José Martí Gómez: ‘Els Lara no tornaran a manar mai més a Planeta’

José Martí Gómez (1937) és un dels periodistes més reconeguts i premiats del país. Té dos premis Ciutat de Barcelona i un Nacional de Periodisme. D’ençà de l’any 1963 ha treballat en una munió de redaccions: del Correo Catalán al Por Favor, passant per El País i La Vanguardia. Actualment, a vuitanta-un any, treballa de tertulià a la SER, cada dissabte. Ara ha escrit el seu dotzè llibre, Los Lara. Aproximación a una familia y a su tiempo (Galaxia Gutenberg), obra escrita durant tres anys, amb pausa inclosa per a recuperar-se d’un càncer que ja és història. Coneixia els Lara, els poderosos editors del Grup Planeta, i ara ha entrevistat una setantena de persones de l’entorn, inclosos els néts, la tercera generació. Martí Gómez rep VilaWeb al seu pis per parlar d’una de les famílies que no descriuen tan sols un llinatge, sinó un país sencer.

—Pare Lara. Impressiona l’entrevista que publiqueu on deia: sóc, he estat, i seré franquista tota la vida. Va entrar amb les tropes de Franco per la Diagonal.
—Sí. Va ser franquista fins al final. Sembla ser que sempre portava una pistola a sobre. Lluís Bassets explica que un dia es va aixecar de la butaca i la hi va ensenyar. I després hi ha la història que un dia anava pel carrer amb la dona i el van atracar. I aleshores ell es va treure la pistola i el va portar a peu detingut fins a comissaria. El fill el definia així: era viu com la fam, colèric com un legionari.

—M’han explicat que havia entrat a impremtes de Barcelona amb la pistola a la mà per robar paper.
—Jo això no ho sé. Hi ha una part d’ell que és llegenda. Per exemple, després de sortir el llibre em va arribar que les primeres 50.000 pessetes les havia rebudes de Queipo de Llano [general franquista]. Jo crec que no és veritat. Quan ell arriba a Barcelona es posa a treballar a la  fàbrica Pirelli.

—‘Les grans multinacionals tenen l’origen en un robatori.’ Una frase clàssica. Hi esteu d’acord?
—Sí. Jo potser no diria d’un robatori. Però sí, totes les grans empreses que diuen que surten d’un geni creador, en realitat tenen alguna part fosca: robatori, transaccions il·lícites que després es van emblanquint. De la Rockefeller a més. I els orígens de Planeta són estranys. Després s’emblanquina i queda una empresa sòlida i normal. El pare Lara, al principi, per exemple, no pagava els proveïdors. I dels drets d’autor als escriptors, doncs ni drets d’autor ni res. En feia el que volia. O el Premi Planeta. Ho expliquen bé Marsé i Semprún. El premi Planeta eren molts milions, però en realitat eren els drets d’autor de la primera edició.

—Virtuts del vell Lara?
—Que es va saber envoltar de bons col·laboradors que en acabat van ser fidels. I després, totes les fonts ho reconeixen, ell va ser franquista fins al final, però a l’hora d’editar, editava marxistes i falangistes. Jugava les dues cartes.

—Tòpic: la gran assessora literària era la seva dona. I vós dieu que no, que és Pérez Tejada.
—No. Jo no ho dic. Ho diu Lombardero. El llibre es basa en tres potes: el coneixement personal meu, la gent que ha escrit sobre ell i, finalment, unes setanta entrevistes. I una de les entrevistes és amb Lombardero, un dels seus homes de confiança, que m’explica que el seu assessor era el fiscal Romero de Tejada. I vaig parlar amb el seu fill, que m’ho va corroborar. El fill em va dir que el fiscal havia deixat de ser jurat del Planeta, perquè deia que era contrari amb la legalitat. El premi sempre anava a gust de l’editor, no del jurat. El premi Planeta, fixeu-vos-hi, ha estat injuriat per tots els escriptors, però tots s’hi han volgut presentar.

—Inclosa, i m’ha sorprès, Montserrat Roig.
—Sí. Ella que el criticava tant i després s’hi presenta. Amb pseudònim, però s’hi presenta.

—De les setanta entrevistes, quants no han volgut posar-hi el nom?
—Uns vint.

