Jordi Sunyer: ‘La crisi climàtica serà més greu que aquesta pandèmia’

El confinament per la crisi del coronavirus 2019 ha reduït a màxims històrics la circulació i de retruc ha netejat els horitzons de les grans ciutats. Per a Jordi Sunyer (Barcelona, 1957), cap del programa de Salut Infantil de l’ISGlobal i expert en els efectes de la contaminació atmosfèrica, la situació actual és la demostració que una societat de baixes emissions és possible. Tanmateix, aquesta estampa idíl·lica es veu amenaçada per la relaxació de les restriccions i la represa de l’activitat econòmica. Parlem amb ell sobre el descens de la contaminació, possibles intervencions per una mobilitat sostenible, el desconfinament i el canvi climàtic.

—La pandèmia del coronavirus ens ha demostrat que el millor per al medi ambient és que la humanitat es quedi tancada a casa?
—Exactament [riu]. L’única notícia bona que tenim és com s’ha recuperat la natura. És clar que ha coincidit amb la primavera, però una primavera tan esponerosa com aquesta costa de recordar. La resiliència de la natura, que es refà de seguida quan li dónes una mica d’espai i aire, és la millor notícia d’aquesta pandèmia.

—Hi ha diversos estudis que indiquen que la contaminació podria augmentar la mortalitat de la Covid-19.
—Voldria matisar una cosa sobre això.

—Endavant.
—No ho sabem del cert, encara. Passem una etapa que, en l’àmbit científic, és molt bona perquè hi ha molta col·laboració, s’han obert totes les bases de dades i tot està disponible a la xarxa. Però un sistema que tenia la ciència per a donar rigor a les publicacions, que és la revisió per parells, ara perilla. El fet de voler publicar tan de pressa fa que potser generem més soroll que no coneixement.

—Què me’n podeu dir, de l’estudi de Harvard, doncs?
—És el més potent que s’ha fet fins ara. Han reunit molt ràpidament milions de dades i, comparant tres mil comtats, han trobat que aquells on hi ha hagut més contaminació en els últims vint anys la malaltia és més severa i mortífera. És a dir, diu que la contaminació ens ha fet més fràgils i que hi ha més gent amb risc cardiovascular i, per tant, més vulnerable a la Covid-19. Tanmateix, és una troballa preliminar. Personalment, hauria preferit que s’haguessin esperat unes setmanes abans de publicar. Així tindrien una sèrie de l’experiència de la pandèmia als EUA més llarga i completa. A més, hi ha dubtes de fins a quin punt allà on hi ha més contaminació és on hi ha més indústria i que això hagi facilitat el contacte i la dispersió del virus per la dificultat d’aplicar mesures de distanciament.

—En l’epidèmia de la SARS, que també és un coronavirus, sí que es va relacionar la severitat de la malaltia amb la contaminació.
—Sí, s’ha demostrat que fumar o viure en un lloc amb més contaminació atmosfèrica afecta les capacitats de defensa dels individus. Aquesta evidència anterior ens fa sospitar que la contaminació també pot tenir un paper en la severitat i la mortalitat de la Covid-19.

—És possible comparar la mortalitat del coronavirus i la contaminació atmosfèrica?
—Ara mateix és molt difícil aventurar-s’hi, perquè no sabem quina durada tindrà la pandèmia i quin impacte tindrà el virus, sobretot pel que fa a les morts indirectes al tercer món, que poden ser catastròfiques. En aquest sentit, és possible pensar que les morts per gana i altres efectes indirectes superin la mortalitat del virus mateix. Dit això, i tot i que no en tenim dades encara, també podria ser que la contaminació atmosfèrica matés més persones al final de l’any que la pandèmia. Les morts anuals per la contaminació ronden els 7,5 milions de persones.

