Jordi Turull: “Amb la investidura de Puigdemont ens hauríem d’haver plantat”

Dimecres farà cinc anys d’un dels dies més amargs de la història recent del Parlament de Catalunya. A les cinc i cinc minuts de la tarda del 22 de març de 2018, Jordi Turull pujava al faristol sabent que l’endemà entraria a la presó sense haver pogut ser investit president de la Generalitat. A dos quarts de tres li havia trucat la diputada de la CUP Natàlia Sànchez per dir-li que no el votarien. “Recordaré aquella trucada tota la vida”, diu Turull en aquesta entrevista, en què narra el dia amb tot detall, amb moments en què se li trenca la veu i tot, quan recorda el comiat amb els pares, les quaranta-vuit hores més intenses de la seva vida durant les quals pensava que hi havia l’oportunitat d’acorralar l’estat espanyol fent que tingués un president de la Generalitat a l’exili i un altre a la presó.

“Vam perdre una oportunitat”, recorda. Però no s’hi encalla, perquè diu que no es vol recrear en errors del passat si no és per treure’n aprenentatges. I el gran error, diu ell, no fou la seva no-investidura, sinó haver permès que no s’investís Puigdemont. “El 30 de gener hauríem hagut de fer la investidura del president Puigdemont i no permetre cap substitució, ni la de Jordi Sànchez, ni la meva, ni la del president Torra, ni la de ningú.” Més encara: “El 27 d’octubre s’hauria d’haver resistit.”

—Què va passar el 21 de març de 2018 a la Bodega Sepúlveda de Barcelona?
—Hi dinàvem tot preparant el debat d’investidura, quan començo a rebre missatges al mòbil, sobretot de la família, perquè esclata la notícia que Llarena ens cita el divendres. Els diaris ja diuen que és per a tornar a entrar a la presó, perquè en la resolució que envia el jutge posa “revisió de les mesures cautelars”.

—Què feu, aleshores?
—Hi havia previst el debat d’investidura, es va plantejar si l’havíem de fer i es va decidir que sí. I jo visc les quaranta-vuit hores més intenses de la meva vida del punt de vista polític, familiar, personal… Va ser un no parar, amb moltes pressions, en un sentit i en un altre, i són unes hores que em passen volant, que s’acaben quan veig que es tanca, una altra vegada, la porta de la cel·la de la presó.

—En tres dies passeu de la Bodega Sepúlveda a Estremera.
—Passant pel debat d’investidura, el viatge a Madrid… i la tornada a la presó, on vaig rebre un tracte diferent del que havia rebut abans: em van enviar en un mòdul tot sol, sense cap company, i dormint amb un pres comú. Vam entrar en Raül Romeva, en Josep Rull i jo. Però ja hi havia en Quim Forn i en Junqueras, i normalment ens agrupaven tres i dos, o tres i tres. Però a mi em van dir que no: tot sol i en un mòdul diferent.

—Us volien inhabilitar de cop, amb el processament per rebel·lió i la presó preventiva.
—Sí, però en aquell moment no hi eren a temps. Perquè abans calia fer-me la declaració indagatòria, i per un seguit de terminis i recursos no va arribar fins més tard. O sigui, que si m’haguessin investit president de la Generalitat, el rei s’hauria trobat el meu nomenament damunt la taula. Per més que jo estigués tancat a la presó.

—Abans d’això, com van ser aquestes quaranta-vuit hores més intenses de la vostra vida?
—La primera reacció de la família va ser una pressió brutal, sobretot per part d’una filla, perquè no anés al debat d’investidura, “acabaràs a la presó”, em deia. Jo li responia que hi acabaria de totes maneres, i que no volia ajupir el cap. A les meves filles i la meva dona, els deia que no els podria mirar als ulls si no anava al debat d’investidura perquè m’havien citat divendres. El debat d’investidura significava aixecar el 155, era una cruïlla. Havíem acordat aquesta estratègia: el president legítim era Carles Puigdemont, i jo tenia clar que si m’investien faria de president autonòmic aquí, però amb mentalitat d’estat.

