Jorge Olcina: ‘S’ha d’impedir d’una vegada qualsevol urbanització en zona inundable’

Encara no havia arribat la tardor que al País Valencià ja hi havia un greu episodi de gota freda: la Vall d’Albaida i el Baix Segura restaven a mercè de l’aigua desbordada i el resultat, ara que es comencen a gestionar els ajuts per a la refeta i la reconstrucció, és tristíssim. Aquesta vegada, fins i tot hi ha hagut morts. Més enllà de l’enumeració dels danys, de les indemnitzacions, de la part d’irreparable que ha causat la pluja intensa i l’aigua desbocada, hi ha, també, o hi hauria d’haver, l’anàlisi, el coneixement o, fins al punt que sigui possible, la prevenció.

En parlem amb Jorge Olcina (Alacant, 1966), catedràtic d’anàlisi geogràfica regional a la Universitat d’Alacant, on fa classes d’ordenació del territori, climatologia i riscs naturals. La primera qüestió té relació amb la recurrència: si la gota freda o, per dir-ho en terminologia actual, la Depressió Aïllada en Nivells Alts (DANA: un embossament d’aire fred en altura que es despenja i que topa amb una massa d’aire calent en superfície; quan l’aire calent en ascensió va especialment carregat d’humitat, les precipitacions intenses són –pràcticament– garantides) és un fenomen conegut, si les zones susceptibles de ser inundades tampoc no són cap secret ni varien aleatòriament, com és que ens continua agafant de sorpresa? Com és que hi continua havent inundacions en llocs on hi ha inundacions? És que no hem après res o hem d’assumir que és inevitable?

—Bé, aquí hi ha hagut tot de factors nous respecte de la darrera inundació important que hi va haver al Segura, que fou la de l’any 1987: el primer de tots, el nou llit. Després de la inundació es va activar un pla de defensa de riuades, es va construir un nou llit del Segura i, probablement, es va dimensionar per a una pluja menys important o menys intensa que la que hi ha hagut. Per tant, aquest és un factor: s’ha de tornar a pensar aquesta obra per establir si realment és eficaç, si aporta seguretat a la comarca o no.

—Un altre factor?
—S’ha construït més i s’ha construït en zones que se sap que són d’inundació. El Baix Segura en conjunt, i el Patricova mateix [Pla d’acció territorial de caràcter sectorial sobre prevenció del risc d’inundació al País Valencià] així ho pinta: és una zona d’alt risc d’inundació. Per tant, qualsevol acció que s’hi faça ha de tenir unes precaucions molt més grans que en uns altres espais. Igual que a la ribera del Xúquer. Qualsevol actuació, tant d’edificis, com d’infrastructures, ha de ser molt ben calculada. I bé, si no s’hi pot construir o no s’hi ha de construir… doncs és que no s’hi ha de construir. Tan clar com això.

—La crisi climàtica hi té cap relació, amb aquestes inundacions?
—Som en un context d’escalfament global i ja se’n comencen a notar efectes. En aquest cas concret, hi ha l’aigua de la mar Mediterrània, que és molt càlida. Perquè en els darrers trenta anys s’ha escalfat. És un fet evident. El CEAM [Centre d’Estudis Ambientals del Mediterrani] ja ho ha explicitat: pràcticament un grau i mig més des del 1980. I a l’estiu es calfa molt més. Aquest estiu hem arribat a 27-28 graus ací, a la costa d’Alacant. Pràcticament ja són temperatures de mar tropical. Per tant, és un factor de risc, perquè si et ve una situació de gota freda com la que ha vingut, els núvols que es formaran aniran molt carregats d’aigua i d’energia, tal com ha passat. A més a més…

—És que encara n’hi ha més?
—Un altre factor atmosfèric que ja es nota és que, en les nostres latituds, hi ha més freqüència de formació de gotes fredes. I que, a més a més, es poden formar en qualsevol època de l’any. De gotes fredes amb resultats de pluja forta, per exemple, enguany n’hem tingut per Setmana Santa i un parell d’episodis també a l’agost. L’any 2017 vam tenir inundacions el mes de març. Ara la possibilitat d’inestabilitats importants ja dura tot l’any. El calendari de risc ja no és tan sols un fenomen de setembre-octubre. Tots aquests elements existeixen, per tant. I ha coincidit que la pluja ha descarregat molt, en alguns punts s’han batut rècords de precipitació… En fi, que ha estat un episodi molt intens.

—Heu escrit: ‘El 2019 hi ha més territori fluvial del Segura ocupat indegudament que el 1987.’
—És clar. Les conseqüències que ara es veuen, les pèrdues econòmiques, són agreujades precisament per una actuació imprudent sobre el territori. El Segura és un territori fluvial i això s’ha de respectar. És a dir, s’ha de saber que és un riu que de tant en tant creix fort, que pot arribar a inundar… De fet, tenim mapes precisos de fins on han arribat inundacions anteriors, especialment la del 1987. En tota aquesta àrea d’alta perillositat hi ha actuacions que ja no s’hi haurien de fer.

—De qui depèn això?
—Fonamentalment, dels ajuntaments. I després hi ha la coordinació-revisió de la conselleria. És cert que, d’ençà del 2003, tenim el Patricova, i és un poc un pla de salvaguarda perquè no s’hi puguen fer grans barbaritats, però també és veritat que molts municipis de les zones amb risc d’inundacions, en aquest cas del Baix Segura, no revisen el seu pla d’ordenació urbana per no haver d’aplicar el Patricova. Aleshores, és clar, hi ha determinacions que no s’apliquen. És una barbaritat.