—Què ens fa la contaminació atmosfèrica?
—De manera molt lenta ens fa una cosa similar al virus, ens genera una resposta inflamatòria al cos. Passa que la contaminació causa una mort lenta, no ens destrueix el pulmó en un mes. Ens envelleix més de pressa i ens augmenta el risc de malalties cardiovasculars i degeneratives.

—I en els nens?
—En els nens i en els fetus hem observat que la contaminació afecta el seu desenvolupament i alenteix la maduració del cervell. Però tampoc no és una cosa nova, ja s’havia descobert en estudis sobre el plom. Com afecta el coronavirus el desenvolupament del cervell? No en tenim ni idea. Però tot indica que la malaltia té una incidència menor en els nens.

—Quins beneficis pot tenir l’aire net que ara es respira a les ciutats?
—L’efecte beneficiós per a la salut, si no s’allarga la finestra d’aire net, segurament serà pràcticament nul. Tot dependrà de la manera com sortim del confinament i si som capaços de sostenir una situació d’emissions baixes. Si d’aquí a tres mesos tornem a la situació prèvia a la pandèmia o encara pitjor, perquè hem de recuperar l’economia com més aviat millor, doncs aquest aire net quedarà com una simple anècdota. La contaminació atmosfèrica té dos efectes…

—Quins?
—L’efecte agut i l’efecte a llarg termini. El primer fa referència a dies de molta contaminació i com aquesta contaminació, en vint-i-quatre hores, pot causar una malaltia o agreujar-la. L’afectació en general és petita. Podem parlar d’un augment de la mortalitat i de les urgències que ronda l’1%. Però a llarg termini, la repercussió de la contaminació es multiplica. Si tu vius en una ciutat més contaminada, la teva esperança de vida es redueix. En zones contaminades la mortalitat creix un 15% o un 20%.

—Temeu que recuperem de seguida el ritme de vida i, per tant, de contaminació?
—És molt possible. Com molt bé diu Xavier Querol, la crisi del 2008 va ser socialment molt dura, però també molt negativa per al medi ambient. En l’etapa de recuperació es va prioritzar l’economia per sobre de tot i la contaminació es va disparar. Aquesta sorpresa desagradable es podria tornar a repetir a mesura que desconfinem la societat. Però també hi ha parts positives en la situació actual.

—Digueu.
—La situació actual ens ensenya que és possible reduir la contaminació atmosfèrica. En aquest sentit, és important que aquells que han de dissenyar intervencions en la mobilitat aprenguin aquesta lliçó. Dit això, en les pròximes etapes de desconfinament és important que no acumulem gent als carrers. És a dir, cal que mirem els exemples d’altres ciutats, on es van ampliant les zones de vianants i restringint la circulació de vehicles, de manera que es pugui caminar sense perill de trobar-se grups. Aquestes distàncies són importants perquè comencem a tenir certeses sobre les dinàmiques d’aquest virus a l’aire. En un espai tancat sense ventilació, una persona contagiada en pot infectar fàcilment unes altres, encara que es respectin els famosos dos metres de seguretat. Què passa a l’espai obert? Grups belgues i neerlandesos han advertit que quan es fa exercici físic l’emissió del virus és força intensa i també pot superar els dos metres. Per això ens cal esponjar l’espai públic evitant les aglomeracions.

—Una de les recomanacions del Ministeri de Sanitat espanyol és anar a la feina amb vehicle privat per evitar d’encomanar-se. Patiu perquè hi hagi un nou esclat de l’ús del cotxe?
—Sobre les recomanacions de desconfinament que es fan ara en relació amb l’ús del vehicle privat, no hi tinc res a dir. Vivim un moment extraordinari, el més important és el virus i la prioritat és reduir els contagis tant com sigui possible. Entenc que quan recuperem la normalitat es tornarà a incentivar l’ús del transport públic.