—I què us van dir, la dona i les filles?
—Em van acabar entenent. Perquè sabien la meva vocació i les meves conviccions. Perquè els deia que si no feia aquell pas, no seria el mateix. “Tindreu un pare que no serà el mateix i no us podrà mirar als ulls. I si fent això me la jugo i torno a entrar a la presó, que hi entraria igualment, ho assumeixo.” Per això se’m plantejava aquella doble contradicció: què és primer, la família o el país?

—I què hi responíeu?
—Que és el país perquè pugui ser la família. Perquè si em doblego no seré el mateix, perquè em conec, i les conviccions són molt fortes. Personalment, és complicat, però al final vaig tenir tot el suport de la família. I durant totes aquestes hores… vas al parlament però vas a acomiadar-te dels pares, no saps quan els tornaràs a veure. Els meus pares estaven delicats, saps que entraràs a la presó i que potser no els tornaràs a veure en llibertat.

—I tot plegat, havent-ho de fer amb molt poques hores.
—Sí, i has de passar per casa, per dir que aniràs al debat d’investidura. Vaig passar a acomiadar-me dels meus pares… Al meu pare ja no el vaig tornar a veure en llibertat… [Se li talla la veu.]

—Com us va condicionar tot això havent de preparar un discurs d’investidura?
—Ja hi havia un discurs articulat per si el feia en Jordi Sánchez, per si el deixaven sortir de la presó, i jo el vaig articular com vaig poder. El meu discurs tampoc era la qüestió fonamental, perquè insisteixo que el president legítim era Puigdemont. Es tractava que s’aixequés el 155, que l’estat tragués les grapes de les institucions catalanes i que el president Puigdemont i jo anéssim coordinats; per fer de president d’una autonomia amb mentalitat d’estat i absolutament lligat i coordinat amb el que en dèiem l’espai lliure d’Europa. I si entrava a la presó com a president electe doncs tindrien un president de la Generalitat a l’exili i un altre dins la presó. De manera que la sacsejada internacional encara podia ser més forta.

—Però necessitàveu els vots de la CUP.
—Jo deia a la gent amb qui tenia complicitat i bona relació de la CUP que no tenia temps de negociar un programa, però que, si ho volien, al cap de sis mesos o un any em sotmetia a una qüestió de confiança. Però ens trobàvem en aquella situació, en què jo no sabia on dormiria demà passat, si a casa o a la presó. Els demanava el vot però no per una qüestió programàtica ni ideològica, sinó per una qüestió estratègica del procés.

—Van decidir que no us investirien.
—I quan ho vam saber tot de gent em va dir que no fes el debat, que no m’hi emboliqués. Però vaig dir que no, que les togues no podien marcar la dinàmica del Parlament de Catalunya, i ens interessava d’aixecar el 155, i el servei que podia fer al país si més no era que comencés el compte enrere per aixecar-lo. Quan surto al faristol sé que no em votaran.

—Aquell discurs que vau fer fou molt contingut, conciliador, de mà estesa i d’adreçar-vos als espanyols.
—És que aquell discurs no era el del president que havia de proclamar la República. Perquè el president legítim era, i és, Puigdemont. Sempre vaig parlar amb mentalitat d’estat i vaig presentar un programa de govern, vaig tornar a oferir la voluntat de seure a parlar, però no per a recular ni quedar-nos aturats. Em vaig comprometre a parlar amb el president del govern espanyol o amb el cap de l’estat sobre què s’havia de fer amb el resultat de l’1-O. Ho dic per no confondre papers, perquè el poble de Catalunya qui volia que fos president era Puigdemont.

