan fotuts. És un altre dels incompliments del govern socialista. Es manté una política penitenciària similar a la del PP, en què l’allunyament significa que una família recorri setmanalment una mitjana de 1.500 quilòmetres per a visitar durant mitja hora el familiar presoner. I malgrat les primeres declaracions del president del govern espanyol dient que canviaria la política penitenciària amb profunditat, pràcticament no ha fet res. Perquè té por de la crítica de la dreta. Sempre igual. No s’adonen que facin què facin, aquesta crítica, la tindran sempre. No hi ha un canvi d’actitud; hi pot haver alguna cosa de maneres, però a l’hora de prendre decisions la situació és pràcticament igual.

—Quin recorregut doneu al debat sobre el nou estatut basc?
—Hi ha unes bases que s’han creat entre el PNB i Bildu que m’agradaria que en el futur desemboquessin en una nova relació del País Basc amb l’estat espanyol. Però és cert que dins el PNB hi ha un debat obert entre les posicions del lehendakari Urkullu amb les d’una part del partit. No sé com acabarà. I a mi m’avorreix una mica aquest debat, perquè mentre el president Torra va venir al País Basc l’altre dia defensant clarament la independència del seu país, allà parlem de les transferències de vivers i plantes, de les d’un estatut de quaranta anys. Jo crec que hem perdut una situació capdavantera de reivindicació del dret d’autodeterminació i de la independència que vam tenir durant anys a l’estat espanyol. Jo gairebé diria que el meu lehendakari és Puigdemont o Torra.