—Sobre les intervencions que esmentàveu, Vancouver ha tallat carrers i només permet l’accés a vianants; Berlín ha ampliat la xarxa de carrils bicis… Aquestes intervencions poden mantenir-se i formar part d’un nou model de ciutat?
—Seria interessant de mantenir les intervencions actuals que han donat resultats positius, tot i que potser amb algunes adaptacions, perquè han estat intervencions d’urgència. La situació actual, en certa manera, és un experiment que ens permet d’adquirir coneixement i demostrar que és possible fer aquestes intervencions en la mobilitat. Ens cal guanyar espais per als vianants i reduir-los per als vehicles privats. De tota manera, sap greu que hagi faltat la valentia de fer aquestes accions per la salut pública, tot i que sabíem que la contaminació atmosfèrica matava milions de persones cada any.

—Tots els exemples que us he posat són internacionals, no n’hi ha cap d’aquí. Què podria fer Barcelona?
—Barcelona té moltes coses a fer. Té un pla de superilles magnífic, però que cal completar-lo. També té una zona de baixes emissions que l’ha d’anar bastint. Però no és Barcelona i prou, sinó totes les ciutats de Catalunya. Sabadell, Terrassa, Granollers, etc. Cal dotar de contingut aquestes atmosferes protegides. Penseu que Londres va establir la seva zona de baixes emissions el 2006. Des de llavors ha fet molt de camí. L’ha feta molt més restrictiva i, directament, ha creat zones de no-emissió. Aquí tot just som en un primeríssim pas. De tota manera, hem d’entendre que aquesta pandèmia té el mateix origen que el canvi climàtic: el trencament amb la natura i la nostra capacitat per a destruir l’entorn. I aquí també té un rol molt important la concepció que tenim de la mobilitat. El 60% o 70% de l’espai públic està segrestat pel vehicle privat. Però no és això i prou. És evident que l’evolució de la pandèmia hauria estat molt diferent sense aquesta mobilitat infernal entre Wuhan i la resta del món o entre Barcelona, Milà i Madrid. Ens cal reflexionar per què aquest excés de mobilitat és una de les causes del canvi climàtic.

—Algú pot fer servir la situació de confinament per dir que una societat sense emissions és una societat econòmicament inviable perquè no hi ha feina. Què respondríeu?
—Ara és el moment de la salut i de salvar la pell. Ja arribarà el moment de la recuperació econòmica, però no és ara. Fins fa dos dies teníem un primer ministre a l’UCI. Ara cal tenir cura de la gent perquè si no, després, no hi haurà qui salvi l’economia. Però és evident que l’economia mal entesa és la que ens ha portat fins a aquesta situació. I el problema és que encara pot ser més greu perquè la crisi climàtica serà més greu que aquesta pandèmia. Hauríem d’entendre que vivim en un planeta que té les seves dinàmiques i que si el depravem i el destruïm, les conseqüències per a l’economia i, sobretot, per a la vida seran catastròfiques. I la pandèmia del coronavirus és un primer avís. Hem de crear una economia que tingui en compte l’equilibri amb el planeta i que sigui equitativa. Si no fem aquest canvi de xip, la pandèmia només haurà estat un primer avís de tot allò que pot arribar a venir.

—N’aprendrem la lliçó?
—És molt difícil profetitzar. M’agradaria pensar que el sacrifici heroic de tot el personal sanitari tindrà una recompensa. Ningú no sap com sortirem de la pandèmia, encara que l’FMI digui que l’estat perdrà el 8% del PIB. És molt complicat fer prediccions. Evidentment, les crisis anteriors no ens animen a ser optimistes, però si no n’aprenem la lliçó ara, les conseqüències seran dramàtiques. Penseu que un home o una dona es va infectar del virus en un mercat de Wuhan i només quatre mesos després l’economia mundial està blocada i hi ha uns 3.000 milions de persones que no poden sortir de casa. Els científics feia anys que advertien de la
relació entre la destrucció dels ecosistemes naturals i
l’augment de nous virus d’origen animal. És el moment de fer cas dels científics que fa dècades que adverteixen dels mals del canvi climàtic. La pandèmia és només un assaig.