—Què us van semblar les intervencions dels altres?
—Tots van fer politiqueria i em va saber molt de greu, perquè van fer com un debat ordinari quan el moment era excepcional. Tenia el cap a mil llocs, a casa, a casa dels pares, mirava el parlament mentre parlava i em deia “qui sap quan podràs tornar a veure això”. La situació era molt bèstia, i quan veig que vénen amb un debat de cuinetes, de politiqueria, d’agafar una frase i girar-la…

—Qui ho feia, Miquel Iceta, Xavier Domènech…?
—A diferència d’Iceta, a Xavier Domènech li notava la contradicció.

—Li costava?
—Com m’hauria costat a mi en el seu lloc. I li ho vaig dir, que si ell hagués estat en el meu lloc, l’hauria votat, pel moment històric en què estàvem. Però a Iceta no, a ell li era igual, com si allò fos un debat més, una moció o una interpel·lació. Miquel Iceta és així i no em va impressionar gens, i evidentment Inés Arrimadas i tots aquests hi sucaven pa. I em va saber molt greu la posició de la CUP, perquè ells sabien que nosaltres havíem cedit moltes vegades, i era un moment complicat; no per a Jordi Turull, sinó per al país.

—Xavier Domènech va dir un temps després que aquell moment va ser dels més forts que havia viscut.
—I la meva filla em va explicar que l’endemà, dissabte, quan jo ja era a la presó i es va fer aquell ple, una de les abraçades més sinceres que va rebre va ser la de Xavier Domènech. No havíem viscut mai res així.

—Algun dels protagonistes d’aquell debat s’ha volgut explicar amb vós o demanar disculpes?
—En privat, em va venir molta gent de la CUP a dir-me que ho havien passat francament malament i que s’havien equivocat. Però no per a fer-me president a mi, que jo era un instrument. Era no haver aprofitat aquest instrument. Què hauria fet, Llarena? Segurament el mateix, però aleshores amb un president a l’exili i un altre a la presó. Per això quan vaig tornar a la presó, vaig entrar-hi trist. Vam perdre una oportunitat.

—Aquesta sensació la vau tenir quan es va acabar el debat, la d’oportunitat perduda?
—No, la sensació de tristesa la vaig tenir quan vaig rebre la trucada de la CUP per dir-me que no em votarien.

—Quan us van trucar?
—A dos quarts de tres. La recordaré tota la vida. La Natàlia [Sànchez] de la CUP em va trucar i em va dir: “No et votarem.” “Crec que és un error”, li vaig dir. I el debat aleshores va ser si fèiem el debat.

—Què vau pensar, quan es va acabar el debat?
—Tot van ser presses per acomiadar-me de gent que no sabia quan tornaria a veure, com les meves filles. Després havia d’anar a Madrid, era l’hora que era…

—Hi vau anar en cotxe de matinada.
—Perquè ens demanaven que per seguretat no ho féssim amb el TGV, per situacions complicades que ja havien tingut els de la mesa quan hi van anar. Vam arribar molt tard, i l’endemà ens havíem de llevar d’hora. Era el sant de la mare, la Mare de Déu dels Dolors, això ho recordo sempre.

—Una vegada a Madrid, hi ha aquella fotografia en què se us veu amb Josep Rull. Ell us abraça, vós ploreu.
—Bé, estava emocionat. Era el sant de la mare i me n’acabava d’acomiadar. Amb en Josep recordo que havíem tingut una reunió del grup parlamentari i li vaig dir que no vingués, que aprofités les hores que pogués amb els fills, que els gaudís l’estona que tingués encara amb ells, que ell els tenia molt petits. I en aquell moment, anant al Suprem, ens vam abraçar, i valor i cap endins.

—I una vegada dins?
—Vaig entrar amb la consciència molt tranquil·la, d’haver fet el que havia de fer honestament. L’endemà em va venir a veure la família. Ens vam dir que resistiríem, ens vam donar dosis de moral, amb una gran pau interior. Me’n vaig tornar a la cel·la, amb un xicot romanès amb qui ens vam acabar fent molt amics, vam engegar la televisió i vam veure la notícia de la detenció de Puigdemont a Alemanya. Vaig mirar amunt i vaig pensar que només quedava que caigués el sostre.