—Bridge. La importància del bridge a la família Lara.
—En el cas de Planeta, l’equip de gestió actual i passat del grup Planeta es crea en partides de bridge: Lara, Crehueras, els dos fills es troben per jugar-hi. Es veu que hi ha molta afecció. Ho desconeixia. A mi me’n va parlar un dels jugadors, el periodista Joaquim Maria Puyal, que em va dir que Lara era un bon jugador, com els seus dos fills.

—Lara vell, capaç de ser empàtic i dur a la vegada.
—Expliquen alguns directius  que hi havia esbroncades que deixaven la gent plorant. I al costat d’això, podia ser molt empàtic. I la relació amb el seu fill, com m’han confirmat els néts en el llibre, va ser difícil. Fins i tot pot haver-hi en algun moment un acte violent per part del pare. Gonzalo Pontons, de Crítica, parla que hi ha alguna cosa de psicoanàlisi, en la seva relació. La necessitat de matar el pare. De ser més que ell. Això explicaria aquesta voracitat del fill.

—El pare deixa una empresa de mil treballadors. El fill, l’apuja a… deu mil!
—Perquè el fill té interès en el llibre, però no tant. Vol fer grup multimèdia: ràdio, televisió, revistes, i l’editorial. Però no sé si aquestes operacions eren ben fetes: després del llibre he vist que Planeta s’ha venut Editis, per exemple, la gran editorial francesa.

—Els Lara editors s’hi avenien, amb els seus col·legues?
—El fill, sí. El pare, no. El pare, els drets d’autor els robava descaradament. La Carmen Balcells i ells es barallaven molt. Com deia el fill: jo ja no he hagut de fer putades. Les va fer totes el pare. En canvi tots els editors, Herralde, Carlos Plaza, Beatriz de Moura, Vallcorba, en parlaven molt bé, del fill.

—El pare, franquista. I el fill?
—El fill no ho era. La gent que el coneixia creu que votava el PP, però tampoc no n’estan segurs. El fill era políticament incorrecte. Els independentistes s’emprenyaven perquè deia aquella frase: la independència no arribarà mai, i ells ho saben. I els constitucionalistes s’emprenyaven quan deia: el 95% dels catalans estan descontents amb Espanya. Era culte, molt més que el pare, però tenia el cop de geni Lara. Arriba un dia que el pare diu que José Manuel és poc llest i fa hereu el fill segon, Fernando. Molt metòdic. El que acaba manant, primer, i morint després, en un accident. La llegenda diu que els dos germans no s’entenien. I no és veritat. Els dos germans s’entenien. El cop d’estat del pare no els va afectar.

—Quin error del pare pensar que era poc llest, doncs.
—Potser perquè s’assemblava més a ell. Més rebel. Més inoportú.

—El fill tenia per poca cosa la burgesia catalana. Els considerava covards, i que només havien fet diners després d’aprofitar-se de tres guerres: les dues guerres mundials i la de 1936-1939. És això?
—Sí. Ell amb la burgesia catalana era brutal. Brutal. Diu que el català té seny, però és un cagat. Això deia. Quan arriba a la presidència del Cercle d’Economia, en molts documents es veu aquesta visió crítica. Creia que eren incapaços de fer grans empreses.

—Per què compra La Razón?
—Perquè ell vol entrar a Madrid. La imatge que tinc d’ell és la de l’editor anglosaxó, que té molts mitjans i d’ideologies diferents. Ell tenia la Razón, la Sexta, Antena 3, té l’Avui i l’intenta salvar. Ell sempre deia, i amb raó: ‘Em critiquen molt, però quan Edicions 62 era a punt de tancar ningú de la burgesia catalana, ni cap independentista, no ve a salvar-la. I ho he de fer jo.’

—I per què salva l’Avui?
—La Generalitat li ho demana. Però no se’n va sortir. Ja era a l’agonia.

—El ‘príncep de les tenebres’, Mauricio Casals. Persona clau.
—Quan Lara arriba a Madrid hi ha el PP. I la relació amb el PP no la tenia. I Casals l’hi recondueix. Aleshores arriba Rodríguez Zapatero. I torni a fer-li la relació. Casals és l’home que li fa de pont, el seu assessor. Ni a Madrid el reben amb els braços oberts, ni aquí tampoc, al Cercle d’Economia. Dins les quatre-centes famílies no hi és pas. No té connexions.