—Parleu, de fet, de tenir en compte el ‘territori fluvial’, que va més enllà del llit d’un riu.
—Efectivament, és tot l’àmbit en què un riu es pot desbordar. I el Segura té una plana d’inundació molt gran. A més, té una xarxa de recs històrica que difon la inundació. Quan el 1987 es va fer el nou llit, es deia: Bé, ja no tornarà a passar, com si ja estiguérem salvats de qualsevol inundació forta… El problema és que el canal no ha resistit. Quan tu canalitzes un riu i l’aigua et desborda, et salta per sobre del formigó, i després, quan la riuada va perdent força, no pot tornar al seu llit perquè topa amb el mur de formigó. Per tant, aquestes canalitzacions creen sensacions de falsa seguretat, perquè la gent es pensa que ja no hi haurà problema i, en canvi, la meteorologia mediterrània demostra que cada vegada ens sorprèn i bat rècords.

—Hi ha cap manera de prevenir-ho?
—Aquests dies faig voltes a una idea: el Baix Segura, el tram baix del Segura, es podria convertir en una zona pilot de què hauria de ser l’aplicació d’un pla integral de gestió d’un territori de risc. Seria la primera vegada que es fera una cosa així. I això vol dir que totes les administracions competents, estatal, autonòmica, local, vagen coordinades. I també un programa integral d’actuacions, que no sols pense en infrastructura hidràulica, tornar a canalitzar el riu i més, sinó en actuacions d’ordenació del territori, compliment estricte del Patricova, de la llei del sòl del 2015… És a dir, no vulnerar cap requisit. I, després, educació a la població, que també ens falta: molta gent no sap com actuar en situacions d’aquestes. Hi ha població que (i això és fort, però és així) ignora que viu en una zona inundable, en zona de risc.

—És tan raonable que sorprèn que ho hàgiu de dir.
—Segurament caldrà tornar a canalitzar el Segura, però caldria redimensionar-ho. Perquè és que en una plana fluvial no hi pots fer cap més actuació. Aquests dies s’ha sentit de tot, incloent-hi de fer embassaments! Però és que no hi caben! A més a més, tenen un impacte brutal. De fet, la canalització ja té un impacte ambiental molt fort. En fi. Ara interessa poder traure l’aigua com més prompte millor cap a la mar en cas d’una riuada com aquesta. I, és clar, per a això caldria redimensionar el llit. I després, compliment estricte de la llei d’aigües i de costes. És a dir, no ocupar el territori fluvial, impedir d’una vegada qualsevol urbanització en zona inundable… El problema és que n’hem anat aprenent a cop de desastre: fins el 2003 no tenim Patricova; fins el 2008 no hi ha obligació de fer mapes de risc…

—La crisi econòmica ha frenat la construcció, però…
—Sí. Amb la crisi ha passat això, i podries dir que la cosa estava més o menys controlada, però ara que pareix que torna la febre constructiva és quan s’ha d’estar més vigilants. I ací en tenen la clau els ajuntaments. Per a ells, ja ho sabem, la construcció és una font d’ingressos… En tot cas, no es tracta de no construir gens: es tracta de construir on es puga construir. I on no es puga, no. Per això hi ha d’haver el control, la vigilància de l’administració autonòmica, que és la que en darrera instància aprova els plans. Les precaucions han de ser extremes en aquests territoris amb risc. Perquè és que no hi ha hagut vigilància. Falta, per exemple, activar mesures que estableix la llei d’aigües. Ara no tenim policia fluvial, diguem-ne, que vigile les zones que es vulguen construir, o, si ja s’han construït indegudament, que òbriga expedient… Res. Això no funciona.

—Tampoc la neteja dels llits dels rius i barrancs…
—Dediquem molts diners a construir noves obres hidràuliques, però després, per al manteniment dels llits… molt pocs. En fi, les administracions tenen la seua maquinària, els seus terminis. Gestionar un territori de risc significa pensar molt les coses, i escoltar molts experts. I això no és compatible ni amb la pressa ni amb treballar a curt termini. Per això deia que ara és el moment de transformar aquesta zona en un laboratori. Tant de bo que arrepleguen el guant i puga ser exemple per a unes altres conques.

—Assumir que és territori de risc i actuar en conseqüència.
—Territori de risc afegit a l’efecte del canvi climàtic: aquests fenòmens seran més freqüents i més intensos. Hem d’entendre que el canvi climàtic ja no és un tema de tertúlia, de dir que jo m’ho crec o jo no m’ho crec, ja no és una qüestió de creences: les dades, les proves hi són. Per tant, les administracions han de començar a treballar en bons plans d’adaptació. Aquest episodi ha estat una desgràcia, hi ha hagut morts, però si a partir d’ara podem treballar seriosament en l’adaptació del territori, de l’economia, de la societat al canvi climàtic, hi haurem guanyat.

—Parleu d’anar més enllà de la qüestió de les indemnitzacions, per tant.
—Seria una pena que ens quedàrem en el curt termini, les ajudes, les subvencions, i que després deixàrem de pensar-hi, que en uns mesos ja ningú no recordara que hi ha hagut una inundació i que podríem treballar per evitar que torne a passar.

—I és factible?
—És clar. Caldrà repensar la canalització del riu i les ciutats han de començar a dissenyar sistemes de captació d’aigua pluvial de gran capacitat. En aquest cas la pluja ha estat molt forta, però hem d’entendre que ara, al litoral mediterrani, es multipliquen els episodis de pluja entre cinquanta litres i cent o dos-cents, i que no tenim les ciutats preparades per a això: fan falta bons sistemes de captació d’aigua pluvial, dipòsits, parcs inundables… Calen solucions creatives, que ja funcionen en uns altres llocs.