—Què us deien, els presos?
—Primer em van renyar: com és que t’hi has tornat a posar, ja t’ho vam dir, has tornat a sollevar les masses… I després tot eren consells, que digués a Puigdemont que vingués perquè la presó preventiva a Alemanya era duríssima. Tothom em volia mostrar afecte. Però l’entrada va ser molt dura.

—La declaració davant Llarena va ser més endavant.
—Sí, a l’abril. Li vaig dir tot el que pensava. Perquè ell en l’escrit de presó deia que Jordi Turull no garanteix l’encertat retorn a l’autogovern. I parlava de la meva esfera psicològica, que no em permetia de veure amb claredat la realitat. Li vaig demanar si era forense, i li vaig dir que em tancava perquè sóc independentista i estic convençut de les idees que defenso.

—Què us responia?
—Mirava impertèrrit, com si fos una figura del museu de cera. No deia res. I quan vaig marxar, quan vaig passar pel seu costat, li vaig dir: “Ja puc anar cap a Estremera, oi?” Perquè el més dur de tot això eren les estades al calabós de l’Audiència espanyola, un lloc sòrdid, fosc, amb una manta, aquell pedrís. Almenys a la presó pensava… que si més no era a la presó.

—El to contundent d’aquesta declaració davant Llarena era diferent de l’actitud general de quan us van tancar al novembre, quan vau dir al jutge que acatàveu el 155 i la constitució, la renúncia a la unilateralitat…
—No vam dir-ho. Un dia érem amb en Josep Rull tancats a la cel·la, i quan en vam sortir vam veure a la televisió que deien: “Turull i Rull acaten el 155.” I ens vam mirar preguntant-nos d’on coi sortia, això. L’endemà vam dir a les nostres dones que piulessin que no pensàvem acatar res d’això.

—Però sí que hi va haver uns recursos dels vostres advocats que ho deien.
—Aquest era el problema, que a tots ens va venir molt de nou. La feina d’un advocat és treure’t de la presó. I la nostra feina era dir que tan sols ho faríem amb unes condicions, que no s’hi valia tot. L’Ana, l’advocada que venia en nom d’en Pina, ens va dir que érem els primers presos que no estàvem disposats a fer-los cas per sortir de la presó. I ens deien que el 155 l’havia acceptat tothom. És que la CUP es va presentar a les eleccions del 21-D que havien estat convocades amb el 155, ens deien. D’acord, aquí podeu dir el que vulgueu, però que nosaltres beneïm el 155, ni parlar-ne, ja ho podeu treure de l’escrit. No vam dir mai que renunciaríem a la unilateralitat. I recordo una persona molt coneguda del procés independentista que va fer un piulet que ens va portar en Pina, que deia: “Si fa falta dir que sou del Real Madrid per sortir de la presó, ho feu.”

—Veient la situació política actual, penseu que va pagar la pena aquell empresonament?
—A pilota passada és més fàcil d’analitzar. I si em demanes si ho tornaria a fer si pogués tornar enrere, et diria que allò que segur que no tornaria a fer és permetre que el 30 de gener no es fes la investidura del president Puigdemont. El 30 de gener hauríem hagut de fer la investidura del president Puigdemont i no permetre cap substitució, ni la de Jordi Sànchez, ni la meva, ni la del president Torra, ni la de ningú.

—Però no depenia solament de vosaltres.
—Però ens hi vam prestar. Quan fas que hi hagi la candidatura de Jordi Sànchez i després la meva i després la del president Torra… Si anem a pilota passada, el 27 d’octubre s’hauria d’haver resistit. Ara no serveix de res, però recordo que algú em va escriure a la presó: “De vegades guanyes i de vegades n’aprens.” N’hem d’aprendre, de tot allò. No recrear-nos en el problema, sinó mirar la pròxima vegada. Perquè aquest és un mur que pot caure. També hem vist les debilitats de l’estat. I només miraria enrere per una sola cosa, que és que el 30 de gener ens hauríem d’haver plantat. Ara, no ens quedem en això, tenim moltes fortaleses. Potenciem-les i disminuïm les febleses.