—Hi ha una frase brutal: ‘El català de merda que continuï esperant’, dit per Rodríguez Zapatero a la seva secretària. Lara ho sent mentre esperava per ser rebut. Entra al despatx i crida: ‘Aquest català de merda se’n va.’
—Aquesta escena me la va explicar Lara a mi, però s’ha de posar entre parèntesis. La discussió amb Rodríguez Zapatero i Lara hi va ser. Ara, si va anar així… Ell tenia gran capacitat per imaginar. I s’atorgava coses que no eren certes. Lara és així. Són caràcters de grans empresaris sortits de no res, que tenen necessitat d’una autoafirmació permanent. Tinc raó perquè ho dic, punt. O crear dins el cos de la vora la sensació de por. Esbroncades.

—Crehueras és el que ha robat la cartera als néts? És això?
—Sembla que sí. Diria que sí. A l’epíleg, m’hi falta una cosa, que me l’expliquen ara: llàstima que no hagis aprofundit en les maniobres del ‘príncep de les tenebres’, Maurici Casals, i Crehueras per defenestrar José Manuel Lara nét. Jo li vaig trucar, al nét José Manuel. I no va voler parlar. Suposo que hi ha una raó. La vídua de Fernando i les dues germanes Lara potser no s’entenien amb la vídua de José Manuel Lara fill. I el nét, impulsat per la mare, va intentar fer-se fort. I els altres van fer l’operació per liquidar-lo. La sensació que tinc és que els Lara no tornaran a manar mai més a Planeta. Sensació meva. Després de Crehueras potser vindrà un executiu de fora. I potser la família en vendrà la seva part, aleshores.

—La tercera generació, on paren?
—Patrícia és la més llesta, diuen. Filla de Fernando. Té una galeria d’art a Londres, que li va molt bé. El seu germà Fernando ara ha entrat a Planeta. Però encara és molt jove. Dels fills de José Manuel, un és a Planeta. Una filla treballa a La Razón. Una filla porta afers jurídics. I Pablo porta revistes. Però amb poc pes.

—Què és Hemisferio?
—És una societat difícil d’explicar, però en síntesi és: els diners de Lara posats aquí, on els inverteixen. Ara, inverteixo a Vueling i després els retiro. Tenen immobiliàries, per exemple.

—EAE, universitat on els Lara tenen molta inversió.
—En aquest moment és una universitat en línia i presencial. També és seva. I diversifiquen molt cap a l’educació.

—Llegint el llibre pensava: no sé si explica més una família o un país.
—L’intent és, a través d’una família, explicar un país. Per això hi surt tanta gent que dius: i ara aquest per què hi surt?: Ferrer Salat, Samaranch.

—I aquest país que descriviu em sembla un país ocupat. Derrotat. Hem de donar una Creu de Sant Jordi a un franquista, ara? Doncs sí.
—I la hi donen, efectivament, la Creu de Sant Jordi, al Lara vell. I el fill, per exemple, potencia molt el col·legi Aula, on s’eduquen les elits. Doncs quan mor, li fan un homenatge, i grans elogis d’Artur Mas… i Carles Puigdemont. El país on el pare Lara arriba és derrotat, i en certa manera continua essent un país derrotat. Ara, tu deus veure com a país derrotat Catalunya, i jo hi veig Espanya.

—Ah! Quina és la derrota espanyola?
—Mira, la derrota és que no troben un perfil de país autènticament democràtic. Van fent esforços. Això és veritat. El qui diu que al govern són feixistes és que no ha conegut el feixisme. Jo sóc federalista, i m’agradaria que aquest país fos capaç de comprendre que hi ha bàsicament tres nacionalitats. I haurien de ser reconegudes. Però…

—I el Primer d’Octubre vau votar?
—No.

—I com el vau viure?
—Jo em vaig expressar aquell mateix dia amb el Gran Wyoming. I vaig dir: aprofitant que sóc en un programa seriós, aconsellaria que Zoido se n’anés a la merda. Va ser un desastre per part de l’estat espanyol. Els independentistes, és cert, sabien que això no es podia dur a terme. Però els altres… Recordo que vaig dir que la reacció de l’estat havia d’haver estat: aneu a votar tots els qui vulgueu. Però sapigueu que no servirà de res. No crec que hagin de ser a la presó. Ho trobo injust.