—Però ara es veuen més, les febleses.
—Sí, i ho intento de combatre. La repressió ha tingut l’efecte de causar divisió, el dubte, i ens tenen aquí, enfrontats i desendreçats. És el que volen. Si sabem que quan hem anat compactats i alhora i que hi ha uns mínims amb què ens hem de posar d’acord, sense que ningú renunciï a la seva posició, és on ens hem de concentrar.

—Això d’anar alhora… Però vosaltres vau sortir del govern amb ERC.
—Però el procés independentista supera l’àmbit institucional autonòmic i la dinàmica de partits. Fixeu-vos que jo per avançar cap a la independència no pensaré en aquell dia amb la CUP. La CUP no em va ficar a la presó, fou Llarena, ho tinc claríssim. Perquè això és una qüestió personal. Crec que va ser un error que no em votessin, no a Jordi Turull, sinó a la persona que en aquell moment hi havia per anar-hi. Però tot això és superable i hem de pensar que tenim uns actius que només tancant els ulls i recordant què va passar aleshores ens en podem sortir.

—Dins l’autocrítica sobre com avançar ara, el fet d’haver sortit del govern va ser una bona decisió o un error?
—No va ser un error perquè va ser una decisió del partit que respectem i perquè ERC havia virat a prioritzar el seu acord amb el PSOE que no pas el del 52%. I perquè no som un partit amb vocació de la crossa d’algú que va en una direcció contrària d’allò que pensem. Però en qualsevol taula en què ens asseiem les forces independentistes, hi serem, i no hi haurà retret. A la presó tens molt de temps per a pensar. I crec que la independència de Catalunya vindrà més per una imatge gràfica del mur de Berlín que no pas esperar que algú des de la sala gòtica del parlament proclami la independència. Que ja vindrà, això. Però el gran actiu és la força mobilitzadora, que és la que ha fet recular l’estat.

—És possible de recosir ferides amb la CUP, amb ERC?
—No tinc ferides amb ningú. I si les tingués, m’hauria d’apartar. No tinc ferides amb la CUP, ni amb ERC, ni Òmnium, ni l’ANC.

—Entre partits no n’hi ha?
—Hi ha desconfiança, retrets. Però paro més l’orella a què em diu la gent del carrer, que és que ens posem d’acord, que quan hi tornem a anar seriosament, hi tornaran a ser. Doncs anem-hi seriosament. Cadascú té la seva estratègia però tan sols ens en sortirem si anem plegats. Ha de ser per avançar cap a la independència. Per fer possible l’1-O tothom va preferir ser útil a ser important.

—Entre els actius, ara han deixat d’estar inhabilitats Quim Forn, Josep Rull i Jordi Sànchez. Els heu demanat que tornin a ser candidats?
—Hi són en tot allò que els demanem de participació i implicació, anant amunt i avall. No cal un càrrec públic ni un electe per estar absolutament implicat amb la independència de Catalunya.

—Però per aprofitar l’empenta que poden tenir electoralment.
—Ara tenim les municipals, i ens ajuden, en una lògica, aquesta, que és més de partit. I estem molt esperançats en una cosa fonamental que ho pot alterar tot molt, que és com queda la immunitat del president Puigdemont. Ara estem concentrats en això, que surti bé això dels exiliats europarlamentaris.

—Què ha de passar si surt bé això de la immunitat de Puigdemont i Comín?
—Ho pot sacsejar tot.

—En clau de retorn?
—De retorn, hem de veure com ho aprofitem, no fer un retorn per retornar, sinó per un sant tornem-hi amb la lliçó apresa de la darrera vegada, de no cometre els mateixos errors.

Nota: En una primera versió, aquesta entrevista incloïa una pregunta que afirmava que la CUP havia votat no a la investidura de Jordi Turull, quan en realitat es va abstenir en la votació.